Com potser ja sabreu, pateixo el síndrome de la Salvadora. Sí en majúscula perquè hi ha una veu dintre meu que sempre es pensa que ha de salvar a les altres persones (sobretot a les enamorades) però la tinc bastant a ratlla i la faig callar.
Però ara està rabiant, està histèrica! Continuo podent-la fer callar però m'està deixant sorda amb els seus crits.
G. (per cert, m'estic llegint un llibre on hi ha un personatge que es diu Ge, ehem...) té malets. A G. li passen coses (sempre li han passat) i està agobiada. I sembla que vol que li detectin algo, com per entendre què li passa.
La meva Salvadora interna està XISCLANT que el que li passa és que necessita posar-se en contacte amb les seves emocions i gestionar-les d'una altra manera. Que necessita fer un cop de puny sobre la taula, que necessita mirar-se al mirall amb els preciosos ulls que duia avui sense maquillar (!) encara més bonics que mai, semblava que li veiés l'ànima...
La meva Salvadora interna no suporta que G. emmalalteixi per culpa de les seves emocions no sentides (com a tanta gent he vist que li passa...) i per culpa d'una vida de mentida que en realitat no és la seva.
Sí, carinyu, la vida és ara però...quina vida?? La teva!!
Ni li diré res ni puc fer-hi res, esclar però sento això per dintre.
I avui que estava en plan xulita jo...sé que no vol dir res però en el llenguatge secret dels storys m'està dient que està a prop meu (feia segles que no la mirava just quan la penjo o a les 12 de la nit, per exemple)...amb aquesta mena de poderio...he anat i li he dit que estic cansada de veure-la només allà.
El seu discurs ha sigut el mateix que fa un any, que no té temps, que blablablabla però mai m'acaba de quedar clar si és que si tingués temps voldria o és l'excusa perfecta perquè no vol.
Estic confosa...i alhora ho veig tan clar...sé segur que no és una excusa, tot i que ho pugui semblar. El seu somriure em diu que li agrada que li digui això però que no pot donar-me el que li demano. El que voldria poder-me donar.
Li he dit que només volia expressar-ho, que estic cansada d'això i punt. Si en realitat jo tampoc sé quan podríem quedar, ni què podríem fer i em fa pànic i per conseqüència moltíssim pal.
No soc capaç de proposar res amb cara i ulls i em moro de por de pensar en nosaltres dos fora de la panxa del bou. Per no parlar del fet que ella mai proposarà res...bueno, o sí, perquè els guionistes em sorprenen tant...
Si el dia aquell que ens vam trobar estàvem tallades i tot...mare meva, a vegades em sembla com si tenim 15 anys.
Ara mateix em sento com si aquesta història fos una sèrie i no sé com acabarà. Si fins i tot m'entren ganes de tornar-li a enviar notetes...mare meva...guionistes, deixeu-me ja estar.
Li he dit que la setmana passada estava molt agobiada de no poder parlar amb ella perquè sempre hi hagi gent pel mig. Tampoc és que tingui grans coses a dir-li. És la intimitat el que trobo a faltar. Un espai per nosaltres dues. Lo de la intimitat no li he dit, només lo primer.
Per cert, que avui li he dit que li volia dir una cosa i em diu, doncs avui estaré a...sí, amics, a l'espai fosc on es van produir les abraçadetes l'any passat...he anat allà amb el cor a mil per hora, tot i que no estàvem soles i era un altre lloc...però eren les mateixes circumstàncies. Quan m'ha dit que seria allà he rigut obertament. No sé si ho ha pillat...jo crec que sí.
En fi...seguim aviam com acaba la sèrie i què passa al proper capítol.
