Et vull tocar

 Et veig després d'una setmana llarga i corro a abraçar-te.

Literalment, aparto la gent i corro a abraçar-te. 

T'abraço, et noto, t'ensumo...ets tu. 

Ets tu tan palpable com sempre, amb la nostra abraçada perfecta que mai deixaria anar. 

Et miro bé la cara com una mare, com algú que t'estima i t'estima i t'estima. Fas bona cara, et dic. Perquè en fas. 

No m'ho tornis a fer, et dic després. Patia de debò, et dic. I em tornes a explicar els ets i uts de la teva gola. 

I començo a abraçar-te i ja no puc parar.

Bueno, sí que puc perquè no em queda un altre remei però em costa molt i em fa mal.

Ja vull un altre cop tornar a abraçar a tothom perquè supleixin la teva abraçada adoradíssima. 

Perquè només vull abraçar-te tota l'estona. I només vull abraçar-te a tu.

I un altre cop em fa mal veure't i no poder-te tocar.

Però, saps? Ja no m'invento cap excusa per tocar-te. 

Només ploro i et desitjo des d'aquí. 

Vull tocar-te.

Vull tocar-te el cabell, no te'l despentinis així que em moro. 

Vull tocar-te les mans mentre busques repelons per fer-te passar els nervis i mentre t'acarones un dit amb un altre, sempre els dits junts  i jo vull tenir els meus entremig...però no puc. 

Vull acariciar-te els canells, oh, avui no portes els braçalets. M'encanta mirar-te, en sèrio.

Vull tocar-te les espatlles i l'esquena i vull abraçar-te i abraçar-te tota l'estona. 

Però no puc.

No puc.

Ponts

 La teoria dels ponts: 

Quan jo em distancio i ella em vol "recuperar", bueno, vol recuperar que li baile el agua...no fa res explícit sinó que esten ponts. 

L'any passat jo els travessava, me n'anava a l'altra riba, a la riba d'actuar jo i acostar-me a ella i fer passos. 

Aquest any no. Ella esten ponts. Jo els veig. M'encanten però no els travesso.

Jo també em comporto, com deia en el post anterior en la franja de coses que no es poden malinterpretar i tampoc faig res explícit (només exploto per dintre).

Però ai!

Estava malalta, recordeu? Ha estat MOLT malalta. Bueno, res greu, eh però es trobava fatal i jo ho he passat malament. He patit. He patit com quan tens un fill malalt, que saps que no és res greu i que evidentment que se'n sortirà però estàs patint...

Doncs no suportava que es trobés malament. Li preguntava com estava. Fatal. Em responia. Em fa molt de mal, no milloro, estic pitjor...No podia parar de preguntar-li i de pensar tot el dia aviam com es trobarà.

Ha agafat la baixa i no ha vingut en tota la setmana. Fotudíssima, pobre.

Però ahir va fer el tomb. Ja es trobava millor i més animada.

Buf. Aquí em vaig adonar que havia travessat el pont. Havia començat a actuar jo un altre cop cap a ella, preguntant-li, oferint-li si volia que li portés algo...

Havia travessat el pont i havia de tornar, resituar-me.

I no pensava que em seria tan fàcil.

Bueno, fàcil...

Avui he tornat a l'altra riba. He tornat del pont...molt fàcilment i en un moment. He deixat de preguntar-li. Sé segur que no em necessita per res i no enyora que li pregunti (bueno, això no ho sé, però m'ho imagino o ho percebo així).

He tornat al meu lloc molt fàcilment però, ai! Que trista i tova que estic!! L'enyoro encara molt més perquè és el primer dia en tota una setmana que no hi he parlat. Crec que mai ens havíem enviat tants missatges tan seguits...

I amb tot...he tornat molt fàcilment a allunyar-me d'ella.

Ja no soc la mateixa.

L'estimo. L'estimo fins al punt de quasi trobar-me malament jo de saber que es troba malament. L'estimo moltíssim i quan no hi és sembla com q em falta una part del cos...però estic molt diferent...ja no espero res. Ja no. 

Només vull gaudir dels moments amb ella fins que s'acabin, com un amor d'estiu. 

Només vull estar al seu costat mentre la oblido. Raro, oi? Impossible, potser?

Potser només és un acomiadament molt lent i molt bonic.

Malinterpretar

Segons les teories de T. i meves (que som les que més filosofem sobre el tema) la cosa està en mantenir el llistó, amb G. - esclar, qui si no- en coses que no es puguin malinterpretar, que tot sigui d'amigues. Però tot el que sigui d'amigues...a full!!

I aquí estem, sent nòvies falses- amigues. Doncs molt bé.

Si el que vull és estar amb ella i estic amb ella...doncs és clar, per això estic tan contenta.

Avui G. està malalta...coseta...i m'ha enviat una foto del termòmetre aguantat per la seva mà adorable amb les seves cames (que no puc parar de mirar i repassar amunt i avall tot el rato que la veig) tapades amb una manteta de fons. 

Em desmaio ja o m'espero?

Però el que us deia ahir...no reacciono. 

És...ah val...(mentre moro i exploto d'amor per dintre). 

Que sí, que estic diferent, coi. Molt diferent.

Ahir rellegia els posts de fa un any...deu meu, quin mal. Però que diferent estic i quant he après.

I, realment, la situació i la SEVA actitud  han canviat poquíssim!

Avui li he netejat xocolata de la galta.

Avui he ensumat la jaqueta que s'ha deixat al mig (ja comencem a deixar roba tirada per tot arreu...). La seva olor em continua drogant màximament. Em marejo i tot de tant respirar fondo 😋.

En fi, estic tan contenta i tan tranquil·la que no m'imagino que pogués estar millor si estiguéssim juntes realment així que no penso tocar res perquè ho sento tot com de cristall a punt de trencar-se. 

I encara...

 Com us podeu imaginar, vam tornar a començar al setembre a veure'ns cada dia amb G. i tornem a estar exactament igual.

Bé, igual no. Jo estic molt diferent. 

Ella va començar molt decidida a "recuperar-me", jo a esquivar-la. Però, esclar, va guanyar, com sempre. 

Em té al bote però em comporto diferent, ja no faig res, ja no vaig cap a ella, només gaudeixo de veure-la venir cap a mi.

Les condicions han canviat a la feina. Aquest any ens veiem menys durant el matí però en canvi més en altres moments i dinem juntes; al costat; al costadíssim. 

I això em dona tanta pau i tranquil·litat...passo tot el matí tan bé sabent que dinaré al seu costat, que la veuré, que la miraré que l'ensumaré, que m'explicarà coses, que em somriurà i em mirarà...

Estem de més bon rotllo que mai.

Estic més enamorada que mai.

Estic més passiva que mai perquè tot és tan fràgil que si moc un sol múscul es trencarà tot. Tot és de cristall. 

En realitat tenia ganes d'escriure al blog per una fantasia, esclar...

Una amiga em va explicar que a la seva feina feien el sopar d'empresa a Madrid i que el jefe els hi havia dit que es quedarien a dormir i que dormirien de dos en dos. I jo...a veure...no em dispareu la imaginació d'aquesta manera! Ja tinc la fantasia feta! I no puc parar de pensar-hi fa dies.

A la meva fantasia no dormim de dos en dos. Dormim soles, però quan anem a dormir em colo a la seva habitació, només per dir-li bona nit i fer-li una abraçada que em fa de grat (com sempre) però abans de marxar em descontrolo i li dic "vull dormir amb tu". 

Revisc...bueno...reimagino aquest moment centenars de vegades. Abraçada mig desfeta i jo dient-li "vull dormir amb tu". Però no com una súplica, sinó com un fet. Com aquell qui diu "vull aigua". 

La fantasia es mou cap a llocs diferents.

La branca realista en què ella riu i em diu "va, vés-te'n" o "no, va" o alguna cosa així i jo me'n vaig tan tranquil·la perquè ja era el que m'esperava que passaria. Estaria disposada a viure el moment del paràgraf anterior encara que el desenllaç fos aquest. Com el dia que l'abraçava i li deia "m'agrades molt" i li feia petonets i la tornava a abraçar. El dia després de que ens pillessin...

La branca moderada en què ella riu, té vergonya, empassa saliva i diu "val". I jo no sé exactament si vol que me'n vagi. Si ho diu "perquè no em senti malament", el seu argument per justificar tot el que fa. Li dono algunes oportunitats més perquè em pugui dir que no però diu que sí. I dormim juntes. Em fico al seu llit amb la seva escalfor i la seva olor desbordant...Em marejo només de pensar-ho. A la fantasia el llit és mitjà...no massa gros. 

La branca de flipada en què em respon "jo també". 

En les dues últimes versions es desencadena la passió  a mitja nit. 

En les dues últimes versions es veu que ens quedàvem a dormir més d'una nit i la nit següent ja entro directa i la passió ens menja. Jo me la menjo. Ella se'm menja. I l'he de frenar perquè jo el que vull és paladejar-la, mirar-la i mirar-la i estar-la mirant.

M'agrada tant mirar-la! Estem dinant i la miro de reüll. Li miro el braç, la mà, la cuixa, el cabell, el que sigui...La miro, la miro, la miro, la vull mirar i absorbir i mirar i tornar a mirar. I la miro als ulls sempre que puc i encara m'ennuego. I li miro la boca i com li surten les dents de davant de vegades quan diu la S i tinc calfreds. I l'estimo i quan apareix il·lumina l'estança encara que estigui cansada, de mal humor o faci mala cara. Vull gaudir-la mentre la tinc davant. Amb tots els sentits i al màxim. 

I és tot tan bonic i és com que no pretenc res perquè ja ho he provat tot i ja m'he donat per vençuda...que gaudeixo això. 

Em sento com si fóssim nòvies, només ens falta fer sexe. Un petit detall...res...

Passen coses que només percebo jo, els guionistes  i la meva amiga i coach T. (segons les seves paraules). En el metavers som nòvies i se sap. 

G. no ho sap.

A G. li faig un petó a l'ull sense voler i l'endemà el té vermell però no s'ha adonat que l'hi feia. 

G. em toca el peu per sota la taula però tampoc se n'adona i no l'aparta com fa tothom. 

Vaja...el que deia el principi. Res de nou. Tot continua igual.