Ahir estava pensant...bé, més que pensant, sentint que tinc com una veu interior dient-me tota l'estona que soc pesada.
Però no només amb G. i també amb M.O. i amb tothom qui "m'interessi" sinó també amb amics o amigues que no siguin com els de tota la vida (amb les amigues TRESOR ABSOLUT de tota la vida, amigues-germanes mai pensaré això).
La veu interior parla cada vegada que vull iniciar una conversa, treure un tema o enviar un missatge. A major impacte emocional de la persona, esclar, més crida. Sobretot amb G. perquè ja també hem passat molts processos i algunes èpoques en que ha passat bastant de mi. Si fos només amb ella ho podria entendre però el fet que la veueta em salti tan sovint (tot el rato, bàsicament) és el que m'està fent deixar de fer-li cas. Penso coi, si m'has de dir en tot que soc pesada doncs no et faig ni cas.
Aviam si m'explico.
De vegades tinc ganes de dir-li algo, com li dic cada dia coses quan la tinc al costat. Doncs quan és cap de setmana també li vull dir coses.
Jo - vaig a explicar-li això a G.
Veu interior- ets pesada. Pensarà que unaltrecoplapesadaaquesta. Ella no t'explica res així espontàniament. No parleu, només et contesta.
Jo- (inspirada per les frases recurrents de la meva amiga F.): no saps què pensarà ella. No ho pots saber. Si troba que soc pesada que m'ho digui. ...buscant alternatives... (inspirada per les frases recurrents de la meva amiga T.) hi pot haver múltiples opcions per les quals no t'escriu primer. Pot sentir una infinitat de coses quan rep un missatge teu, no només això que penses. Pot fer-li il·lusió, pot estar-ho esperant, pot estar-ho desitjant, també.
Total, que al final li explico i em contesta com si res.
I en dies com avui, que estem TAN bé, que riu tant, que em mira així, que ens apropem com abans, que es queda...ai...què t'anava a dir...ai...no sé...i que ens estem fonent d'estar juntes. En dies com avui en què penso que és innegable el que passa (tot i que altres dies, la gran majoria de dies, jo sigui la primera en negar-ho). En dies com avui que quasi sento que hem fet l'amor amb la mirada...que és aquell post que tinc guardat i no publicaré que diu que hi ha més sexe en algunes mirades que alguns llits...Com avui a les escales...
Em mira així. Així com? Doncs no ho sé descriure. Així. I sé que és així perquè altres dies no ho és i avui sí que és.
I al final penso...si sento que estic sent pesada però tot va bé, potser és que no ho estic sent. Així que passo olímpicament de la veu interior aquesta de merda. Potser serà com un pastoret mentider i un dia serà veritat que estic sent pesada i no me n'adonaré...però no sé, això ja serà en un altre post. O potser soc pesada però i què, de vegades va bé ser pesat.
Només vull dir-te loviu beibi...i mira, de tant en tant t'ho dic i hasta em sembla que t'agrada.
Dolços somnis estimada. Estic introduint aquesta paraula a les converses perquè tinc ganes de dir-li així. Perquè l'estimo idò...és estimada. Així començava la carta d'amor que li vaig enviar. Estimada...
