Les paus

 Doncs res...es veu que avui ja se li havia passat/s'ha adonat que s'havia passat.

Com sempre tot és no verbalitzat...però ha vingut al nostre "espai de les confessions" i m'ha enganxat un adhesiu...una cosa significativa per totes dues...la seva manera de demanar-me perdó? No ho sé. Però a mi em cauen les calces a terra, no puc fer-hi més.

Però tampoc ha volgut que li fes massatge avui. Bueno o no ho sé, no li he preguntat. Però no m'ha dit res i això que m'ha dit que ahir li feia molt de mal.

No sé, és com que em confessa tots els seus mals, em demana ajuda per posar-hi remei, ajuda o implicació, almenys, i després sembla que no ho vol solucionar. Ella mateixa ho diu: vaig dir que trucaria el fisio quan tingués els resultats i...encara no ho he fet. L'entenc massa bé perquè a mi em passa el mateix però...què la bloqueja? Només ella pot saber-ho. 

Decideixo confiar en ella. No sé, és molt difícil per mi estar al seu costat així i que em vagi dient que està malament i que està malament. Com vas? Bueno...em contesta. Aquest bueno em mata...és com per no dir-me...fatal. 

Em demanes ajuda i després no em deixes ajudar-te, se'm parteix el cor en dos. Vull que  estiguis bé, amor, i no suporto saber que puc fer-hi alguna cosa i no la faig perquè no puc, perquè no em deixes, perquè no sé què és o per no sé què. Perquè ho has de fer tu, bàsicament. Potser només he d'estar al teu costat mentre estàs malament. Però si quan ens acostem m'has de repudiar d'aquesta manera...ai mira, no ho sé...

Em tornarà boja...

I no, no passaré d'ella encara que sigui el que tothom vol que faci. Bueno, tothom tampoc.

I sí, sí que em fa mal però també em fa molt de bé. Jo no sé estimar d'una altra manera. Jo només la vull estimar i sento que ho estic fent. 

Que vol que li vagi al darrere? Sí. Que ella m'hi va, també. Que juga amb mi? Dons no ho sé, jo ho veig bastant seriós com per ser un joc, molts sentiments implicats i molta profunditat.

El que realment m'emprenya és estar vivint això i no poder-ho compartir amb ella, amb la persona amb qui ho estic vivint perquè hem de fer com si res. Com si no.

Però de cop apareix a l'espai de les confessions amb una pegatina i el món s'il·lumina com amb l'arc de sant Martí, tot i que plogui.

Perquè ahir, tot i no fer-me ni cas jo vaig anar a veure-la a ella i se li va il·luminar el somriure.

Com es proposa a algú una relació d'aquest tipus?

Les amistats sembla ser que no es proposen, simplement es verbalitzen quan ja son una realitat.

I les relacions romàntiques sembla que es segellen amb un petó i llavors pots preguntar "què som" tot i que després la penya es faci un lio de collons amb les respostes i els actes en conseqüència.

I en canvi pots estar vivint una relació d'amor preciosa, perquè si això no és amor, me la tallo i em faig monja i en canvi no en pots parlar, ni li pots posar nom ni res. 

Només per què? Perquè no ens hem fet un petó a la boca? Vale. Doncs quina tonteria. 

No sé si mai podré parlar-ne amb tu, G. estimadíssima, però que això és una història d'amor...no en tinc cap mena de dubte. Ningú ja pot negar-ho. Ni jo, ni tu ni ningú. Ni negar-ho ni afirmar-ho, però. 

Ignoració

 I sí, efectivament, quan sembla que tot va endavant...doncs tot va endarrere.

Avui jo crec que ni m'ha mirat a la cara. 

Ha passat de mi i dels meus exercicis d'estiraments pensats per a ella i a sobre com dient "no penso venir, fote't", ni que em fes un favor ella a mi!

De què putes va? 

És que no sé si estic més decebuda, enfadada o trista. 

Feia moltíssim que no estava així. Però mai havíem estat així de bé, també ho he de dir.

Per una part penso que l'assalten les mateixes pors que a mi i ella reacciona així. 

Per una altra part penso que no entenc res.

I per una tercera part encara m'assalta aquella frase que em va dir un dia de que "no vol que em confongui".

Doncs no cal que deixis de parlar-me, reina, simplement deixa  d'anar-me al darrere i de fer-me regalets. 

Dubto entre fer com si res en el sentit d'actuar com si NO LI HE FET RES que efectivament és el que ha passat. Jo no he tret el tema ni m'he flipat en cap sentit ni he sobreinterpretat cap dels seus actes. 

Doncs entre això i enfadar-me de debò i dir-li que de què va, que no pot estar tractant-me així i ara anant-me al darrere i ara ignorant-me segons li surti de la figa, que no soc una titella jo. 

El meu dubte també és entre dir-li ara o dir-li quan em torni a anar al darrere. No sé, em sento molt impotent, no sortirem mai d'aquest bucle?

La meva conversa imaginada d'avui amb ella era aquesta: 

Jo- Escolta, què et passa amb mi?

G.- Res, per què?

J- Doncs perquè no em mires ni a la cara.

G- No, però no és per tu és que (inserti aquí la seva excusa: estic cansada, tinc un mal dia, el cap de setmana, em fa mal l'esquena blablabla)

J- Bueno, doncs fins ara ho comparties amb mi. Què passa, que només podem parlar quan tu ho diguis? Jo no estic aquí disponible com un nino, saps?

...en fi...i mai sabrem com continuaria perquè mai tindrem aquesta conversa. Bueno, o sí, jo què sé...

Després farà com si res i jo faré com si res i...NO EM DONA LA GANA. 

La meva amiga de la feina que em renya perquè diu que passi d'ella...avui ho ha vist i m'ha dit: què, ara t'ignora, no? I m'he posat a plorar. És que hem de passar d'un extrem a l'altre? Li he dit...

Diu, l'amiga que em renya, que G. ha vist que s'ha passat amb lo del llibre i que per això ara recula. Bueno, i perquè no sap lo dels estiraments...tot i que jo em vaig comportar màximament i mirava els seus músculs amb ull clínic, q fins i tot em sabia greu tenir el seu cos adoradíssim allà a la meva disposició i haver-lo de mirar d'una manera tan freda...

No vaig aprofitar l'avinentesa i no vaig entrar en el mode "és que si et començo a tocar no puc parar". No li vaig fer cap abraçada ni vaig tocar res que no hagués de tocar. 

No entenc res, en sèrio. Vull parlar-hi moltíssim fortament però no puc, joder...no puc!!

Fa un any li escrivia una carta  però fa una setmana em deia que no li tornés LA bossa.

Em nego a pensar, perquè ara no vulgui parlar-me o que li miri el cos, que tota la resta ha desaparegut i ha sigut mentida. No. És que ha sigut massa veritat tot últimament i NO ha sigut cosa meva. 

Em sento fatal.

Després a sobre soc tan gilipolles que encara li envio un missatge per preguntar-li si ha arribat bé per la pluja. Almenys m'ha contestat amb una frase subordinada (o sigui, com si res). Incapaç serà d'adonar-se que m'ha fet mal amb la seva actitud i/o dir-me'n res, no?

G., em mataràs al final, en sèrio. amor. 

Pors

 M'he responsabilitzat del seu mal d'esquena. O sigui, no, però la cuido. M'ha demanat ajuda i l'ajudo.

Com que m'encanta pensar en ella doncs no em costa, exacte, com la cançó de l'Aitana...

Però un altre tema en què m'ha demanat ajuda és en el seu benestar psicològic. Repeteixo: m'ha demanat ajuda i l'ajudo.

Peeeeeeeerò tinc molta por.

Quan algú em demana ajuda, suport, alguna amiga...em situo molt bé, no em desgasto i  estic allà present pel que em necessiti, li parlo quan hi penso, jo què sé, se m'acudeixen coses que la poden ajudar...no sé, estic molt segura de mi mateixa, estic tranquil·la, estic disponible, estic centrada en mi...jo què sé, com tot perfecte.

Però amb ella tinc molta por d'agobiar-la, de sobrepassar-me jo mateixa, d'anar massa enllà, d'estar-me "aprofitant"...no sé, tinc mil milions de pors.

Tinc coses a dir-li però no sé si dir-li, no sé quan dir-li, m'esvero, m'atabalo...

En fi...davant del dubte intento replegar-me, processar molt i no bombardejar-la.

Però alhora sento que està expectant al que li dic, al que jo faig però es queda com aturada, com que no em respon...o sigui, sí, però li baixa la iniciativa i això em dona inseguretat, potser per coses que ja han passat. Quan he pres la iniciativa fins l'infinit, al final s'ha liat. 

Em faig por. 

Avui ha sigut tan bonic, totes dues en una sala fent estiraments i jo tocant-li (molt poc...) el cos, li he fet un massatget al peu, on li fa mal, li he mirat el cos, li he suggerit coses, li he parlat del seu cos, de la seva escolta...per mi és preciós poder dir-li tot això i tenir la perspectiva de seguir-li dient, ja tinc preparada la sessió de dilluns. 

Al matí li he dit: quedem a tal hora a tal sala. És com un somni fet realitat en si mateix. Jo havia tancat la porta. Ella l'ha deixat oberta, jejeje. Però igualment hem estat soles. 

El meu xat de jo mateixa està traient fum...de tot el que li diria però molt desordenat, ja va bé que no li digui. Intentaré resumir i transmetre-li el que vull.

Lo única que em fa por és acabar parlant amb la paret. No sé com gestionar-ho.

Cos

 Avui hem fet juntes un exercici d'estirament que li he recomanat pels seus mals varis...i la conversa era tan significativa!

Tota nerviosa, ella, no noto res, no noto res! És que a mi em costa molt relaxar-me, em posa nerviosa! I jo respiiiira, no has de fer res. 

És que a mi no se'm mou res, deia...ja, carinyo...aquest és el problema. Mare meva...la bloquejos...

M'agrada tant que parlem del seu cos...mirar-li, estudiar-li, entendre'l...Almenys intentar-ho. 

Obrir canals de comunicació entre ella i el seu cos perquè l'escolti...

Mare meva...estic tan a gust al seu costat...és que em dona tanta pau. Ahir i avui, a part de l'hora de dinar que sempre, també hem segut al costat i estic tan tranquil·la...és com que tot està al seu lloc.

Ahir jo estava fent una cosa i aixeco la vista i la veig davant meu, dreta, d'esquena, al seu rotllo mirant el mòbil arrepenjada en un moble...i la miraaava i la mirava...no faria una altra cosa en aquesta vida que mirar-la. I movia els llavis (jo) dient..."vull ser la teva nòvia". Hahahahaha, estic fatal...

Aniria per darrere i l'abraçaria i m'acoplaria a ella...algun cop ho he fet però ho faria amb intencions, li passaria la mà per sota la roba i li faria petons al coll...bueno...hauria de canviar la postura, que des de darrere no arribo al seu coll perquè soc massa baixeta, ehem...però ja m'enteneu.

Vull estar a la cabana un altre cop moltíssim fortament però no vull pensar-hi perquè si no, em poso trista. No tant com abans, és cert perquè estic molt més centrada i tinc molta més base en mi mateixa que em permet "tornar a casa".

Avui parlava amb la enyoradíssima i estimadíssima còmplice i em deia q el q hauria de fer G. és separar-se (també, quan et separes t'adones de tota la gent que també hauria de fer-ho). Jo li he dit que penso el mateix però que només és ella la que ho pot decidir. Adonar-se'n, li he dit a ella, però jo sé perfectament que ja se n'adona, el q passa és q no vol. 

En fi...demà divendres i ja l'enyoro de pensar que no la veuré en dos dies...m'agrada tant veure-la...mirar-la, estar al mateix lloc que ella, torno a sentir molt fort la seva olor.

Aquest matí li he picat al vidre del cotxe (aparcat, jejeje) i li he fet un susto, però el somriure de després ha valgut tant la pena...si és que se'ns il·lumina la cara quan ens veiem...i després quan he marxat li he dibuixat un cor al parabrises de darrere...no sé si els veu, si se n'adona, si pensa que els hi faig jo...tan de bo.

És que no la puc estimar més. Podria intentar-ho, però no ho aconseguiria.

Fins demà, cuqueta...

Llibre

 Bueeeno, bueno...me l'ha comprat.

Me l'ha regalat.

O sigui, sí, amb totes les excuses del món, que si el venia el seu fill a la paradeta i tal...ho entenc tot...però el cas és que m'ha comprat un llibre per Sant Jordi. 

No li he demanat matrimoni...jejeje...com si hi creiés...però li he fet una abraçada super forta i llarga i un petonet (a la galta, clar). 

Perquè a més ja s'ha cuidat de donar-me'l al nostre espai de les confessions que és a la meva porta...quan ve allà...és la intimitat màxima...

Una part de mi pensa que me l'ha comprat només perquè l'abraci. No cal que t'hi gastis diners, dona, és fàcil, si em vols abraçar tan sols...fes-ho. O demana'm-ho.

Hem estat parlant d'un lloc d'hamburgueses que han obert al seu poble i per conyes que fèiem jo...és un senyal! Hi hem d'anar! Treu l'agenda! 

Però les converses sobre quedar fora de la feina sempre es queden a mitges. 

Jo ja no dic res perquè al ritme que anem tot pot ser.

Simplement em pregunto per què és tan difícil. 

Perquè si és d'amigues i tot és tan d'amigues i és tot tan clar i diàfan que em pot regalar un llibre per sant Jordi...per què no podem quedar? No és una cosa tan estranya.

Estem de puta mare, xerrem un munt...i ens tenim molta confiança...vivim a un quart d'hora de cotxe...tampoc tenim una vida tan estressant. 

Treu l'agenda, li he dit, vigila que la meva està molt plena, eh? I és veritat...però sempre trobaria un foradet per quedar amb ella. Tothom entendria que desquedés si fos per quedar amb G. A vegades sento que les meves amigues estan tan enamorades d'ella com jo. O a vegades sento que l'odien. 

La meva amiga i enyoradíssima còmplice no enten res. Ella diu que em faig mal i que no sé què i blablabla però també he de dir que no sap lo molt que ha canviat la cosa des que ella no hi és. Ella creu que jo estic pensant en una relació formal de "casarseitenirfills", per entendre'ns, encara que no sigui el cas i no.

Jo simplement vull viure aquesta història com és. I com és ja m'aporta molt. Només hi ha uns quants issues...que m'agradaria resoldre com per exemple poder QUEDAR o fer algun tipus de plan i veure'ns més enllà d'aquelles quatre parets (ja li vaig dir a G.). 

Avui moria de ganes d'enviar-li un missatge a la tarda. Ha anat al metge i vull saber què li ha dit però m'he fet la dolenta i volia que, en cas que esperés el meu missatge, no el rebés. Si hi ha desig...que augmenti. Si no n'hi ha...què més dona? Ja li preguntaré demà, tot i que cada cop odio més parlar davant de tothom.

Per a això últim també he desenvolupat estratègies i no tinc problemes per dir-li vine un moment on no hi ha ningú o parlar-li fluixet passant olímpicament de la resta de la gent...potser pensen que soc maleducada però me la pela.

En fi. Només recordem totes plegades que: M'HA REGALAT UN LLIBRE PER SANT JORDI. (i jo no, per cert...)

Sant Jordi

 Avui és sant Jordi. Sí, ehem, fàcilment deduïble mirant la data del post...

He repassat els posts de l'any passat per aviam com vaig passar el sant Jordi però veig que no vaig posar res, que va passar sense pena ni glòria tot i que els posts anteriors i posteriors demostren que estàvem exactament igual que ara. Tot ambigu. Molt. Però jo estava diferent, molt ansiosa, molt desconfiada, no sé...recordo com em sentia. Molt diferent. Moltíssim.

Però vaja, centrem-nos en aquest any. Avui és sant Jordi, repeteixo.

Ha estat un dia molt difícil, és el dia dels enamorats. La gran diferència amb l'any passat és que avui sí que sento que és el nostre dia (tot i que potser que ens esperem a que sigui el dia de les històries d'amor falses, s'escauria més).

Avui sí que tenia una rosa i un llibre a la punta de la llengua per donar-li però no ho he fet. Precisament perquè per mi simbolitzen alguna cosa que no som. No seré més l'enamorada unilateral que et regala una rosa perquè diguis "ah, vale". No. Ja no soc aquesta. 

Ella m'ha enviat la foto d'un llibre que sap que m'agrada. No compta com a regal de sant Jordi? Li he dit que no el tenia. Com me l'hagi comprat em desmaio i li demano matrimoni, ja...és broma.

Precisament he pensat...com me'l compri...n'hi compro un per si de cas? I si no, me'l quedo?? Però per sort m'he trobat a la meva amiga E.,  maquiavèl·lica i conspiranòica i m'ha dit que no ho fes. I no ho he fet. En cas que me'l regalés (bueno, ehem, NO CREC) encara serà millor si jo no en tinc cap per ella. 

Així ha sigut el dia de sant Jordi. Esgotador. Amb un nus a l'estómac. 

La meva amiga T. (amiga i coach) m'ha dit que no havia pogut passar el dia amb el seu home però que s'havien regalat  la rosa de bon matí i blablabla, tot molt romàntic...i li he dit doncs mira, jo he passat el dia amb la meva enamorada...però en canvi...aix.

Que fort. Estic molt en shock de comparar com em sento ara amb com em sentia l'any passat per aquestes dates...

Xocolata

 Vaig comprar xocolata.

Li he regalat. Coses que faig...

Li he deixat dins de la bossa que em va regalar pel meu aniversari l'any passat (o sigui, l'any passat no l'altre, en realitat). I quan hem parlat del regal em diu tota esparverada: però la bossa no, no?!?!? Noooo no no no, la bossa no!

I diu..."jo pensant, ara aquesta em torna la bossa"; així amb una carona...

Mare meva, amb el fetitxe màxim que és per mi AQUELLA bossa...buah, que feliç em fas dient-me que per tu també és molt important. La porto sempre.

Estic entre no fer-me il·lusions...il·lusions més enllà del que realment passa; no saber com gestionar tanta atenció per part seva i el fet que estiguem tan bé i unes ganes boges de dir-li més coses i més coses i dir-li el que sento i preguntar-li què sent.

Pensava en dir-li què sento i tampoc sabria ben bé què dir. Què sento o què vull.

Li diria que penso en ella tot el rato, que penso en ella quan me'n vaig a dormir i quan em desperto, li diria que vull abraçar-la i fer-li petonets, li diria que vull anar a descobrir el món amb ella, però un món petitó.

Avui jo estava dient que volia (vull) anar a una caseta de fusta, tinc com aquesta obsessió. I per dins anava pensant...amb tu, anem-hi, amor, estiguem allà simplement a la cabana. La cabana...m'agradaria explicar-li algun dia aquesta fantasia i què fèiem allà.

Menjar xocolata ja ho tenim. En mengem sovint juntes. Allò de fer l'amor i estar abraçades ja...Ara hi he afegit passejar pel bosc, passejaríem juntes sense dir res, potser. 

M'obre un món nou. I tinc una sensació tan gran de que jo a ella també...només que no s'atreveix. I ja no estic parlant de ser amants o no ser-ho. Estic parlant com a persones. 

Com diu la meva amiga de Mallorca, no podem estar una sense s'altra. I és així.

Terapeuta

 Aquesta setmana G. va tornar un altre cop super distant. 

I jo pensant...ja hi som? Com sempre?? Però no ben bé...

Li vaig dir que per què estava tan sèria i em va dir que no, que estava cansada...però no. Estava sèria i sosa i malament.

Di...mecres (ja no sé el dia que visc) em va escriure al vespre i va començar a dir-me tot el que sentia, que estava malament (per això estava sosa), que estava espantada perquè li passen coses (mal d'esquena, cansament...coses..) i que té molta por a estar malament, sobretot pel seu fill i que no vol acabar encara pitjor com ja li va passar fa temps (fins ara la versió que m'havia explicat era que reees, que unes quantes sessions amb la psicòloga i que de dir 4 coses ja va anar estant millor...). Que no sap ben bé d'on li ve, que no té ganes de res (bueno, tot això ja m'ho va dir en persona, també)...en fi, moltes coses.

Jo vaig estar recollint tot el que em deia, donant-li la meva opinió, li vaig dir coses que feia molt temps que volia dir-li: que no caigui en el bucle infinit de les malalties, per exemple. 

M'ho va agrair molt i em va dir que sí, que sí, que xerrés, que estava receptiva i que no sempre ho està (quants dies ha arreglat amb aquesta sola frase). 

Li vaig dir que potser havia de travessar coses i passar-ho malament, d'alguna manera. Però em va dir que no vol, que arreglarà el que sigui, però estant bé i li vaig dir que d'acord, doncs que necessitava estratègies de benestar (mimos, vaja). 

A partir d'aquesta idea se me'n va acudir una. 

Li vaig dir: he tingut una idea però no sé, perquè em diguis que no...

Però sí, clar. li he dit, tot i que la idea ja tenia implícit que diria que no (jejeje).

La idea era que un dia que tenim festa, anessim a un spa. M'ha dit que no li agraden els spa. Beeee.

Ja li he dit, com que ja sabia que em diries que no...

I no ha dit que no només perquè no li agradin els spa ...que també, penso jo,  evidentment a cadascú li agrada el que li agrada, però spa es com un concepte general d'un lloc on et cuiden, et mimen i desconnectes un rato i si tan diu que està cansada i que necessita vacances  i blablabla...doncs sembla una bona idea.

Total, que li he dit: segona part: per què no?? Pensa-ho, indaga, rasca.

Hem parlat poquet d'això perquè estàvem a la feina, com sempre amb converses a mitges per les cantonades...

Però ha sortit a la llum, un altre cop, el fet que realment no té ganes de res. 

Ha dit que a més a més aquell dia havia pensat estar a casa tranquil·la, aprofitant que el seu fill no té festa...i li he dit q clar, q està molt bé però que tornem al que ja li vaig dir: que es tanca i no viu la vida. I al final es sent així com em va dir...que aquesta falta de ganes que té, s'ha de trencar per alguna banda i que hem de trobar com el desllorigador perquè si no, entrem un altre cop. 

Que després serà allò de què, com ha anat el cap de setmana? Pse (sempre és la seva resposta).

La meva princesa preciosa està malament i confia en mi perquè l'ajudi a estar millor. Us podeu imaginar res més preciós?

Tinc amigues que estan preocupades per mi però jo no ho estic. 

El meu amor fa el seu efecte; puc donar-li, té un per què d'existir.

Si el rep i l'accepta és perquè el necessita.

Em fa por continuar endavant i que  la seva conclusió torni a ser anar-se'n amb el seu amant. És l'única cosa per la que li he vist moure's i motivar-se, a part de les coses del dia a dia. 

Voldria que fos feliç amb mi però per sobre d'això vull que sigui feliç i si pot ser amb la meva ajuda, doncs també me n'alegro perquè almenys sento que no he estat perdent el temps. 

Jo estic com molt forta i molt centrada en mi.

Si m'estimés...fantàstic, si poguéssim compartir aquest camí des de la màxima intimitat i des de l'amor físic...buah...seria espectacular.

Però si la podem compartir així també em fa molt feliç.

Dolços somnis bonica G., continuem en contacte i en connexió...

Descol·locada

 Estic molt descol·locada. 

No sé com gestionar tantes atencions per part de G.

No sé què esperar.

No sé ni què vull.

Estic dubtant de si realment vull que aquesta història es faci realitat. Tot i que no sé per què, això és que tinc esperances de que sigui així? Anem malament.

Ara penso en coses que he pensat sobre aquesta "relació" i no em quadren: que ella actuava per no ferir-me, com que "m'aguantava", que jo no li importava...

Ara no para de venir-me al darrere, de prendre la iniciativa, de treure temes, d'insinuar coses, està tot en moviment.

M'encanta aquesta G. q ha tornat de setmana santa activa, vulnerable, que riu, que plora, que proposa, que es queixa i reclama...em té més enamorada que  mai i alhora...és com que penso en ella menys que mai. 

Em sento molt estranya. 

Amb el pànic que de cop pari i torni a estar com abans i tot això hagi sigut simplement una paranoia més de tantes. 

Em sento com molt al principi: em cago de que pugui passar algo, ser real.

Realment no tinc cap pla si això es materialitza.

Estic pensant molt seriosament en la teoria de que realment jo no vulgui que passi i per això està sempre en el terreny dels impossibles.

Tot i que jo pensi que "ho he intentat". Potser no.

Estic perdudíssima. I demà torna a ser dilluns...

M'estic creient que sent alguna cosa. Que malament.

Però no tinc aquella sensació del principi de "ara ve quan m'estrello". Estic com molt tranquil·la. Fins i tot em permeto el luxe com de no pensar en ella. 

Socorro.

Erotisme

 ...perquè això ja no té un altre nom. Després una va així, cremadíssima. 

Si m'expliques totes les penes i tots els llocs on et fa mal saps que t'abraçaré i si estàs recolzada en una taula, els nostres cossos quedaran tan encaixats, que fins i tot m'he mogut perquè encaixessin més...i sentir el contacte de la teva cuixa entre les meves cames...fillmeu...si és que això té un nom, saps?

Aquí, aquí, aquí és on em fa mal, fes-me un massatge i per fer-te'l, el meu cos decideix un altre cop acoplar-se al teu i aquest cop és el teu maluc el que està entre les meves cames, gairebé.  No ho notes???

I no, no és una de les meves "fantasies", que no us enganyi el títol del blog, és la realitat. 

I sí, tot això davant de tothom i no ens importa, després ja n'hi ha una que em fa cares (la meva amiga). Tinc pendent preguntar-li si veu clarament que és ella o que com a mínim som totes dues...

Es veu que ara s'obre la veda d'enviar-nos missatges com si res i explicar-me totes les seves intimitats i jo no sé si continuar distant o aprofitar que hi ha obert el canal de comunicació per comunicar-m'hi! Aviam...és el meu somni fet realitat.

Després estàs esverada i sospires i plores i rius al meu costat i és que em derriteixo, no desitjo una altra cosa que veure't així.

Vull vacances, em dius. Però no, perquè a les vacances també em feia mal...què vols, doncs?

Li dic que si la pastilla l'ha ajudat a relaxar i això també va bé perquè li faci una mica menys de mal (a part del meu massatge) i diu ui, relaxar...això ja és un altre tema. Doncs explica-me'l, amor, només vull que m'expliquis tot, que puguem parlar de tot per fi. Li dic que si obrim aquest meló i riu. 

Uf...li diria un altre cop que què hem de fer. Hi ha una cançó que ho diu (com sempre): i ens mirarem amb la cara de què hem de fer. Com passava AQUEST dia de fa MIL anys. 

I mira tu...buscant aquest post m'adono que ja hem estat aquí on estem ara mil vegades i que no ens ha conduit enlloc així que més em reafirmo en posar distància i en plan a la merda tot. 

No entenc per què anem a parar sempre aquí mateix! Buf!

Enamora'm més

 Joder, G., com en saps d'enamorar-me.

Com en saps d'acostar-te lo just per encendre'm i que et desitgi més i més.

Com en saps de mantenir-te a prop meu el temps just. 

Com em tens d'enamorada...és que no m'ho puc creure. 

Em posa tan trista que no pugui passar d'aquí...perquè ja hem estat aquí mil vegades i sempre tornem enrere i mai passem d'aquí.

Perquè em saludes amb tanta efusivitat que després em giro i tinc ganes de plorar perquè jo el que vull és abraçar-te, fer-te petons i dir-te que t'estimo.

Coincidim en un espai i m'acompanyes un tros i tinc ganes de plorar perquè el que vull és que ens acompanyem tot el rato de tots els dies.

M'envies un missatge i jo vull enviar-te tots els missatges del món i dir-te bon dia i bona nit cada dia però no puc perquè llavors tu deixes de fer-ho.

I alhora soc tan feliç amb la teva proximitat, quan noto l'escalfor del teu braç a la meva esquena que no em toca però quasi.

Quan m'ensenyes coses del mòbil, quan m'ensenyes la taula del teu jardí i quasi surto del meu modo per dir-te: convida'm. Passem-hi una tarda, passem-hi un vespre, parlem-hi de la vida, prenguem-nos-hi algo (crec que m'he perdut ja amb els pronoms febles).

Avui em passa com ja em va passar un dia, recordo, el curs passat, crec: què noto aquí dintre? Ah sí: calentura. 

Se m'obliden les sensacions que despertes al meu cos, de vegades, fins que me les tornes a despertar amb el teu contacte adorat i tan anhelat. 

Ja m'he de reprimir per enviar-te missatges, dir-te coses, venir-te a buscar o seure al teu costat però de moment encara ho aconsegueixo. 

Gaudiré del fet de tenir-ne ganes i de tenir idees i projectes tot i que no els pugui materialitzar. Com venir a la teva taula de jardí. 

És que realment al final no vull de debò, eh. Quan et vaig dir d'anar d'excursió volia i m'hi veia. De tant dir que no i posposar-ho ara ja no ho veig...

Estic derrotada. Efectivament, ara has de ser tu qui tiri del carro.

Veurem demà, amor, només friso per tornar a estar al teu costat i sentir la teva olor.

I no, no, no, no, no li diré que pari perquè no vull que s'acabi mai.

Ja no ens alimenten molles

 Mare de deu santíssima...no em puc creure com ha canviat el paradigma en 3 dies (vaig escriure el post anterior dimarts a la tarda i som divendres: dimecres, dijous i divendres. 3 dies). 

O sigui, el paradigma no ha canviat. Amb tota la pena del meu cor no he desbloquejat les storys i he continuat esquivant-la. Però molt molt expressament. Entrava al matí i no la buscava o veia on era i no hi anava i me n'anava per un altre camí rabiant perquè jo vull anar cap a ella a abraçar la i fer-li petons. Però no hi anava perquè no vull anar a dir-li i què i què i que em contesti doncs mira, aquí. No vull més engrunes. 

No inicio converses, no la busco, no li pregunto, no la miro (bueno, sí, quan ella no em mira)...així em comporto. 

Doncs sí, com us podeu imaginar si heu seguit la història (hola, si hi ha alguna persona nova i té mooooolt de temps pot començar a llegir tots els posts etiquetats amb G.)., G. ha pràcticament embogit. Va darrere meu com si no hi hagués demà. Tot el dia a sobre meu.

"però què et passa??" em cridava ahir d'una punta a l'altra. I jo només somreia. No t'ho penso dir, reina. 

I és que no estic sent borde, eh, no li giro la cara ni no li contesto...simplement no vaig, no sé com explicar-ho, per mi és molt clar i per ella també perquè està notant la diferència. 

Tot el rato em mira, em busca, em busca la complicitat, m'explica, em pregunta, em ve a buscar, em toca subtilment (clar, no fos cas).

És que no sé com explicar-ho però es nota moltíssim. Una de les companyes que ho sap avui em deia "bueno, vale ya, no?" dic...però si és ella!! Jo l'estic ESQUIVANT! 

L'amiga em deia que ara és quan li hauria de dir que parés. Potser té raó però no ho faré perquè, collons..., és que m'encanta, és que així ÉS com vull estar! Per què no està sempre així??

He de passar d'ella perquè em faci cas? Repeteixo la frase: què és aquesta merda? Doncs és que és el que penso continuar fent, eh? I no per fer-me la interessant, sinó perquè estic una miqueta emprenyadeta amb aquesta perra del hortelano. 

I per no parlar de les mirades profundes que és que ens derritirem, al final, dels somriures (avui reia...mare meva...que bonic), i el que deia: la proximitat física. Si és que està al meu costat i s'arrepenja a la meva cadira!! Però què fas!?

Em donen més ganes de passar més d'ella tot i que clar, cada cop em costa més. 

En sap tant, d'enamorar-me... 

Però continuo en el mode que no m'alimenten molles. Tot i que tinc una muntanya de molles, un plat sencer de migas, estic sepultada en engrunes! Continuo volent el pa sencer. I el pa sencer inclou la vida fora de la feina i inclou parlar de les coses i inclou una certa regularitat i no passar d'un extrem a l'altre així perquè sí. 

I un altre tema, però ja el deixaré per un altre post, potser: la incomunicació. Perquè ella no sap res de tot això que passa pel meu cap. No sap el que vull, no sap el que penso d'ella, no sap les meves teories. Lo únic que li vaig dir és que estava cansada de veure-la només allà. La meva actitud d'ara és la conseqüència directa d'aquest cansament. 

Quan em va preguntar què em passava m'entraven ganes de dir-li: ja t'ho vaig dir. Però simplement no vaig dir res. 

No vull sortir del lloc on soc ara, ja és que no puc, no puc tornar un altre cop al ciclo sin fin, ja no vull tornar a decebre'm i a desil·lusionar-me i a sentir-me incomunicada i que estic parlant a la paret. Tot i que em moro de por que ella torni a passar de mi i si ens ignorem les dues alhora...m'exploti el cap o no em pugui mantenir aquí...

Em fa molta pena que al juny s'acabi tot (perquè marxarà) perquè sento que ens queden tantes coses a dir-nos...tantes coses per viure i per aprendre juntes...i si sembla ser que no existeix un altre espai on ens puguem relacionar...què serà de nosaltres? Quina pena, en sèrio.

En fi. Que és divendres i descanso d'ella. Deixa'm. Sueltame las manos (sempre hi ha una cançó...).

D'altra banda, la meva estimadíssima i enyoradíssima còmplice està fatal. Està en crisi i em sap super greu perquè és una persona tan alegre i positiva...però en sèrio, no de postureo...que se'm trenca el cor de veure-la així però alhora estic tan contenta de que compti amb mi i poder-li fer suport i estimar-la tot i que no ens veiem...Després que es va passar el curs passat salvant-me la vida i sostentint-me...l'estimo per sempre més. 

El nou paradigma

 El nou paradigma es podria resumir amb que ja no m'alimenten molles. 

O tenim el pa sencer o no em serveix ser "amigues". No som amigues, si això és una amiga, quina puta merda d'amiga. Jo no puc ser la seva amiga. 

Estic com cap a dintre. La veig i em desfaig, en sèrio, no m'explico com pot ser tan bonica i com pot tenir aquesta mirada i com pot ser tan blanca, que sembla sobrenatural i a sobre amb una sudadera també blanca que posa "smile"...em desfaig, en sèrio, em mata. Em giro i la veig allà somrient (no a mi) i és que cauria a terra desmaiada.

Però és com un somni, com si no fos real, com si no hi he d'interactuar, no puc, no vull compartir-hi les meves coses i no vull preguntar-li per les seves tot i que l'interès em bulli a dins. No vull que em doni informació amb comptagotes i davant de tothom perquè després em quedi amb les ganes d'aprofundir més...no puc més, ja li vaig dir. 

No sé si us havia parlat gaire del llenguatge secret de les storys. Durant tooooot el temps que ha durat aquesta història jo publico cada dia una story d'instagram amb frases...jo què sé...que bàsicament li dic a ella però segons com també me les dic a mi: frases d'amor, frases d'autoconeixement...una d'elles va ser la que ens va portar a comprar-nos la polsera igual (ara no em dona la gana de portar-la a la feina). 

Quan estava molt molt molt molt malament era com lo únic que em connectava a ella, lo únic que li podia dir des del fons de la meva ànima, canalitzava la meva energia a triar la millor frase i calmava la meva angoixa quan ella la obria i la mirava. Sempre la mirava. Gairebé sempre al cap de poca estona de que la publiqués. O l'endemà de bon matí.

Era un llenguatge secret, no volia dir res i mai podrem verbalitzar-ho però a mi em donava informació i jo li deia coses. Les amigues a vegades em deien que com em passava...però a G. no semblava importar-li, les continuava mirant i obrint àvidament (imaginava jo).

Durant el viatge que va fer a veure el seu amant no en vaig publicar, vaig fer dol d'storys, no volia pensar que no la mirava perquè estava amb ell...

A final de curs passat va tenir unes setmanes que no les va obrir (algun dia sí, però la majoria no) i a mi em va caure l'ànima als peus: ha deixat de mirar les storys. Em va sentar fatal, no pensava que m'afectés tant.

Però després hi va tornar com si res. Tot l'estiu. No ens vam dir res però cada dia queia una story i cada dia la obria.

Aquest curs han anat variant els horaris i algunes no les ha obert algun dia.

Jo sento que ho fa expressament perquè mira molt l'instagram i no pot ser que l'algoritme no li ensenyi si ho mira cada dia. Per alguna raó se la saltava alguns dies i l'esquivava tot un dia o moltes hores. 

No sé, ja em sentia bastant malament tot i que l'ansietat no era la mateixa que l'any passat (menys mal). 

Però aquestes vacances de setmana santa va estar 3 o 4 dies sense mirar-les i llavors ja se'm va acabar la paciència. Ja prou de passar de mi sense cap raó aparent. 

L'hi he bloquejat.

Ja no les veu. Ara estic segura que no la obrirà i no ho espero (clar, és impossible) tot i que em moro de pena cada cop que trio una frase que li voldria dir i no puc (perquè no li interessa). 

Pensava que potser ho deixaria bloquejat durant les vacances i quan la veiés...i no. L'he vist i no tinc ganes de desbloquejar-la, no vull estar pendent de si soc prou interessant per ella com perquè vulgui mirar què he penjat...a cagar. Ja no vull més engrunes. 

Primer no li vaig dir a ningú (de les amigues a qui els hi explico) perquè no volia que ningú s'alegrés d'aquest fet. És una puta merda, no em sento poderosa ni valenta ni alliberada ni una puta merda.

És lo únic que m'ha quedat per mantenir la dignitat o...jo què sé per què, la pau mental. 

Però estic farta d'haver d'estar putejada per estar en pau. Hi ha algo alegre, bo, actiu i il·lusionant que també em pugui fer sentir en pau?? O només es tracta de caminar cap enrera i no fer res?? Què és aquesta merda?

Perdoneu, avui estic molt malparlada. 

No crec que mai em pregunti ni per què l'he bloquejat (quan se n'adoni) o què em passa. Tampoc ho faig perquè m'ho pregunti, així que res. 

Aquest és el nou paradigma. Aviam el que dura, també, perquè els guionistes a vegades em van a la contra i tampoc em deixen estar en pau.