Enamorades

 L'altre dia estava molt neguitosa i no sabia què em passava. 

Fins que vaig descobrir que no suportava estar-me comportant així i passant d'ella. 

I sí.

He sucumbit i he creuat el pont.

Però molt tranquil·lament i molt convençuda.

Ella vol estar a prop meu i no em vol deixar escapar.

Jo vull estar a prop seu bàsicament perquè no suporto estar sense ella, estic tristíssima. 

Per tant...és com que el nostre destí és estar juntes.

Potser no ho volem de la mateixa manera. Però volem el mateix.

I estem tan bé! Tan "enamorades"!

Ella mateixa em cura de voler estar amb ella, clar...lògic també, no?

Si el que vull és "estar amb ella", quan estic amb ella estic bé, tranquil·la.

No m'estic morint per veure-la ni per dir-li coses ni perquè em faci cas perquè ja me'n fa.

Ahir fins i tot vaig pensar en enviar-li un missatge i no ho vaig fer perquè no vaig voler, com perquè "no em calia". 

I tot el dia ens mirem, ens somriem, ens busquem la complicitat, ens partim les ensaïmadetes...

En realitat...el que deia en el post anterior (tot i que al mig hi ha hagut una sotragada per part meva).

És com que jo no li feia cas, no li feia cas i ara que he decidit conscientment i sense descotrolar-me fer-n'hi...està TAN contenta! I jo també, clar.

Repeteixo: jo vull un amor així, tot i que no sé què hi pinta aquí que després jo em dediqui a mirar-li el cul o que m'adoni que quan du el cabell brut encara fa més bona olor...això no canvia, jovent, jo no ho puc evitar.

Però ara no tinc por d'això. No tinc por de descontrolar-me. Potser ella tampoc en té, de por. 

El joc

 G. està...mare meva, no sé ni com dir-ho.

Després del post anterior, no sé què li va passar però va arribar un dia amb un somriure d'orella a orella i des de llavors no para de somriure'm. I cada dia va fent una passa més cap a mi.

Jo la vaig veient.

No reacciono. 

Un dia apareix per allà a saludar-me, després em pica a la paret; al dia següent torna a aparèixer i es queda més estona, a l'endemà torna i EM TOCA  quan se'n va...collons...sembla jo. Fa el que jo feia l'any passat.

I divendres que ja va ser el REMATE: mira, TOCA'M AQUÍ (al palmell de la mà), notes que tinc un bultet? Perquè, veus? Aquí no hi és (toca) i aquí a l'altra mà tampoc (toca) i aquí sí (toca). No n'hi va haver prou amb un episodi que  va repetir la cerimònia dues vegades. 

Jo dijous deia: no serà capaç de tocar-me perquè llavors em descontrolaré. 

Doncs mira, no m'he descontrolat.

Que em quedo tremolant quan he estat acariciant-li la mà? Correcte.

Que penso o faig res a partir d'aquí? No.

Què vol? Fins on arribarà per recuperar-me? Per recuperar que li faci cas, clar...

Finalment he arribat a la conclusió que el joc consisteix en: 

- Encara t'agrado? Encara t'agrado? Encara t'agrado? Encara t'agrado? Eh? Eh? Eh?

- Sí

- Vale, doncs adeú.

I sabeu? Jo ja no jugo a això. El meu sí si vol se'l pot imaginar però no l'obtindrà de mi de no ser que m'ho pregunti directament o es passi cinquanta pobles.

De moment tampoc ha fet res que no hagi fet abans així que com que ja sé de què va, jo em quedo al meu lloc.

Igualment estic molt contenta de veure-la bé, riure i fer-me bromes. Així m'encanta. M'encanta el seu sentit de l'humor.  Aquest és el verdader sentit de que jo vulgui que estigui bé. Imaginar-me-la contenta per casa seva. 

Ara no la vull fer riure jo, no l'animo jo, em fa riure ella i m'anima ella a mi. 

Mare meva...jo vull un amor així. 

Estúpida satisfacció

 Estic tova i xof.

G. també.

Jo sé per què; ella no sé per què. 

De vegades tinc l'estúpida satisfacció de pensar que passem per les mateixes fases.

Però probablement el seu baixon no tingui res a veure amb mi. 

Aquest cop no faré res.

Fàcilment faig callar la Salvadora interior que vol animar-la, vol fer algo per ella, vol preguntar-li què li passa o que si està millor. 

No ho faré. 

Ja no. Si vol, ja sap on soc.

M'agrada veure'm com he evolucionat. 

Segons les teories de T. quan jo refredi G. refredarà però després reactivarà.

No ho sé. Igualment, no m'agrada estar en aquesta situació ni estar "esperant" que ella faci res. 

Així que em quedo amb la meva penita...i ja està. Ja ens refarem, cadascuna de lo seu. 

D'altra banda, m'agrada molt com estem ara amb NC. perquè sincerament no tinc desig ni vull res amb ella però si que ens tenim molt de carinyu a part de la melancolia avançada de que potser aviat marxarà també (sisplau, guionistes, ja prou) però tenim com el catxondeo permanent de que jo li tiri els trastos (de conya, clar). Tipo, fer-li carícies, abraçades,  que entri i em digui: com esteu?? I jo li digui "ara millor" i ella faci aquell somriure tan bonic que té...

Em dona benestar i carinyu. No vull que marxi. Snif.

Potser tot plegat només és la tardor...