Enamorar-se

 Per què serveix enamorar-se?

No pot servir només pel simple gaudi en si mateix?

No pot servir pel simple plaer hedonista de gaudir del cos desitjat?

Per què tot ha de ser tan complicat?

Duraríeu quatre dies, em deien. I què? I no serien els quatre dies més ben aprofitats de la història?

Per què hauria de durar? Per què hauria de significar res més enllà del que és?

No podríem abraçar-nos i callar com aquell últim dia?

Fer-nos petons i prou?

Mirar-nos i somriure'ns i acariciar-nos i això no podria ser un fi en si mateix?

I dir-nos bona nit i bon dia amor i prou?

I després cadascú fer la seva vida igual que ara?

Si enamorar-se només servís per "trobar parella" la vida seria una merda.

Visca el poliamor i l'amor en totes les seves formes. 

Visca cada amor tal com és i visca les persones capaces de materialitzar-lo. 

Jo de moment no me'n surto però sé el que sento i per què ho sento i sé en la direcció que vaig.

Reconeixement

 Ahir vaig quedar amb N.P. i, tot i que ara mateix no m'interessa gens perquè, al contrari del que sembla sí que sé acceptar un no per resposta i a més a més estic massa enamorada com una imbècil de jasabeuqui, vam tenir una conversa TAN bonica!!

Tenim tanta connexió!! Vam parlar d'amor, de sexe, de connexions, de poliamor, de sentiments, de preconceptes, de barreres, de si li agraden les dones o no (com sempre jajaja)...però el més bonic per mi va ser que vam parlar del que ens havia passat a nosaltres dues.

De com vam connectar així com "perquè sí", de que realment va ser un flash, de que no em vaig inventar res perquè tot va ser molt real, que ens vam passar la festa major fent-nos miradetes (tal qual, amb aquestes paraules ho vam dir) de com ella esperava trobar-me per abraçar-me, de que em trobava molt tendre, de que son connexions inexplicables que simplement succeeixen, persones que ens cridem.

Va ser tan bonic que ho reconegués (i no perquè jo li exigís explicacions de cap mena, va sorgir així la conversa, fins i tot crec que va treure ella el tema). A més em va com reconfortar a pensar que tota la història amb G. ha sigut exactament igual de certa.

Em va donar tot el reconeixement que justament ahir estava pensant que m'hauria agradat rebre de G.

I parlant d'ella, ha tornat a posar una frase super dramàtica al seu watsap que no sé a qui va dirigida (a mi no). Em fa pensar com si el seu amant l'hagués deixada cosa que si ha passat és el tio més gilipolles que hi ha sobre la capa de la terra.

Només se'm pot acudir que ho publiqui per ell. Però no sé, com que em va dir  especificament que no vol parlar d'aquest tema...doncs res.

La meva amiga de Mallorca em deia que li digués algo però no ho penso fer, per què? Perquè em digui que està bé i normal? O ni tan sols em contesti? Si no em vol explicar el que li passa. No sé per què, bueno sí, segurament perquè l'atabalo i l'atossigo o li dic coses massa de cop, massa intenses, que no vol sentir o jo què sé. 

Si em vol dir algo, ja sap on soc. Jo estic molt tranquil·la sense haver-la de veure cada dia ni haver d'estar dissimulant tot el rato. He arribat a la conclusió que això és el que més m'ha matat. Haver d'estar allà fent com si res. Esgotador. 

Fi 3a temporada

 Una altra cosa no, però s'ha de reconèixer que com a guionista i creadora de situacions límit (o com la lio) soc insuperable. 

Dimecres era el meu últim dia de feina. 

Aparentment estava normal però no vaig poder evitar anar a abraçar G. i a dir-li adeu...en fi...en la meva línia liant-la. 

Vaig esperar que estiguéssim més o menys soles i li vaig dir "va, que d'aquí una estona ja marxo, vine aquí" i ens vam abraçar...

Aquí ve la part que només jo puc confirmar i que sembla que visc en total soledat. Ens vam abraçar com unes boges. Una mica més i caiem a terra de tanta força que fèiem. Una mica més i el petó ens el fem a la boca de tan apassionat que era després de l'abraçada...ni rastre de la cobra. Si hagués volgut jo, hauria sigut a la boca...

Peeero, el que deia. Només jo puc confirmar aquesta versió.

Per ella deu ser una abraçada normal, perquè li sap greu per mi o perquè jo què sé quantes collonades que no son que simplement quan ens abracem s'atura el món i la química puja a l'estratosfera. Per això no és, tranquils.

Li havia demanat que no digués res però quan vam desfer La Abraçada em va començar a dir les frases típiques i tòpiques i retallades que tothom diu quan te'n vas de vacances que jo no podia suportar sentir de la seva boca i la vaig fer callar.

Li vaig dir que no em digués frases prefabricades i que callés. Calla. Li vaig dir.

Es va posar vermella com un perdigot i es va enfadar. Em va dir...res res, bon estiu.

Però després va venir a dir-me que l'endemà tindria mal de coll perquè no li havia deixat dir el que anava a dir. 

Jo li vaig dir digues, doncs, si anaves a dir algo...que no fos bon estiu, descansa, desconnecta...és que no em dona la gana de desconnectar. Ho he de fer però no vull, no vull desconnectar quan la connexió és MÀXIMA. Tot això no li vaig dir, esclar.

Només li vaig dir digues, doncs.

No no no no, ara ja està, no, que no no no no.

Per una vegada que vols parlar (li vaig dir)...

Però no va haver manera, no m'ho va dir (sincerament tampoc penso que fos res transcendental ni novedós) i va marxar picada sense ni mirar-me a la cara ni, esclar, dir-me adeu (tot i que ja ens haviem despedit...amb tota la passió -segons jo-). 

No podia acabar d'una altra manera que com el rosari de l'aurora. Al final hauré de ser jo qui deixi de parlar-li o algo així....

No sé, la veritat és que per molta ràbia que em faci sí que tinc ganes de desconnectar i perdre-la de vista (sisplau, que ningú comenti res sobre aquest fet). Més que res per poder aterrissar una mica i que deixi de ploure sobre mullat, per deixar de rebre ímputs que vinguin d'ella i poder respirar. 

Ara sento que ploro amb espai per endavant. Que ploro la pena, la tristesa, la frustració i la ràbia però no l'angoixa i l'agonia d'haver-la de veure i "fer com si res". 

Ah, aquesta és una altra. Crec que el nostre conflicte és simplement que ella fa i vol fer com que no passa res i quan jo dic o demostro que SÍ que passa, s'enfada. 

És així.