dilluns, 11 de juliol del 2022

L'adeu

 Avui ha reaparegut el meu jo melodramàtic que tant m'ajuda a relativitzar i alhora a viure intensament. Gràcies, t'honoro.

Avui jo i G. ens hem acomiadat fins les vacances (tampoc n'hi havia per tant) però gràcies a la meva nova jo he viscut el moment molt intensament, he gaudit la seva abraçada que sabia que ens faríem. Perdona, princesa, em parlaves i no sabia què em deies, només t'absorbia i t'absorbia, els cabells, els petons (a la galta, esclar), la teva olor, el so de la teva veu.

I avui la princesa era jo, no tenia ganes d'oferir-te res, ni de desitjar-te bones vacances, ni de dir-te que et trobaria a faltar, ni tan sols de dir-te princesa, només d'absorbir-te jo a tu, de rebre i rebre i rebre.  Avui necessitava jo la teva abraçada. I a sobre tenia la regla, així que més baixa ja no em podia sentir. És quan l'univers acompanya el teu estat d'ànim. És quan estàs en comunió amb l'univers, almenys amb el teu propi. Oh, un altre cop gràcies. 

He sortit del teu cotxe no sé amb quina cara i he creuat el pas de vianants plorant. Ja no m'has vist.

Ben bé no era de tristesa tot i que una mica per tant de desig malaguanyat. Era d'emoció, de realitat i alhora de decepció de que la realitat no sigui real. Que no sigui la mateixa realitat per mi que per tu. 

M'he sentit molt diferent. Ha aflorat una jo capaç de gaudir intensament del moment, tant per bé com per mal. Una jo que no passava de puntetes per la vida, sinó que es deixava travessar per ella. Per tu, en aquest cas. 

Ja et trobo molt a faltar, tot i que sé que no anirà in crescendo sinó que s'esvairà en pro de qualsevol altra passió.

No fa ni un mes que vaig somiar amb tu i em sembla que porto mitja vida desitjant-te. 

No entenc que algo tan intens no travessi la pell, no s'encomani. No et transformi! Oh, somia amb mi bonica meva, vull abraçar-te i vull fer-te més petons i més endins. Gràcies per la teva suavitat. Gràcies per fer-me vibrar tot  i que no ho facis expressament i no te n'adonis. 

Potser avui somiaré que la princesa soc jo, tot i que ja no et sé veure d'una altra manera. Vull que se m'encomani, vull que em travessis i travessar-te jo a tu. Literalment, simbòlicament, filosòficament i totes les ments i cossos possibles. 

S'ha acabat aquest amor d'estiu i potser mai més tornarà. Em poso a les mans del que sigui que pugui venir. Igual d'intens. 

Oh, G., princesa meva. Et veia abraçant a tothom per dir-los adeu i em sentia tan afortunada de pensar que l'última abraçada seria la meva...al teu cotxe...que bé. Que bonic. M'ho quedo ja per sempre. 

2 comentaris:

sa lluna ha dit...

I com diuen els castellans "a otra cosa mariposa", fins que puguis ser capaç de dir-ho o de gaudir-ho sense que et faci mal.

Aferradetes, nina.

Somnis Neverending ha dit...

Bueno...esperem que aquest dia arribi!