Coret II

 Després de notar que no ho podria resistir i que a sobre les meves amigues m'abonin, demà se n'anirà el meu coret amb ella de viatge. 

En fi, és la manera que he trobat de sobreviure el dia de demà i tot l'episodi en si. 

A més els dies que sigui allà faré dol de penjar storys d'instagram. Les que penjo única i exclusivament per ella (la gran majoria) tot i que he de dissimular molt perquè no ho sembli. Passo de que no les miri per ja sabeu què. 

Recordeu el final de la primera temporada? Apoteòsic.

Doncs el de la segona està a l'alçada.

El de la tercera pot ser mortal. 

Avui un altre cop, l'he mirat als ulls i m'he ennuegat. Literalment, m'he hagut de girar per tornar a començar a parlar. I anava a dir-li algo normal però és que no puc amb aquests ulls i aquesta mirada, en sèrio. 

Quan ho puc suportar encara ho trobo tan bonic! 

Bé, demà s'acaba la setmana de la mort. Només espero poder descansar la setmana que ve. Uf. Que se'm regeneri alguna neurona...ja no dic totes...alguna!

Coret

 Com era d'esperar, aquesta setmana és especialment de muntanya russa.

No entenc com sent la situació exactament la mateixa, puc llevar-me tan malament enfonsada en la misèria perquè se'n va amb un altre plorant en plan drama clàssic i que passi el dia i surti normal. O sigui, sense que la cosa em faci il·lusió però pensant...bueno, doncs val. 

Algun dia em regularé...canviaré el nom del blog per "diari d'una boja". 

Però com que de moment no l'he canviat us explico una fantasia que no descarto dur a terme perquè...ja explicaré per què. 

Tinc un coret petit, com una pedreta en forma de cor i vermell (que és de plàstic però perquè ho visualitzeu). El tinc a la feina a l'espera de donar-li una utilitat algun dia. Era el regal de despedida si marxava, potser ho serà quan marxi però...

Avui pensava que el divendres, quan se'n vagi directament de la feina a veure al seu NÒVIO (o sigui, cal tanta crueltat? Tant d'acarnissament?) agafar el coret i posar-li a la butxaca de l'abric. Sí, l'abric que vaig a abraçar quan em sento malament (o "diari d'una psicòpata). 

Per què no descarto fer-ho? Doncs perquè seria super bonic per mi que de cop fos allà i descobrís el coret i pensés que li he posat jo perquè al matí no el tenia (esclar). 

Per què no descarto fer-ho? Perquè segur que no em dirà res ni si he sigut jo, ni per què li he posat, ni res de res, per tant m'estalvio com donar explicacions, no sé, tot queda com en el món dels somnis, com si no fos real. Tampoc mai sabré segur si l'ha trobat o li ha caigut sense voler o si ni ha pensat que era meu ni res. A més quan ens tornem a veure ja haurà passat una setmana, així que ja estarà passat. 

Per què potser no ho faig? Perquè potser se sent malament (jo què sé, com que exactament tampoc sé com se sent...) i perquè ara que estem tan bé, no vull tornar a treure el tema i que es torni a allunyar. En realitat tampoc no en trec res de donar-li el coret. 

Però ha sigut bonic mentre he pensat que se'l trobava i de cop pensava en mi. Jo què sé. Això ja està massa enllà en el món de la imaginació, ja més que imaginació és deliri. 

En sèrio, és que estem tan bé que on he de firmar perquè sempre que ens veiem estiguem així? Només afegiria que ens puguem continuar veient. El que li deia d'estar a la meva vida quan ja no treballem juntes...uffff.

Avui hem rigut amb la companya còmplice perquè G. estava dient així com de lluny algo de "estrujar" i jo li he xiuxiuejat a l'amiga: per què no m'estruja a mi? I vinga a riure després amb l'estrujar (la còmplice és una catxonda). M'entren ganes de dir-li: però que no la veus??!!!! No, clar, no la veu amb els mateixos ulls. 

En fi, demà un altre cop a la muntanya russa. Menys mal que només queden dos dies de la setmana de la muerte. No sé si divendres a mig matí m'agafarà un mal de panxa i hauré de marxar a casa perquè és que en sèrio...

Ah, i un altre fart de riure: una altra companya innocent que no sap res diu: tu el que hauries de fer és anar al viatge aquest! I jo no podia parar de riure. La còmplice ho ha pillat però tampoc sap la magnitud de la tragèdia. Deia "si, totes tres a l'habitació" i jo pensant...filla, si tu sabéssis...Faig un trio amb ella i el seu nòvio? O què? De fet aquesta fantasia ja va ser un post...en fi, el que deia, que menys mal que ric per no plorar...

Demà veurem. 

Nus fort

 Avui he somiat un munt amb ella i li he explicat perquè era un somni explicable però la part no explicable era tan bonica...

Perquè anàvem en cotxe i conduïa ella però era com a les pelis, que mentre condueixes vas parlant i ens anàvem acostant i els nostres braços acabaven entortolligats (és un somni, podia conduir igualment) i li tocava la cama per no sé què deia i la mirava i la mirava i la mirava...estava tan bonica. És tan bonica...

En el somni no passava res però jo m'imaginava que estàvem al sofà de la cabana, així i que la mirava i la mirava...

Menys mal que la idea és oblidar-la perquè si no...

A la vida real estem com millor que mai, no sé, i va i se'n va amb un altre. Olé. Està tan contenta i no és per mi...però prefereixo veure-la així. 

M'ha ensenyat una cosa del mòbil i li he fet una carícia a la galta...és que segueixo pensant que si ens deixéssim anar ens tocaríem tant que al final hauríem de fer l'amor perquè seria la conseqüència lògica. Però en fi, ella no ho sap ni ho vol ni res així que...

Com deia ahir, el meu dolor és el mateix però està encapsulat. És com si tingués una cama trencada. No és que no em faci mal, no és que no em molesti, però està allà localitzat. 

Almenys he guanyat en funcionalitat  i almenys puc pensar en altres coses. 

Potser tothom a qui li explico la història o fins i tot si algú llegeix aquest blog pensa que ja està bé, que la oblidi ja i que que pesada soc. Però ja us aviso que encara falta molt. Jo és que soc així i no me n'avergonyeixo.

M'enamoro tan fort que després no hi ha manera de desfer el nus ni per mi mateixa. No em sembla malament i reivindico que l'amor no es d'un sol us. A veure? Ui, no em serveix, fora! Un altre!

Jo no soc així, jo soc més un llibre clàssic en què el mateix amor dura tot el llibre. Ben maco que li sembla a tothom en els llibres i a la vida real ets la obsessionada que ja li val i ja podria canviar de tema. Doncs no. 

Estar enamorada

 L'altre dia sentia una entrevista (bueno, un tros) on feien un exercici sobre com sabies que estaves enamorada.

I al final  arribaven a la conclusió de que: quan estaves lluny de la persona estaves trista, quan estaves a prop estaves contenta i volies que fos feliç.

Mireu...és que no podria trobar una descripció millor. Vaig superant lo d'estar trista quan estic lluny d'ella. Quan estic a prop d'ella (sobretot emocionalment, perquè de vegades només físicament no compta) em poso contenta i tranquil·la. 

I sobretot la tercera part...m'ho estic currant molt perquè sigui feliç pel que fa a mi. O sigui, que recuperem la complicitat com a amigues i companyes de feina, que sé que és el que ella vol i li agrada. I m'agrada pensar que li puc donar aquesta part de tranquil·litat i suport que li permetrà ser més feliç amb la resta de la seva vida. 

Primer dia de la setmana de la muerte (la meva amiga que ho sap, però que no sap que va a veure el seu amant, esclar, ha tingut la fantàstica idea d'anar apuntant el compte enrere dels dies que falten per anar-nos-en de vacances...gràcies per augmentar la meva angoixa...però no feia falta, tampoc. I a sobre no li puc dir) superat. 

G. està molt a prop meu i jo em sento més lluny perquè no puc parar de pensar que se'n va amb un altre. 

I  hi ha una part de mi que se la imagina allà i a sobre...A SOBRE... em posa catxonda. És que en sèrio...

Pau

 Doncs divendres, ahir, va ser molt tranquil i relaxat amb G. i per fi vam arribar a l'estat d'estar totes dues NORMAL. 

Serà això el final? L'estat ideal que anhelava? Vam estar parlant tan bé que fins i tot a la nit ens vam estar enviant un munt de missatges com feia SEGLES que no fèiem. 

I el millor és que jo estic molt tranquil·la, m'hauré situat? Després de no sé quants mesos? Tampoc vull cantar victòria però em sento tan EN PAU. 

Que lo únic que he de fer és esforçar-me per no patir perquè això s'acabi. En fi. 

Sé que ho passaré malament en alguns moments aquesta setmana i no sé com suportaré el divendres estar-la veient i pensar que aquella mateixa nit dormirà amb un altre...no sé, veure la seva maleta on, jo què sé, haurà triat quines calces es posa per anar amb ell, allà al mateix lloc on ensumo la seva jaqueta...no ho suporto i se'm parteix el cor en deu mil trossos però alhora, sento que puc mantenir aquesta pau amb la G. real, amb la que m'he de comunicar. El dolor pertany a la G. del meu cor i de la meva imaginació. 

Demà he quedat amb la de l'aplicació i, certament, em va dir "però tu estàs per conèixer algú?" i, certament, NO. Però jo què sé.

D'altra banda pensava...com és que la gent s'agrada tant? O sigui, les meves amigues que han estat quedant amb gent per aplicacions...es veuen i s'enrollen. Sempre hi ha feeling? Per les dues parts?? 

A mi pot semblar com que m'agrada tothom però necessito que s'encengui la guspira i em sembla estrany estadísticament que a tothom se li encengui mútuament. Per mi és algo molt màgic i tampoc entenc per què, a la meva vida, sempre se m'acaba encenent a mi i a l'altre no...

En fi, estic com molt rallada últimament amb tot però és que necessito entendre-ho, treure'n l'entrellat. Per què en l'amistat ho veig tan clar, em surt tan fàcil i tot és previsible i plàcid i en l'amor és tot lo contrari corregit, augmentat i elevat al quadrat. 

Aquí hi ha algo desconfigurat. En fi. Bona nit.

23-3-23

 Acabo de llegir que era una data poderosa o algo així...

I mireu, ha sigut un dia molt profitós...molt catàrtic...molt alliberador...no sé. Almenys ara ho sento així. 

Avui hem anat juntes en cotxe. Al trajecte d'anada  doncs bé, normal, parlant de coses normals, una mica conversa d'ascensor però bé, gens tens ni res...

Quan he arribat allà, a part de que soc conscient que el fet de saber que tornava amb ella m'atorgava un plus de tranquil·litat (avui era el meu uber, jejeje), estava donant-li voltes al tema de parlar-li del seu viatge. És que em venia molt de gust, sentia que ho havia de fer, em sentia molt més tranquil·la quan pensava en fer-ho que quan pensava en no fer-ho, em desgasta molt això de reprimir-me. 

Ara ve el gir de guió que estàveu esperant i NO té a veure amb G. 

He anat a una reunió de feina i m'hi he trobat una dona que fa ANYS (però com tipo 10 o més) coneixia de vista. Una tia amb molta pluma que em trobava a l'autobús i per qui, segons una altra companya de feina, se me caian las bragas (barroer però correcte). Un dia me la vaig trobar en un lloc d'ambient i vam parlar una mica i ens saludàvem i  ja està però sempre l'havia trobat molt atractiva, em posava molt nerviosa. Parlo en passat perquè no sabia si encara treballava per allà ni sabia res d'ella feia mil anys. 

En resum, que avui ens hem trobat i diguéssim que les calces...m'han tornat a caure a terra. Perquè a més hem estat parlant (de feina) i tota l'estona em mirava molt fixament i vaja...que és molt atractiva, què voleu que us digui, almenys per mi.

Lo fort és això, que m'hagi posat, que estigués pensant en emportar-me-la a un racó en aquell mateix moment!! Que m'estava parlant i jo pensant sí...sí...ahá...no sé què collons m'estàs dient perquè estic vermella. 

Lo fort és que M'HE OBLIDAT de G. !!! Que després de mil anys -segons m'ha semblat a mi- hagi tornat a sentir algo per una altra persona que no fos ella!

D'aquesta d'avui no cal que posi ni la inicial perquè potser trigo 10 anys més en tornar-la a veure però ha sigut tan important i providencial que a més a més això hagi passat AVUI!!

Al trajecte de tornada del cotxe li he explicat a G. (m'ha preguntat com havia anat la reunió i li he dit ui, ja t'explicaré, ja) i m'ha dit bueno què, m'has d'explicar lo de la reunió! 

I llavors s'ha creat el clima perfecte perquè li digués jo: bueno i tu què, la teva cita? I encara té els collons de dir-me que de què li parlo. De veritat que menys mal que mai tindré res amb ella, perquè em desespera. I n'hem parlat. M'ha dit que està nerviosa, ja m'ho imaginava, que la companya que va amb ella de viatge ho sap, m'ho podia suposar i res, jo què sé, ja està...

Però sento com que hem tornat a la confiança, com que s'ha desbloquejat algo. Bé, entre nosaltres i en mi. 

Fet que no puc fer-hi res, almenys parlant-ne amb ella tot flueix més. La tristesa és la mateixa, i el puteig de que se'n vagi amb un altre també. I el de que per ell mogui el cul i digui que "ai, per què no seré més racional!?" Més?? Joder, la mare que la va parir...Em puteja molt. 

Però considerant que he d'estar amb ella cada dia prefereixo estar-hi així, si és que totes dues hi podem estar. Si és que JO hi puc estar. 

Avui faig la ola als guionistes per la providencial així com inesperada aparició estel·lar de la bollera de l'autobús en el dia d'avui!!! No me la trobaré a l'aplicació , en aquesta, no ...mare meva...buf! 

Arakiri

 Masoques punto com? Masoques.com, sí, correcte.

Avui li he dit que dijous anem juntes al cotxe. Podeu matar-me si voleu. Jo em mataria a mi mateixa.

Però per altra banda, continuo sentint que necessito travessar-ho TOT. Per què? Mmmmm no se sap. 

Sé que em vol parlar de la seva cita amb el seu carallot. Però no gosa. Vull que me'n parli (masoques.com) però alhora no, esclar. Però ja que hi anirà igualment...

O sigui, jo li vaig dir que volia que estigués a la meva vida, això és una oferta amb llums i ombres.  Jo sé que no hi és com a parella ni amant ni res i si ho vull, és amb les conseqüències. És amb que tingui altres amants, és amb que tingui la seva vida i la comparteixi amb mi. Vaja, que va en el pack que li vaig oferir, no sé si m'explico. 

En fi, que em torno a fer la xula i aviam com acabarem.

Us he de dir que les converses amb la de l'aplicació m'estan agradant molt i estan acomplint el seu objectiu de distreure'm. Li he parlat de G., esclar perquè és que si no, no puc parlar. Quan he de dir algo que no estic dient, no sé què dir. Per tant va sortir. És una mica flipant entrar a una aplicació per lligar i que el primer que diguis és que estàs enamorada d'una altra, no? Però mira, és que és el que hi ha, tu. 

Demà i demà passat tinc dies mogudets amb G. Vaticino que traurà el tema i em parlarà del viatge...capaç soc de treure'l jo. 

Vinga va, ARAKIRI!!!

Iniciativa

 Després de dos dies una mica ralladeta no sabia per què ben bé...no ha passat absolutament res, avui he sabut per què. 

I és perquè, tot i que ara estem rotllo amiguis i de bon rotllo, tot el rato espera que vagi jo, que jo prengui la iniciativa: d'anar al seu espai, d'anar-hi a parlar, d'enviar-li missatges. I després em comença a explicar coses com una ametralladora que no em deixa marxar. Aviam, carinyu, si em vols explicar coses EXPLICA-ME-LES, no cal que esperis que jo vingui. Ella només pren la iniciativa quan jo no. 

La idea no seria que anés alhora? Un ara tu/ara jo? Així és molt difícil per mi regular la intensitat o freqüència de les meves iniciatives. Em canso, em sento insegura, em ratllo, paro...i llavors ella ensenya la poteta per sota la porta i així sempre igual!! 

És que no sé què he de fer però així em sento malament. I tampoc li puc dir perquè com tregui un tema emocional, després s'està una setmana sense parlar-me i és pitjor. En fi. Doncs ara no tinc ganes de dir-li res. Perquè si diguéssis...no té res a dir-me...però sembla que estigui esperant a veure'm per treure tota l'artilleria. Que ja m'agrada que m'expliqui coses, ja, però noia...no sé si m'explico!

D'altra banda em sento com quan has quedat amb algú i no ve...vale, li envies un watsap però als anys 90 quan no teníem mòbil, eh...quedaves i si l'altre no apareixia...arribava un punt que decidies marxar, en plan...no em puc estar esperant aquí tota l'eternitat.

Doncs no és que em senti que estic esperant res d'ella però em sento una mica atrapada en aquest punt. En el punt just abans de decidir marxar, amb tota la pena i frustració que això comporta. De dir...bueno va, doncs me'n vaig, tu. No acabo de marxar però estic a punt perquè ja he assumit que no vindrà. Fas una última llambregada cap a la direcció des de la qual saps que ve (no sé si he construït bé la frase, ja veieu que cada cop parlo pitjor, no em donaran cap premi literari, no). Visc el dia de la marmota en aquesta última llambregada. I no és perquè no hagi decidit marxar, no.

I res, com a cirereta poètica del dia us diré que avui només l'he vist un momentet però ens creuem i em mira d'una manera que sembla que em cridi ABRAÇA'M ARA MATEIX. Però clar, no ho faig, ni ho diu, ni res. No ho puc veure més clar. No em pregunteu per què. 

I ella venia

 Com diu la descripció del blog, les fantasies m'assalten.

De cop és com si una veu dins del meu cervell comencés a explicar-me alguna cosa que hagués passat. Amb la petita diferència que no ha passat ni passarà...i és la meva imaginació. Però em fa gràcia perquè està com perfectament estructurat i quasi que no ho puc canviar...bueno, vale que, com que prové de mi mateixa, ja és al tot al meu gust però...és com si jo només ho escoltés.

Avui, a la meva fantasia, jo estava a casa i de manera totalment imprevista trucaven al timbre i era G.

Jo em quedava a quadres no...a quadres escocesos mínim. 

Li obria la porta i m'abraçava. 

Què ha passat? Li deia jo.

Necessitava abraçar-te, em deia.

Jo estava tan descol·locada que em feia fins i tot com gràcia. Però si em pots abraçar cada dia, tia, què t'ha passat??

Jo la feia passar i seiem al sofà. I començava a plorar i no deia res i jo no sabia què fer. 

A la vida real, amb altres persones em passa que si elles ploren, jo ploro però amb G. no em passa. Si ella plora, jo em torno com una mena de superheroïna. Mira que tot el que fa, diu, deixa de dir o fer...m'afecta fins a l'infinit i he plorat tots els mars del planeta terra per ella però quan plora jo no ploro. 

Doncs a la fantasia jo tampoc plorava.

Vols algo? Aigua? Infusió? Cervesa?...colacao? I ella reia una mica. Vols plorar? Li deia. I continuava plorant.

Jo em posava al seu costat, ella m'abraçava i jo li acariciava el cabell i la deixava plorar molt. 

Em regodejava en totes les sensacions d'aquesta escena i la fantasia no avançava, no acabava de saber per què plorava...

Suposo que ja no volia pensar en que plorava per algo que no tenia a veure amb mi i només volia que jo la consolés, que seria el que passaria si és que algo s'assemblés a aquesta fantasia. 

Pensava coses com que el carallot del seu amant l'havia deixat o millor, que l'havia deixat ella i havia decidit que no anava al viatge (em mortifica molt fortament pensar-hi), o que havia parlat amb el seu marit i s'havia embolicat la troca i la volia deixar o algo així...o que l'havia pillat o jo què sé però realment no m'interessava tant ja per la fantasia perquè tampoc podria fer-hi res...

M'agradaria arribar al punt on aquesta fantasia fos possible, que jo em pogués mantenir aquí i ser el seu suport.

L'altre dia també pensava, de cop, en que teníem 80 anys i encara érem una persona especial l'una per l'altra tot i que mai haguéssim sigut parella. I que jo encara la mirava i em somreia tot el cos. 

Avui he llegit en un llibre una frase amb la que m'he identificat molt: Encara que la majoria de persones m'acabin fent mal, igualment, val la pena conèixer-les. 

I així em sento amb G., sento que tot val la pena. Que ha valgut la pena conèixer-la perquè és una persona MOLT especial. No només per mi i pel que pugui sentir per ella, que també, sinó per com és i m'encanta i continuo volent a rabiar que estigui a la meva vida. 

Accepto que no hi ha res romàntic. Amb prou feines tinc fantasies sexuals amb ella (tot i que no puc negar que m'atrau i que miro el seu cos i se m'obre la boca i em surten cors dels ulls). Però prefereixo mil vegades com estem ara que res i prefereixo mil vegades com estem ara a que ens liem i després estiguem malament o tot s'acabi (que s'acabarà igualment però ara no hi vull pensar). 

Com estem ara em permet estar estable i continuar amb la meva vida fins que la oblidi. Per cert, estic parlant amb una persona de l'aplicació de ligues!!! No és un Tamagotchi mort!! De moment, sincerament, m'aporta distracció i com algo alternatiu en què pensar. Que ja està bé, ja era aquesta la idea. 

Bona nit, somieu en històries d'amor de tot tipus i tingueu moltes fantasies, que així és com el món avança bonic. 

Impacte

 Buf...avui he tingut un impacte emocional que m'he quedat flipant jo mateixa...

Per circumstàncies, en un moment determinat he decidit quedar-me amb G. a soles en el nostre espai íntim on ens abraçàvem. O sigui, podria no haver-me quedat però per coses de la feina he dit va, no passa res, que estàs molt bé, vinga va...i m'he fet la xula i m'he quedat. 

Tot i que m'he posat a l'altra punta d'ella, d'esquena a ella...al cap de mig minut m'ha entrat un SUBIDÓN, una calor, unes ganes de plorar...que he hagut de marxar. 

No sé si se n'ha adonat, com preguntava la meva amiga E., jo crec que no però he marxat i he estat una estona que no podia parar de plorar, era emoció pura i dura (tampoc sé massa bé quina, perquè no estava pensant RES, us ho prometo) sortint-me líquidament pels ulls, no podia parar...Tristesa? Clar. Melancolia? Sempre...però això ja ho sento cada dia, no fa falta estar allà, no és que diguis he connectat amb algo amb què no m'havia fixat o no havia atès...En fi.

Després se m'ha passat i he tornat a estar normal i bé. Bueno, com deia ahir, bé tampoc, però almenys no malament. 

M'he sorprès molt a mi mateixa. 

En fi, i per altra banda només dir que G. no em pot encantar més i que la miro als ulls i em sembla que els planetes canvien de sentit la seva òrbita. En alguns moments  se'm queda mirant perquè és que ha de percebre que aquestes mirades no son normals. Poden existir aquests ulls? Es veu que sí...

Estem parlant i sembla que les frases s'allarguen fins a l'infinit perquè no volem deixar de parlar. Bueno, jo. D'ella percebo el mateix però segurament estic equivocada. O si més no, ho passo per alt perquè no em convé. 

Ni malament ni bé

 Ara estem tan bé! Estem tan bé com a amigues...Hem recuperat tot el bon rotllo, crec, que teníem abans que ella sabés res, abans que jo tingués esperança, abans que ens abracéssim i el nostre cos parlés per nosaltres, abans de les notetes...Ara serà qüestió d'avançar per un altre camí. Aquest ja hem vist que no. 

Jo sé que això no és el que jo vull i necessito i sento però almenys em permet estar tranquil·la, fixar-me en altres coses de la meva vida i tenir alguns moments en què estic contenta. I gaudir de la seva companyia, de la seva complicitat, de la seva olor, de les coses que m'explica, dels seus somriures...

No estic malament però tampoc estic bé. Però almenys no estic malament. No sé si m'explico.

Això és el que volia, no? I penso que em fa bé, tot i que també em posi trista i m'emprenyi. Almenys no tant. 

Costa molt aplicar els filtres de l'amistat quan sents que sempre voldries anar més enllà. Però és la única opció.

Avui li he dit que aviam si venia a fer el cafè, com amb molta confiança. Demà no perquè ve més tard, m'ha dit. 

En realitat no vull que vingui.

Bueno, en realitat sí que vull que vingui però no vull estar pendent de si ve o no ve. Vull fer com avui i demanar-li que vingui. Vull que sàpiga que m'agrada, que vull. 

I m'encanta que em demani consell amb coses de la feina i vulgui saber la meva opinió i me la pregunti. M'encanta perquè noto que no ens estem frenant, que flueix el que hi ha. El que sigui. El que no m'agrada que sigui però és el que és. 

Al meu cervell romàntic només li queda buscar posts d'instagram per compartir a les storys que vagin per ella però que no es noti massa i observar com les mira de seguida. Sé que és una parida però m'imagino que soc com un Cyrano de Bergerac, conquerint-la amb les paraules. M'imagino que sap que ho poso per ella i s'ho pren personal. M'imagino que li agrada i que ho espera cada vespre. Sempre va bé deixar un raconet a la fantasia, no? Son com les notetes que li enviava però dissimulant. 

D'altra banda, em dona un caliu, una seguretat i una pau pensar en el que em va dir que "era una apalancada", tot  i que m'ho digués com a excusa per no quedar amb mi...És com si ella fos un lloc on puc retornar, que no canviarà. Tot i que és mentida perquè quan marxi s'haurà acabat tot. Però ara em fa aquesta sensació, no ho puc evitar. 

G., bonica meva, somia amb mi. Com diu un post q no compartiré a les story perquè és massa poc dissimulat... "sueñame, que me hace falta". Si tingués poders, els utilitzaria perquè somiés amb mi. Molt fortament. Molt. I molt sovint. Buf. 

L'estimo així

 L'estimo així i no puc fer-hi més. Així com percebreu amb els fets (res de l'altre món) que han passat avui. 

Al matí m'ha dit que ahir li havia costat molt adormir-se, que es va desvetllar i després no podia dormir i que el cor li anava a cent. Siusplau...no em parlis de com batega el teu cor que moro de tendresa...

Jo ja amb l'atac de cursileria corresponent però aguantant el tipus.

Després unes companyes m'han explicat una cosa que li havia passat ahir a G., de la feina. Una mica xungui. Res greu però com de mal rotllo...

M'ha entrat com una cosa...unes ganes IRREFRENABLES d'anar a dir-li que no ho sabia (ahir no em vaig enterar), de fer-li una abraçada, de preguntar-li com estava i sobretot, sobretot, de dir-li que ara entenia per què no podia dormir ahir. "La cosa" no és molt greu però sé que és algo que li afecta bastant. 

Em sentia una mica...mmm...no sé...no sé com em sentia però em sabia greu que m'hagués dit que no podia dormir i jo no ho hagués relacionat amb això que va passar (perquè no ho sabia, clar). 

Total, que l'he anat a buscar i no l'he trobat. He seguit amb la feina però amb el runrun a dins, com una ansietat...quan he pogut he tornat a anar-la a buscar i llavors sí que l'he trobat i li he dit.

Tia, que no sabia això que va passar ahir! I ella ah, ja sí, blablablabla..parlant-me de la cosa en sí. He vist que tampoc estava com tan afectada, diguéssim.

Però li he dit "ara entenc per què no podies dormir ahir". I oh, aquí gir de guió inesperat. M'ha contestat: 

Sí? Ah! Vols dir?

Com dient...tu creus que era per això? No se m'havia acudit/no n'era conscient.

Hem seguit parlant de la cosa, n'hem parlat també amb una companya que ens hem trobat...estàvem a un lloc de pas i quan ella ja se n'anava i jo estava darrere seu s'ha girat i llavors sí, li he fet un petó i una abraçada. 

A part de quasi desmaiar-me de tornar a ensumar el seu cabell directament...a part...necessitava TANT expressar-li això així. Necessitava fer-li suport amb això que li havia passat, necessitava abraçar-la més que l'aire que respirava. 

Per sort, que bé, ho he pogut fer.

Continua sent tan orgànic que ens fem petons i abraçades...continuo trobant SOTA ZERO resistència corporal...que després pensava...és que si tot anés així, així, així...em puc imaginar que ens féssim un petó a la boca sense adonar-nos-en. Que no ho farem, eh? Però en quant a sensació corporal és així. 

Perquè jo pensava, la vull abraçar per fer-li suport però li he agafat el cap, li he fet un petó a la galta preciós i ens hem abraçat com sempre de bé...quina llàstima, en sèrio. Sento tan fortament lo que estem desperdiciant...

Però bueno. Repeteixo, tot això no canvia res. Així que podeu rellegir el post d'ahir i jo m'he de continuar mantenint en el meu lloc. És així. Continua el repte.

Demostració empírica una vegada més el q li costa a G. estar en contacte amb les seves emocions. Que m'adoni jo de per què no podia dormir i li anava el cor a tope (diós, moro de tendresa cada cop que ho penso i se m'accelera el meu) abans que ella...

Vull que aquesta connexió duri sempre. Però sé que no serà. Perquè quan no ens veiem s'haurà acabat. Punt.

I el títol del post: sí, l'estimo així. L'estimo de que si em diuen que ho ha passat malament vull CÓRRER a abraçar-la. Literal. 

Reptes

 El meu nou posicionament que  m'ha costat tantes i tantes llàgrimes (bueno...tantes de tantes...no sé si m'explico) està a prova.

El nou posicionament vull dir el de "G., res del que facis farà canviar la meva actitud ni les meves expectatives". Per molt trista que estigui, per moltes ganes que en tingui, jo no faré res ni provocaré res ni diré res fora de l'estricta relació casta d'amistat. 

Total, que com ja us podíeu imaginar, entre l'una, l'altra i els guionistes la cosa s'està tornant a posar...vaja...com sempre. Ens relaxem i ja estem mirant el mòbil amb tot el cos en contacte, ensenyant-me mil coses, contestant-me les storys...jo què sé...que és lo normal, lo fluid, lo amistós i lo esperable. En realitat estic contenta perquè és aquí on vull quedar-me. 

Però el posicionament es posa a prova.

Guionistes, macos, no cal que en un dia passi de tot, que avui me la trobava fins a la sopa amb el seu jersei rosa que no li pot quedar millor perquè si no ja, petaria. No cal que dini amb mi i que (ella) posi els MEUS coberts a la cadira del seu costat enganxada (quan sempre n'hi ha una de buida al mig). Els he agafat i els he posat a la MEVA cadira (amb la cadira fantasma buida al mig). Doncs el que deia, que no cal que en un dia passi tot això perquè llavors se'm fa bola. 

I em torna la sensació de voler més. Però nooooooooOOOOH!! No no.

En realitat he d'aprofitar que tota aquesta purpurina em fa estar millor per mantenir les distàncies i poder ESTAR en aquest punt. 

Ara, guionistes estimats (la meva companya còmplice porta un catxondeo amb els guionistes...jeje), tampoc cal que us passeu a l'altre bàndol i feu que passin coses dramàtiques (avui G. ha rebutjat el canvi de feina per quarta vegada, vale ja). 

Bueno, o sí, clar, amb totes les coses que van passant suposo que tot es va posant a lloc...vinga va, doncs, guionistes, doneu-me canya. Ai ai. 

Me la imagino que està bé i contenta i expansiva perquè ha quedat amb el seu enamorat. Bah, doncs que ho disfruti. Avui pensava en dir-li que li vagi bé la cita. Soc la única que sap que la té, crec. 

De fet he tingut una bonica fantasia dialèctica de les meves que he dit en veu alta i tot mentre aparcava el cotxe. 

A la fantasia, G. em deia que al final no anava al viatge per els seus lios familiars (avui m'ha dit un altre cop que estava agobiada) i jo esclatava. Esclatava en còlera i li deia: 

"Mira, puc acceptar que te'n vagis amb un altre, fins i tot puc acceptar que per ell moguis el cul i per mi no però el que NO PUC TOLERAR és que no facis la teva vida i que no puguis fer les coses que vols i que et fan feliç i que t'aporten màgia a la vida. Simplement no ho suporto". I agafaria i marxaria d'una revolada emprenyadíssima.

I és que és tal qual. Em sento així. L'estimo així. No ho sé fer diferent. El que no entenc és per què tinc la fantasia de dir-li així. Suposo que vull que ENTENGUI com l'estimo, que ho vegi, que ho senti. Perquè vull estimar-la sempre. I perquè si li arriba, el meu amor té un sentit. 

En fi. 

Post una mica cursi, no? Ai no, que no us he dit lo més cursi del dia. Avui literalment he dinat la seva olor. Em venia TAN FORTA que no podia parar d'ensumar-la tota l'estona. No podré oblidar mai aquesta olor. Feia segles, us ho prometo que la olor d'una persona no em penetrava tan endins ni em feia volar tan alt. 

Va, i per cursi el que he escrit al meu xat "jo mateixa" del mòbil després de la bonica conversa que hem tingut a primera hora, després d'haver-la vist somriure, després d'haver-li dit que l'aniria a ajudar. Podeu vomitar, si voleu: 

"Me encantas taaaaaanto i adoro sentir-me aixíiiiiiii i només m'hi sento amb tuuuuuuuu.

I soc addicta a aquesta hormona o neurotransimssor que segrego quan et veeeeeeig.

Ninguna droga me provoca lo que VOS!!

I això és així i és innegable

I si t'abraço moro. Moro! En sèrio.

Dolçaaaaaaaaa. Emprenyadetaaaaaaa (estava mosquejada per una cosa de la feina però amb el seu enfado irònic que em fa riure i m'encanta). M'encantaaaaaaaaa.

I vull estar bé. I ser jo. I estar al teu costaaaaaaaat. Vuelooooooo"

Ja està, fins aquí l'atac de cursileria del dia. Au.

Autofantasia

 Avui recordava AQUEST DIA com dient-me a mi mateixa...nena, han passat coses tot i que no hagi passat "res". Els dies que anava a abraçar-la i acariciar-la com si res una estoneta i era natural i continuàvem parlant de les nostres coses i fent el dia a dia normal. I G .esperava que jo anés a la cita diària i tenia moltes coses per explicar-me i em volia. 

 Aquí es veu que no la feia sentir incòmoda (ho sento, no supero que lo que la faci sentir més incòmoda sigui que li digui que siguem amigues).

També ho he recordat perquè estava imaginant un futur en què estem així, com en aquest post però no som res i les dues estem bé. Però li puc acariciar el cabell quan m'explica coses i ens abracem sovint i em toca la mà per dir-me una cosa (de vegades ho fa) i parlem i ens veiem i ens volem veure. I ens estimem, vaja.  Vindria a ser com una fantasia d'una amistat especial que REALMENT no té per què anar mai més enllà. 

Això implica una fantasia de coses que passin, de que ella es posicioni i també de que em posicioni jo. Si pogués triar, triaria aquest final. Triaria aquesta història. Més que no pas que ens féssim "parella". 

Bé, de fet això no ho he volgut mai i sé que seria impossible. Parella en el sentit social de la paraula de viure juuuuuuntes, compartir-ho tooooooot, ser famíiiiiiiiiilia....jo no vull això amb ella. Mai ho he volgut. No vull. No m'agradaria, no és possible. Ara mateix no ho vull amb ningú. Però amb ella tampoc.

Però vull ser especials, vull tocar-nos (no em refereixo a res sexual), vull triar-nos, vull buscar-nos, vull mirar-nos als ulls profundament fins a posar-nos vermelles, vull fer-nos suport, vull que siguem l'escut de l'altra. I que això no IMPLIQUI res, que sigui això tal qual en estat pur. 

Crec que no li he pogut fer entendre. I que ella no vol el mateix perquè no sap que pot existir. Avui crec això. I em fastídia molt (tot i que aquesta paraula sigui incorrecta). És com un fracàs de la meva capacitat comunicativa. A part de ser un fracàs de que jo tampoc em pugui mantenir en aquest lloc.

L'amistat té molta paciència. I jo no en tinc. I molta flexibilitat. I jo no en tinc. I molt poca exclusivitat. I jo en necessito més. I necessito més freqüència (tot i que ens veiem cada dia).

Però si puc tenir fantasies del que poden fer les altres persones també en puc tenir de coses que puc fer jo, no? I tenir la fantasia de sentir-me diferent. De posicionar-me diferent. D'actuar diferent.  Doncs això, que tinc com aquesta autofantasia.

Amor més enllà de l'amor

Discrepo, protesto i estic en contra de que la parella, només la parella i ningú  més que la parella (o en segona categoria amant) s'endugui totes les atencions i totes les connexions.

Prou ja de parellocràcia.

D'acord, doncs no siguem res (això dura per sempre...vale, broma dolenta) però mentre som aquí siguem nosaltres. 

De fet això ja és el que li vaig voler dir l'últim dia que vam parlar.

Ara ja no hi vull parlar, només vull viure-ho.

Avui jo estava com més tranqui, disposada a aplicar els filtres d'amistat.

Sí, tinc molts dubtes, no sé si ho puc sostenir.

No sé si és just que sigui una relació desequilibrada. Però alhora em sembla molt difícil  i molt injust només poder sentir per algú el que aquest algú sent per mi. Em sembla una presó. Jo sento el que sento i després la realitat és la que és. 

Jo sento que vull/necessito/vull provocar comunicació amb ella i tinc tan poques ocasions. Esclar, al juny ens passàvem el dia juntes a la feina i ara ja no...els meus intents de buscar espais sembla que han fracassat però no sé, no puc parar. A la que estic una mica tranquil·la i contenta necessito tornar-ho a intentar.

Avui a la feina m'ha preguntat com estava i li he dit bé (a ella sempre li diré bé) i li he dit "i tu?" i m'ha dit un bé dels seus...no gens entusiasta però tranquil...m'ha agradat tant!  Era tan autèntic. Si em diu "molt bé" o algo amb aquest to no me'l crec. El seu bé és de cabana, de llar de foc encara que vingui la calor. El meu cervell volia imaginar que era un "bé, però si m'abracessis estaria encara millor". M'encanta tant, repeteixo, AQUESTA PERSONA, que no puc fer un tot o res. Almenys ara no. 

Després li he enviat un missatge a la tarda, per res, només per xerrar però em venia molt de gust. Quatre frases però tot molt natural i fluid. 

Buah...quin bé m'ha fet obtenir just el que necessitava.

Si és que avui que estic tranqui (mira...deu ser part del procés, jo què sé) fins i tot tinc ganes de preguntar-li per la seva cita (quina puta ràbia, alhora) per saber d'ella i compartir les coses bones de la vida, encara que no siguin com jo vull. 

Penso que si algun dia n'hi puc parlar es desencallaran coses...de moment no puc. Però si això la fa contenta...a mi també. 

De vegades sento amor més enllà de l'amor. No sé si és això però jo ho sento així. 

Olor

 Em podeu dir per què la seva olor M'EMBORRATXA d'aquesta manera? És mol fort...és que tinc com una sensació estranya a la gola...i crec que és de tant ensumar. A més, és que no para de deixar roba seva escampada per tot arreu (no sé per què però m'encanta. M'encanta que es faci la perfecta i sigui una miqueta desastre, em moro de tendresa) i clar, m'obliga a ensumar-la quan ningú em veu. 

Estic malalta? Molt.

No hi hauria una manera d'embotellar aquesta olor? No. Segur que ni que utilitzés el mateix detergent, sabó, colònia i tots els mateixos productes mai aconseguiria aquesta olor perquè no és una olor d'algo en concret, és olor D'ELLA. És la olor que fa el seu cabell, la olor que fa el seu espai quan ella hi és, la olor que fa la seva roba (of course) i la seva pell...buah...és que hi vull bussejar. 

Vinga, per al vostre interès...perquè el meu no...us explico el que he percebut avui. Dic que no és del meu interès perquè ja no m'afecta ni m'alegra ni em consola  ni res. És més, al final penso que és producte de la meva imaginació...tot i que jo ho percebo amb els sentits. 

Doncs avui he estat una estona parlant amb ella d'un parell de coses (neutres, diguéssim) però és que anava parlant, mirant-la als ulls i pensava...per deu...PER DEU!! És que surt foc de les nostres mirades!! Sabeu que quan no en surt també me n'adono però és que avui notava que jo anava "apretant" amb la mirada (no sé si això es pot fer)  i que els nostres ulls s'anaven encenent. Al final he dit una cosa...res, que ha tingut una idea i li ha semblat bona idea...i se li ha il·luminat la cara i ha sigut com la culminació de les mirades...que s'ha posat vermella i tot. Mare meva...si sortís...però no sortirà. Llavors he marxat perquè he pensat...marxa; marxa! Perquè...i li he tocat el cap. No recordava el tacte excels dels seus cabells. 

Deu meu, necessito tornar a tocar-la molt fortament. Però no ho faré. 

Estic en un pou sense fons de tristesa. A més això que deia, tot i que hàgim parlat avui tan bé, després hàgim tornat a parlar i s'hagi emocionat molt amb una altra cosa que li he explicat i que fa mesos hauria pogut ser un dia super bonic...avui no ho era. No surto de la tristesa perquè ja no em crec res, ja no tinc esperança. 

Era la idea...perdre tota esperança però no sabia que tot això vindria acompanyat de tanta tristesa. 

Aviam, no patiu per mi perquè aquesta tristesa al llarg del dia la puc vestir d'altres coses i d'altres estats d'ànim i vaig fent...avui millor que ahir, per exemple. Però a la que deixa d'haver-hi res a sobre, què surt? Tristesa. Tristesa, tristesa i tristesa. És com si m'estigués banyant en una piscina de tristesa. 

Buah. I percebre lo preciosa que és, lo molt que em fa sentir AQUESTA PERSONA i saber que podem estar bé...encara em posa més trista. 

No em digueu que passarà perquè ja ho sé perfectíssimament i no em consola gens. Ho sé segur, no podria estar-ne més convençuda. 

Aviam si demà vaig a una festa...jo què sé...

Monosíl·labs

 Aviam.

Com explico el dia d'avui? 

Estava tan trista...tant...i pensava jolin, els guionistes podrien canviar ja les indicacions d'estat d'ànim del personatge? La situació no canviarà, és trist, sí, no és el que jo vull, ho sé però estic  tristíssima, no s'acaba aquesta tristor. 

Per motius naturals he estat algunes estonetes a prop de G. i ja se me n'anava el cos un altre cop cap a ella, no me n'adono i estem mirant el mateix mòbil amb la cara a 4 dits de distància. Avui fins i tot m'he sorprès jo: què fem tan a prop? Suposo que amb altra gent també em passa i ho trobo normal però clar, amb ella m'afecta. Després he hagut d'agafar una cosa que estava sota les seves cames (ehem) i després quasi topo amb tot el seu cos sense voler, mare meva, com un iman. És algo físic. Potser és física quàntica, que ve a ser una mica com la física que no s'entén.

Després m'ha tornat a dir que li havien ofert (per tercer cop) marxar de la feina i ha dit que no. Hem parlat una estoneta de tot això, tot molt natural, orgànic i fluid. 

Jo, dins de la meva tristor, sempre contenta de parlar amb ella, sentir la seva veu, veure-la...ja sabeu...és així. 

El meu cos avui em demanava un altre cop molt fortament que m'acostés a ella. Fins i tot per uns moments he considerat la opció d'anar-li a demanar una abraçada. Sense dir res més. Només dir-li: em pots fer una abraçada? I després marxar. Però no, no, prefereixo no fer-ho perquè després és pitjor. Però notava el meu cervell maquinant algo per anar cap a ella, algun missatge per enviar-li per la tarda...el que passa és el que deia l'altre dia, q sento que ja he gastat totes les cartes, ja no sé què dir. 

Però em sentia contenta d'haver recuperat aquestes ganes d'anar cap a ella perquè quan se me'n van, em provoca encara més tristesa de la que ja tinc per la situació en si tal com és. 

Llavors ha arribat el moment estel·lar perquè quan jo ja havia plegat m'ha enviat un missatge per preguntar-me una cosa de demà que, considerant que al nostre xat del watsap hi ha ECO del temps que fa que no ens diem res, no era algo (opino) imprescindible que hagués de saber en aquell moment ni qüestió de vida o mort. Però bueno, que no passa res, tot normal.

Aaaaaaara arriba el moment que fa temps que li tenia ganes perquè li he contestat amb un puto MONOSÍL·LAB! No és per venjança, no és per rencor. És per protegir-me. "No". Aquesta  ha sigut la meva resposta. 

Us penseu que no em moria de ganes de preguntar-li: i tu? O bé: per què? O alguna cosa que pogués continuar la conversa? És clar. Però no em dona la gana. 

Ja feia dies que ho pensava: quan s'il·lumini i em torni a enviar un missatge (que ho farà) li penso contestar així. Per què? Doncs perquè jo també tinc dret a mantenir les distàncies. 

Em sento orgullosa no pas de poder actuar així sinó que aquesta sigui la manera que em surti natural. Si a ella li importa tres raves la relació amb mi doncs es quedarà igual. I jo estaré més tranquil·la dins de la meva tristor absoluta pel fet de que a ella li importi tres raves. Ho sento, aquesta frase és una mica un galimaties però espero que ho entengueu. I si li importa la relació, és hora de que es manifesti.

Res, que em sento orgullosa de passar d'ella i molt contenta de que me'n doni la opció, també. Perquè clar, passar d'ella quan ella passa de mi no m'aporta res, és que no em queda una altra. 

Bueno, i així ha estat el dia d'avui, demà qui sap. Guionistes?

A partir d'ara...

 Doncs passar passar no ha passat res de res a part de que G. podria parar d'estar tan preciosa i ser tan sexy i deixar-me un respir...però vaja, no crec que això s'esdevingui.

El que volia compartir és el que he pensat avui. I és que m'ha agradat tant sentir-me així, m'ha agradat tant comportar-me així i sentir així que ara no vull parar mai més. 

Sé que sembla una mica com de suïcida psicòpata masoquista...però és que jo soc així d'intensa i salvatge i sento que en les meves relacions i amors anteriors mai ho he pogut ser. Mai he pogut ser com realment soc. I fins aquí hem arribat. 

No sé com es fa perquè el meu jo complaent no em deixa veure-ho però sé que es pot. I a partir d'ara, la propera persona que sigui la protagonista de la inicial dels posts em veurà així. No recularé davant de res.

El que més mal em fa de tota aquesta història amb G. és no poder-me mostrar com soc, com em sento, haver-me d'estar reprimint i refrenant i no poder actuar com em surt. Quan més feliç he sigut és quan he tirat milles, quan m'he expandit, quan he fet el que em sortia i el que em demanava el cos. Quan no m'obeïa, recordeu? Doncs així vull viure l'amor a partir d'ara. Com mai l'he viscut. 

Repeteixo: no sé com es fa però n'aprendré. 

Fantasia sense mi

 Una fantasia en què no participo i que sovint tinc és imaginar-me-la a casa seva pensant en mi. Lluitant contra el que sent o nota o pensa...jo què sé.

És igual de fantasiós que pensar que em fa un petó. Irreal, esclar. Però si fos guionista posaria aquesta escena. 

Ella fent les coses normals per casa seva però neguitosa, fent més coses de lo normal per no parar-se a sentir el que li ve a la ment, per no trobar-me a faltar, per aguantar-se les ganes d'enviar-me un missatge qualsevol o de dir-me que em vol veure o explicar-me alguna cosa que li sortiria dir-me. 

Ella pensant que és per no fer-me mal, perquè no em confongui i sense adonar-se que és per la nostra connexió espiritual. 

Ella fent fora imatges mentals d'abraçar-me o d'estar al sofà de la cabana amb mi. Fent fora imatges en què li acaricio el cabell i li faig un petó a la galta després d'abraçar-la. 

Perquè no ho enten, perquè no sap d'on ve això i perquè no ho relaciona amb tot el que podria venir després. 

Perquè vivim en una societat de parellacràcia i sembla que tot això només s'ho pot endur la parella; a tot estirar els amants. I prou. 

Perquè es pensa que si no vol casar-se amb mi vol dir que no vol RES amb mi. I és mentida perquè el que teníem sí que ho volia. Ho vol. A la meva fantasia (que potser és més real del que em penso en quant a percepció però que no deixa de ser-ho). 

La imagino posant la seva cara a la foto del perfil per aviam si ho miro (mai ho sabrà) i reacciono i li torno a anar al darrere (no sé per què ho vol). 

La imagino revisant el mòbil aviam si he penjat alguna story (que li tinc l'hora pillada i les veu al moment quan les penjo als vespres). Mirant si "algú" li ha escrit un missatge. I no.

I no perquè no vulgui, que ho voldria moltíssim. Simplement perquè ara ja no puc. No em surt res, ja he cremat tots els cartutxos (ho sento així) i ja no puc fer més. Encara que m'encantaria que se m'acudís alguna cosa per tornar a apropar-me a ella...ja no se m'acut. Ja no puc. Ja prou. 

I, amb tot, somric de pensar que demà la VEURÉ. 

Amb poca cosa

 Avui m'ha tirat una mica de purpurina.

Mireu que em conformo amb poc...

M'ha fet pensar  en una cosa. Jo vull una parella o una amant a qui quasi no vegi mai.

M'explico. Jo vull fer la meva vida i les meves coses plenes de purpurina gràcies a l'amor i després vull un lloc on poder tornar i sentir-me segura. I vull estones amb aquesta persona, esclar, però no vull que estigui a tot arreu i amb tothom i a totes hores. 

Val, potser ho dic perquè vinc d'una relació molt absorbent i agobiant però la meva primera "relació" era a distància i jo era com super feliç fent les meves coses i després enviant-li un missatge i dient-nos com ens havia anat el dia i sabent que ens estimàvem. I després veure'ns de tant en tant...però clar, no sé com hauria acabat perquè va anar fatal. 

Per això ara soc super feliç quan puc fer les meves coses i la meva vida i G. simplement em tira un polsim de purpurina perquè tot brilli i jo pugui ser feliç.

Que s'acabarà quan no treballem juntes? Hi compto. No és el que jo voldria, ja li vaig dir, però amb la seva resposta...sé que no serà. És com un amor d'estiu (però d'hivern) i sé que hauré de passar cinquanta mil vegades pel dol fins que marxi de la meva vida. Però ara és així. 

Amb esmorzar al seu costat i les 4 frases que m'ha dit i l'actitud aquella que detecto i que sé que no vol dir res però sé que m'alegra...ja tinc el cap de setmana fet. 

A part dels fenòmens paranormals perquè AVUI m'havia llevat com contenta i tot (des de fa segles), fa dos dies que M'OBLIDO la seva polsera que és el meu objecte de transició. Doncs avui que es podria dir que estava "bé" (entre moltes cometes perquè tinc moments de tot) ella estava així. D'aquesta manera que no vol dir res però que és la manera que m'agrada, que em fa sentir connectada a ella i que em permet com allunyar-me'n i seguir amb la meva vida. Avui ella estava en actitud purpurina. 

Però la meva actitud no pot canviar passi el que passi perquè si no, tot se'n va a la merda.

Vaig a continuar somiant que un bon dia es desperta i s'adona que m'estima. Juajua.

Tornar a somiar

 Torno a somiar somnis impossibles, potser desfaig el camí enrere i un dia tindré un somni en què ja no m'agradi...qui sap. 

Somio que no sé com, de cop ella ve a mi. Que un dels moments en què la veig tranquil·la i somrient i jo estic tan fresca pensant que res te a veure amb mi, va, s'incorpora i em fa un petó. 

Ho somio i alhora em fa gràcia perquè ho veig tan impossible com si de cop comencés a somiar que soc astronauta. 

Ho somio no tant pel petó (que també) sinó per la conversa que tindríem després. 

En aquest somni, potser ja hauria tornat de la seva trobada super romàntica nyenyenye amb el carallot aquell i quan em tornés a veure potser veuria alguna cosa que abans no havia vist. Alguna cosa que només troba en mi (com jo només trobo en ella). 

Potser acabaríem sent amants platòniques, com jo ja deia fa temps. Tenint aquesta relació especial i prou. Fer-me un petó com per desfer tots els malentesos i tornar a quan ens abraçàvem com si res, quan ens abraçàvem d'amor i de connexió. Quan ens abraçàvem d'expressar allò que estàvem vivint. Quan jo li feia petons i es deixava però ella també me'n feia a mi. I es desfeia de tendresa quan jo caminava cap a ella i m'hi abraçava i sospirava...i després ens enviàvem missatges sobre el trànsit o sobre el nostre horòscop compartit. I jo volia més sense adonar-me que ja tenia molt en comparació amb perdre-ho...

A la conversa imaginària jo li diria que què vol i que què li ha passat. I ella potser em diria que no ho sap i em miraria als ulls. No  sé pas què faria. Ara mateix tinc la sensació que la tornaria a cagar. Però en la imaginació, on tot és possible, jo podria respectar els seus límits, anar al seu ritme i arribar fins on totes dues volguéssim. Abraçades? Doncs abraçades. Cites? Doncs cites. Contacte indirecte, doncs contacte. Petons? Doncs petons. Agafar-nos la mà? D'acord. I així petita cosa a petita cosa. Com m'agradaria gaudir de cada petita passa i que durés infinit, que no tingués final...anar fent tan a poc a poc...tan...que tot fos com una dansa al llarg del temps. I tot el temps entremig de cada petita passa estaria plena de purpurina, també. 

Em cau tan malament ara mateix i alhora està tan bonica...encara vull ser el teu gatet. Vull fer-me bola i que m'acariciis l'esquena però no em diguis res. Ni dir-te res jo a tu. Si tindran raó quan diuen que soc com un gat...tal qual. En plan "humana, calla i fes-me carícies".

Quina alternativa tinc? Oblidar-la? Amb aquesta olor? Vahomeva. Oblidar-te és com anar en bicicleta.

Diversificar (o no)

 Informació de servei. 

- Amb G. estic molt enfadada. Molt enfadada perquè se'n vagi amb un altre i que per ell sí que mogui el cul i per mi no. Molt, molt enfadada. I també perquè m'ho digués sense cap mena de tacte i no m'hagi dit res més del tema (ni ganes). I com que tinc coses al pap per dir-li (que no li penso dir) llavors no sé què dir-li. I estic allà com...em sento molt rara...és com que em fa més pena no voler-li dir res jo a ella que no pas que ella no em digui res a mi. Ara, no patiu perquè la miro als ulls i em vull desmaiar com sempre. Què té aquesta puta mirada??!

- Ahir em vaig trobar N.P. Ella estava asseguda i quan em va veure es va aixecar a fer-me una abraçada i va ser TAN bonic! Em va dir que estava molt cansada (i jo li vaig dir que jo també). Va ser tan bonic que vaig pensar: mira, no em diguis res més, deixem-ho aquí. I jo tampoc tenia ganes de dir-li res més. Ni ahir ni avui ni com si diguéssim mai fins que ens tornem a trobar i ens fem una abraçada tan bonica. Això i prou. Que no s'espatlli res.

- Avui he parlat amb M.C. i tinc moltes ganes d'explicar-li tota la història de G. de dalt a baix, del començament fins al final passant pel mig. Ja li vaig dir fa temps que necessito la seva opinió d'hetero. A part d q m'estima tant, bueno, és q ella és així però m'agrada...fa segles que intentem quedar i no hi ha manera de quadrar i avui li he dit, parlant (pel mòbil) d'un llibre que estic molt tova i que ploro per tot i ràpidament s'ha posat a buscar un forat a l'agenda, morta de tendresa. Q cuqui. 

Sabeu que només tinc ulls (i cor) per G. i que no estic en condicions de diversificar,  així que no pretenc res de res amb ningú però m'agrada la gent que em cuida, que m'abraça i que em fa vibrar. 

Vibro molt amb la meva amiga F. últimament. 

Així que vinga, palante.

Ah, i un altre pas endavant en la meva sanació és que ja no estic en "ni contigo ni sin ti" sinó que ara sento que estic millor sense G. que amb ella. Per molt de mal que em faci això. Per molt que en realitat vulgui estar amb ella. Però no així. No com em sento ara. Estic enfadada. No li estic.