No eren engrunes

 Sabeu? El que em donava G. no era res de l'altre món, val. Sempre va ser com que es va deixar fer tot el que jo feia, sempre va ser com que em seguia la veta, sempre va ser com que em va donar coses molt normals que segurament jo dono a molta gent, amics, companys...però sabeu? 

Això que algú podria pensar que eren engrunes, MIGAJAS, que sona més despectiu...quan queia sobre meu, a la meva vida en aquest moment, en la meva persona, en el meu ésser no eren engrunes de res, jo tampoc no volia res amb ella, cap relació de parella ni res, jo sé que això és impossible; és més, penso que jo tampoc ho voldria perquè som molt incompatibles en moltes coses i sé com està tot i sé que mai podria canviar prou com perquè es convertís en una relació de parella tal com l'entenem. 

Però, sabeu? Tot el que venia d'ella feia brillar el meu món. Aquestes petites coses eren per mi com purpurina, i així tota la resta de coses eren més boniques i més interessants i més brillants, només perquè ella hi havia posat la mirada, un comentari, l'interès o la simple escolta. Només perquè em sentia especial per ella i sentia que teníem una connexió. I la teníem. Podria enumerar mil coses que va fer que no eren "perquè li sabia greu per mi", encara que sigui la seva excusa per justificar-se.

Ella m'ha donat coses que no m'ha donat cap parella o amant. Ella m'ha donat moltes coses que sempre havia somiat i moments inesborrables. Potser el meu error va ser voler-ho estirar en el temps quan ja no donava més de si. A l'estiu vaig decidir que tiraria milles i que ella ja em pararia. I em va parar. Ara ja és igual. S'ha espatllat i mai tornarà a ser com abans. 

Ja sé que ja ho vaig dir però ara sense ella, sense aquesta purpurina,  tot està gris, apagat i de color de gos com fuig. I molt, molt, molt trist. 

Someone like you

G. no és la típica persona que m'agradaria, diguéssim que no seria "el meu tipus", o una persona amb qui em fixaria així d'entrada. Tot i q ja em van flipar una mica els seus ulls quan la vaig conèixer amb mascareta...vaig trigar pràcticament 2 anys en fixar-me en ella.

No recordo que m'hagi agradat ningú físicament com ella o, no sé, amb aquesta energia, o d'aquesta manera o no sé com dir-ho. Algú amb un cos tan gran, tan tou, algú amb aquesta energia quasi maternal, algú amb aquesta pau, algú amb aquesta pell blanquíssima, algú amb aquest estil de vestir tan personal, amb aquest gust exquisit...Em sento com si mai abans m'hagués atret ningú. Com la primera vegada que em va agradar una dona, que tot era diferent i semblava que sentís tot per primera vegada, tot  i q abans ja m'havia penjat molt fortament de nois, no és que descobrís que m'estava enganyant a mi mateixa fins llavors, no. simplement, es va obrir un nou món, una mena de sentiments iguals però diferents. Doncs ara és com si passés el mateix. Com si, com que no ho he sentit fins ara, no pogués tornar-ho a sentir. 

Sento que ella ha canviat alguna cosa en mi, que veig en ella algo que mai havia vist en aquest món.

La seva abraçada...no recordo això de ningú. Amb la meva parella més llarga...al principi, fins i tot abans de liar-nos, ens abraçàvem molt però era diferent, era jo qui l'abraçava a ella i ella s'abraçava a mi. Jo no m'abraçava a ella .No m'abraçava ella a mi, com G. quan em salvava cada dia amb les seves abraçades que li suplicava. 

 No crec q G. mai entengués això encara que l'hi digués (que no ho faré) però que va ser una realitat i ho vam viure és un fet. 

Ja passava una mica molt abans que ens abracéssim, molt abans que jo li digués que estava penjada d'ella. Jo ja percebia algo raro i incomprensible, podeu repassar els posts,  i va seguir passant molt de temps. Fins que...no sé. Fins que suposo que se'ns va escapar de les mans.

I ara em sento de lo més desconnectat del món d'ella, excepte quan la miro als ulls, q si fos una peli desapareixeria tot el que hi ha al voltant i aniríem a càmera lenta. Però quan deixem el contacte visual s'acaba tot. Per part seva i...lo més trist...per part meva. Estic cansada. Només tinc ganes d'estar sola. 

Uf, i demà torna a ser dilluns. Només demano, sisplau, si és que es pot demanar, un respir als guionistes, ja no més sustos i més sorpreses, ja em fa prou mal anar sentint tota l'estona que se n'anirà amb un altre i fent el compte enrere. Tothom esperant les vacances i ella esperant ja sabem què, és que tinc ganes de no tornar-li a parlar mai més. No ho suporto. 

De mirades i gelosia

 Avui dels fets millor passo perquè ja estic cansada de lo mateix. Ara vinc al cafè, ara no vinc (ja sé que no ho fa per mi, però si ha de venir, que vingui, i si no, que no, em va fatal estar esperant-la cada dia i pensant si avui tocarà o no tocarà). Estic cansada de tocar-li la mà sense voler i sentir com crema el contacte i cansada de tenir-la al costat i haver de moure'm internament cap enrere perquè lo únic que em demana el cos és abraçar-m'hi. 

Total, que us compartiré dues reflexions que he anat fent al llarg del dia d'avui. Almenys que aquesta merda seca em serveixi per aprendre alguna cosa aplicable al futur. Jo què sé. 

1. Mirades.

En alguns moments ens mirem als ulls...buah. I és que sento com explota l'univers. La meva pregunta és... per què ho sento? Des d'on ho sento? O per què ho sento realment? Què és el que sento i percebo? Segurament només sento els meus sentiments, només sento que em surten a mi cors dels ulls i serà que ella mira així amb els seus ulls verd daurat i ja està, jo què sé. Però no entenc què és aquesta força que m'envaeix. En altres moments no passa. Però aquest matí...i quan li dic que he tingut una mica de mal de panxa i em mira així com dient...ohnoh!  I després ja està, au, continuem el dia com si res i no ens diguem res ni sobretot ens comuniquem fora de la feina ni mai més del temps. Apa. Veieu com passo dels fets? Però no entenc si les mirades diuen tant...per què menteixen així? La meva amiga diu que faig cara de pava quan miro G. però  no crec que es fixi en la cara d'ella.  En fi. Ja callo que me'n vaig per les branques. Només pensava en com es comuniquen les mirades...quin misteri. 

2. Gelosia

Em sento TAN gelosa com no m'he sentit mai. Cada cop que algú anomena el viatget dels collons...que clar, és la comidilla de tothom...és que entraria en combustió espontània. De fet he marxat dues vegades del menjador avui perquè estaven amb el temita. Només espero que la meva amiga no em pregunti res ni trobi estrany que G. hi vagi. Que és molt estrany, canta com una almeja...però bueno, jo no diré res i si em pregunta, la defensaré i diré que no en tinc ni idea. Que no tinc ni idea que TÉ UNA CITA AMB EL SEU AMANT -MECAGO'NLAPUTA-.

D'altra banda pensareu que és el més normal del món que em senti gelosa de que la meva enamorada se'n vagi amb un altre sí, esclar, perfectament comprensible. Però el que em sorprèn de mi mateixa (soc un pou de sorpreses per a mi mateixa) és sentir que si jo fos ell, tindria gelos de mi. Sí, d'algú que la veu cada dia, que l'abraça quan plora (bueno, ara ja no, suposo), que li diu bon dia i fins demà cada dia. Que veu el seu somriure i escolta la seva veu. I a qui li diu avui estic cansada o estic malament i no sé per què. No sé si li haurà parlat de mi. 

Una cosa així em passava amb la meva primera nòvia (dic nòvia per dir algo) que vivia lluny. Em moria de gelosia de la gent que compartia el dia a dia amb ella i respiraven el mateix aire, tot i que a qui enviava missatgets i deia t'estimo era a mi. 

Però ara no puc evitar sentir gelosia d'ell. D'ell que ensumarà el seu cabell, l'abraçarà i li farà petons, acariciarà la seva pell, el seu cos tou, li agafarà la mà, la mirarà als ulls, també...i tota la resta...buf...Ja m'aplico la consigna de no pensar-hi però és que no hi penso, simplement ho sento així. Està present en mi. Em fa mal igualment. Sort que hi van els primers dies de setmana santa i no l'hauré de veure just quan torni...Una part de mi desitja que li vagi fatal. Que no senti res, que es senti imbècil d'estar allà. No sé per què. En realitat no vull que li passi això però no puc parar de desitjar-l'hi. Bueno, sí que sé per què...perquè vulgui tornar amb mi hahaha però això no passarà. Aquí ja entrem un altre cop en el terreny de les fantasies. 

A G. que ni se li acudeixi apropar-se més a mi ara. Que ni ho somii. 

Avui estic molt trista. Però per sort ja puc fer altres coses a part d'estar trista. Però ho estic. I molt. 

El que fa tenir son...

 Que estic com una cabra i vaig d'un extrem a l'altre? Sí.

Que el meu cervell fa processos cada cop més depressa? També.

Ahir al vespre vaig pensar: què  ha canviat? Res. Ja sabia que estava amb el paio aquest (de merda -permeteu-me- l'odiem totes, oi?) i que tard o d'hora quedarien. El fet que se'n vagi un dia a estar amb un altre em pot remoure i em pot provocar una gelosia que se'm  menja les entranyes però en realitat no canvia res. Igualment no estarà amb mi. La relació entre ella i jo no canvia gens.

Total, que aquest matí he arribat allà al cafè (es veu que ara ja és cosa de cada dia venir fins que l'esperi i llavors deixi de venir, la qüestió és tornar-me boja, no sé) i ella ja hi era i entre això i que  jo anava mig zombie (perquè he dormit poc) m'ha entrat una tonteria i una borratxera de la son...que ens ha entrat un bon rotllo com feia mooooolts dies que no teníem. I hem estat xerrant molt i rient i em preguntava per converses que teníem a mitges de feia dies. Estàvem com jo vull estar. Així i res més i res menys. 

I era tot tan fàcil i bonic. Era molt bonic adonar-me que totes dues volíem estar en la connexió i el bon rotllo. Es tracta de trobar el punt en què totes dues estiguem còmodes. No sé, jo només ho sé fer així.  No puc deixar-ho estar, suposo que ja s'ha vist. No puc desconnectar així com així quan he connectat amb algú. 

Fins i tot m'adono que ha marxat de la cabana. Que no tinc fantasies amb ella. No és que no m'agradi, no és que no senti res però és com que no vull anar per aquest camí. No vull perquè no puc...no sé si m'explico. 

En fi. Que avui estic contenta i SISPLAU deixeu de donar-me sustos de mort i que pugui continuar per aquest camí que vull saber on em porta. En pau, tranquil·litat, harmonia i alegria. 

Igualment em feia il·lusió notar lo diferent que estic perquè m'ha preguntat pel jersei que em vaig comprar com el seu i m'ha dit si ja el tenia i li he dit que sí i diu, ja el portaràs un dia. I he pensat. No, és que aquí no el vull portar per anar igual que tu (bueno, no son iguals, però son semblants), me'l vull posar el cap de setmana per a la MEVA vida - sense tu, ja que no hi vols ser...-. 

És el fenomen vampíric. Ella em dona emocions i jo les vampiritzo i me les quedo. Jerseis, cançons, olors, llocs, llibres, poesies, frases...no sé, de tot. M'ho quedo per mi per sempre. 

Guionistes de merda

 ...en sèrio que no sé d'on els he tret, guionistes de merda haters de la meva vida...El gir de guió d'avui pensareu que és inventat però no, és la realitat TAL QUAL.

No és prou difícil el procés ja com per anar-me posant traves tota l'estona? No podria oblidar-la amb una mica de pau i harmonia? No podria estar plàcida i gaudir mentre estic amb ella fins q se'n vagi, que tampoc falta tant? I després recordar-la amb un somriure tot i trobar-la a faltar quan no hi fos? Doncs es veu que no.

Qüestió, q G. ha quedat per setmana santa amb el seu amant. Calia que jo ho sabés? Esclar que no, però que va de viatge és públic i només jo sé que va a la ciutat on viu ell. Vinga. A sobre m'ho he de tragar jo sola. 

Gràaaaaaaaaacies amics, però no era necessari!

No puc fer el procés de dol en pau? Si ja estic trista i enfonsada i he perdut l'esperança per la situació en si tal com és, no fa falta restregar-m'ho per la cara d'aquesta manera. 

Si l'objectiu de l'univers era que perdés tota esperança i connexió amb ella, mira, ja podria haver marxat fa tres setmanes quan em va donar el susto de mort, i ja s'hauria acabat tot.

Què és aquesta crueltat? Penso que ja...sobra, en sèrio.

A més que m'ho ha dit tan alegrement davant de tothom com si res. Gràcies, quina delicadesa, filla...molt seguir-me la veta perquè et sap greu per mi...i això no et sap greu? 

Avui, esclar, era jo la que no li he parlat en tot el dia ni l'he mirat a la cara. Menys mal que tinc excuses per estar malament davant de l'altra gent perquè si no, al final, em farien tancar...

Hoplessly devoted...

 Com una Sandy de Grease...em sento així.

Avui només volia estar amb G., és igual, al seu costat, veient-la, encara que no ens diguéssim res d'especial, al mateix espai...sentia que només m'interessava la seva persona de tot el món. 

Només ella em tranquil·litzava i em consolava. La seva existència i saber que la tornaria a veure en algun moment del dia. 

Avui hem estat bé, naturals, a gust, xerrant però sense jo estar pesada ni a sobre seu o massa eufòrica només de veure-la...només em sentia tranquil·la. Només volia això. Posar-me al seu costat com un gatet, al seu costat i continuar amb la meva tristesa i el meu procés, però al seu costat. 

Aquests dies em feia molta ràbia pensar que jo li feia pena però avui ho volia. O sigui, no he fet res per fer-li pena però era en plan...abraça'm perquè ho necessito. No li he dit ni he propiciat cap situació ni cara ni comentari ni res que ho fes pensar però per dins em sentia així. 

Fins i tot hem estat xerrant animadament d'una cosa i he descobert que fa 5 anys vam estar un dia en el mateix lloc, n'he buscat les fotos i he confirmat que sí (tot i que no hi surt...jeje,..hauria estat guai).

Però la meva reacció no té res a veure. El meu cervell no ho aprofita per tenir una cosa més en comú i per tornar-hi a xerrar. Simplement m'ho guardo per mi. Tampoc en trauré res de dir-li res. Ja estic esgotada de dir coses de mi cap a ella per mantenir la connexió. 

Com en l'últim post que vaig escriure sobre ella. Ho veig, ho observo, ho agraeixo i ho deixo passar. I així fins que desaparegui de la meva vida i se'm passi. 

La veritat és que la seva presència, les seves paraules i la seva proximitat retrobada i tranquil·la em curen i em fan sentir bé. Només necessito això. I després posar-me com un cargolet a plorar perquè algun dia s'acabarà. 

En fi. Avui toca això. 

On és el desig?

 Sí, avui hem fet s*xe jo i  P+.

Com a tal...podem dir que ha estat bé..he gaudit...he estat còmoda, m'he sentit bé...la veritat és que es nota que tenim com molta confiança...

Però, ai! On és el desig? És que l'he gastat tot amb jasabeuqui de tant que l'he desitjada? He experimentat alguns momentets de desig, que ens tocàvem el cos i volia més...però...em costa molt actuar no des del desig com "incontrolable".

De fet una ex que tenia em va com deixar (bé, en realitat vam ser amants poc temps...) perquè un dia deia que no sentia unes ganes irrefrenables d'estar amb mi. Que es podia resistir. Vaja.

No sé...estic amb aquest tema...

Amb P+ vull que es moguin coses...però no sé si se'n mouen gaires...ja sé que no és la millor manera i ningú la recomanaria però mireu, és la manera que tinc a mà (mai millor dit). 

Bé...anem deixant passar els dies...aviam...jo què sé. 

Ganes i no

Demà passat he quedat amb P+ .

Estic contenta com que em van entrant més ganes a mesura que s'acosta el dia.

No és que no vulgui...però ja vaig dir q és raro per mi no estar-me morint de ganes. Em sento rara. 

Vol que em quedi a dormir i no vull, li diré, que a dormir no. No vull. Simplement. 

Avui tinc ganes que m'abraci. No sé, suposo que perquè sé que ho farà i ho necessito. 

Veieu com em va bé, malgrat les pegues?

I també em dona molta pau (a més de la tristesa que ja em donava abans) no esperar res de G. Res de res. Ni d'ella ni de mi cap a ella.  

No m'afecta

 Ja no m'afecten els teus intents d'afectar-me, sento que els deixo passar, que no penso res, que no anticipo res, que no pretenc res, que no sobreentenc res ni imagino res, ni dedueixo res. Veig les coses. Les deixo passar. Només observo.

Estic contenta, tot i que sembli contradictori, d'haver recuperat part de la capacitat de somiar amb tu i d'evadir-me a la cabana. Em va bé com a teràpia per superar la sensació de que la vida és una merda avorridíssima. Si existeix la cabana en la meva imaginació, la resta del món recupera una mica de brillo i de color. 

Avui, a la cabana, a la imaginació, jo llegia al sofà amb les cames plegades (com jo sempre sec) i tu venies i te'm tiraves a sobre amb els murritus per fer-me un petó amb els ulls acabats de pintar com aquest matí, que ens hem pintat els ulls al costat. Que bonic, per uns instants puc recuperar el caloret interior per almenys intentar transitar el món sense tu amb una mica més d'alegria...

Em caus molt malament ara mateix i passo absolutament de tu però alhora et necessito d'alguna manera, necessito que existeixis...anem passant fases. 

Sosa

 Estic molt sosa.

Sense tu tot em sembla apagat, gris, soso i avorrit. 

Però no perquè tu no estiguis amb mi. Sinó perquè jo no estic amb tu.

Avui G. ha tornat a venir a fer el cafè, ja em parla com si res i m'explica coses i no sospira quan em veu. 

Avui soc jo la que estic sosa, la que em callo tot el que diria perquè penso que total, perquè em segueixi la veta perquè li faig pena no m'interessa.

Encara estic emprenyada amb ella per la seva reacció a la meva última declaració. 

Ara tot el que em diu em sembla superficial, perquè si no és per connectar amb ella...què m'importa? Per tenir una conversa d'ascensor...ja la tinc amb qualsevol altra persona que no em remogui tant. I jo no tinc res a dir-li.

Ens trobo tan a faltar...

Alerta

 Alerta perquè G. s'està despertant del seu ghosting i sembla ser que ara ja em pot tornar a parlar i a mirar-me a la cara.

Ara és el moment de la veritat per mi.

Ara és quan JO realment he de canviar el xip. Ara. Observar què fa i tenir molt clar què faig  jo.

La distracció de P+ em va molt bé, en realitat, és com un fre...

Res...només era per informar dels esdeveniments, tot segueix igual. 

Una altra companya de feina amb qui xerro molt m'està a punt de pillar...avui ha insinuat que jo estava enamorada d'algú de la feina...perquè sap que em passa algo i que no li puc explicar. I com que jo ho explico tot...ehem...espero que no em digui res més perquè això ja és too much. Li he dit que no investigui.

Per cert, ahir em vaig trobar N.P. i és que és tan mona. La veritat és que a la llum dels esdeveniments no m'interessa en el sentit amorós ni sexual, de fet no he arribat a saber mai si m'interessava gaire perquè ja em va donar carbasses d'entrada sense que jo li digués res...però la veig i em poso contenta i m'encanta abraçar-la i fer-li un petó a la galta. I ella també es posa contenta. Doncs a gaudir de trobar-nos de tant en tant. Això és la vida.

Que bé (ironia on)

 Mode ironia on: que bé, estic aconseguint tots els meus objectius. M'he liat amb una altra persona, he perdut tota esperança amb G. i he desconnectat d'ella. Que bé. 

Sí, P+ em va fer petons però emocionalment sé que no em cuidarà i no ho està fent. I sí, tornaré a anar perquè em faci més petons però no espero cap mena de refugi ni de consol ni de suport. No és la meva manera de fer les coses. Només ho faig perquè es mogui algo, perquè es connectin el cap i el cos, perquè el cos torni a creure en si mateix i actui un altra vegada. 

No pretenc fer lo correcte sentint això, però això és el que sento, el que he escrit abans al meu grup de watsap "jo mateixa" referent a G., esclar, qui si no.

...però et trobo tan a faltar...bé, suposo que m'hi hauré d'acostumar perquè no et tindré mai més. Però quan  et miro als ulls el món encara es transforma i resplandeix. Tu ets l'amor que ara sento. 

Ets l'amor, tots els meus sentiments estan encara en tu. I tinc el cor buit perquè jo no estic amb tu ja. Lo que t'has endut, bonica...

Petons

 La persona que m'ha fet més petons a la meva vida avui m'ha tornat a fer petons.

Molts petons. I m'ha tocat i m'ha empotrat. 

Sí, ens hem liat com era de preveure...

No sé què escriure...perquè és tot molt raro.

No sé ben bé què vol dir quan ho sento però és allò de tenir sentiments ENCONTRADOS. Suposo que vol dir tipo contradictoris.

O sigui, ha sigut com...no sé. Últimament ho sento tot tan intens que em semblava raro que ho fos tan poc. 

Que m'ha agradat, és el que volia i penso repetir (volia que em quedés a dormir però li he dit que un altre dia) però emocionalment...

Bueno clar, no és d'estranyar si et lies amb una persona i estàs enamorada d'una altra...però com que això ja ho sabia...

Ara em vull concentrar en el cos...en desbloquejar coses i anar endavant i que canviin coses i es moguin, és el que he de fer i necessito. 

Fa la mateixa olor que fa més de deu anys. Esclar...és la mateixa persona oi? Ehem...

També ha sigut tendre i m'ha agafat les mans entre les seves perquè jo les tenia fredes i jo li he fet petonets i m'ha provocat molta tendresa.

I m'ha posat però com que estàvem al carrer tampoc podíem fer res més...em sentia maldestre, com novata. 

En els meus somnis ho faig molt bé però em costava connectar...

Bé, sabia que seria raro però també m'ha agradat la proximitat. I les vegades que ens hem acostat sense arribar a fer res...em sentia molt sexy, molt desitjada...

Dic frases inconnexes...sí, ho admeto. És com estan les meves neurones. Inconnexes. Aviam si tornen a fer connexions però diferents de les que hi havia. És la idea. 

Lo millor és que puc desconnectar de jasabeuqui. 

Emprenyada

 Aplicació baixada i donant likes a tort i a dret.

Necessito oblidar a G. abans de que marxi.

Ahir va parlar amb la meva amiga (bé, perquè la meva amiga li va dir: tu no havies de parlar amb mi?) però bueno...em va deixar per terra no, lo següent però també penso que és una mica una milonga que per justificar-se davant d'ella. Perquè la meva amiga no  li pilli mania com per haver-me donat bola a mi.

Li va dir que si no es distanciava de mi era perquè li sabia greu per mi. Sí, clar.

O sigui, per una banda m'ho vaig creure...en plan, ah, vale, tota aquesta pel·lícula és perquè et faig pena? Però per una altra banda no em quadra. Jo penso que només és una part de l'explicació. No et diré cap mentida però no et diré tota la veritat.

Tots els que seguim el blog sabem que ella s'ha acostat a mi en molts moments que jo estava bé i mantenint perfectament les distàncies i això no és perquè et sàpiga greu per mi, reina. És perquè tu també volies mantenir la connexió i no volies que deixés de ser-hi, maca. No dic que fos perquè sentís res per mi (això quedarà per sempre en la incògnita) però que volia mantenir la flama...vamos. Estic seguríssima.

La meva amiga diu q clar, q G. se sent incòmoda. Ah, clar, quan anava cada dia a abraçar-la i li enviava notetes d'amor no se sentia incòmoda i em deia que així estava bé i perquè li dic que vull que siguem amigues...NATURALMENT ara se sent incòmoda. Ai mira. Passo de tu.

Amb P+ anem parlant. Em fa bastanta por que al final es quedi en res perquè ja m'ha passat amb aquesta persona. Però bueno, si em distreu un rato dient-me bona nit...doncs tot això que m'emporto.

Estic molt trista però no penso gens en G. Ara soc jo la que vol que s'acabi la connexió. Si vols que siguem companyes de feina superficials i no influim en la vida de l'altra...doncs d'acord. 

No sabia que creés més incomoditat dir-li a algú que sents connexió amb ella que dir-li que t'agrada molt mentre l'abraces i li fas petonets (quan representa que tu a ella no). M'explota una mica el cervell. 

Us vaig informant sobre noves incorporacions.

Carta

 Vaig escriure una mena de carta de despedida per a G. que li podria donar ara mateix si marxés de la meva vida (com marxarà) però no li puc donar havent-la de seguir veient.

Avui no tinc ganes de parlar del dia d'avui ni res però us la comparteixo perquè trobo que és bonic. 

G., acas no saps que ets una persona extraordinària? Almenys així és com jo et veig.

M'agrada la teva pau i com et cuides de les coses i et fixes en els detalls i t'ho guardes per tu.

M'agrada el teu gust musical i aquesta mena d'adolescent que et surt de dins escoltant música electrònica i llegint poesia.

M'agrada que siguis una apalancada i que només vulguis mirar sèries i anar a dormir d'hora.

M'agrada com gaudeixes d'una trobada amb amics i de compartir converses intranscendents i m'agrada com després recordes aquells detalls en què tant t'has fixat per mantenir la connexió amb les persones i així ens fas sentir importants. Almenys a mi.

M'agrada com et cuides i com llueixes i coneixes el que t'afavoreix, m'agrada com et fixes també en tu mateixa i cuides els detalls.

M'agrada com organitzes i prioritzes amb calma i decisió.

M'agrada com et pares i intentes entendre les coses per fer-ho lo millor possible i que tothom estigui bé, inclosa tu mateixa.

M'agrada el teu sentit de l'humor una mica negre i sarcàstic.

I m'agrada que ets tan llesta i ho pilles tot, fins i tot el que no voldries.

I em moro de ràbia de no poder-te dir tot això.

Si ara marxessis, t'escriuria una carta dient-te tot això, però no puc sostenir que després continuïs fent com si res. És massa per mi. Només t'ho puc dir si marxes.

Perquè hauria d'afegir que em moro de pena que una persona així, amb qui em sento tan a gust, que m'agrada tant i amb qui connecto tant (segons jo ho sento) no pugui estar al meu costat i a la meva vida.

Em fa un mal horrorós i em deixa una sensació de buit i de molta tristor perquè no topo cada dia amb persones que m'aportin tant, saps? I a qui admiri tant i amb qui em senti tan bé i tan a prop.

Sento que estic desperdiciant una oportunitat però alhora no puc fer res per aprofitar-la.

Potser ho he fet fatal i hi havia una manera millor d'apropar-me a tu o potser simplement no vols que te m'apropi

Però vull dir-te que sento i opino això de tu.

Bé, el fet que siguis preciosa i em facis embogir el cor ja...si un cas va a part.

Doncs això és el que li diria però no ho vol sentir, així que res, m'ho guardo per mi. Però que sapigueu que penso això d'aquesta persona.

D'altra banda, en principi dilluns hem quedat amb P+. Però no estic molt entusiasmada perquè vale que dilluns passat em tirava la canya però se li pot girar la bola i dir ai mira, ara no. Que ja estem a la tercera temporada de la sèrie.

Avui omplo el perfil de l'aplicació.

Ni somiar

 Ni ganes de somiar em queden avui.

No sé què està passant.

Pràcticament no ens dirigim la paraula ni ens creuem les mirades. 

No sé què li vaig dir tan absolutament ofensiu però no em pot fer més ghosting perquè ens hem de veure en el mateix espai. Si no, desapareixeria al 100%. Com a les vacances, vaja. 

No li penso preguntar què li passa o si està enfadada perquè cada cop que obro la boca la cago.

Però estic flipant.

Mentrestant, anem continuant parlant amb P+, aviam què passa.

I ahir vaig estar a punt de baixar l'aplicació. Aviam si avui ja faig el pas.

La porta tancada

 Estava impacient per redactar aquesta fantasia.

Avui he pogut tornar al modo passar d'ella i només mirar el seu cul i pensar que ojalà no em digui res i no em distregui de somiar amb ella...

M'he quedat un moment sola amb ella a les fosques (la còmplice m'ha fallat) però he marxat sense dir res ni pensar en fer res. Estem així.

Però mentre era allà només pensava en la fantasia d'ahir i la recreava en el meu cervell mentre mirava el seu cos escultural, els seus cabells i les seves mans...buf.

Ahir a la nit, dins el meu cervell que ha recuperat la capacitat de fantasiejar, G. i jo ens havíem quedat tancades accidentalment en una sala (visualitzant quina), la porta s'havia trencat i ningú la podia obrir, ens havien dit que no podrien venir a obrir-nos fins al cap d'una hora.

Ehem...una hora dona molt de si. Així que en aquell moment, sense ni pensar cap de les dues, veiem clarament que teníem en safata el nostre moment. 

Com en un somni, G., m'apropo cap a tu que estàs recolzada en un moble i t'acaricio els cabells...sense ni pensar que m'has dit tres mil vegades que no, et faig un petó perquè tot flueix i tu me'l tornes i m'abraces.

Oh, per fi, després de tant de temps de desig! Això és el millor que pot existir.

Sense ni treure'ns la roba ens colem les mans per dintre. Per dintre del teu jersei verd amb caputxa i per dintre de les teves malles que em tenen boja.

I tu coles les mans per acariciar la meva pell també per dintre de tot. De tot. 

Sento tot el teu cos en contacte i amb prou feines queda espai per les nostres mans que estan al mig acaricant a l'altra fortament...

Mous els malucs per topar amb la meva mà que boja et recorre tota i mentre et faig petons al coll explotes de plaer i continues fent-me petons...i no pares de tocar-me una vegada i una altra i rius i somrius...tot en silenci, només sento la teva respiració, per si algú ens escolta des de fora...

Després ens quedem abraçades molt i molt fort i continuem fent-nos petons tendres a les galtes, als llavis, als ulls, a les mans...i per tota la pell que ens queda disponible un cop ens hem tornat a posar bé la roba, sense treure-la. 

No podem parar de somriure i ens caguem de por de no saber quina cara fer quan obrin la porta. 

I avui, a la vida real...jo mirant-te i pensant això...em venia aquest somriure als llavis...i només pensava...no molesteu, se somia. 

No es podia saber...nooo

 #noespodiasaber

Que P+ ja m'està tirant la canya.

Bueno bueno...ahir em va dir que si anava a casa seva. Jo no podia a part de que encara no sé si vull. Però avui hem seguit parlant i no està fent cap comentari dels del principi d "no et facis il·lusions, eh?".

No sé si dir-li d'anar al concert al que volia anar amb G. (q no hi aniré amb ella perquè no voldrà)...m'encantava anar a concerts amb ell, em posava molt i clar, sempre ens acabàvem liant...perquè en realitat mai vam ser parella parella. 

Ahir em va dir que si no...ai, com era? Que m'oferia un gir de guió a les meves fantasies. I jo li he dit que potser el contractaria com a guionista i diu..home, i com a personatge? I dic bueno, com a personatge ja aniríem per la tercera temporada...

Jo li penso seguir el rotllo però vull que em faci molt la pilota i que em pugi l'autoestima (ja seeeeee que se la puja una mateeeeeeixa però ja m'enteneu) i que no em faci sentir una qualsevol (com altres em fan sentir). Almenys sé que per ell soc especial. 

M'han començat a entrar records dels seus petons...jo què sé...com a mínim em distrec.

No cal ni que entri a cap aplicació, l'aplicació ve a mi, au. 

Avui la persona del simpòsium que té la paraula em cau molt malament, així que passo.

Simpòsium

 Avui em feia la  sensació com que dins del meu cervell hi havia una reunió, un simpòsium (el que coi vulgui dir però així sonava més rimbombant) i que cada persona que hi participava estava convençuda d'una cosa diferent. 

M'imaginava la típica sala de reunions amb una taula de vidre ovalada i tothom al voltant. I cada cop que algú deia una cosa, un altre replicava amb el seu punt de vista i així no ens posem mai d'acord. 

Depèn del dia o del moment, parla un o parla l'altre. 

I avui és com que ha entrat una nova persona al despatx amb una nova versió dels fets, una cosa com que no havia pensat fins ara.

No sé què coi aporta ni a on collons porta aquesta reunió ni què pretén solucionar o crear però allà estan, dale que dale, cadascú a lo seu. 

Aviam si algun dia entra un moderador o algo i treu alguna conclusió que ens sigui útil.

La persona nova d'avui deia que potser G. no sap què fer amb tot això i que en realitat em va seguint, per això segons jo estic, està ella. Que jo li dic que vull que estigui a la meva vida i ella és com si pensés: i això què és? Com es fa? Què hem de fer? Perquè semblava com que volia però justificava que era impossible...

Aquest matí m'he emprenyat (interiorment) perquè ha passat del meu cul i no m'ha ni mirat a la cara (després d'haver passat de mi tot el cap de setmana com sempre però bueno, això ja...).

I pensava vale, molt bé, gràcies!! Et dic que davant de la possibilitat de que te'n vagis el que penso és que ets molt especial per mi i que vull que estiguis a la meva vida i el que fas és demostrar-me que NO soc especial i que em saludes amb el cap com si soc algú random?? Mooooolt béeeee. Gràcies, eh?

Però després hem estat al mateix espai un moment i jo he començat a parlar, a explicar-li el cap de setmana i a dir coses i preguntar-li i ella ja ha arrencat i ha començat a parlar normal. Bueno, i a sospirar. Va sospirant i jo pensant...ja, filla, jo opino el mateix. 

M'entren ganes de dir-li carinyo, vols que et faci un croquis de com s'és amiga/persona especial amb algú? Perquè ho som i cada cop que en parlem, deixem de ser-ho, coi. 

El dilema en el simpòsium és: doncs què fem? Anem cap a ella en modo persona especial a saco com ens surti? O sudem?

Avui no era el dia però li faré la no-proposta de concert i totes les que se m'acudeixin. Si és que jo mateixa estic entrant en el modo que dic: vale, no siguem amants però et vull a la meva vida de veritat. 

Parlant amb altra gent també m'adono de les barreres que té la gent en quant a sexe però també en quant a altres tipus d'amor i fins i tot en quant a amistat o lligam especial. No tot és sexe/no sexe. Jo només vull que flueixi el que hagi de fluir, no vull ni tan sols que sigui com jo vull però que sigui, per deu!

Avui que continuo pensant en obrir l'aplicació i trobar algú altre, encara tinc com més clar que vull que estigui a la meva vida igualment. Però que necessito desintoxicar-me d'ella abans que marxi. Desintoxicar-me literalment de la seva olor. Que ensumo la seva jaqueta (psicòpata jo? Sí) i em marejo, és que en sèrio... pot ser la persona que fa més bona olor del món? Pot ser-ho.

Pensament

 Bueno!

Primer dia que em ve de gust obrir una d'aquestes aplicacions per lligar i buscar-me'n una altra realment. No ho he fet, eh? Però el moment aquest de voler-ho per primer cop des de fa segles...m'ha fet com un impacte i tot.

No pensava que el susto de muerte m'hagués afectat tant...Buf.

He de fer algo abans que marxi perquè com marxi i jo continui així m'arrencarà no només el cor sinó la pell. 

La psicopata que hi ha en mi escriu missatges en el seu xat per després borrar-los i no enviar-li. Doncs...havia de passar...aquest matí se m'ha enviat sense voler...glups. L'he borrat al moment. Penso que és impossible que l'hagi vist, no? Bé, només haurà vist un missatge meu esborrat...no m'ha dit res, esclar.

I ahir després del concert tampoc em va dir res, ja ho sabia, em va sorprendre sota zero. 

La meva actitud respecte a continuar amb l'amistat continua intacta, ho sé. Demà veurem.  

Quan arribarà el dia que no em llevi feta una merda? Després sempre remonto el dia i he de dir que cada vegada més fàcilment però...buf, això és molt dur. Feia...concretament, 22 anys que no em passava. Almenys no tant de temps seguit. No dic que no hagi tingut mals dies i fins i tot males setmanes, no sé però aquest pensament de llevar-te plorant i pensant que no pots amb la teva vida...Pensar no em vull llevar si no és per abraçar-te...buf. He hagut de visualitzar la cabana molt fortament per poder trobar una miqueta de consol. No m'estranya que al mig de tot això se m'hagi enviat el missatge sense voler...

En fi. Un diumenge. Just another day without you.

Post de ralladura

 Vaig d'un cantó a l'altre emocionalment...joder com em desestabilitza, la cabrona. Així és com suposo que no vol estar ella. Ni per amor ni per amistat ni per connexió ni per una merda. 

M'he aixecat en la merda més absoluta.

M'he animat una mica quan se m'ha acudit un missatge tonto per enviar-li (no li volia enviar res des del desespero) que m'ha contestat normal. 

M'he animat molt veient amigues i compartint estones amb elles perquè em salven absolutament la vidíssima. I parlant del concert d'aquesta nit que serà tan G. però sense G. Us imagineu que aparegués allà a l'últim moment? Jo no. Hahaha. Està bé que les neurones realistes estiguin operatives. 

Després he estat A PUNT d'enviar-li si volia llegir un petit text que vaig escriure quan em pensava que marxaria de l'escola, preguntant-li si el volia llegir. Això li vull dir però no sé si per mòbil o cara a cara. 

El text és aquest: "Si te'n vas tot estarà bé, sí, tot seguirà endavant. Però el meu món s'apagarà de cop i tot serà tan fastigosament gris i avorrit...i trist. Tot el que m'emociona té a veure amb tu en aquest moment. I aquest moment és l'únic que m'importa ara. Ets ara, ets vida, ets amor, ets desig, ets plaer, ets l'emoció..."

Tot i que també penso...per què dir-li?? Si és com tirar margarides als porcs...Si es quedarà indiferent. En plan...ah...seh...molt maco. 

Aquest matí he necessitat que em recordessin molt fortament que sí que soc especial per ella, tot i que em digui que no. Que també...vaya tela. 

Sé que és una puta merda de "relació" però necessito transitar-ho. Almenys, suposo , que per després no tornar-hi o jo què sé...

A la conversíssima em venia a dir q jo era una companya de feina qualsevol. 

Li pregunto com està i em relata com està tot a la seva vida...i sembla ser que no té ni ganes ni temps ni espai per estar amb mi. Però segueixo sense saber si vol. Que sí, que ja quedaríem algun dia siuncas...després d'una cosa que té tipo al març, crec...Però en plan amb la còmplice tb, estavem parlant en aquell moment. 

Si no vol perquè li és exactament igual com a mi em passaria amb altra gent...o si no vol per no remoure's o fer coses diferents o anar amb mi...o jo què sé. Jo ja li he dit el que li ofereixo.

No vol forçar les coses, vale, doncs sense forçar però anem fent, no? 

Potser no em diu que no vol per no ferir-me i així portem des del mes d'octubre. Jo dale que te pego i ella donant llargues per no dir-me que no vol...

Ho sento per aquest post de ralladura...

Intentaré tornar a la imaginació, a soñar contigo, a ensumar la seva jaqueta i prou. Uf. I actuar des de l'amistat de manera natural.

Tampoc puc no fer res perquè llavors ella ve cap a mi, ho heu vist, oi? I ja hi tornem a ser. Això em dona com aire de pensar que no soc una pesada que només vaig jo al darrere, tot i que la còmplice em digui que no veu connexió entre nosaltres i que veu que ella només es deixa. Doncs val. Tampoc ho sap tot. Reconec que em va repatejar màxim que em digués que no veia connexió. 

Les altres companyes tampoc veuen com jo miro a G. ni s'adonen de res. 

Vull que ja hagin passat 5 o 6 dies normals en què no hagi passat res de res i tornem a reprendre la relació natural i fluida sense sustos de mort pel mig que em desestabilitzin d'aquesta manera. 

Avui recordava que P+ (que m'ha dit de tornar a quedar i hasta em ve de gust) em va tractar igual, em feia sentir com si jo era una qualsevol, com si no era especial. Al final, esclar, i per això la vaig deixar. A més que jo soc MOLT especial. No soc del monton. I a mi se'm tracta així, d'especial i punt. 

Autocompassió

 No volia escriure el post a la tarda perquè tot el meu cervell era molt caòtic i he pensat...no fotis la xapa, espera't al vespre aviam què vols dir realment...

I he arribat a aquesta paraula: autocompassió. Jolin, que he tingut una setmana molt difícil: dimarts tot el dia amb ella, dimecres que no ve i el susto de muerte, dijous la conversació i demà el concert al seu poble al que no pot venir i per això no hem arribat a parlar de si realment hauria vingut o no...no m'estranya que avui jo estigués rara i ella estigués més ambivalent de lo normal.

Que ha passat de dir a tothom (però a mi em tenia al davant) que s'havia passat de posar-se crema de mans i que si algú en volia (directament de les seves mans). Clar, qui estava allà? Hi ha anat tan fort que m'ha pringat les mànigues i tot...Mare meva...ara hi penso i em poso catxonda...malparida...repartint-nos la crema de mans per les mans. Clar, després també n'hi ha donat a una altra companya però és que...joder, no es talla ni un pèl.

Doncs ha passat de fer això després d'haver-me fet llums per l'autopista (avui, guionistes de la punyeta, era absolutament necessari que això passés avui i no cap altre dia) i SÍ venir a fer el cafè, a al final del dia estar com de mal humor i molt molt molt freda. I jo que per les mateixes raons, estava una mica ànsies...si és que hasta amb això ens complementem hahaha. 

En fi, que no tinc en compte el final del dia d'avui gràcies a aquesta autocompassió. Ho estic fent bé, estic en un bon procés, estic millor i molt més ben col·locada i tot tornarà al seu lloc. 

Fins i tot ja pensava en la conversa per aclarir el tema del tercer plan (el concert de la cançó que ella em va compartir). La conversa dins el meu cervell era aquesta (i a la realitat serà si fa o no fa, ja veureu): 

Vinc a fer-te una proposició deshonesta...que ja sé que em diràs que no però jo te la vull fer igualment. - Li ensenyo el concert i li dic- vaaa, anem-hi! Ja sé que em diràs que no, però seria super guai! Ara hi vull anar per culpa teva. 

A més que no hi voldrà anar ni boja després de lo que em va dir de lo apalancada que és (està) i a sobre és un concert a peu dret, allà al mogollon. 

Hahahah és que em fa gràcia perquè és absolutament impossible però ja és com compartir la fantasia amb ella directament. Com més que proposar-li anar dir-li: t'imagines que anéssim? D'aquí passo a compartir la fantasia de la cabana hahaha. Ric en sèrio, eh? No és un riure nerviós, és que em poso contenta de pensar-ho. Soc burra...ai no, autocompassió!!

A més de que fins i tot em molaria anar amb altres persones però no conec ningú més q li agradi aquesta cantant. I ella tampoc perquè em va enviar la cançó però no sabia ni qui era la cantant, li vaig dir jo. 

A més que aquests dies que porta tan com "darrere" meu (que si cafès, que si cançonetes...) em tenien com amb les defenses baixes preparada per rebre el cop de gràcia del susto de muerte.  I quan la realitat em dona tanta vidilla m'oblido de la fantasia i de refugiar-m'hi i em va malament. He de recuperar-la.

Bé, doncs avui aniré a dormir pensant en crema hidratant....Avui en un moment estava en una posició que podia mirar-la molt fixament i ella no em veia...i és que les seves cames i el seu cul em tenen boja. BO-JA. Estan superant l'adoració pel seu cabell...mira què et dic...

A somiar, q estic més maca. A la merda la realitat. 

L'enèsima conversa

 No sé si vau llegir l'última línia del post anterior però jo quasi vaig INFARTAR.

Em va dir que potser MARXAVA de la feina la setmana que ve, marxava definitivament. 

Bueno, vosaltres no infartareu perquè ja us dic ara que NO marxa però jo fins aquest matí a mig matí no he sabut la resposta i el meu procés en una tarda, una nit i un matí ha sigut guapo, guapo.

Primer vaig començar a plorar desesperadament. Menys mal que estava sola. Com que t'en vas??  També he plorat tot el trajecte de cotxe fins allà. 

Quan vaig sortir una mica del shock, no sé com, em vaig recompondre i em venien mil idees al cap i mil escenaris i situacions possibles. Fins i tot ja tenia el regal de despedida preparat. 

Total...que la conclusió a la que vaig arribar al final és una mica en la línia del que deia ahir: que jo vull que estigui a la meva vida. I que m'ho vull començar a currar des d'ara, no esperar a que marxi de la feina (que marxarà). 

En resum, que he anat a dir-li. Al matí ja li he dit que després havia de parlar amb ella i m'he autoaixecat la restricció d'anar a la nostra "cita". La companya còmplice, ja li he dit que avui sí i ha marxat. 

Primer li he dit a G. que què? marxes o no? - ja sabia que no perquè abans n'havia parlat amb la companya còmplice  i  li havia dit q no, i ella m'ho ha dit a mi-  i m'ha dit que no i blablabla totes les raons i tot plegat. I vale, molt bé.

Però jo no venia a parlar d'això, li he dit. Sinó que precisament de pensar que potser se n'anava de cop i d'adonar-me que marxarà (que ja ho sabia) he sabut clarament que vull que estigui a la meva vida, que sento una connexió molt forta amb ella i que penso que quan estem juntes estem molt bé i que no vull que ens ho perdem per barreres que poso jo i per barreres que posa ella. 

Li he dit que al concert de dissabte hi volia anar amb ella, en realitat, i que no li vaig proposar perquè estava com estava i tal, però com que em feia ràbia a mi mateixa perquè jo hi volia anar amb ella, que el meu impuls era aquest. Volia dir-li, vaja, perquè després ella també hauria dit la seva. 

Aviam, barrejo coses però estic intentant estructurar la conversa dins el meu cervell. 

M'ha dit que ella potser no em deia coses perquè jo no...perquè jo no...i dic: perquè no em faci il·lusions...i diu que perquè no em confongui. I li he dit que això és cosa meva. Que som amigues i ja, ella no s'ha de responsabilitzar d'això.

Ah sí, ja sé d'on venia això, jo li deia que no sabia si proposar-li, si no i m'ha dit que no vol que res sigui forçat i jo he dit que jo tampoc volia que fos forçat cap enrere, com això del concert. 

M'ha parlat molt d'ella, això m'encanta. Diu que és molt apalancada, que no va mai enlloc ni fa res (cert). Després he pensat que li podria haver parlat de la cabana jajaja no descarto fer-ho. És que vull dir-li tot...jolin...Precisament tinc aquesta fantasia amb ella perquè justament és el que m'agrada, la seva pau, la seva tranquil·litat. Passar-nos les hores a la cabana sense fer res, només menjant xocolata davant de la llar de foc i fent l'amor...aix, és la millor fantasia que he tingut mai...i encara dura. 

Li he dit lo de que jo volia saber com estava ella. I m'ha explicat l'estructura de la seva vida perfectament blindada on no hi cabo ni com a amiga, perquè tot li fa mandra. Bueno, jo en dic por, però és igual el nom que li posis. Que no vol sortir, vaja. Q tot li va cap endins...dic ja...

Li he dit que havíem de quedar un dia ella, jo i la companya còmplice, que allà hi havia una energia que havia de petar per alguna banda i ella dale amb que és molt apalancada. Joder, G., carinyo, comparteix-te una miqueta. 

Si és que jo només em vull apalancar amb ella jajaja (ara encara més).

Se m'obre un nou món de possibilitats. Perquè si cap de les dues tenim por, què ens impedeix que vagi a casa seva (ja, que no s'hagi ni de moure) una tarda a prendre un te? Què ens impedeix estar juntes per no fer res? O anar alguuuuuun dia a alguna banda. 

Aquest matí, quan he arribat i encara no sabia si marxava o no (tot i que sospitava molt fortament que no) jo estava tan normal. Si fins i tot portava aquell jersei que li queda tan bé (que en principi semblava que no feia per ella i sí) i li he dit que me'n volia comprar un de la mateixa pàgina i  n'hem estat parlant  i li he demanat quina talla era el seu i m'ha dit: té, emprova-te'l. 

Això mereix un altre paràgraf. M'anava perfecte. La seva roba em va. Sé que és una xorrada, però m'encanta aquesta dada. 

El que volia dir és que la meva actitud tot i  pensar que marxava o que havia estat a punt de marxar, amb ella era la mateixa. Que veig que la puc mantenir i sostenir. I és on vull estar!

Després de la conversa, ja que estàvem li he dit: i ara em fas una abraçada i ens hem abraçat molts cops, esclar, perquè quan començo no puc parar (això també li he dit, i que per això no vaig). I jo he dit "joder, tia, és que és molt fort!" i em diu " el què?" i dic "això!" i l'apreto més fort i afegeixo "no ho notes!?" amb to de...com pot ser??  I ella....no!

Que fort, és que per mi no és una diversitat de sentiments o no sé com dir-ho sinó simplement de PERCEPCIÓ. Hi ha una cosa; jo la percebo i ella no. I així ho dic tal qual.

Estic contenta perquè a la conversa d'avui no m'ha dit que no. O sigui, el no ja estava dit i s'està digerint, hem parlat com de sí. Com del que sí que és, del que sí que volem o vull jo...i jo què sé...ella segueix la veta...o no... però que allà està. M'explico fatal...

M'ha parlat un altre cop del seu amant (quan m'ha fet el retrat robot de la seva vida) i...fillmeu...semblava que parlés del butanero. Que bueno, en tot cas ja es veurien un altre dia que si tal dia, que si després de no se què... i que si no ja ho deixaven per l'estiu. No ho entenc. Una vez al año no hace daño? Et veus un cop a l'any per follar i ja? Mira, en sèrio...no es pot ser més témpano de hielo. 

No sé, jo vull seguir igual que estava i anar fent.

Amoret, vine demà a fer el cafè. No vindrà, que ara és massa previsible, millor anar-me donant microinfarts de tant en tant, quan ja pensi que és impossible o jo em distancii o no em convingui...o algo així. En fi.

Tot igual.

Aclariments

Bé, veig que no està de moda fer comentaris...jejeje...en fi, no passa res, jo continuo amb el meu monòleg...

 Vaig donant voltes a algunes coses.

Està bé perquè no és que m'estigui rallant, o sigui, no tinc aquella ànsia de que tot sigui ja i que tot el rato "passin coses" però és que ho vull entendre. Jo no puc deixar anar així si no ho entenc i ho aclareixo...bé, suposo que podria però prefereixo treure'n l'entrellat. 

Amb la conversa d'ahir vaig veure que (ja ho sabia) podem parlar de tot. Això ja li vaig dir un cop. Que sento que li puc dir tot. I sento que li vull dir més coses. Sento que no li he dit coses per por.

Com el concert d'aquest dissabte, que no li vaig proposar d'anar-hi només perquè tenia por que em digués que no. Si total, el resultat és el mateix: no anar-hi amb ella, no? Idò.

M'agradaria saber què sent, què nota, què vol? Què vol de mi? I què no vol!

Perquè jo no li proposo coses perquè penso que se sentirà incòmoda  d'haver-me de dir que no vol. Però si proposo és perquè pugui dir que no. O bé, jo em sentiré malament de que em digui que no. Són les dues coses barrejades...Com ahir, que li vaig dir però si m'has de dir que no, passo de tu. Clar, aquestes converses que tenim no les podem tenir per watsap. Ai, perdó, ja torno a barrejar les coses...

M'agradaria algun dia preguntar-li de què té tanta por quan no es decideix a quedar amb mi o a fer res, o a comprometre's amb res. 

Aviam, què he de fer perquè em digui que sí? Perquè aconseguim quedar? I perquè tampoc sigui només un dia...perquè entengui, accepti i jo pugui saber si vol que ens veiem fora de la feina? Si li puc fer propostes o no...jolin, el moc que em va fotre per les vacances de nadal és que va ser èpic, després d'allò qualsevol proposa res. No puc en totes les vacances ni quedar mitja hora per fer el cafè perquè només vull estar amb el meu fill. Perdona? És que m'emprenyo, llavors...veus? Ja torno a entrar en bucle. 

Per això m'agradaria saber què vol. Com aquell dia que li vaig dir si volia que li continués enviant notetes. No ho vaig arribar a saber! Lo únic que em deia és que com jo volgués, que el que jo volgués, que si jo estava bé ella estava bé. Però jo no volia saber això, jo volia saber què volia ella! Si volia que sí o si volia que no! QUÈ COI VOLS??? No és que vulgui complir tots els seus desitjos, només ho vull saber per saber-ho, per saber fins a quin punt volem el mateix. No em serveix que li sigui igual, que ja li estigui bé.

Ahir vaig percebre clarament que VOLIA anar amb mi al concert aquest, que els seus actes la conduíen a això, les seves paraules, les seves intencions...que fins i tot quan vaig dir que si arribava vingués a prendre algo i l'actitud era de vale sí, tot i que sé que no vindrà perquè segurament no podrà i/o perquè al final li farà mandra etc. etc. Però en aquell moment que estava parlant era en plan: he fet tot el que he pogut per fer-ho realitat. 

La setmana que ve li proposo l'altre concert. Bé, això és el que penso ara, perquè canvio d'opinió deumil vegades en el mateix dia. Però ara que tornem a xerrar...li vull dir cara a cara. Vols anar amb mi al concert aquest? Anem al concert aquest? Va, tia, hi anem? Sí, això m'agrada més. En plan colegui, en plan va, anem a divertir-nos, tia, vivim la vida, joder, que només tenim una. Penso que això és lo que li agrada de mi. Vull proposar-li tot el que se m'acudeixi. Vull ser forta per poder-ho fer i poder viure això tal com és. No sé si soc idiota i m'estic fotent a la gola del llop...

Val. Fins aquí aquest post. M'acaba de dir que potser la setmana que ve MARXA.

Amb això sí que no puc.