Pors

 M'he responsabilitzat del seu mal d'esquena. O sigui, no, però la cuido. M'ha demanat ajuda i l'ajudo.

Com que m'encanta pensar en ella doncs no em costa, exacte, com la cançó de l'Aitana...

Però un altre tema en què m'ha demanat ajuda és en el seu benestar psicològic. Repeteixo: m'ha demanat ajuda i l'ajudo.

Peeeeeeeerò tinc molta por.

Quan algú em demana ajuda, suport, alguna amiga...em situo molt bé, no em desgasto i  estic allà present pel que em necessiti, li parlo quan hi penso, jo què sé, se m'acudeixen coses que la poden ajudar...no sé, estic molt segura de mi mateixa, estic tranquil·la, estic disponible, estic centrada en mi...jo què sé, com tot perfecte.

Però amb ella tinc molta por d'agobiar-la, de sobrepassar-me jo mateixa, d'anar massa enllà, d'estar-me "aprofitant"...no sé, tinc mil milions de pors.

Tinc coses a dir-li però no sé si dir-li, no sé quan dir-li, m'esvero, m'atabalo...

En fi...davant del dubte intento replegar-me, processar molt i no bombardejar-la.

Però alhora sento que està expectant al que li dic, al que jo faig però es queda com aturada, com que no em respon...o sigui, sí, però li baixa la iniciativa i això em dona inseguretat, potser per coses que ja han passat. Quan he pres la iniciativa fins l'infinit, al final s'ha liat. 

Em faig por. 

Avui ha sigut tan bonic, totes dues en una sala fent estiraments i jo tocant-li (molt poc...) el cos, li he fet un massatget al peu, on li fa mal, li he mirat el cos, li he suggerit coses, li he parlat del seu cos, de la seva escolta...per mi és preciós poder dir-li tot això i tenir la perspectiva de seguir-li dient, ja tinc preparada la sessió de dilluns. 

Al matí li he dit: quedem a tal hora a tal sala. És com un somni fet realitat en si mateix. Jo havia tancat la porta. Ella l'ha deixat oberta, jejeje. Però igualment hem estat soles. 

El meu xat de jo mateixa està traient fum...de tot el que li diria però molt desordenat, ja va bé que no li digui. Intentaré resumir i transmetre-li el que vull.

Lo única que em fa por és acabar parlant amb la paret. No sé com gestionar-ho.

Cos

 Avui hem fet juntes un exercici d'estirament que li he recomanat pels seus mals varis...i la conversa era tan significativa!

Tota nerviosa, ella, no noto res, no noto res! És que a mi em costa molt relaxar-me, em posa nerviosa! I jo respiiiira, no has de fer res. 

És que a mi no se'm mou res, deia...ja, carinyo...aquest és el problema. Mare meva...la bloquejos...

M'agrada tant que parlem del seu cos...mirar-li, estudiar-li, entendre'l...Almenys intentar-ho. 

Obrir canals de comunicació entre ella i el seu cos perquè l'escolti...

Mare meva...estic tan a gust al seu costat...és que em dona tanta pau. Ahir i avui, a part de l'hora de dinar que sempre, també hem segut al costat i estic tan tranquil·la...és com que tot està al seu lloc.

Ahir jo estava fent una cosa i aixeco la vista i la veig davant meu, dreta, d'esquena, al seu rotllo mirant el mòbil arrepenjada en un moble...i la miraaava i la mirava...no faria una altra cosa en aquesta vida que mirar-la. I movia els llavis (jo) dient..."vull ser la teva nòvia". Hahahahaha, estic fatal...

Aniria per darrere i l'abraçaria i m'acoplaria a ella...algun cop ho he fet però ho faria amb intencions, li passaria la mà per sota la roba i li faria petons al coll...bueno...hauria de canviar la postura, que des de darrere no arribo al seu coll perquè soc massa baixeta, ehem...però ja m'enteneu.

Vull estar a la cabana un altre cop moltíssim fortament però no vull pensar-hi perquè si no, em poso trista. No tant com abans, és cert perquè estic molt més centrada i tinc molta més base en mi mateixa que em permet "tornar a casa".

Avui parlava amb la enyoradíssima i estimadíssima còmplice i em deia q el q hauria de fer G. és separar-se (també, quan et separes t'adones de tota la gent que també hauria de fer-ho). Jo li he dit que penso el mateix però que només és ella la que ho pot decidir. Adonar-se'n, li he dit a ella, però jo sé perfectament que ja se n'adona, el q passa és q no vol. 

En fi...demà divendres i ja l'enyoro de pensar que no la veuré en dos dies...m'agrada tant veure-la...mirar-la, estar al mateix lloc que ella, torno a sentir molt fort la seva olor.

Aquest matí li he picat al vidre del cotxe (aparcat, jejeje) i li he fet un susto, però el somriure de després ha valgut tant la pena...si és que se'ns il·lumina la cara quan ens veiem...i després quan he marxat li he dibuixat un cor al parabrises de darrere...no sé si els veu, si se n'adona, si pensa que els hi faig jo...tan de bo.

És que no la puc estimar més. Podria intentar-ho, però no ho aconseguiria.

Fins demà, cuqueta...

Llibre

 Bueeeno, bueno...me l'ha comprat.

Me l'ha regalat.

O sigui, sí, amb totes les excuses del món, que si el venia el seu fill a la paradeta i tal...ho entenc tot...però el cas és que m'ha comprat un llibre per Sant Jordi. 

No li he demanat matrimoni...jejeje...com si hi creiés...però li he fet una abraçada super forta i llarga i un petonet (a la galta, clar). 

Perquè a més ja s'ha cuidat de donar-me'l al nostre espai de les confessions que és a la meva porta...quan ve allà...és la intimitat màxima...

Una part de mi pensa que me l'ha comprat només perquè l'abraci. No cal que t'hi gastis diners, dona, és fàcil, si em vols abraçar tan sols...fes-ho. O demana'm-ho.

Hem estat parlant d'un lloc d'hamburgueses que han obert al seu poble i per conyes que fèiem jo...és un senyal! Hi hem d'anar! Treu l'agenda! 

Però les converses sobre quedar fora de la feina sempre es queden a mitges. 

Jo ja no dic res perquè al ritme que anem tot pot ser.

Simplement em pregunto per què és tan difícil. 

Perquè si és d'amigues i tot és tan d'amigues i és tot tan clar i diàfan que em pot regalar un llibre per sant Jordi...per què no podem quedar? No és una cosa tan estranya.

Estem de puta mare, xerrem un munt...i ens tenim molta confiança...vivim a un quart d'hora de cotxe...tampoc tenim una vida tan estressant. 

Treu l'agenda, li he dit, vigila que la meva està molt plena, eh? I és veritat...però sempre trobaria un foradet per quedar amb ella. Tothom entendria que desquedés si fos per quedar amb G. A vegades sento que les meves amigues estan tan enamorades d'ella com jo. O a vegades sento que l'odien. 

La meva amiga i enyoradíssima còmplice no enten res. Ella diu que em faig mal i que no sé què i blablabla però també he de dir que no sap lo molt que ha canviat la cosa des que ella no hi és. Ella creu que jo estic pensant en una relació formal de "casarseitenirfills", per entendre'ns, encara que no sigui el cas i no.

Jo simplement vull viure aquesta història com és. I com és ja m'aporta molt. Només hi ha uns quants issues...que m'agradaria resoldre com per exemple poder QUEDAR o fer algun tipus de plan i veure'ns més enllà d'aquelles quatre parets (ja li vaig dir a G.). 

Avui moria de ganes d'enviar-li un missatge a la tarda. Ha anat al metge i vull saber què li ha dit però m'he fet la dolenta i volia que, en cas que esperés el meu missatge, no el rebés. Si hi ha desig...que augmenti. Si no n'hi ha...què més dona? Ja li preguntaré demà, tot i que cada cop odio més parlar davant de tothom.

Per a això últim també he desenvolupat estratègies i no tinc problemes per dir-li vine un moment on no hi ha ningú o parlar-li fluixet passant olímpicament de la resta de la gent...potser pensen que soc maleducada però me la pela.

En fi. Només recordem totes plegades que: M'HA REGALAT UN LLIBRE PER SANT JORDI. (i jo no, per cert...)

Sant Jordi

 Avui és sant Jordi. Sí, ehem, fàcilment deduïble mirant la data del post...

He repassat els posts de l'any passat per aviam com vaig passar el sant Jordi però veig que no vaig posar res, que va passar sense pena ni glòria tot i que els posts anteriors i posteriors demostren que estàvem exactament igual que ara. Tot ambigu. Molt. Però jo estava diferent, molt ansiosa, molt desconfiada, no sé...recordo com em sentia. Molt diferent. Moltíssim.

Però vaja, centrem-nos en aquest any. Avui és sant Jordi, repeteixo.

Ha estat un dia molt difícil, és el dia dels enamorats. La gran diferència amb l'any passat és que avui sí que sento que és el nostre dia (tot i que potser que ens esperem a que sigui el dia de les històries d'amor falses, s'escauria més).

Avui sí que tenia una rosa i un llibre a la punta de la llengua per donar-li però no ho he fet. Precisament perquè per mi simbolitzen alguna cosa que no som. No seré més l'enamorada unilateral que et regala una rosa perquè diguis "ah, vale". No. Ja no soc aquesta. 

Ella m'ha enviat la foto d'un llibre que sap que m'agrada. No compta com a regal de sant Jordi? Li he dit que no el tenia. Com me l'hagi comprat em desmaio i li demano matrimoni, ja...és broma.

Precisament he pensat...com me'l compri...n'hi compro un per si de cas? I si no, me'l quedo?? Però per sort m'he trobat a la meva amiga E.,  maquiavèl·lica i conspiranòica i m'ha dit que no ho fes. I no ho he fet. En cas que me'l regalés (bueno, ehem, NO CREC) encara serà millor si jo no en tinc cap per ella. 

Així ha sigut el dia de sant Jordi. Esgotador. Amb un nus a l'estómac. 

La meva amiga T. (amiga i coach) m'ha dit que no havia pogut passar el dia amb el seu home però que s'havien regalat  la rosa de bon matí i blablabla, tot molt romàntic...i li he dit doncs mira, jo he passat el dia amb la meva enamorada...però en canvi...aix.

Que fort. Estic molt en shock de comparar com em sento ara amb com em sentia l'any passat per aquestes dates...

Xocolata

 Vaig comprar xocolata.

Li he regalat. Coses que faig...

Li he deixat dins de la bossa que em va regalar pel meu aniversari l'any passat (o sigui, l'any passat no l'altre, en realitat). I quan hem parlat del regal em diu tota esparverada: però la bossa no, no?!?!? Noooo no no no, la bossa no!

I diu..."jo pensant, ara aquesta em torna la bossa"; així amb una carona...

Mare meva, amb el fetitxe màxim que és per mi AQUELLA bossa...buah, que feliç em fas dient-me que per tu també és molt important. La porto sempre.

Estic entre no fer-me il·lusions...il·lusions més enllà del que realment passa; no saber com gestionar tanta atenció per part seva i el fet que estiguem tan bé i unes ganes boges de dir-li més coses i més coses i dir-li el que sento i preguntar-li què sent.

Pensava en dir-li què sento i tampoc sabria ben bé què dir. Què sento o què vull.

Li diria que penso en ella tot el rato, que penso en ella quan me'n vaig a dormir i quan em desperto, li diria que vull abraçar-la i fer-li petonets, li diria que vull anar a descobrir el món amb ella, però un món petitó.

Avui jo estava dient que volia (vull) anar a una caseta de fusta, tinc com aquesta obsessió. I per dins anava pensant...amb tu, anem-hi, amor, estiguem allà simplement a la cabana. La cabana...m'agradaria explicar-li algun dia aquesta fantasia i què fèiem allà.

Menjar xocolata ja ho tenim. En mengem sovint juntes. Allò de fer l'amor i estar abraçades ja...Ara hi he afegit passejar pel bosc, passejaríem juntes sense dir res, potser. 

M'obre un món nou. I tinc una sensació tan gran de que jo a ella també...només que no s'atreveix. I ja no estic parlant de ser amants o no ser-ho. Estic parlant com a persones. 

Com diu la meva amiga de Mallorca, no podem estar una sense s'altra. I és així.

Terapeuta

 Aquesta setmana G. va tornar un altre cop super distant. 

I jo pensant...ja hi som? Com sempre?? Però no ben bé...

Li vaig dir que per què estava tan sèria i em va dir que no, que estava cansada...però no. Estava sèria i sosa i malament.

Di...mecres (ja no sé el dia que visc) em va escriure al vespre i va començar a dir-me tot el que sentia, que estava malament (per això estava sosa), que estava espantada perquè li passen coses (mal d'esquena, cansament...coses..) i que té molta por a estar malament, sobretot pel seu fill i que no vol acabar encara pitjor com ja li va passar fa temps (fins ara la versió que m'havia explicat era que reees, que unes quantes sessions amb la psicòloga i que de dir 4 coses ja va anar estant millor...). Que no sap ben bé d'on li ve, que no té ganes de res (bueno, tot això ja m'ho va dir en persona, també)...en fi, moltes coses.

Jo vaig estar recollint tot el que em deia, donant-li la meva opinió, li vaig dir coses que feia molt temps que volia dir-li: que no caigui en el bucle infinit de les malalties, per exemple. 

M'ho va agrair molt i em va dir que sí, que sí, que xerrés, que estava receptiva i que no sempre ho està (quants dies ha arreglat amb aquesta sola frase). 

Li vaig dir que potser havia de travessar coses i passar-ho malament, d'alguna manera. Però em va dir que no vol, que arreglarà el que sigui, però estant bé i li vaig dir que d'acord, doncs que necessitava estratègies de benestar (mimos, vaja). 

A partir d'aquesta idea se me'n va acudir una. 

Li vaig dir: he tingut una idea però no sé, perquè em diguis que no...

Però sí, clar. li he dit, tot i que la idea ja tenia implícit que diria que no (jejeje).

La idea era que un dia que tenim festa, anessim a un spa. M'ha dit que no li agraden els spa. Beeee.

Ja li he dit, com que ja sabia que em diries que no...

I no ha dit que no només perquè no li agradin els spa ...que també, penso jo,  evidentment a cadascú li agrada el que li agrada, però spa es com un concepte general d'un lloc on et cuiden, et mimen i desconnectes un rato i si tan diu que està cansada i que necessita vacances  i blablabla...doncs sembla una bona idea.

Total, que li he dit: segona part: per què no?? Pensa-ho, indaga, rasca.

Hem parlat poquet d'això perquè estàvem a la feina, com sempre amb converses a mitges per les cantonades...

Però ha sortit a la llum, un altre cop, el fet que realment no té ganes de res. 

Ha dit que a més a més aquell dia havia pensat estar a casa tranquil·la, aprofitant que el seu fill no té festa...i li he dit q clar, q està molt bé però que tornem al que ja li vaig dir: que es tanca i no viu la vida. I al final es sent així com em va dir...que aquesta falta de ganes que té, s'ha de trencar per alguna banda i que hem de trobar com el desllorigador perquè si no, entrem un altre cop. 

Que després serà allò de què, com ha anat el cap de setmana? Pse (sempre és la seva resposta).

La meva princesa preciosa està malament i confia en mi perquè l'ajudi a estar millor. Us podeu imaginar res més preciós?

Tinc amigues que estan preocupades per mi però jo no ho estic. 

El meu amor fa el seu efecte; puc donar-li, té un per què d'existir.

Si el rep i l'accepta és perquè el necessita.

Em fa por continuar endavant i que  la seva conclusió torni a ser anar-se'n amb el seu amant. És l'única cosa per la que li he vist moure's i motivar-se, a part de les coses del dia a dia. 

Voldria que fos feliç amb mi però per sobre d'això vull que sigui feliç i si pot ser amb la meva ajuda, doncs també me n'alegro perquè almenys sento que no he estat perdent el temps. 

Jo estic com molt forta i molt centrada en mi.

Si m'estimés...fantàstic, si poguéssim compartir aquest camí des de la màxima intimitat i des de l'amor físic...buah...seria espectacular.

Però si la podem compartir així també em fa molt feliç.

Dolços somnis bonica G., continuem en contacte i en connexió...

Descol·locada

 Estic molt descol·locada. 

No sé com gestionar tantes atencions per part de G.

No sé què esperar.

No sé ni què vull.

Estic dubtant de si realment vull que aquesta història es faci realitat. Tot i que no sé per què, això és que tinc esperances de que sigui així? Anem malament.

Ara penso en coses que he pensat sobre aquesta "relació" i no em quadren: que ella actuava per no ferir-me, com que "m'aguantava", que jo no li importava...

Ara no para de venir-me al darrere, de prendre la iniciativa, de treure temes, d'insinuar coses, està tot en moviment.

M'encanta aquesta G. q ha tornat de setmana santa activa, vulnerable, que riu, que plora, que proposa, que es queixa i reclama...em té més enamorada que  mai i alhora...és com que penso en ella menys que mai. 

Em sento molt estranya. 

Amb el pànic que de cop pari i torni a estar com abans i tot això hagi sigut simplement una paranoia més de tantes. 

Em sento com molt al principi: em cago de que pugui passar algo, ser real.

Realment no tinc cap pla si això es materialitza.

Estic pensant molt seriosament en la teoria de que realment jo no vulgui que passi i per això està sempre en el terreny dels impossibles.

Tot i que jo pensi que "ho he intentat". Potser no.

Estic perdudíssima. I demà torna a ser dilluns...

M'estic creient que sent alguna cosa. Que malament.

Però no tinc aquella sensació del principi de "ara ve quan m'estrello". Estic com molt tranquil·la. Fins i tot em permeto el luxe com de no pensar en ella. 

Socorro.