...i somnis

 Si no fos perquè no tinc proves però tampoc dubtes de que demà ens veurem i tot continuarà exactament igual, començaria aquest post dient que G. se m'ha aparegut en somnis aquesta nit. 

Per què no dic simplement que he somiat amb ella? 

Aquesta nit passada m'ha costat molt adormir-me (no era a casa...jo què sé...) i quan per fi semblava que m'estava adormint de cop m'he visualitzat com al meu lavabo de casa meva...i G. ha APAREGUT i m'ha dit "ho sento". Però ha aparegut de manera que m'he despertat!

Així que adéu a adormir-me, un altre cop...

I així tota la nit. 

Tota la nit somiant amb ella i tota la nit despertant-me.

Somiava coses inconnexes però tota l'estona estava amb ella i tota l'estona estàvem tranquil·les i bé, en aquesta mena d'oasi que es crea quan no existeix res ni ningú més i podem tenir una conversa fluida i normal (de feina, això sí). 

Òbviament no existia la seva amiguíssima (com la odio, que dolenta és...) ni ningú ni res més. Només ella i jo tinguent un moment o un intercanvi de paraules tranquil. Sense que ningú ens molestés.

Sempre torno a la cabana...

En fi.

Demà sant tornem-hi. 

Encara em fa mal quan la veig amb l'altra. Però, com diu la meva psicòloga, fa mal però passa. Es pot aguantar i suportar. Només fa mal. Com un genoll mal curat quan canvia el temps...així. 

Fa mal igual com cada vegada que sento anomenar la ciutat aquella on se'n va anar a veure el seu amant restregant-m'ho pels nassos o cada cop que sona aquella cançó del fin del mundo...

Fa mal.

Però passa. 

No tinc ganes de parlar de ningú  més perquè LA persona és ella, només ella i sempre ella. I no és. 

Doncs res.

Cos i ànima

 Estimo la seva ànima perquè estimo el seu cos?

I després al revés mil vegades reforçat? Estimo el seu cos encara més mil milions de vegades perquè estimo la seva ànima?

Acas és mèrit seu tenir aquesta pell que simplement vull mossegar?

Acas el cos i l'ànima no són per mi la mateixa cosa?

Acas no em destrueix el cor veure-la tota l'estona i no estar realment amb ella en el mateix món? Com si fos un fantasma?

Soc perfectament conscient que "acas" no es diu i em sembla, en aquest cas, preciosa la forma correcta: per ventura.

Ara, mentre treballem, perquè hem de treballar juntes, és una mena d'oasi on puc parlar-li i fins i tot li faig gràcia i em dirigeix la paraula i sembla que fins i tot ens podem entendre bé.

Però el primer instant que la conversa no és de feina no vull saber res d'ella, ni per casualitat, ni de lluny, ni a mitges escoltat pels passadissos.

Ara encara no fem tot l'horari...no sé com m'ho faré quan el fem.

Em continua ferint de mala manera veure-la amb l'altra i em sembla la persona més dolenta del planeta i a sobre em fa pena que G. no ho sàpiga i tinc por de que li faci mal.

En fi.

I sentir que encara l'estimo en cos i ànima en fa mal i alhora em fa sentir encara viva.

Tele

 Nou retrobament amb G.

Estic molt mentalitzada de que no ens parlem perquè aquesta és la única manera en què podem funcionar.

Em sento una mica com si la veiés per la tele.

Com si ella no em veiés a mi.

Com si no ens coneguéssim.

Com si mai ens haguéssim abraçat plorant.

Com si mai ens haguéssim fet petons ni haguéssim rigut dient "bueno, què hem de fer?".

Però sí que ho hem fet.

I la molt...encara és capaç de seure al meu costat (per feina) i tocar-me la sabata amb la seva.

Aquest cop he sigut jo qui s'ha apartat.

No tornaràs a fer-me aquell mal.

Si puc, demà us parlo de la crush per un dia i la mirada.

És mentida.

 Avui hem tingut un "bon" moment amb G. Bueno...ehem...depèn amb què ho comparis...

Però com que ha desaparegut el que més m'agobia que és el grup i ens hem quedat ella i jo soles per uns moments...doncs em sentia molt tranquil·la, i com que l'altre dia vam com semi-parlar sembla que la cosa s'ha destensat una mica, tot i que ja què més dona perquè demà pleguem. 

He tingut dos sentiments no ben bé contradictoris però sí...

Per una banda, a mi em fa falta poquíssim com per tornar a enamorar-me, amb el més mínim respir em torno a quedar embadalida amb el seu cabell preciós castany lluminós una mica color coure, amb els seus braços morenos dintre de ser blanquíssima, amb el seu somriure bonic i dolç...vaja, no em somreia a mi...estàvem soles però amb una "visita" diguéssim. 

I per l'altra banda...notava que una part de mi volia creure's aquesta imatge, volia creure's aquest somriure dolç però no s'ho creia, continuava en alerta: aquesta és la persona que et tracta malament, que t'ignora, que et fa mal i li és igual o fins i tot sembla que li agradi...

És mentida, és mentida! Cridava una veu dintre meu. 

D'alguna manera l'hi agraïa...d'alguna manera pensava: calla, deixa'm gaudir...

Amb aquesta petita "destensió" d'avui, he tornat a mirar la seva pell i enyoro tant com m'agradava.

I no em pot agradar perquè li faig mal. Perquè no ho vol. Perquè no m'estima gens. 

En fi.

Demà últim dia i potser sí que prefereixo quedar-me amb aquest regust. 

No puc assumir el moment de dir-nos "totes" adeu...m'inventaré que he de marxar abans...res...deu minuts abans. No puc, no ho puc assumir.

La meva psicòloga diu que m'he d'exposar i no fugir sempre...però això és massa. 

I NO he d'anar a dir-li adeu a ella. 

No.

No ho vull fer. No ho faré. Si no canvio les coses continuaran sempre igual. 

No som res.

No vol que siguem res.

I no serem res.

Tot i que ella per mi ho hagi estat (no sé quin temps verbal conjugar...) absolutament tot. 

La resposta del cos

 He passat el cap de setmana amb A. i, tal com deia l'altre dia de la crush per un dia sento que el cos no respon, que la pell no vibra, que l'atracció no es produeix, l'atracció literal com d'imant, que els cossos no ens empenyen a tocar-nos. 

I això em fa enyorar encara més G. tot i que la vegi cada dia, encara, i que en realitat no la vulgui veure.

Penso en com ara els nostres cossos es rebutgen tot i que a mi em continua encantant el seu però només de lluny, només de vista...

I penso, encara més, en com era abans, quan es cridaven, quan s'atreien com un imant; encara que ella no ho hagi viscut així ha passat. Em sembla raro de dir, em sento com si he abusat del seu cos inventant-me la seva voluntat però així és com ho he viscut.

Òbviament no he fet res que ella no hagi volgut fer però quan ens abraçàvem al principi...ara penso...no se n'adonava? Si a mi de cop ara una companya de feina comença a abraçar-me tot el rato...mmm...a veure. I més ella, tan així freda i distant com era. I li semblava tan normal que ens passéssim el dia enganxades amb la calor que feia?

M'agradaria veure-ho per un forat, potser jo tenia la percepció alterada però les coses que van passar, van passar. Com quan em va dir que mirés una cosa que havia escrit a l'ordinador i  la vaig mirar amb el seu cos tot enganxat al meu, com una abraçada però sense els braços rodejant-nos. 

Com quan una de les vegades que em volia recuperar va començar a recolzar el braç a la meva cadira cada dia. Era el seu cos reclamant el meu, encara que ella no hi estigués d'acord.

No sé quan ni per què es va acabar però mai dubtaré que va passar.  

Veig tan clar quan no passa com veia clar quan passava, no hi ha dubte de la comunicació entre els cossos. 

M'entendrà qualsevol persona que hagi fet sexe amb algú que després li ha dit que no volia res o que no sentia res...sembla mentida, és una contradicció ferotge. 

Em queden dos dies de veure'ns i de treballar juntes.

Divendres ens les vam tenir. La directora ens va reunir al despatx i ens va dir que aviam si podíem treballar juntes o que què passava. Totes dues li vam dir que sí. 

Jo sí que et parlo, em deia G., recordant totes i cadascuna de les paraules que ens hem dit en els últims dies...ella sempre recollint proves i testimonis de la seva versió. En això som iguals. 

Tinc por que haguem de parlar de feina. 

Que haguem de parlar molt de feina.

Perquè jo continuo sense poder fer com si res. I sense voler ser una qualsevol ni poder. I, com li vaig dir, ella mai serà una qualsevol per a mi.

Per tant, també referit a la feina, no puc deixar passar les coses perquè NO VOY A CALLAR MAS. I menys amb ella.

Potser encara és la meva tossuderia.

Potser el nostre conflicte encara és el mateix i no s'ha resolt.

Ella diu: siguem una qualsevol l'una per l'altra. Potser només per demostrar que sempre ho hem sigut. O per deixar clar que ara és així. 

Jo dic: ni parlar-ne. Mai de la vida.

I així continuem en conflicte. 

Aixecar-me i no

 Ahir parlava d'aquest peix que es mossega la cua quan penso en la crush per un dia.

Però realment és perquè no és molt crush...clar...en comparació...jo què sé...

Perquè per una banda tinc ganes com de "pensar-hi", l'altre dia vaig somiar que ens abraçàvem i m'agradava molt i volia continuar i era tan petit i tan tendre...perquè jo estava asseguda i ella dreta i m'abraçava així com de cantó...i és com que no volíem parar el contacte físic i al final jo m'aixecava per poder-nos abraçar millor.

Era bonic.

Però alhora no vull, un altre cop, desitjar el que no puc tenir ni el que l'altra persona implicada no desitja.

Així que vull desitjar-la però alhora no.

Ja està bé com està tot, doncs.

És bonic i punt. 

Però ara que he escrit el somni...que simbòlic això de que jo m'hauria d'aixecar perquè fos com més en sèrio.

De moment no m'aixecaré.

Només m'interessa la meva vida i les meves coses. 

I només vull deixar de veure G. perquè no em faci més mal veure cada dia com  no em tria i em repúdia. 

Avui hem parlat unes quantes frases seguides (de feina) però l'actitud era la mateixa de rebuig. De fet ella anava dient que no calia que parléssim. 

Així és com està la situació.

Mai sabré per què (com la cançó de Sau). 

Imagino o vull creure que cada cop em farà menys mal i que es curaran les ferides...algun dia. Suposo.

De fet des del principi ella ha tingut aquesta actitud amb mi. Però de manera intermitent. 

Aquesta actitud i també l'actitud de no deixar-me desvincular. Aquesta és la que ja no fa perquè des que li vaig dir que ho feia ja no ho fa perquè no ho feia. 

Per tant l'"una de freda i una de calenta" s'ha quedat només amb les fredes. O les calentes, no sé quina és quina. 

I així no té cap sentit res. 

Diumenge

 La que continuo veient i a qui em vaig acostant a passets molt petits és la crush per un dia. 

Perquè m'agrada la seva companyia i m'agrada que ens acostem i ens interessem. 

Però igualment se me'n va l'interès perquè penso que és hetero i que al final també seré "una més" i ara mateix no suporto aquesta sensació.  Una amiga de la coral com les altres, una més...Em sento com un pin-i-pon d'aquells blaus amb el cabell taronja. Tots en sèrie, iguals, seriosos, un al costat de l'altra indistingibles. 

Sona patètic però prefereixo allunyar-me jo.

Però llavors m'agrada perquè no m'he d'esforçar perquè ella també fa passets cap a mi, tot i que sé que tenen un altre sentit i significat i llavors...sant tornem-hi, torno al bucle. 

No em ralla gens perquè ja tinc prou amb haver de veure cada dia G. i la gilipolles de la seva amiga s.  que m'estan menjant per dintre. I haver d'aguantar l'actitud de tothom al voltant fent com si res, com si la vida és una font inesgotable d'alegria i companyerisme FALS, quan jo estic allà aguantant-me les ganes de plorar i sentint com se'm remouen les entranyes d'haver de compartir espai  amb persones que m'han fet tant de mal i totes les altres persones que no fan res i que estan fent-los la gara-gara que també em fan mal. 

I em fa moltíssim mal estar allà i no suporto la festa de comiat, ni el dinar de comiat, ni la foto de comiat, ni el regal de comiat perquè em sembla tot més fals que un puto JUDES. I estic a punt de vomitar mentre tothom fa veure que ens estimem tant i som tan bones companyes amb tota la merda que hi ha al darrere.

La meva psicòloga diu que sí que puc aguantar-ho però és que no puc ni vull. Només vull anar-me'n de vacances ja d'una puta vegada aviam si quan torni he canviat el xip per alguna mena de miracle dels guionistes i tot i que em repategi, puc passar de tot això i estar normal i feliç fent la meva feina que m'agrada i que tinc ganes de fer. 

I no vull sentir més frases falses i no vull que ningú em digui bon estiu i descansa i desconnecta i tot de frases prefabricades que no em diuen a mi, exactament igual que el primer estiu no volia sentir de la boca de G. 

El primer no, el segon perquè el primer estàvem absolutament encantades l'una amb l'altra i érem cul i merda. 

No suporto la felicitat, el bon rotllo, els riures i les converses disteses. No ho suporto, en sèrio, només vull fer la meva feina i que  tothom calli i em deixi en pau i faci com si no existeixo.

Si no existeixo per a G. no vull existir per ningú. 

I aquesta G. no és la que a mi m'agradava. Perquè la que jo vaig conèixer no era tan xupiguai ni estava al rovell de l'ou sent la més popu.

A mi m'agradava perquè estava al marge, li queia una mica malament a tothom i anava a la seva bola.

Però, com ja fa molt que vaig dir també, la G. que m'agrada a mi sembla que a ella no li agrada. Així que res. 

Només vull NO VEURE-LA ni sentir-la ni saber res d'ella només perquè no em faci més mal.