Ja m'és igual

 En principi tinc dues setmanes més de baixa.

La idea és tornar a la feina malgrat tot perquè per al meu procés de recuperació general (estic MOLT devastada) ho necessito. Necessito recuperar la rutina per situar-hi les coses. 

Em sento una mica millor, no tinc tanta ansietat però si connecto amb G.  em poso tristíssima.

Sí, hauré d'estar allà, com jo no volia, com em feia mal estar, veient-la però sense dir-li absolutament res. Ja no parlo del que faci ella, sinó del que faré jo.

Ni a ella, ni en general i que ella ho senti ni res. Hauré de ser un robot. Mira, potser puc aprendre d'ella...potser té raó amb que és l'única manera de sortir d'aquí.

Jo no crec que fos la única manera.

Ara penso que si ella no hagués actuat des de fa taaaaaant de temps només en funció d'aquesta història, no seria tan grossa i jo tampoc estaria aquí.

Em vols deixar en pau? Parlo amb la G. de fa un any, no sé, aproximadament. No cal que tot giri al voltant de que jo no em pensi el que no és.

Pots fer la  teva vida i ja em cuido jo del que penso i el que sento jo?

Potser jo li he fet mal, però i el mal que s'està fent ella mateixa només per negar i negar i negar i negar el que va passar o el que podria estar passant?

Penso en alguns episodis i em ve riure. M'agradaria confrontar-la a ella mateixa amb alguns dies que se m'acudeixen en plan...si tot això que dius és així, em pots dir quin sentit té la teva actitud AQUELL dia??? CAP!!!

Però ja m'és igual...en sèrio.

No és que no hi pensi, però la coletilla de "ja m'és igual" és real. 

M'és igual en el sentit de ja s'ha acabat i ja no pot anar enlloc més. 

Protegeixo els bons records que tinc perquè sé que la versió que defensa ara no sempre ha sigut veritat i ja està. Em quedo aquí i em curo. Em cuido. Em recupero en la meva tristor.

Estic seriosa. Estic "bé" però ara soc així. 

Envia missatges al grup de treball de la feina i quan penso en ella em fa PENA. Però no pena per mi, sinó pena d'ella. Però és com que ja no és cosa meva...ara ja...m'és igual.

Devastació

 Devastar: Destruir (un territori) arrasant habitacions, boscs, collites, etc.

Un cop més la definició del diccionari perfecta.

Estic devastada.

Tot està devastat.

Encara estic de baixa.

G. em va escriure un missatge el dilluns de Pasqua.

Un missatge horrorós. 

Un missatge que per mi és la veu de l'altra però segurament això només forma part de la meva mirada esbiaixada. Però que em dona una explicació a per què fa tant de temps que penso que G. sembla una altra persona. 

Em deia...uf...no sé ni com dir-ho en aquest espai on sempre tot ha sigut tan bonic, cuidat i amorós. Aquest espai interior meu. 

No sé com posar tant d'odi i tanta insensibilitat aquí sobre del meu cor obert en canal. 

Potser el resum seria que diu que han passat massa coses i que no podem recuperar la confiança de què jo li parlava i que el millor seria que fossim companyes de feina normals com les altres. Vaja, continuar fen com si res?

I que feia massa que es veia involucrada en una situació que ella no ha buscat.

Li vaig contestar un text molt llarg tornant a dir-li, amb exemples, fins i tot, que no estava d'acord amb que ella no hagués participat en la creació d'aquesta situació. 

Li deia com jo ho havia viscut i el mal que em va fer i em fa el seu gir cap a l'altra i que em digués que jo no ocuparia el seu lloc em deixava sense lloc a mi, sense cap lloc a la seva vida ni res. 

Moltes coses, un text molt llarg.

Al final li vaig dir que jo no la tractaria com a una companya de feina qualsevol perquè per mi mai seria una qualsevol ni ara, ni mai fins el dia que em mori.

Que la solució que jo veia era la distància. Una distància cuidada i amb respecte cap al meu procés de dol. 

Avui m'ha tornat a escriure i diu que ja no vol parlar més tot i que té més coses a dir. 

M'ha dit coses molt horroroses per mi i seria massa llarg posar-ho tot en context però em queda clar que està enfadada i que no vol saber res de mi.

Tot el que "no passava" està passant. Tot lo no enfadada que estava sí que ho està. Tots els "no passa res" que m'estaven oprimint l'existència han sortit a la llum. 

I el pitjor: diu que l'altra va ser de les poques persones que es van preocupar per preguntar-li com estava vivint ella aquesta situació i que li està molt agraïda. 

I clar, per això ara aquesta relació que m'està destrossant perquè és una relació basada en odiar-me, es veu. És dedicada a mi i és per demostrar que JO NO. I l'altra sí. 

Com haig de tornar sabent tot això?

Com les puc veure i veure lo unides que estan gràcies a odiar-me i negar-me? Lo d'acord que estan amb que no ha passat mai res i que jo soc una assetjadora?

Al missatge d'avui li he dit que jo tampoc vull parlar més perquè hi ha massa malentesos. En el propi missatge n'hi ha però ja no ve d'aquí. Si hi ha mil malentesos, aclarir-ne un només farà que n'hi hagi 999, tampoc es veurà la diferència.

Lo únic que em consola és que per fi ens puguem relacionar en funció de la realitat. Com dues persones que no es volen parlar i que estan enfadades.

En el primer missatge que em va enviar em va sortir amb que l'havien incomodat les notetes i els cors i altres coses...

Total, que tot ha sigut una merda per ella. 

M'agradaria que pogués llegir-se en aquest blog. I recordés totes les vegades en què això no li ha importat per fer i dir coses totalment AMBIGÜES que també han passat i que son a les que jo m'agafava. 

L'ambigüitat té això. Dues cares. Tu parles d'una i jo de l'altra, així no ens entendrem mai. 

Com diu la meva amiga T. ella parla per una freqüència i jo per una altra. És un diàleg per besugs. 

No em puc imaginar estar així a la feina però serà la única solució. 

Amb G. estem d'acord en que no estem d'acord ni mai hi estarem. I en que parlarem estrictament de feina.

La devastació definitiva. 

La crush per un dia em posa tan contenta que em sento indigna dels seus somriures i les seves mirades. 

Em sento com un monstre maligne.

Només vull plorar i estar de dol. 

Col·lapse

 Col·lapse màxim.

Aquesta setmana he estat de baixa.

Dilluns abans de les 9 del matí ja estava plorant sense poder parar, sense poder respirar i sense quasi aguantar-me dreta.

Només arribar G. i l'altra parlant de com havien coincidit el cap de setmana i G. havia conegut la seva mare i tot el que s'havien dit, i com se la imaginava, i unes coses que li va portar de part seva i la bona olor que feien. 

Ja imaginar-me-les juntes el cap de setmana em supera del tot. 

No puc estar allà amb elles dues, veient tot el que no puc tenir, veient tot el que tenia, sí, amb G. 

Ho tenia, perquè encara recordo quan em va insistir perquè anés a conèixer els seus amics un dia que vaig anar al seu poble i ella no podia baixar. 

Potser és que ella és així.

O potser, com jo sospito, ha volgut fer amb l'altra el que no podia fer amb mi perquè clar...no fos cas.

El cas és que no puc contemplar més com és encantadora i adorable i com és capaç d'estimar i implicar-se amb una persona i com li arriba a importar i com la prioritza i la cuida i defensa...però a mi no. 

A mi ni les migajas. 

No sé en quin moment vam perdre la capacitat de dir-nos coses del dia a dia. 

Bueno, ella va perdre-la i no em diu ni "a". Absolutament res.

No sé res de la seva vida.

I compartir amb ella el dia a dia així EM DESTROSSA. 

Si he d'anar allà en peu de guerra, com diu la psicòloga i fer veure que no hi és, que no hi son, vaja...

Ahir al vespre vaig redactar el que els hi vull dir a totes dues.

Que sisplau deixin les mostres d'amor davant meu. Que jo faré el possible per distanciar-me també. Però que em fa molt de mal.

A una que ja sap com l'estimo  i a l'altra que ja sap que em sento molt gelosa. 

I a totes dues dir-los que també he parlat amb l'altra i que per mi poden continuar fent veure que no passa res però ja saben què passa.

No sé, hauria d'estar amb unes normes estrictes i evitar compartir espais.

Però no sé com podem fer reunions d'equip en aquestes condicions o de nivell.

Parlar estrictament de la feina, sí, clar...Si pot ser per escrit o a través d'una altra persona. No sé com es pot fer així la feina...

Potser lo únic que vull és castigar-la per no estimar-me i és molt més senzill  per tothom que continuï de baixa...

No sé què he de fer. 

Ja sé que el canvi d'actitud estar en mi.

Com diu la psicòloga ja ho he fet tot, ja ho he provat tot i està clar que NO VOL estar a la meva vida ni jo a la seva, que no vol saber res de mi ni que jo sàpiga res d'ella. 

Només està disposada a compartir-se amb l'altra, que és la única que és prou perfecta i té prou categoria per relacionar-se amb ella.

Això sí, que jo ho vegi. 

Doncs si no hi soc no ho veuré.

Lo de ojos que no ven corazon que no siente és mentida. 

Perquè jo estic aquí de baixa perquè no puc ni estar i elles estan allà juntes en el seu núvol d'amor amb tot perfecte com si res.

I per què a elles els hi surt tan bé? I a mi tan malament?

Ah.

I avui fa tres anys (no el mateix dia però sí el mateix moment: últim dia del segon trimestre) que marxava amb el seu amant davant dels meus nassos. Sí, davant dels meus nassos perquè m'estava enviant fotos des de l'aeroport (a mi no, al grup; però també a mi) sense cap mena de mirament pels meus sentiments. 

No sé si amb la baixa li haurà entrat al cervell que és en sèrio. Suposo que li continuarà sent igual i no tindrà remordiments ni res. 

No sé.

Fa tres anys també em vaig passar el dia plorant.

Fa dos anys li vaig dir que em fes una abraçada perquè me la devia (i n'hi vaig fer tres). És quan millor estàvem. Jo hauria pogut continuar per aquell camí i hauria estat bé. Érem amigues. Teníem confiança. Em sostenia. 

Però tot es va torçar i mai més va tornar.

Després ja, només la va entendre l'altra i ja amb ella s'ha quedat per sempre més. Quina sort. Menys mal que va aparèixer aquest personatge a la serie. Si no, no sé què hauria sigut d'ella. 

Abraçada

 Ahir vaig col·lapsar.

Em va passar el que li vaig dir a G. que em passava de vegades. 

Que estic tan trista que en alguns moments col·lapso.

Ja vaig començar malament a la nit pensant en les abraçades de G.

Ja vaig arribar a la feina mig malament perquè a sobre no vaig poder prendre el cafè (cataclisme).

Vaig parlar amb ella d'una cosa de la feina i no em va agradar la conversa, tot i que va ser cordial i bé i mola que em digui coses però em semblava incoherent el que deia.

Em semblava sentir la veu de l'altra (l'estúpida de merda) darrere seu, em semblava sentir la G. que es vol mimetitzar amb ella o que parla per la seva boca amb la veu de l'altra.

Potser és que és la mateixa veu i han tingut aquesta gran sort de trobar-se dues persones que son idèntiques i la mateixa persona i sempre estan d'acord en tot, és fantàstic, no trobeu?

Potser simplement era això, potser simplement era tenir davant dels ulls el que no m'agrada o no vull acceptar. Potser.

Però quan es van trobar i ja es van posar a parlar en veu baixa cutxitxejant...que ja compto que no s'estan dient res de l'altre dijous però el fet és que sigui SECRET, privat i íntim entre elles dues i prou i ningú més del món mundial de l'univers.

Vaig col·lapsar.

Vaig començar a plorar i no podia parar.

Algunes companyes em van veure, vaig haver d'estar una estona apartada.

Fa dos dies sencers que de cop m'envaeix aquesta pena profunda.

No m'abraça.

No m'estima.

No em vol.

I el pitjor...ningú m'abraça com ella m'abraçava.

No és idealització ni idolatració.

És nostàlgia.

No és enyorar el que em vaig imaginar.

És enyorar el que vaig viure i ja no puc viure més.

Perquè soc allà i no puc abraçar-la.

Perquè de cop la veig i la seva imatge em continua emocionant.

Perquè de cop somriu (però de veritat).

Perquè de cop està menjant un tros de galeta fent murritus i li vull fer petons encara tot el rato.

I no puc.

Ni la puc tocar.

Ni abraçar.

I he de fer un esforç enorme i una estratègia super delicada i elaborada per poder-la mirar als ulls i poder-li parlar.

Que faci creu i ratlla, em diuen. Que ni la saludi, diuen. 

Em fa fins i tot gràcia.

És impossible.

Hi ha alguna cosa que em lliga a ella.

Molt i molt forta.

I no l'entenc ni jo. 

Ni ella, esclar.

Ni l'enten, ni l'aprecia, ni la vol ni la percep.

Però hi és.

I s'acabarà quan se'n vagi. 

No em canso de dir-ho.

I jo mentrestant continuaré plorant cada vegada que pensi en les seves abraçades.

I en que mai ningú m'abraça ni m'ha abraçat mai com m'abraçava ella. 

I això serà el que sempre em quedarà.

Avui li he enviat un missatge a la tarda, una cosa de la feina i m'ha respost amb una careta somrient, la de les galtes vermelles.

Està bé, he pensat. És tot el que pot donar-me. I vol.

No, no podem parlar, no li puc preguntar ni dir-li que que bonica la foto que té de perfil del seu pare i el seu fill.

No puc dir-li perquè ella no ho vol. I perquè tampoc fa cap efecte que li digui. 

Però em fa molta pena.

Molta, tinc molta pena. Molta.

I només vol compartir coses amb l'altra. I només pot parlar amb l'altra. I només té confiança en l'altra. I només...

Sempre pensaré, o potser només és el que vull pensar per consolar-me, que fa amb ella el que no es va atrevir a fer amb mi. Que ella volia amb mi, també, com jo amb ella però mai va poder ser perquè jo m'ho creia. 

Amb l'altra deu ser com ella necessita, com pot tolerar i com vol que sigui. I ja està. I la "relació" amb mi no li agrada.

Com quan estàvem ensenyant fotos de quan érem petites, 

G. va ensenyar la seva (oish...). Jo li vaig ensenyar la meva i li vaig dir que era al seu poble (on els meus tiets tenien una casa d'estiueig quan jo era petita) i la va mirar. Ah.

I després l'altra li va ensenyar una foto de la seva filla bebé i G. va començar amb els aspavientus OI QUE MOOOOOOOOOONA. Clar, a l'altra li pot dir. A mi no. No sigui que m'ho cregui o algo o que es crei un lligam o que...jo què sé. Que em pensi que és una persona humana o que mai li he importat o alguna cosa. A mi hi ha coses que no em pot dir perquè no m'ho emporti al meu terreny. Això em va dir. Es veu que si em diu que jo era mona de petita o alguna FRASE em pensaré que som nòvies.  Mai acabaré de saber si això que "no em pot dir" és perquè no hi ha res a dir (en plan, li  importo una merda) o hi ha algo a dir però que no pot ser dit (el què? Mai ho sabrem).

Menys mal que aquell dia ja havia col·lapsat una vegada.

I així cada dia, vinga endavant. Dilluns més de lo mateix.

Al final simplement ploro perquè no m'abraça i no m'estima i ningú m'abraça com ella. Sona cursi. Però és així de senzill.

Igual

 Bueno, podria escriure avui un post idèntic a l'anterior.

Avui he agraït als guionistes un moment amb G. perquè li he pogut ensenyar el tattoo que em vaig fer ahir.  No voy a callar mas, diu el tatoo.

M'ha mirat amb admiració, m'ha semblat. Com volent dir "que valenta". 

Bueno, o no, no sé què volia dir perquè no ha dit res però m'ho ha semblat.

Després hem tingut dos minuts de conversa ENTRE NOSALTRES. Què vull dir, amb això? Doncs com des del nostre veritable jo, segons jo ho sento. M'ha dit que el metge li ha dit que li falta ferro i que li ha donat unes pastilles que no es pot empassar. M'ha dit que havia perdut el penjoll de la pedra de la seva mare (després l'ha trobat). Que ho perd tot i que segur que és un senyal.

Una conversa! De coses! Entre nosaltres!!

No vull entendre què passa.

Bueno, bàsicament perquè és que tampoc passa res.

No passava res de dolent i ara no passa res de bo.

D'acord. Però ara puc respirar.

Continua sent el màxim i el sostre absolut a què puc aspirar.

I precisament per això estic tranquil·la i puc estar contenta!

No contenta per ella, per aquesta història, diguéssim, sinó contenta per les altres coses de la meva vida.

Com ho he de dir? En xino? Que necessito estar bé amb ella?

Doncs ja està.

Ho reafirmo tant quan estic bé com quan no. És invariable.

Mínim i màxim

 No sé com ha passat, no sé com hi he arribat. No sé quant durarà...(i no, malauradament no continua igual que la cançó...) però he deixat de sentir-me atrapada i estancada. 

Ahir vaig marxar de la taula perquè hi havia una cosa que m'estava fent mal però NO  vaig plorar. Només vaig marxar. M'està fent mal...marxo.

G. estava explicant a la llum de la seva vida que era l'aniversari del seu fillol. Fa 3 anys. Gairebé els mateixos que fa de la nostra història. Anava a posar cometes però no sé on posar-les, si a nostra o a història...

Ja ho sabia perquè és el mateix dia que la filla de la meva estimada Còmplice. Però G. li explicava A ELLA. L'altra ho sabia i li preguntava, què, ja ha bufat les espelmes? O jo què sé, una cosa així. I a mi em feia mal sentir com en parlava amb ella i amb mi no. 

Perdoneu el lio de personatges però bueno, tampoc té més...

Quan vaig marxar vaig pensar doncs ja li diré jo a ella que recordo que és l'aniversari del seu fillol. 

I ho vaig fer tot i que vaig escollir tan "bé" el moment (ara sí que hi van les cometes) que justament estaven amb l'altra en un dels seus moments d'intimitat amorosa secreta dient-se coses super secretes entre elles i ensenyant-se coses de la pantalla del mòbil. Secretes (per si no havia quedat clar).

Quasi ploro però em va ser igual, jo vinc a dir-te una cosa doncs te la dic, m'és igual que estigui la petarda aquesta aquí.

Quina ràbia li tinc, en sèrio, és que no puc. 

Però m'intento concentrar en G. i no en ella. 

Si la meva comunicació amb G. és mínimament, MÍNIMAMENT! fluida puc suportar la vida allà. 

G....ja no sé ni què vull dir quan dic això...

Vaig llegir l'altre dia que no és obsessió, només és hiperfocus. D'acord, digues-li com vulguis. 

Com que aquests MÍNIMS son els MÀXIMS als que puc aspirar doncs em relaxen. 

Dir bon dia, participar a una conversa de grup, dir-li felicitats perquè he recordat que era l'aniversari del seu fillol i dir-li una cosa que la va fer riure (oh, riure...). Els meus mínims/màxims. 

La meva tristesa baixa a uns nivells tolerables i fins i tot té un punt de dolcesa, torno a aquell estat de "viudetat". El fet que l'altra persona no hi sigui (en aquest cas, figuradament parlant) no fa que deixi de voler-hi estar. 

A una persona vídua ningú no li recrimina. Si en comptes de morir-se simplement no volen estar amb tu, es veu que automàticament tu tampoc has de voler. 

La psicòloga em va enviar una cosa sobre els dols de les relacions que parlava una mica de passada de la gelosia. Algunes coses no em van convèncer. 

Els ASPAVIENTUS de G. cap a l'altra augmenten de manera directament proporcional al meu malestar i això no és la meva imaginació. 

Ara que estic "bé" actua normal. Entra l'altra al vestidor i penso merda...ara començarà l'obra de teatre... i no. 

Estem a punt de marxar i dic, respira perquè ara l'esperarà...i no. 

Tot i que em segueixi sentint en un camp de mines (para mi sensibilidad) sento com si després del que li vaig dir (a G.) hagi adoptat una actitud més de respecte cap als meus sentiments o simplement no necessiti fer aquella ostentació (no sé per què) però en tot cas d'alguna manera l'hi agraeixo. Li vaig dir que necessitava la seva col·laboració i potser m'està fent cas. Potser. 

D'altra banda, avui he somiat que somiava que li acariciava la mà. El palmell. Com al principi, quan l'acariciava com si res, com mentre fèiem una altra cosa com el dia extrem en què li acariciava el turmell...dios. 

He somiat que ho somiava perquè primer ho he somiat i després he somiat que ho somiava i pensava ai mira, he somiat amb el que va passar però llavors m'he despertat i he pensat ai no, no ha passat, és que també ho havia somiat. En fi. Ja deia aquell que toda la vida es sueño, no? Doncs això. 

També estic aprenent que el curs dels esdeveniments també depèn de la meva actitud així que m'intento concentrar en això. 

Apali

Malalta

 Mode terapèutic.

M'he diagnosticat senzillament com a posseïda per l'esperit de la gelosia.

Punt.

No ho suporto.

No puc veure a l'amiguíssima. NO la puc veure. 

Avui G. no ha vingut i clar, no he vist cap episodi d'amor entre elles, esclar però a l'altra no la puc veure.

Em passen coses greus com començar a avorrir el meu nom. No oblidem que ens diem igual. Veure'l escrit i pensar ai no, quita...però...SI SOC JO!!! Molt heavy.

Coses greus.

La teoria me la sé tota.

Ja sé que tinc gelos  perquè veig tot el que jo no puc tenir i que la odio més a ella per no odiar tant a G. 

Molt maco.

Però això no fa que sigui millor ni menys intens. 

Demanar a tothom que ho sap que no em parlin d'elles; que em tractin com una MALALTA. 

Perquè ho estic.

Totes les vegades que vaig dir de G. que em posava malalta...

Doncs m'hi ha posat de veritat. 

Malalta trastornada. 

Doncs així em comportaré. 

I quan tingui ganes de plorar ploraré, quan algo em faci mal.

I si no les he de mirar a la cara no ho faré.

NO puc més.

No li vaig dir perquè sí a G. 

És que no puc més de veritat. 

Dissabte van publicar una story amb una broma xorra interna que només entenen elles.

Em vaig confiar i la vaig obrir, no pensava que aniria d'això.

Però ja va ser el summum. Que vinguin a exhibir-se a casa meva, al meu mòbil...no. Prou.

Bloquejades totes dues, no en vull saber res, d'elles. RES.

Aviam si demà ve i sant tornem-hi.

I amb el mal que em fa tot, torno a dir, no suporto a tothom allà com si res sent amable amb elles i normal i somrient i dient "hola maca". És superior a mi. 

Em sento com si Clarice saludés amablement amb un "bon dia" a Hannibal Lecter abans d'entrevistar-lo. 

Holaaa, bon dia, com anem ? Has dormit bé? Vols un cafè? Sembla que avui brillarà el sol, oi? Hahahaha. Vinga, què, som-hi amb l'entrevista? Apali.

Així és com ho visc.