Les altres persones

 Ahir pensava...

Si jo fos G. i una persona del meu entorn (diguéssim que jo) a qui aprecio, no sé, que em cau bé, diguéssim, em fes tot el que jo li faig, penso que tindria dues possibles reaccions: o m'agradaria i cauria a les seves xarxes (bé, la segona part és perquè jo soc així de facilona...) o bé em faria REPELÚS. 

Per tant, dins el meu cervell...quan m'adono que no cau en les meves xarxes imagino que és perquè no li agrado i llavors concloc que li faig repelús. Tot i que tampoc m'ho sembli. 

Però esclar...esclar...esclar...jo no soc ella i tothom no reacciona igual ni se sent igual. 

Però llavors penso que si no n'hi faig, és perquè li agrada i si no, és perquè li fa angúnia i si no...i no surto del bucle.

Bé, que la resposta correcta és que ni jo soc ella, ni ella és jo i no té per què tenir només aquestes dues opcions que m'imagino que tindria jo. Però no sé, em quedo buclada en això...

El cop que em vaig enrollar amb una persona que no m'agradava no em feia repelús però m'agradava agradar-li, m'agradava liar-me amb ella i crec que no he follat tan bé mai amb ningú (almenys físicament). Si m'hagués fet angúnia no m'hi hauria liat però si ella no m'hagués vingut darrere tampoc ho hauria fet. 

Total, que no entenc res però espero arribar a alguna conclusió i aprendre'n alguna cosa, de tot això.

Avui he explicat la història sencera des del principi a una amiga amb qui feia molt q no parlava i la seva conclusió era la mateixa: G. està igual d'enamorada de mi que jo d'ella però...atenció...que també ho sé ja...això no vol dir que mai arribi a reconèixer-ho o a acceptar-ho. Correcte, dono la teoria per vàlida. 

Amor

 No us ho creureu, però avui passo de G.

M'he trobat N.P. i és que és tan bonic quan ens veiem, com si fóssim amiguíssimes  i ens estiméssim molt. Bueno, que sí però jo què sé...si quasi no ens coneixem (tot i que l'hagi vist en pèl). Jo vull estar així amb tothom (G. inclosa). Com super enamorada de la vida però de tothom. 

Ella estava en una taula d'un bar i jo anava entrant i sortint perquè estava a la terrassa i ens anàvem picant l'ullet i tirant-nos petons. Fins q al final he entrat a pagar i ella tornava del lavabo i llavors ens hem fet una abraçada i un petó. 

I xim-pom, cadascú a casa seva i tan panxes. El pròxim dia igual. 

M'encanta. Firmo. Em quedo així.

I ho compro per G., també. Ai, no havia de passar d'ella? En fi.

Tan de bo l'any nou em porti ple de màgia d'aquesta. 

I a G. també perquè passo d'ella però l'estimo i vull que estigui bé i surti d'aquesta tristor, encara que sigui sense mi. O amb mi com a amiga o companya o el que sigui. Però vull que se li il·lumini la cara com quan trobava les meves primeres notetes. 

Si escric la carta als reis i demano il·lusió per ella? Jo en tinc de sobres. Jolin, per què l'estimo tant? No ho sé. Avui somiava que m'ho preguntava i jo li responia això mateix: no ho sé. 

Frozen

 Bueno, ahir al final vaig com sortir del desespero, no sé com...de cop em sentia millor i vaig pensar a parlar-li des d'aquest punt.

Li vaig enviar una tonteria i em va contestar però amb un monosíl·lab i llavors li vaig enviar un àudio dient-li que si estava bé, que no donava senyals de vida i que m'expliqués algo, i jo li vaig explicar una mica així en general. 

Avui m'ha contestat amb un àudio però sèria com una patata. I no sé interpretar si com molt trista o enfadada...no sé, explicant-me les coses com un robot, com si fos per obligació. I m'ha dit que no pensava quedar amb mi perquè només vol estar amb el seu fill. No amb aquestes paraules però...

Total, que penso: 

1) Què em passa últimament que no sé interpretar el que li passa a la gent o com se senten?

2) Per què em fa la sensació que tothom s'enfada amb mi tota l'estona?

En fi, lo segon no és tan greu perquè com que (si pensem en el punt 1) tampoc sé si és veritat i a més a més, m'és igual. Vull dir, que m'adono que no penso canviar el meu comportament o manera de ser perquè els altres no s'enfadin i això ho trobo positiu. 

Si G. està enfadada o és per algo que m'he perdut o no té motius per tant, m'és igual. Que ho estigui, si vol.

I si està tan trista que està sèria com una patata i sembla enfadada i no m'ho vol compartir doncs també m'és igual. 

Així que la meva reacció d'avui sembla la d'una altra persona. Jo li he parlat bé tota l'estona i de bon rotllo i ella freda com la Frozen. I després he pensat allò de "ai, mira, noia...".

 Potser és perquè fa una setmana que no la veig, però ja em vèieu ahir, que estava fatal. 

Vull encarar bé l'any nou, almenys. 

I amb G., com que igualment ens haurem de continuar relacionant, doncs jo vull estar al màxim de bé. Primerament per mi, esclar. Però segonament també per ella, perquè si ella vol que estigui bé, jo també vull que ella estigui bé i ja que no puc fer res per arreglar la seva vida, almenys no li vull afegir problemes i preocupacions. 

No sé, li diré feliç any nou si em surt de dins. 

Li diré el que em surti a cada moment. No vull dir si li diré o no li diré, vull actuar segons em senti i confiar en mi tot i que pensi que no sé interpretar res del que passa. Prefereixo això a tenir comportaments prefabricats o sobrepensats. Au.

Com més escolto el seu àudio més em sembla tristesa que enfado 💔

Bona nit princesa trista i solitària. Tan de bo poguessis notar la meva escalfor...

Desespero

 Avui és el dia que volia dir-li de quedar. 

Simplement: fem un cafè aquesta tarda?

Simplement: no estic preparada perquè em digui que no. I a més tampoc no canviarà res, així que no val la pena.

Però collons...com costa de passar el dia...

Quina enyorança. No tan d'ella en si...sinó de la nostra comunicació. 

Ella no em diu res.

Jo no goso ni vull dir-li res si ella no em diu res.

Quina merda.

Convicció

 Estic convençuda. No puc pensar que és d'una altra manera. Per molt que ho pensi. 

Aviam, m'explico, per molt que vegi que la lògica em porta per un altre camí o sàpiga la teoria o m'intenti convèncer tothom i jo mateixa del contrari no puc deixar de tenir aquest pensament que ara diré.

És com una creença limitant però en positiu. Bueno, o no. Però em refereixo a que no puc sortir d'aquí i el fet de creure-ho em condiciona. El que no entenc és per què les creences limitants negatives es compleixen el 100% de les vegades i les positives no...aquí em falla la filosofia...

Bé, deixo anar el que crec profundament com si ho tingués gravat a foc: 

No tinc proves però tampoc dubtes que t'atrec i alhora et faig por perquè et veig i et sé. 

Perquè sé el que vols i el que desitges en el fons.

Perquè soc la part de tu que vols negar i amagar.

Ho sé i punt. T'entenc. 

Ara només he de contenir això. Viure amb això...i actuar en conseqüència.

No sé com.

P.S.: G. continua amb la llei del silenci absolut. Jo li vaig enviar un missatge que va tenir tot un dia sense obrir i que mai m'ha contestat. Li vull dir coses però no ho faré si no dona senyals de vida; entenc que no vol. Tot i que últimament dubto molt fortament d'entendre les coses que passen.  Així que res. Potser ens veiem la setmana que ve. Potser no. Si no, l'altra segur. I aviam. 

Hiperempatia

 Avui m'identificava per tercer cop amb el que podies sentir tu. 

Potser, qui sap, perquè gairebé lo únic que sé del que sents és que vols que jo estigui bé. No està malament per ser la única cosa que has verbalitzat. 

Bé, doncs la tercera cosa que pensava que potser sentiries tu és aquesta. 

Jo avui estava al pou. I per estrany que pogués semblar-me a mi mateixa, no tenia ganes de compartir-ho amb tu. Per una estona he pensat que no tindria ganes de contestar-te si m'escrivissis de bon rotllo, que no volia barrejar la merda amb tu. Que jo volia que tu fossis la cara lluminosa del planeta, i no la fosca. 

I llavors és quan he pensat que potser també és el que et passa a tu. 

Tot i que en realitat he de deixar de pensar en tu i pensar en mi. Deixar de pensar què et passa a tu i preocupar-me de mi. Deixar d'intentar entendre't i descobrir-te perquè està clar que tu no vols això, o sigui que un respecte. 

En fi. Que estic cansadeta de ser hiperempàtica. 

Seguim.

Visió

 Us vull compartir la visió que tenia l'altre dia de la meva història una amiga amb qui parlava que no és seguidora del podcast, no hi parlo gaire sovint i no sé quin coi de dia vaig parlar-hi però està convençudíssima que G. està tan enamorada de mi com jo d'ella tot i que jo li anava replicant: però que m'ha dit que no. 

Però la meva amiga només em deia coses segons la seva visió dels fets, esclar. 

I era molt bonic, tot i que no m'ho cregui. Avui viuré en la fantasia dels ulls de la meva amiga. 

Em deia que G. li feia molta llàstima per tot el que s'estava perdent pels seus prejudicis, per no deixar-se portar i per no voler viure aquesta història que se li presenta. 

Em deia que G. se'n penediria molt de temps i que pensaria sovint en mi i en tot el que no va viure. 

Em deia...no sé, com que si estàs enamorada i no fas res ets una covarda i no estàs vivint la vida (no recordo les paraules exactes, però la idea era aquesta). 

Em deia que G. i jo podríem aprofitar ara que jo tinc un pis per mi sola per estar juntes, ni que fos com a "amigues" -falses- .Tan de bo! Però això no puc ni gosar imaginar que fos real. 

G. està inabastablíssima. I d'aquí no sortirem.

Sí, em venen moltes ganes de trobar una altra persona amb qui il·lusionar-me però alhora noto que no tinc il·lusió. 

La meva princesa trista...de vegades penso que m'he enamorat de la seva tristesa i que per això estic tan trista, que ploro pels meus ulls les llàgrimes de la seva tristesa. 

Segons una altra amiga, només és una qüestió de calendari. Arribarà el dia en què se m'hagi passat i punt. 

No li he pogut dir bon Nadal. Ni ella a mi, esclar. 

És tan trist i romàntic alhora tenir un amor impossible per Nadal...

En fi, gaudiu de la il·lusió els que no la tingueu posseïda per la tristesa pròpia o d'altri com jo. 

Malgrat tot, la meva "persona 1" continua més o menys anar fent. Diguéssim que "bé". Doncs apa. 

Dualitat

 Avui em sentia com dues persones en una. I també m'ha vingut a la imaginació que podria ser com es sentís ella. No que sigui a la realitat, sinó com a fantasia.

Vull aclarir que aquest no és un blog sobre com portar bé i amb salut les relacions amoroses. Només son els meus sentiments. Tan bé o tan malament com són en cada moment. 

Doncs bé, les dues persones en una que avui habitaven en mi eren aquestes: 

-Persona 1 estava més o menys bé, sent una persona funcional, activa i fins i tot alegre. Dient frases, resolent coses i pensant què farà per sopar. Amb ganes d'anar a dormir i descansar o pensant en fer la rentadora. Sentia que això  anava com amb el pilot automàtic i que funcionava prou bé però qui estava sent jo en realitat era la

-Persona 2 que encara està tristíssima i sent un buit a dins per no poder estar d'amants amb G., per haver de renunciar a voler-me comunicar amb ella (ja no tinc ganes de dir-li bon dia cada dia). Mirant compulsivament les dues-centes mil fotos que ens vam fer totes a l'esdeveniment d'ahir (no sé què ens passava...tanta adolescència suelta...) per veure totes les expressions de la seva cara, totes les formes del seu cos i el seu cabell que ahir no portava rentat (cosa que ja denotava que no tenia un bon dia. El seu cabell parla per ella). 

El que em fa identificar-me amb la fantasia de que ella es senti igual és el fet que la persona 2 no fa res. No pren cap decisió ni actua en conseqüència. Per exemple, ens vam fer una foto totes dues. Està al seu mòbil. No li demano que me l'envii. Ella tampoc me l'envia. 

Estem sent la persona 1. Jo per força. Ella no sé per què. 

No sé si ha parlat amb la meva amiga amb seny. Tampoc ho vull preguntar. 

És com estar enamorada en secret per mi mateixa. 

És bonic pensar que a ella li pugui passar el mateix. 

Avui li explicava a una amiga (seguidora del podcast) i no sé per què he dit que mentre G. i jo ens abraçavem plorant al lavabo (una altra fantasia feta mig realitat: buscar racons on amagar-nos juntes. En la fantasia no era per plorar, era per fer altres coses) jo sentia que era tan EN SÈRIO. Em va sorprendre sentir-me així. I saber que em vaig sentir així quan ho he dit en veu alta. 

Estic aprenent tant de mi, de les relacions. De què sí, de què no...jo què sé si mai ho podré aplicar a alguna altra relació però sento que almenys d'aquesta, vaig aprenent. 

Bé, sí que tinc ganes de dir-li bona nit però esclar, no com a amiga. I com que estic en el paper d'amiga doncs no li diré. Bona nit amor, has pogut descansar? Que tinguis dolços somnis i descansis profundament. Un petonet. Sí, això li diria la persona 2. Però ara soc la 1.

Dia apoteòsic

 No puc explicar tots els detalls perquè seria massa llarg i feixuc.

Però avui era l'últim dia, teníem dinar i festa. Vaja, comiat fins al trimestre que ve.

He anat a dinars de Nadal horrorosos, tediosos i hasta de vergonya aliena...però aquest, us juro que ha sigut PRECIÓS. 

Però pel que fa a G. 

Mare meva...

Ahir a la tarda li vaig enviar un missatge per donar-li les gràcies perquè sento que li puc dir tot i això m'ajuda. I ella em va dir que sobretot volia que jo estigués bé. 

Avui jo anava dient que tothom m'havia d'abraçar tota l'estona. No sé si és perquè si no m'abraça ella, almenys que m'abraci tothom (ahir també ho deia a un altre lloc que vaig anar on ella no hi era) o perquè així quedava més dissimulat si l'abraçava a ella, també. 

Total, que quan ja portava mil abraçades amb la resta de gent i alguna amb ella (inclosa una fortíssima de bon matí quan de cop ens hem trobat soles i hem anat corrent CUAL la típica imatge de dues persones corrent per la platja per abraçar-se a càmera lenta...)...en fi, bastant avançat ja el dia...a G. li ha donat la plorera.

Sabeu que això ME MATA. 

Enmig de tothom, quan he vist que plorava l'he abraçat i m'ha dit: me'n vaig al lavabo perquè m'ha donat (quan comença a plorar no pot parar) i jo li he dit "puc venir?" i m'ha dit molt convençuda...

SÍ

M'ha sentat tan bé aquest sí...tot i que soc molt conscient que no és el sí que jo voldria sentir...

Hem anat cap allà, jo una mica darrere seu i quan hem entrat hi havia una companya. G. plorava i jo em mantenia a distància. 

La companya ha marxat i ha vingut cap a mi i ens hem abraçat moltíssim. Moltíssim. Fins i tot ha entrat una companya i ens ha vist, ha parlat amb ella i després hem seguit abraçades molta estona. Jo li acariciava el clatell entre els cabells. 

Em sentia molt diferent. 

No estava en plan, ui, que bé, l'he pogut tocar. No.

Era tan emocional, era una abraçada tan...no ho sé, tan volguda, tan desitjada, tan necessària. 

I llavors sí que m'ha matat ja quan al mig de la plorera m'ha dit: és que jo només vull que estiguis bé.😳

M'ha descol·locat. Deixarà mai de fer-ho?

Li he dit: però no estàs plorant per això, no? - jo flipant en colors.

Per tot plegat, ha sigut la resposta. 

Com sempre. Ella és Frozen fins que de cop està així i és que no puc amb la meva vida. 

Li he dit que aviam si ens veiem i parlem. Vull que m'expliqui com està. De veritat, sense por de ferir-me. Ho dic per mi. Sense que jo tingui por de que em fereixi. M'ha dit que aviam com ho té, esclar, i no sé si quedarem però en aquell moment era necessariíssim dir-ho perquè ho volíem molt. 

Mare meva, és que no puc amb aquesta connexió. Em fa fins i tot renunciar al que jo realment voldria d'aquesta "relació" per entregar-me al que m'ofereix i al que sí que hi ha. 

Ens passa tot el rato periòdicament. Ho veieu, no? 

Ens acostem, jo m'he d'allunyar i acabem amb ella plorant abraçant-me fortíssim. No sé què hem de fer, ja li vaig dir un dia, també. 

I, ah, per acabar de reblar el clau, li ha dit a una de les dues que ho sap (que ara G. sap que ho saben) que vol parlar amb ella. Socorro. 

Jo a lo meu.

Potser ara em fico en més problemes dels que ja tinc però ahir L., bastant borratxa, em va fer una abraçada plena de respiracions molt profundes, moltíssim llarga i molt forta. Què m'està passant a la meva vida amb les abraçades? L'etiqueto tot i que en realitat no m'agrada però també tenim molta connexió. Espero no acabar com sempre...tu ja m'entens.  Jo aprofito totes les connexions, que son les que em fan viure. 

P.S. Vegeu AQUEST post i comprovareu que avui ha arribat el dia en què ha tornat a caure als meus braços plorant. El ciclo sin fin....

Recaiguda

 Avui no podia amb la meva vida. 

I a sobre m'han obligat a anar a la cita (ja no-cita) diària i m'he desesperat quan he marxat sense dir-li res. 

He hagut de tornar. 

L'he abraçat. 

Molt.

M'ha dit que avui em veia especialment malament. 

Hem tornat a parlar molt. 

En realitat compartim la sensació de no saber on posar-nos, on situar-nos. Però està bé que en puguem parlar. 

Jo li he dit que jo realment no sé on posar-me perquè si m'allunyo molt estic malament però si m'apropo també. 

Li he dit que la trobava a faltar. Ella no ha utilitzat aquestes paraules però ha dit que s'adonava que no anava i que ella tampoc sabia què fer. Si dir-me, si no dir-me...

Tot això mentre jo estava completament a sobre seu, abraçant-la, amb les mans entre les seves cames (assegudes a terra) i parlant mirant-nos als ulls amb la cara a tres dits de distància. 

És d'això últim del que m'he de desenganxar. Avui ho he descobert. D'aquesta experiència corporal.

I és el que no puc. És com si ens liéssim en versió...no sé...acceptable per ella, suposo. 

Ja sé que vaig dir que no faria res i mira'm. Avui he decidit que em donava més pau això. 

Vol que siguem amigues. Esclar, jo també però lo altre m'ho he de passar jo. I he de perdre tota esperança.

I, a part d'aquest discurs verbal, m'he de desenganxar d'abraçar-la, de tocar-li els cabells i de fer-li petons. No sé com. 

Encara estic posseïda per la tristesa. 

Ah, m'ha preguntat si ho sabia algú més i li he hagut de dir perquè no sé mentir. 

I li he dit que la goma que li vaig robar que encara duc al canell era seva i m'ha dit que...que ja ho sabia!

Ho sap tot. 

I tot i així...jo vull que em donin carbasses sempre així de bonic. 

Vull ser la seva amiga. Esclar. Però tinc por de voler ser la seva amant platònica i adonar-me periòdicament que no ho soc. Jo què sé, suposo que vaig amunt i avall...Prefereixo ser la seva amiga que almenys sé que ella també vol ser-ho de mi. 

M'agradaria poder. 

Hipòtesis

 Així com en una noteta li vaig dir que el món em semblava més bonic quan ens podíem abraçar, doncs ara que no ens podem abraçar em sembla molt més lleig, gris, avorrit i pansit. Però això no li diré. 

Tinc unes neurones que són la resistència que no poden parar de pensar en com es sent G. segons el que fa o deixa de fer. 

Avui tenia una sensació molt estranya. Em sentia com si fos ella...en el sentit següent del que ara diré. Aviam si m'explico.

Persona A. fa accions per atraure l'atenció de persona B.

Persona B. no reacciona però continua esperant els actes de la persona A. 

Fins ara jo seria la persona A. i ella la la B. però jo he deixat d'actuar, esclar. 

Doncs m'agradaria sentir-me com si fos la persona B. i sentir el plaer de NO reaccionar. 

Hi ha alguns petits actes que ha fet que hipotèticament podrien ser per cridar-me l'atenció, tot i que segurament no. I jo no reacciono ni ho penso fer ni ganes. Al revés. M'agradaria veure fins on pot actuar perquè jo reaccioni i fins quan puc aguantar jo sense reaccionar. 

I penso...i si fos aquest el joc a què juga ella? Com més actuo jo més es resisteix a reaccionar per aviam quan aguanta? 

Bé, jo què sé, una paranoia com una altra però que tampoc em perjudica perquè jo penso seguir sense fer res. Si fa algo bé i si no, doncs estarem igual que ara. Punt.

Avui també m'he adonat que hi va haver un moment de la història en què clarament ella s'acostava a mi. I me n'adono ara que no ho fa. I he mirat i va ser just abans que publiqués aquella story famosa de la punyeta (aquell dia es devia donar un cop al cap, concloc). En aquell moment hi havia algo i punto i ningú ho podrà negar mai més. S'ha acabat, home ja. 

D'acord, ja puc tornar a contestar els comentaris així que ja podeu anar comentant com a persones boges...😜

En resum. Que estic encara posseïda per la tristesa (sobretot quan la veig) però des d'un altre lloc en què soc capaç de no fer res. I sí, això em dona pau. 

Contradiccions

Responent el comentari al post anterior: sí, la cosa és que sentia que ella s'ho volia passa bé amb mi i jo em volia afegir a aquest sentiment...

D'altra banda, en alguns moments sento que la fantasia se'n va volant com aquell globus d'heli que es va escapar de les petites mans i que cada cop està més allunyada de la realitat. 

Abans volia acostar fantasia i realitat. Si no han de coincidir mai, m'estimo més que s'allunyin com més millor.

Em vull perdre en el món de la fantasia i passar de la realitat.

Només somio en fugir de la seva abraçada que ja no és la que vull i preservar la que sí que va ser, tot i que no era...i mai més serà.

Avui he vist N.P. és tan mona que la vull atxutxar...però com que mai ha semblat que sí, doncs no em fa patir. Només la veig i és com..waw...em fascina. Però seguim cadascú el seu camí i tan amigues. Amb ella sí que penso de debò que ella s'ho perd. Però m'és igual.

No vull pensar en ningú més que G. 

Vull tancar-me en una caverna o en el forat d'un arbre del bosc de conte amb un foc a dins i pensar en ella a rabiar com si s'hagués mort. Només la vull recordar, tornaré a llegir i reviure tots els posts que parlen d'ella.

No vull cap explicació, no vull saber què ha fallat ni què he de fer. 

Només vull pensar que ho hem intentat i no ha funcionat. I vull seguir estant trista perquè em sento bé d'estar trista. Quina contradicció, no?

Engrunes

 Engrunes... sí, però m'he adonat que el que no accepto són engrunes de contacte físic. És el que em fa mes mal. Estic pensant que la setmana que ve, abans de marxar de vacances G. potser em voldrà fer una abraçada com a tothom però jo no vull. Jo vull una abraçada de les nostres o res. Com la del dia que ens van pillar. Com la del dia de la última nota. O res. Fugiré.

Són les meves condicions.

Engrunes de connexió emocional? Les necessito per continuar endavant. Perquè no puedo vivir sin ti, no hay maneraaaaa... Necessito aquest vincle per sostenir-me.

Tinc tantes ganes de passar-m'ho bé amb ella...vull deixar el drama PERÒ si puc tenir aquesta connexió i passar-m'ho bé AMB ella. Vull que s'ho passi bé. De fet encara la vull emborratxar.

No sé, avui ho veig així. 

No sé què passarà a les.vacances. Si rabiaré d'enyor, si estaré tranquil·la, si podré elaborar alguna cosa...si hi voldré parlar, si no...

No sé què passarà a la tornada. Si haurem perdut alguna cosa, si l'haurem guanyat...si estaré trista o contenta...ella continuarà freda com el gel. Doncs val, Frozen.

Sexy

 Avui us vull parlar de lo absolutament SEXY que em sembla G.

Avui, després de molt de temps que no passava (puc construir pitjor les frases, si vull) s'ha canviat de roba davant meu (al vestidor comú, amb més gent, eh...no imagineu ara un striptease, tampoc). I tot i que intentava no fer-ho se  me n'anaven els ulls a l'escot...amb una samarreta com d'encaix a la part de dalt...per favor, quasi vomito...i a les cames oh,  com li arribava a mirar a l'estiu...quin bé de deu de cuixes, perdoneu, eh, però avui estic així de barroera...

Hem tornat a parlar dels seus cabells, avui ja no em podia resistir, la companya "còmplice" (o no) ja m'ha vist el llautó (també hi era). No t'has pogut resistir avui ja, eh? Doncs no.

I després a la tarda G. m'ha enviat un àudio referent a una cosa que havíem dit abans i una broma que havíem fet. Me l'ha enviat perquè jo rigués. Ai, com m'agrada sentir-la riure. M'han vingut moltes ganes de riure amb ella, hasta d'emborratxar-la.

Aquí és on em podria mantenir amb certa alegria però no sé si seré capaç d'estar aquí i no fer res per intentar anar més enllà 

La tristesa i el desig no marxen i les llàgrimes em ragen tot el dia.

Vull ser com aquell personatge d'una sèrie que sempre ha estat enamorada d'un que en principi sembla ser que no ( tot i q al final sí, ja sabeu...les sèries...) però ella està bé, fa la seva vida, no està pendent d'ell tot i que li confessa els seus sentiments i ell no li contesta...jo què sé, que vull ser la nena aquella amb la seva actitud.

He de treure la força d'algun altre lloc per poder estar aquí. És on vull estar. 

Vinga...riu! M'ha dit a l'àudio. Ho deia en el sentit que me'n rigués d'ella, per la broma d'abans però m'ha transmès amb el to tant...vull que estiguis bé...

Em sento agraïda, avui també. I una mica salvada.

T'enyoro

 Avui només et trobo a faltar però no vull fer res per posar-hi remei.

Només sentir-ho.

Perquè m'has explicat a mitges com et va anar ahir i vull que m'ho expliquis tot. Sobretot que m'expliquis com et sents tu. Però també vull que m'ho vulguis explicar perquè la nostra intimitat ens ho demana. 

Per tant necessito que m'ho vulguis explicar i que vulguis buscar la ocasió i l'espai per fer-ho. Jo ja no puc més. Ja saps el que hi ha.

Les companyes que ho saben no són còmplices. Molt dir-me que em veuen fatal però tampoc em pregunten ni em donen espai per explicar.

Només que m'allunyi, que la oblidi i ja. Doncs no sé si m'ajuden o em putegen ja. Tan de bo no ho hagués dit a ningú i seguiria sent el nostre secret, G. 

Avui almenys m'he endut un somriure quan t'he dit des de lluny i amb senyals que si t'havies tallat el cabell. Una miqueta, m'has dit. 

Em sento condemnada a estar lluny de tu. Condemnada per tu, per elles, pels guionistes i per mi mateixa. 

Pero em sento resignada a estar aquí. 

No sé si aquí és el punt de pau, però mentre no ho esbrino no tinc forces per moure'm.

Bona nit ratolinet. 

Dodecaedre

 El meu cervell torna a tenir forma de dodecaedre. Un dau de 12 cares (per dir algo) en què cadascuna va per la seva banda i no encaixen entre si.

He intentat apuntar totes les coses inconnexes que viatgen per la meva nebulosa mental i de moment no hi trobo connexió.

Però necessito trobar el meu punt de pau perquè no puc estar ni a un extrem ni a l'altre. He de trobar un lloc on poder estar tenint en compte les circumstàncies que no puc canviar. No sé, aquest serà el meu objectiu a partir d'ara. Trobar el punt de pau. Ommmmmmm

Necessito discernir entre amor i amistat perquè no es ni una cosa ni l'altra. Necessito saber com és aquest vincle del qual no em puc desvincular.

Necessito trobar el meu centre i actuar des d'aquí. 

Envieu-me llum des del far.

N.P. ho ha fet des del nostre vincle especial del qual som capaces de parlar. Estic molt en pau amb ella. 

Abraçar-te (i no)

 Sí, hi pot haver un abisme entre la fantasia i la realitat i un altre entre el que diuen les paraules i el que diuen els ulls i el cos.

Mentre em parles de coses logístiques de demà, el teu cos massa a prop del meu em diu: cuida'm, només tu em pots sostenir.

M'expliques coses de la teva vida (pregunta'm).

M'ensenyes on està guardada una cosa (abraça'm).

Tornes enrere per comprovar una cosa que no calia (abraça'm, sisplau).

I no, no t'he abraçat, esclar que no. I demà no et preguntaré.

Jo no puc estar aquí, amor, no sense la teva part.

Cada cop que em parles de coses que en boca d'una altra persona em semblarien banals, les converteixes en meravelles. Has vist la sortida de sol?? Quina és l'estrella que surt al costat de la lluna? És un planeta? És Venus? A la teva boca em semblen les frases més poètiques que pugui sentir.

Precisament és el que fa el vincle: que les coses normals siguin meravelloses. 

Per això sense aquest vincle el món es tan gris i tot és tan avorrit i vulgar.

Vull estar al teu món...bona nit princesa de les sortides de sol...

Un dia qualsevol

 Idò...un dia qualsevol en què estàs preciosa amb la teva cara de nina i aquesta boca que et vull moltíssim menjar i en què som amigues i ja està.

Tot trist, soso i avorrit.

Però això deu ser el que necessitem per estar bé.

La meva fantasia per una banda i la realitat per una altra.

A la realitat vas venir ahir al meu poble i no vam coincidir. A la fantasia em buscaves i et vas quedar decebuda de no trobar-me. 

Per això et va fer més il·lusió el missatge que et vaig enviar al vespre i et va saltar el cor.

A la realitat has dinat al meu costat normal. A la fantasia t'has aixecat abans d'hora perquè se't feia estranya, com a mi, la nostra proximitat freda i distant.

A la realitat he anat al "nostre" espai sense tu. A la fantasia hi has tornat amb l'esperança que t'hagues deixat alguna noteta o algun senyal. No ho he fet.

Em sento tan malament (i alhora tan tranquil·la) d'estar destruint el vincle tan preciós que ens unia...

Continuo molt trista preciosa meva d'ulls verd daurat...hauràs recordat que t'ho vaig dir quan he fet un comentari sobre aquest color en concret (que venia a to)? A la fantasia sí...a la realitat...qui sap.

Sempre igual

 Abans escrivia un altre blog que vaig començar perquè estava fatal per una ex. 

I avui m'he posat a llegir-lo en ordre cronològic.

Em sento tan absolutament vulgar.

Ja he passat això mil vegades. No les he comptat però quan dic mil vull dir moltíssimes, d'algunes vegades ni me'n recordava.

Estic fastiguejada de que sempre sembli que sí i mira, al final no.

I tornem a començar.

No sé on posar-me. Literalment. Demà em tornarà a passar.

No sé, mateu-me.

La veritat és que he aconseguit desconnectar de G. perquè és que ja ho he viscut tot tants cops...que simplement continuo sense entendre res.

Això de que ja se'm passarà em sembla molt bé però per què em passa sempre el mateix?

Ah, gràcies pels comentaris i per llegir.

Em sento acompanyada, almenys en el meu riu de llàgrimes. Vaja, no és que estigui tot el dia plorant però necessito espais per fer-ho i busco estar sola per fer-ho. Necessito plorar molt cada dia. 

No sé, porto així des del principi que ens vam començar a abraçar amb G. primer perquè era tan bonic i excitant. Després perquè era tan trist i solitari...seguim.

Poema

Vull que la teva boca 

i la teva llengua em demanin 

 el que em demanen,

a crits,

els teus ulls i les teves llàgrimes.

I t'ho donaré.

Somriures

 Com puc oblidar-te si em dediques els somriures més bonics que tens? Me'ls sé tots.

De què serveixen tots els moments que travesso sense tu si després et miro als ulls i em sento com a la corrent d'un riu a l'estiu i em tremola tot??

I de què serveix la tortura d'esquivar -te tot el dia si quan ja no tinc forces els guionistes en munten una i ja comencem amb el catxondeito i amb la tonteria? 

No podem (pots) actuar en conseqüència a la situació com és? No podem fer com que t'he dit que estic enamorada de tu i tu m'has dit que no i ara intento oblidar-te?

Així és molt difícil!!

Perquè cada cop he de tornar a començar.

Però alhora...em dones tanta vida...per després prendre-me-la...

Espero que els meus somnis estiguin plens del teu Somriure que adoro màxim, que m'il·lumina, m'enlluerna i després, esclar, em deixa cega i en la foscor total.

Bona nit lluna del meu cel, ja no et puc escriure poemes però continues sent la meva poesia.

Dicotomia

 Hi ha una lluita aferrissada dins del meu cervell entre:

- G. està tan tranquil·la i ni se'n recorda de mi.

- M'enyora tant com jo i un dia d'aquests tornarà a caure als meus braços plorant.

Suposo que necessito les dues versions per sobreviure.

En alguns moments tinc tant de mono d'ella... però després recordo que realment...la droga no em donarà el que necessito.

Em sento terriblement traïdora i infidel quan penso que estaré amb algú que no serà ella. No tindrà els seus cabells, les seves mans ni farà la seva olor. No tindrà la seva història i potser les seves llàgrimes no seran igual de salades.

Penso constantment: que em digui algo! Nonononono 

Que demà em vagi un altre cop al darrere! Nononononono 

Que doni senyals de vida (l'únic: ha canviat la seva foto del perfil i ha vist les meves storys, com sempre) . Nononononono 

Que dur és desenganxar-se...

Has vist, amor? Que trist estava avui el Montseny!

Reclamar-me

 Avui em reclamava, esclar. Ja m'ho pensava. Per una banda em fa sentir bé, però per una altra no ho vull perquè si ella no em pot correspondre jo tampoc. No sentim el mateix.

De totes maneres no puc parar d'imaginar -me que pensa en mi. Bé, per imaginar que no quedi, no?

Em miraves de lluny, des de darrere...buscant la nostra complicitat perduda. Ho sé, nineta, a tu també et fa pena però hauràs de passar-ho igual que jo ara que t'he deixat.

Em fa tant de mal retenir-me, anar en contra del que desitjo...però sé que no és el camí, que ho sembla però no em porta cap a on desitjo, en realitat.

Ahir imaginava que de cop sortien els seus sentiments i em deia que em trobava a faltar i em feia un petó. Però em deia que allà no i quedàvem, per anar a sopar, una cita i el desig creixia i creixia encara més i ens fèiem petons al cotxe com en una peli dolenta de sobretaula.

I mentrestant doncs a plorar una estona cada dia i a esquivar-la.

Demà...

 Sí sí sí...no volies caldo? Dues tasses. Diem aquí.

Avui s'acaben els meus 4 dies de repòs (interromputs per l'aparició de la lluna...) i demà Sant tornem-hi...

Em sento molt diferent perquè no tinc ganes de dir-li res, ni de buscar cap excusa per estar al seu costat. És més, li he de demanar una cosa que m'ha de portar i no vull enviar -li un missatge perquè hi pensi. No. Perquè totes aquestes petites cosetes ara em fan mal. No puc dir que no hi parlaré perquè serà mentida però lo just i lo que em trobi i prou.

Ahir quan me la vaig trobar m'acabava de comprar una cosa i li vaig ensenyar. Després, no per ella, tenia ganes de compartir-ho a les xxss però no ho vaig fer. Ara soc jo qui no vol que es pensi que ho faig per ella. De moment no et riuré més les gràcies...

Amb tota la pena del meu cor? Sí, però també amb tota la dignitat.

D'altra banda el meu cervell s'entossudeix a imaginar i imagino que escolta les nostres cançons, totes les que han anat conformant aquest nostre petit món. I que troba per allà el llibre que li vaig regalar alguns poemes del qual anaven a les notetes. Ho imagino però m'és igual. Que en faci el que vulgui. Igualment mai ho sabré.

El show de Truman

 Doncs sí, amiguis, si algú dubtava encara que la meva vida és el show de Truman...qui ha aparegut avui al carrer fent-me una sorpresa al mig del no res resplandent com una lluna???

Efectivament, G.

La meva cara sí que deu haver estat un poema i, naturalment, malgrat les meves promeses de distància física, m'he llançat als seus braços.

Sabia que havia de venir al meu poble a mirar una cosa però és que ni jo mateixa preparo tan bé els guions, mare meva!

Sabeu que m'he posat moltíssim contenta i que alhora això no canvia res? Jo també ho sé.

Ella estava normal, vaja, la il·lusió normal que et fa trobar-te una coneguda al mig de la gentada. T'anava a fer una foto i enviar-te -la, em diu...res, així tota enriolada com és ella.

Avui, però, m'ho he pres diferent. Dic, o bé li fa tanta il·lusió veure'm com a mi a ella (com quan em pita per l'autopista) O BÉ (atenció, introducció de pensament nou...) actua tan normal i passa absolutament del que li dic pel que fa als meus sentiments per ella. O no se'ls creu o no els hi dóna importància...

Per això no sé si alegrar-me, o emprenyar-me.

En fi, que abans dic que aparegui del no res...

Bona nit astre meu que m'orbita.

Jo a lo meu.

Ah, perdoneu però temporalment un altre cop no puc contestar els missatges. Però us llegeixo!

Lluna

 ...i continuant...tan de bo et pogués estimar com s'estima la lluna. Tens la certesa absoluta de que sempre hi és, de que sempre torna però a vegades no hi és quan l'esperes o la necessites. I a vegades apareix davant teu quan no te l'esperes preciosa, radiant i magestuosa i t'alegra el dia o el vespre, o la nit...ella es deixa veure quan vol.  Segons l'angle...segons quin carrer passes o quina cantonada gires... I allà torna. Sempre. Sempre. Sempre torna. 

Així voldria veure't. 

No esperar res, només gaudir i meravellar-me quan apareixis un dia, un moment, en un angle que no m'espero. I saber que tornaràs. 

Malgrat tot, quan no hi siguis al matí les llàgrimes es perdran entre la pluja que caurà avui. 

Tornem a les lletres de les cançons que et canten, que em canten, que em sostenen i m'acompanyen. 

Ara ja no te les podré compartir. Ha acabat el capítol de les notetes. 

Si em trobes a faltar vine. Saps on soc. Però no t'esperaré per sempre.

A més, no et deixaré acostar de qualsevol manera. Si vols alguna cosa me l'hauràs de demanar. No em pots provocar, no em pots dir ni fer coses amb doble sentit ni acostar-te tant a mi físicament. Si ho fas t'ho diré o m'apartaré jo perquè ja no ho suporto més. 

Estic tan absolutament tristíssima. Tot i q faci les coses normals de la vida i rigui i tot. Estic embolcallada de tristesa per tot arreu. 

I també he pensat una altra cosa. Ahir vaig mirar un vídeo on sortia jo. Llarg. Cosa que no em sol passar. I em vaig veure TAN bé! O sigui, pensaments que tenia fa anys quan em veia de: no m'estranya que no li agradi han quedat enrere. I he tornat a aquells que també tenia fa temps de veure'm i pensar: què li passa? Està cega?

Com poden conviure dins meu dues conviccions tan contradictòries alhora??? Que segur que sent algo i que segur que no sent res? Així no es pot estar, coi. Potser simplement hauria de pensar que no ho sé i potser no ho sabré mai. Ja però si penso què crec interiorment...torno als dos pensaments contradictoris i coetanis...

Sé que ja ho he dit mil cops (canviaré el títol del blog per ...jo què sé...diari d'una obsessió. El ciclo sin fin...o jo què sé) però tot això que dic no vull que canvii la meva actitud. 

No sé en quina mena de moment torno al cercle viciós d'esperar alguna cosa d'ella i després adonar-me que no la rebo i deixar anar. Si aneu enrere en el blog ho comprovareu. 

Vaig dir que el següent pas, si és que existia havia de venir d'ella i va venir però només ens va portar al mateix lloc. 

Ara dic que el següent pas ha de marcar una diferència clara o res. Hauria de venir acompanyat d'una petició explícita de què vol. 

Potser és un espiral i a cada volta vaig aprenent una cosa nova...com era? Hi havia una teoria sobre això...

Tan de bo...

 Tan de bo pogués creure a les amigues (seguidores del podcast) que continuen creient q G. sent alguna cosa però blablabla.

O sigui, tan de bo m'ho pogués creure però alhora estar en el mateix punt que estic ara de NO. De tancar la porta. De dir: jo, fins aquí.

Els sentiments interns de les persones realment son inescrutables. 

P., aquell que em va fer aquells petons increïbles durant un vespre que em van deixar to'loca (i encara recordo 10 anys després) va passar de mi com de la puta merda després d'aquella nit. Em va esquivar tot el que va poder i no va deixar que jo fes res ni va caure en cap de les meves provocacions, fent-se el suec (cosa que se li donava molt bé)...doncs ELL, al cap de mig any em va dir que sabia que havia perdut molts trens per tenir com altres prioritats en el moment que se li presentaven les històries. Sé que ho deia per mi. No teníem una relació com d'explicar-nos les coses, o sigui, vam parlar d'això perquè era la nostra història. 

És a dir, q sí que sentia alguna cosa, sí que hauria volgut, però no va voler, no sé si m'explico.

Doncs tan de bo d'aquí a uns anys pugui creure el mateix de G. perquè vull viure en un món on existeix tanta poesia com la que he viscut amb aquesta història i punt. 

Ja està, fins aquí el pensament del dia.

Última nota

 Avui li he donat (en mà) l'última noteta. 

La despedida.

Li he dit q  estava molt trista i diu que per què. Doncs per tu! Clar, com que quan estic amb ella m'alegro...doncs ella em deu veure bé, però les amigues còmplices pateixen un munt, pobres. 

No sé com pot pensar en totes les notetes que li estic enviant i pensar que estic bé. Què es pensa, que soc un tio? Perdó, eh, però que et puc estar tirant els trastos i despullant l'ànima cada dia i q tu siguis freda com el gel i estar bé? 

Sí que m'ho he passat bé en quant a joc i he sentit molts cops que estàvem jugant totes dues però ja estic posant massa, precisament EN JOC i estic perdent estrepitosament, no te n'adones?

Clar, jo no sé què sent ella ni què pensa però els fets son els que son. I estava cantat q això havia d'acabar d'una manera o altra. Doncs ja ha acabat.

Ara només espero que en tot el pont no em digui res, tot  i que mori de pena cada cop que comprovi que no ho ha fet...

Avui ens hem abraçat amb llàgrimes als ulls, avui hem tornat a fondre el gel però ja només per dir fins aquí. Perquè estic congelada i no suporto més fred cap a mi, sobretot si alhora em fas cremar en les flames del desig...

Deixo anar. M'acomiado.

Ah, per canviar de tema, estic molt contenta del consens que hem trobat amb N.P. perquè ja li vaig dir q pari de pensar que li estic tirant els trastos i de dir-me que no i que ens dediquem a aprofitar la connexió i el feeling que ha sorgit i punt. Tan a la defensiva, tan a la defensiva...Aquesta també...avui em diu que hi ha un que l'ha convidat a anar a la platja en moto  i que uiuiuiuiui, que serà super interessant però que no li atrau físicament. Llavors??!! Jo és que no entenc a la gent. Doncs així està amb mi, que uiuiuiuiui però res de res. La veritat és que ara m'interessa molt més com a amiga perquè estic massa enamorada i massa trista per G.

Però el que li deia a N.P., que estirem del fil i aviam on ens porta tot això, i que no estiguem reprimint-nos perquè no sembli que noséquè i perquè l'altra no es pensi que noséquantos. I aquesta actitud amb tot.

Estic contenta de no tenir por d'estar trista i de poder transitar aquesta tristesa amb dignitat i serenor i per decisió pròpia.

L'amiga assenyada em diu q vegi G. i parli amb ella el menys possible. Però em sembla que es flipa perquè ara sí que no aniré cap a ella perquè sí com "aviam què passa" perquè he sortit d'aquest modo però tampoc em puc forçar perquè a més llavors, en tindré més ganes i això tampoc em convé. En fi, que em fa molt de suport i sé que m'estima molt i vol que estigui bé però jo necessito fer les coses a la meva manera. 

Bon pont a qui en tingui. Gràcies a qui llegeix.

Per cert, la última nota era un fragment de la cançó que em va compartir sa lluna en un comentari que em va fer plorar com una magdalena. Gràcies a aquest blog per ser part de la història també. 

Enfadades

 No he anat a abraçar-la tot i que he hagut d'anar a l'espai en contra de la meva voluntat. 

Ha estat distant i freda com el gel. Distant literalment a l'altra punta. No cal que em diguis més clar que no vols que t'abraci. Ja ho he pillat. Clar que jo he estat així tot el dia i l'he esquivat molt.

Ara sembla ser que estem com enfadades. 

Ara em sento màximament desconnectada.

Sé que un moment o altre tornarem a connectar per les hores que ens queden d'estar juntes i els moments per compartir però ARA estic així.

I estic orgullosa de mi mateixa de poder estar enfadada i poder-me allunyar jo quan ho necessito. Com ara. Au. Aplicar a tot.