Nòvies falses

Perdoneu aquest post tan random. Bueno, com tots últimament. Així és com va el meu cervell. 

Avui m'he escapat de la vigilància de la companya còmplice i he estat sola amb G. molta estona (a les fosques no).

Buah...és que estem a la cabana, us ho juro (aquesta cabana). Es crea un rotllo...un feeling, una intimitat i una complicitat que és que jo mateixa al·lucino de que pugui estar existint. 

Comencen a parlar dues persones diferents...començo a parlar amb la G. número 2.

Som nòvies falses. 

La cosa ha anat així. 

Jo: que si ja sabia per què estava malament (diu que no). Que jo tinc una teoria.

Avui era l'aniversari del seu marit/home invisible. Ara ho entenc tot. 

Ella: que sí perquè a més havia estat agobiada preparant el pastís i nosequè nosequantus a sobre amb les putes ganes (i les companyes dient-li que aviam...que si avui celebració...i ella amb una cara com un poema). I que a més li havia passat ahir nosequèquantusmés al seu fill i que estava molt agobiada, bueno, per lo de sempre, perquè tot recau sobre ella i perquè blablabla (dit amb les meves paraules: que la seva vida és una puta farsa i que l'únic que fa és "aguantar"). 

Jo: ostres, jo que tenia un plan per animar-te...però escolta, que si m'has de dir que no passo de tu, eh? (no entenc de vegades com li puc estar parlant així. Em poso en aquest modo i no hi ha qui em pari). 

No sé com ha anat la conversa però que ella ja sabia que jo anava  a aquest concert al seu poble però que no pot perquè no hi és/arriba tard. Dic...bueno, perfecte, arribes a les birres. 

Que ho havia estat mirant aviam quin dia era el concert perquè sabia que jo hi anava (la mare que la va parir, em té més controlada  que jo a ella) però que no podia. 

No vindrà. Segon plan cancel·lat però  m'ha agradat molt com ha anat. Ojalà pogués ser tot sempre així de fluid i fàcil. 

De totes maneres quan hagi passat el dia i efectivament no hagi vingut (ja sap on vaig a sopar i tot i que vaig amb la meva amiga, o sigui que ara ja, no dic res més), tindré la porta oberta per proposar-li anar a l'altre concert.

La sensació que em queda és que o és super bona actriu (no sé amb quina finalitat, tampoc) o...és que volia venir al concert amb mi i tot! És que VOL!! Em deixa morta.

Després li he fet una abraçada i un petó, esclar...però exprés. El seu comentari ha sigut que "quina calor!". Vale que estàvem al sol però ja feia molta estona...Bueno, que serà calor del corte que li fa que l'abraci, ho sé. 

Després hem estat també molta estona juntes amb altra gent (avui era un dia diferent) i continuava notant aquest fil que ens uneix en la intimitat. Em mira d'una manera...jolin. O he perdut ja completament l'oremus o és que això no té nom.  

Quan estem soles em parla d'una altra manera, és quasi com si parlés una altra persona, parlo amb la G. interior, la que no vol mostrar, la íntima mecagonredeuditxós, i la veig, la veig, la percebo, hi parlo!! I després res, merda per qui queda...No vol anar per aquí, ho sé, perquè es descontrola i això no ho suporta, ja ho va dir clarament aquell dia: que es desestabilitza. La remoc.

Per una banda ho vull fer màximament, li vull proposar l'altre concert, la vull OBLIGAR a quedar amb mi, a anar a sopar, a sortir un dia. Obligar en el sentit de séquetestàsmorintdeganes. 

Vull anar al fons (en tots els sentits) d'aquesta G. que sembla que només jo conec i veig.

Ara res, per això. Ja tornen a venir dies normals i corrents en què tot tornarà al seu cauce...o com coi es digui, que ja no sé ni parlar...

Al final he pujat al seu cotxe un moment (amb més gent) i dues vegades que sense jo pretendre-ho, m'han posat a davant amb ella. Tothom ens emparella, encara que no ho sàpiguen. Doncs pujo i dic oh! Per la finestra del sostre es veia la lluna just sobre els nostres caps. I mira amunt, dic xt! Tu mira la carretera! Es para en un semàfor. Ara mira: oooh, la lluna per la finestra del sostre!

Quan em deixo anar arribaria fins a l'infinit. I ho sap. Ho sé. Ho sabem. Si sortíssim una nit, si hi hagués la circumstància adeqüada...me la lligo. Ho sé, no sé per què ho sé. Ho sé. Cau. Ho sé. Ella també ho sap i per això no vol. 

Hem estat una estona assegudes en un lloc escoltant una dona...i jo estava asseguda a la fila del davant, em sentia molt orgullosa d'haver pogut posicionar-me allà. On ella em veia a mi. Em sentia com si em mirés. Jo què sé si em mirava, segurament no però em sentia tan absolutament desitjable, mirable, observable, interessant cada cop que movia un múscul...només perquè potser ella em veia o em mirava...

G., ens necessitem tant, collons, no ho veus??!! Mecago'n...

També he estat en dos moments que jo estava fent una cosa l''ordinador...i ella mirant-me, i mirant-me. I a mi que em tremolava tot...que no veus que m'equivocaré de tecla? Havia de notar com tremolava, com sospirava...per favor!! Em porta al límit. 

Bé, i demà de ressaca emocional perquè no la veuré. Ommmmmmmmmmmmmmmmmmmmm.

Plans (II)

 1) Anar juntes en cotxe: plan cancel·lat. Resulta que demà va més tard. Bé, entre que ja m'ho esperava i que quasi que millor, m'he quedat igual. 

2) Dir-li de venir a sopar dissabte amb mi i la meva amiga. Aviam...això és complicat.

Només que avui G. m'ha dit que estava malament des de dissabte i que no sabia per què, que no sap què té. En quant al plan, excusa perfecte per dir-li que vingui a ventilar-se...per aquest cantó bé. Després continuo parlant de que estigui malament. 

3) Li he ensenyat el cartell del concert però no ha reaccionat. Com que tampoc tenia un bon dia...de moment ho deixo aparcat. És una mica too much en aquest moment. 

Doncs aquest matí hem entrat juntes per la porta i no li he vist la seva mala cara de quan està malament però llavors he anat a parlar un moment amb ella i quan estàvem soles, però al mig del passadís, és a dir, no és que estiguéssim amagades...li he preguntat per les seves coses familiars i tal i m'ha dit que tot estava bé però que la que estava malament des de dissabte a la tarda era ella. Joder...us juro que m'he hagut de moure interiorment cap endarrere per no abraçar-la. Després li he fet una carícia al braç però la mar d'innocent i casta. 

Li he preguntat també pel seu coret i m'ha dit que bé, que ja no li fa punxades. 

Llavors he hagut de marxar.

Se'm super mega parteix el cor de pensar que estigui malament. Jo penso que és perquè precisament al seu voltant tot està bé i sembla que ara s'ha de mirar a si mateixa...però...jo què sé, que jo no li diré res. Només la vull consolar si és que ella vol. No suporto que estigui malament. 

No crec que estigui malament "per mi" però estic convençuda que en aquests moments em troba a faltar. Com ha volat amunt l'abraçada que no li he fet. Pots venir G., soc aquí, m'agradaria dir-t'ho...

Avui la seva era una tristor diferent, no la de quan està preocupada per algo.

Déu meu, en alguns moments sento que estic més enamorada de la seva tristesa que d'ella. 

Vull que sigui demà per mirar-la als ulls. M'ha dit que dimecres no vindrà.

Menys mal que ja tolero els dies sense ella. 

Com somio que em ve a buscar per abraçar-me, mare meva, no soc capaç de reproduir totes les situacions que imagino perquè és com una cada minut. Fins i tot he imaginat que ve a casa meva. Fins quan necessitarà la meva abraçada? Suposo que podrà passar sense...com jo sense la seva. 

Plans

 Buf

No sé què em passa però tinc com mil possibles plans amb G. que no m'atreveixo a imaginar ni a proposar-li. Bueno, mil no, concretament 3. 

Per una banda penso...vinga va, gaudeix d'estar amb ella! Com més coses feu juntes millor, ara que està tot més "clar" (ehem...) i que tu estàs més situada i sembla ser que ella també...

Per una altra banda em fa mmmmmolt de pal que em digui que no a res. I que a més sobreentengui que sigui un no perquè no vol anar enlloc amb mi. O sigui, que si és que no perquè no pot o algo...però ja m'enteneu. O que m'estigui dient ai no sé...bueno, al final no. 

I per una tercera banda (es veu que últimament tot va de 3 en 3) penso que no em convé perquè vulguis o no, em vaig fent com "il·lusions" i després em tornaré a fotre de cap contra la paret, com si no n'hagués tingut prou. 

Us explico els plans, idò.

1) Anar juntes en cotxe dimarts. Bueno, això al final, divendres quan la vaig veure al cafè abans que jo i estàvem tan contentes, em vaig envalentonar i li vaig dir. Em va dir que sí. Aviam si no es torça la cosa. Bueno o sí, no sé què és pitjor. Perquè a sobre tornarem AL VESPRE. En fi, espero que reflexioni i s'inventi una excusa per no deixar-me fer aquesta LOCURA. Que bueno, fet i fet tampoc és res. Tinc ganes també de que puguem xerrar més estona i q no sembli q estem traficant amb droga per les cantonades (últimament xerrem una mica més, però). 

2) Dissabte que ve és quan vaig a aquell concert al seu poble que no li vaig voler proposar peeeeerò. Entre E. (la meva amiga dimoni cucarell) i l'amiga amb qui vaig (que és la d'aquest post) ja m'han montat la pel·lícula per anar a sopar després del concert i dir-li si es vol passar. O sigui, E. ja ho va dir directament i l'altra amiga m'ha dit q anem a sopar ella i jo i llavors la meva imaginació ja s'ha disparat i quan li he dit, esclar, ha estat ABSOLUTAMENT d'acord en dir-li, és més, fins i tot s'ha ofert a marxar. Noooooo no no no, ja li he dit clarament que jo vaig a sopar amb ella, que per això vaig a aquest concert amb ella. Bueno, total, que no sé què faré, segons com ho vegi li diré que serem allà sopant...i lo més provable és que ella no digui res ni vingui i s'acabó xim-pom.  Però és un plan...i dona molt de joc a la imaginació. Diu la meva amiga que l'emborratxem hahaha. 

3) De les cançons que em va passar G. una era d'una cantant que li vaig dir que a mi també m'agradava i esclar, com que internet ens espia, doncs m'ha sortit una propaganda de que fa un concert a Barcelona el mes que ve. MORO de ganes de dir-li, esclar, de proposar-li que hi anem (de bon rotllo) fins i tot m'agradaria dir-li d'anar-hi amb algú més tot i que no se m'acut qui perquè no conec ningú més que li agradi. No sé, aquest tercer plan és com massa gros per mi mateixa i tot. Potser el que acabo fent és simplement enviar-li l'enllaç i dir-li "mira". I ja està. 

En fi...no sé, ja us aniré dient (esclar) però aquesta dinàmica de que sorgeixin plans és com que em relaxa, veig com molt de temps per davant i moltes oportunitats...bé, també penso...oportunitats de què?? Doncs res, d'estar amb ella, de conèìxer-la més, d'estar amb ella bé i gaudir-la i després farcir la meva imaginació amb la seva informació per viure-la més intensament. A això aspiro...hahaha. Mare meva, quines aspiracions més penoses. 

Canviant de tema, dues persones ASSENYADES tampoc es creuen les casualitats que passen. Creuen que juga amb mi, que vol alimentar el seu ego. No ho descarto, tot i que penso...no cal, filla, si ja em tens loca sense fer res, no fa falta que em diguis que has marxat de casa abans d'hora...

Demà torna a ser dilluns...a veure com va la cosa...jo vaig més o menys tranquil·la i disposada a ensumar la seva jaqueta com a màxima aspiració. Veurem què tenen previst els guionsites. 

Fantasia in situ

Avui estava guardant unes coses al magatzem (jo) i mentre ho anava fent m'anava venint la fantasia...quan anés a guardar l'últim ítem G. m'acompanyaria i quan fóssim a dins tancaria la porta.

Jo a l'anar a sortir quasi toparia amb la seva abraçada. M'abraçaria molt fort, com ens solíem abraçar (ara això esta restringit) i jo em fondria, em fondria em fondria com sempre i sospiraria i respiraria la seva olor directa  abraçant-la fortíssim. 

- Necessitava abraçar-te- em diria.

I a mi em vindria una mica de rabieta perquè jo necessito abraçar-la cada dia. Avui ho necessitava molt, per exemple i m'hi he hagut de posar fulles i conformar-me amb abraçar la seva jaqueta quan ningú mira. 

Però la seguiria abraçant molt fort.

- Què et passa?- Preguntaria jo. Però ella no respondria res.

Ja una mica estressada jo intentaria desfer l'abraçada però ella no es deixaria. - Encara no- diria. 

I a mi quasi que m'explotaria el cervell perquè llavors sí que ja m'acabaria de donar la volta i sí que tot encaixaria però alhora no entendria res. Quee boniiito seriiiaaaa (perdoneu, continuo enganxada a "soñar contigo"). 

Després sortiríem com si res del magatzem i ens miraríem de reüll amb mig somriure. I després tot seguiria igual. 

A la vida real, quan he acabat de recollir he tancat la porta, m'he abraçat a mi mateixa i he tancat els ulls. És el que té viure en el país de la imaginació, també està bé. 

Tot això també per intentar fugir de la tercera dimensió: d'aquelles coses que passen i coincideixen en el temps i he de convèncer-me que no tenen res a veure les unes amb les altres. 

Com per exemple que ahir a la nit jo pengés una altra story passional i que aquest matí hagi tornat a venir a fer el cafè i en diferents moments de la conversa hagi dit que: ahir no podia dormir, que avui ha sortit de casa abans d'hora (per venir al cafè) i que pensava que avui segur que sí que em veuria per l'autopista (i no m'ha vist perquè jo he arribat més tard). 

Tot això son casualitats no relacionades entres sí i encara moltíssim menys amb mi o amb la meva story

Quan he arribat al cafè i l'he vist allà...somrient-me, tan contenta de que ja hagués arribat, estranyada de que anés més tard que ella (no estàvem soles, eh)...he segut a la cadira del seu costat enganxada a ella i a la seva jaqueta olorosa...i és que em quedaria mirant el seu somriure per tota l'eternitat. 

Si tots els dies fossin així...per què quan jo estava feta merda no venia i m'alegrava una mica el dia? L'explicació racional continua sent que ara que em veu bé està contenta i tranquil·la i actua normal com una amiga que és.

Però les meves neurones rebels no ho veuen així. Son la resistència, volen continuar-hi veient senyals. Algun dia se'm passarà, suposo. 

Hi ha un batibull dins del meu cervell. Però per ara guanya la racionalitat. En el sentit que continuo jo en el mateix modo.

Penjada

Avui, realment em sentia penjada de la imaginació.

Em deia algo i jo me la quedava mirant als ulls com si estiguéssim a la cabana...i somreia com una idiota (jo). Deu pensar que estic sonada...

Però em sentia tan bé...sense esperar res...fins i tot avui no m'ha enviat missatges i pensava ai, que bé, així tinc més espai per imaginar. 

Avui he tornat a veure sense voler el seu escot amb la samarreta interior d'encaix...se'm giren els ulls del revés, en sèrio, després que es tragués una altra sudadera que no hauria dit mai que portaria però que li quedava super bé i li he dit que ala, que guai! I m'ha dit que eren autoregals de reis. 

Avui, segurament m'he emparanoiat, ja m'estic tornant boja del tot però juraria que ha acostat la jaqueta a la meva. Però no  no, la boja de les jaquetes soc jo...fa dies que no estan al costat. Avui l'he penjat lluny d'ella pensant bah, total després aniré a ensumar la seva...m'és igual si la meva està a prop o lluny...i després l'he vist quasi al costat...però jo què sé, se'm deuen creuar els cables ja.

I m'he partit de riure quan estava enviant un missatge a la meva amiga E. q és la que em segueix la veta màximament dient-li que avui quasi no ens havíem vist (amb G.) i em diu, espera, espera, que encara queda un quart d'hora i va i G. entra per la porta a dir una cosa a l'altra companya que estava amb mi quan allà no hi va mai, jo què sé, segurament també era casualitat però és que ja m'ho prenc a catxondeo. 

Encara no sé què dir-li del cotxe la setmana que ve...és que la realitat em decep...total...si m'he de quedar a mitges...prefereixo imaginar, que allà puc consumar i tot és com jo vull. 

Avui vull pensar en el seu escot meravellós i tovíssim. Mireu que jo soc més de cuixa que de pit però...és que no es pot aguantar. 

Com es pot ser tan sexy? És que la veig passar i ploraria...i alhora estic tan tranquil·la pensant que NO ÉS. És com que no em dona cap feina. 

Avui la mirava i em venia el somriure tonto provinent de la fantasia...m'agradaria que algú de fora veiés algo. Les que ho saben no crec que vegin res...però jo què sé...que algú em preguntés...però no no, perquè no li puc dir a ningú més.

Ara estic apossentada en la fase "con lo que me provocas yo me conformo...".  Em sento com al princpi de tot quan deia que volia anar directa a l'orgasme. Jo què sé, aviam demà. 

Vull continuar penjada de la imaginació i alhora mirar-la als ulls com si no hi hagués ningú més al món. 

Si mai reacciona...doncs val. Si no...doncs val. 

Si jo, com estic, soc capaç d'aguantar-me i no reaccionar...imagineu-vos ella. Pot aguantar tota l'eternitat. 

Em moro de ganes d'abraçar-la. I sé que ella també. Però ens fotrem totes dues. 

C*l

 Torno a estar molt esverada...perquè sembla ser que no la puc tocar, ni quedar-me sola amb ella ni parlar-hi, ni enviar-li missatges, pel que es veu...perquè llavors ja torno a no poder parar.

No t'estiguis dos dies enviant-me missatges tot el rato, perquè llavors després serà pitjor!

No puc deixar de mirar el seu cul, us ho prometo...buf.

Estic per passar d'ella i només fixar-me en el seu cul.

Les fantasies em passen pel cap a una velocitat vertiginosa, no dono a l'abast. 

Quan em vull centrar penso en la cabana. L'abraçaria mentre està fent una truita (per exemple) i li faria un petó als llavis molt suau i dolcet mentre la meva mà baixa per la seva esquena i suaument acaricia la seva cintura i els seu maluc, ella avançaria una cama cap a mi amb l'ajuda de la meva mà...uf, no, no, que ara anem a sopar...l'espera em posaria tant...i a ella també. Estaria vermella tot el sopar. Però després hauria de tornar a anar jo cap a ella. 

Aquest cop l'abraçaria i mentre ensumo el seu cabell, les dues mans baixarien per l'esquena fins que l'apretaria ben fort cap a mi. Encaixàvem tan bé, quan ens abraçàvem...jo no he vist cosa igual...és tot tan flonjo, tou i amotllable...i amb aquesta sensació li començaria a fer petons a la boca, al coll i per tot arreu...fins que acabaríem sense roba, només amb cabells per tot arreu i sucs diversos i molts molts molts molts petons. Al costat de la llar de foc, amb el cos cremant i les mans acariciant-nos tota la pell. 

I et miraria als ulls mentre tens un orgasme, un de tants i et faria un petó per acabar-lo d'arrodonir, i tu te'm menjaries tota...

A part, avui no...però demà ja sí que pinta un dia que la veuré poc...aviam si puc posar distància. Perquè molt maca la fantasia però la realitat m'està tocant la moral. Que les coses bones van a la fantasia, a la fan-ta-si-a! A la realitat deixa'm estar perquè això...després no puc parar.

L'objectiu serà mirar-li el cul i prou. Que le den a ella, au. He dit.

Així no es pot

 Aviam

AIXÍ no hi ha manera que una es desenamori!

A part de les dues dimensions que crec que ja vaig interioritzar (vegeu aquest post) crec que n'estic creant una de nova dins el meu cervell i és el dels fets que sembla que estan relacionats però no em queda una altra que pensar que no i que coincideixen en el temps perquè sí. Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat.

Ahir vaig penjar una story amb un text q deia q em refugiava en la imaginació i la cançó de soñar contigo. De fet la vaig penjar i vaig pensar...ai, vols dir? però en realitat no la penjava per ella, la penjava com en general, tot i q sabia q ella la veuria. L'ha vist aquest matí. 

I sense tenir res a veure amb aquest fet (segur) aquest matí va i VE A FER EL CAFÈ!! Déu meu, feia segles que no venia! I a més super contenta, dient q clar, no volia anar tan d'hora ja a la feina (tampoc era tan d'hora i mil vegades arriba a aquesta hora...) i quan ja marxàvem dient "ai, no! Ja?" jo li he dit mira...cada dia som aquí...

I després super comunicativa, carinyosa (físicament no...) i dient-me que m'enviaria cançons per una playllist que hem de fer i mira i mira i mira i mira...que sí, que ja et miro!! Ai, no tinc cobertura. Bueno, ja m'ho enviaràs quan en tinguis. I no he pogut més i li he dit "no és lo únic que tens pendent d'enviar-me".  Però ja està aquí, fins aquí la meva aportació.

Lo bo és que jo he continuat al meu lloc. Tot i que m'està costant molt. M'he d'esforçar molt per no tornar al modo "tirar-li  els trastos". 

Avui amb el seu mal de cor, parlava amb una altra companya q li deia que a ella li havien fet un massatge del pericardio i G. dient...bueno, a mi que no em remoguin molt que si no em desestabilitzo.

Passa cap aquí que et desestabilitzo jo de cop...mare meva...

Bueno, però també estic contenta de que, tot i que li faci mal el cor i el seu cos li estigui parlant igual que em parla a mi, almenys ella conservi la seva pau. 

Jo deia que ha vingut al cafè i ha estat així perquè com que em veu bé, doncs torna a actuar com "normal". Però també penso...coi...vaig començar a estar bé divendres...m'ha vist dos dies...si que em deixa poc marge.

En fi, demà serà un altre dia. Preparada perquè no passi res.

Cabana

 Aquests últims dies tinc una fantasia recurrent que es va modificant. Més que una acció és un lloc.

Jo no soc d'estar en llocs aïllats perquè soc bastant sociable però amb G. em vindria molt molt molt de gust estar en una cabana aïllada al bosc com les de les pelis (la cabaña del lago).

Primer somiava que allà no faríem res més que fer l'amor, menjar xocolata i mirar series. I estar abraçades davant de la llar de  foc.

Després vaig afegir que estaríem estudiant i només ens ajuntaríem a l'hora de dinar i al vespre per fer lo del principi. I jo li faria menjarets, i ella a mi tot i que no li agrada cuinar. 

Avui, després que m'hagi dit que li fa mal el cor (literalment, o sigui, muscularment però al lloc del cor) i les lumbars cap a la cama...o sigui...lo que vindria a ser el cul...i jo m'hagi comportat com una dona gràcies a la restricció de no estar sola amb ella no m'han entrat ganes de fer-li un massatge o dir-li...a veure?? Si estem soles ja li estaria quasi tocant una teta...

Total (que em despisto) que he afegit els massatges a la fantasia, esclar. Jo la rodejaria per darrere per fer-li un massatge al diafragma i ajudar-la  a respirar. Li està arribant la meva energia de "y que te falte el aire, y que te ahogue el silencio..." (una de les cançons que em consola en aqueta fase), pobreta. Però que es foti, si li fa mal el cor. A mi també. 

I el massatge al gluti ja no em feu pensar on arribaria perquè em dona algo.

Avui he estat un altre cop molt bé i molt centrada. Tot i que en aquest estat encara em derriteix més amb els seus somriures i les seves mirades, que tornen a ser molt còmplices. Sento que estem un altre cop en la mateixa onda...quedem-nos així.

Fins i tot he estat cantant "soñar contigo" davant seu (i altra gent), em sentia  tan alliberada! Mira maca, jo estic aquí, ja ho saps, si vols ja vindràs però jo vaig fent. Perquè tot el que m'has aportat i despertat m'ho quedo i ara és meu i penso continuar-ho vivint amb o ambsense tu.

La tarda amb P+ ha anat molt bé, igual que l'altre cop, m'he sentit super connectada i se'm passaven les hores i he desconnectat (he parlat una mica de G. però no molt). Però la veritat és que em posa zero, ara mateix. Continuo pensant que estic tan enamorada que estic com "fidel" i no em puc imaginar ningú més que G. Vale, ja passarà, però ara estic aquí.

Persona diferent

 Pensava que en aquest moment una mica desestabilitzat de la meva vida, ha anat tot a huevo perquè em torni addicta a G. 

O sigui, si hagués continuat tot el dia enganxada a ella com al juny, segurament no estaria així (bueno, no sé, potser estaria pitjor) però és que m'he d'inventar els moments amb ella i he de pescar les converses al vol i no hi ha manera de que vulgui quedar amb mi .Bé, això ja diu molt, també...no sé què li fa por, realment...Al juny vam quedar un dia com si res...

M'agradaria poder-li dir: escolta, podem quedar un dia i parlar amb tranquil·litat? No de res en concret, ja hem parlat tot el que havíem de parlar, només conversar de coses neutres, xerrar, passar el temps...

És una persona tan interessant, absolutament atraient i misteriosa per mi...i diferent de tothom qui conec o he conegut mai...que és que no pararia d'escoltar-la, demanar-li coses, sentir què opina de qualsevol cosa. Però de veritat. No com quan es posa en plan doña perfecta. 

Com el jersei que duia l'altre dia que li quedava tan bé i que mai hagués dit que ella portaria, però en canvi el porta i fa per ella 200%. Ella és així, un pou de sorpreses per mi.

Encara no entenc per què plorava l'últim dia de trimestre "per tot plegat". 

Però bueno...he de girar els ulls cap un altre cantó per no convertir-me en estàtua de sal.

Demà he quedat amb P+. Em ve mig-mig de gust. O sigui, sí...però jo no ho hauria proposat. No sé, que em parli de coses diferents i em despeji la ment...

Divendres he quedat amb L., que continua sense posar-me però em dona molt d'aire i també em fa pensar en coses diferents. 

Aviam si entre tot això aconsegueixo passar una altra setmana i ja en portarem tres de supervivència.

Crec que la meva pròpia restricció de no tocar G. m'està curant. Perquè com la torni a tocar...tornaré enrere. Em repateja mil però si pica, cura. 

Enyoro les seves abraçades calentes. 

Amistat vs amor

 Fa temps la meva psicòloga em va dir que com és que tenia tantes amigues i en l'amistat m'anava tan bé i tot era tan fàcil i fluid i mai tenia frustració respecte a aquest tema...i en canvi en l'amor era tot el contrari.

Encara no ho sé però en intentar ser amiga de G. (per conservar la meva salut mental i poder sobreviure) estic observant coses. Semblances i diferències. Quan penso algo d'ella, ara, ho intento comparar amb alguna altra amiga, què pensaria? Què esperaria d'ella? Què em farien pensar les seves reaccions?

Per exemple. Ahir li vaig enviar aquell àudio explicant-li el que m'havia passat a G. i també a una altra companya. Doncs l'altra no m'ha contestat. Us penseu que m'importa? Sota zero. Estic tan tranquil·la pensant que ja en parlarem quan ens veiem, quan sigui, que si no l'ha escoltat serà perquè no ha pogut o se li ha oblidat però que tot i així  ja ho farà o bé li explicaré en directe i pateixo sota zero. 

Com no m'hagués contestat G....ehem, us ho podeu imaginar, oi? Lo de dalt hauria baixat a baix. 

Conclusió: a l'amistat se li exigeix molt menys, se li tolera molt més, se li donen més oportunitats i camins alternatius...i continues sent amic, diguéssim, no arribes ni a tenir un conflicte. Bé, almenys a mi em passa....que hi ha gent que també és molt possessiu i exigent amb els amics. 

També sento molta pressió social de que als possibles ligues no els hi has de deixar passar ni una. Si li envies un missatge i no et contesta, CREU I RATLLA!! Fuig!! 

Bé, no sé quina conclusió extreure de tot això...no ho entenc però aquí hi ha algo que no em quadra. El que sí que sé és que G. ha de tendir a amistat i aplicar els filtres corresponents i no m'he de sentir que m'estic arrastrant (sí, perquè arrastrar és pitjor que arrossegar) perquè llavors també em passaria igual amb els altres amics i no em passa.

També serà que en l'amistat confio al 100% perquè rarament m'ha fallat, al revés, sovint em salva la vida (per no dir sempre) i en l'amor no hi confio gens perquè m'ha donat pel sac des de que tinc ús de raó. 

Avui he estat TAN bé tot el dia!! A que sembla mentida? Sé que és gràcies a haver recuperat una miqueta la connexió amb ella però tot i així, no sento que estigui com "esperançada" de que això conduirà enlloc. Simplement he estat bé al marge d'ella. O sigui, ella estava com col·locada dintre meu i per tant podia gaudir de la resta de la meva vida. Wah...quin gustasso. Continuem per aquí, no?

Ah, a P+ li he dit que sí, que quedem, tu, que es moguin coses, que peti tot (menys G., ella que continui en pau).

Veure't i...

 Aviam...vàries coses...

Primer, que a vegades em sento idiota perquè aquest matí m'he llevat fatal i és que ha sigut veure G. per la rendija de la porta (abans d'entrar comprovo si hi és per mentalitzar-me...) i veure-la tan bonica (com és) amb el cabell rentat i una onada de la seva olor que m'ha donat com una bufetada i se m'ha passat TOT de cop. Serà possible?

Després ha sigut un dia bastant normal però m'ha passat una cosa que no tenia res a veure amb ella. M'he adonat que li volia explicar. Que necessitava explicar-li A ELLA. O sigui, tinc altres companyes amb qui tinc confi i també ho he explicat a algunes altres però necessitava explicar-li a ella, que em donés LA SEVA visió, compartir-ho, sentir LES SEVES paraules.

I com que sembla ser que és impossible que ens veiem i parlem de no ser que la busqui pels racons, cosa que no puc fer per altres motius...doncs abans de marxar li he enviat un missatge des del vestidor al menjador (on era ella) dient-li que li volia explicar una cosa (i un breu resum perquè no es pensés que era res d'ella) i que després li enviaria un àudio. 

No ho he fet expressament, en sèrio però sembla que l'univers hagi confabulat perquè a) no ens veiem ni en pintura durant el dia i b) que recuperem la nostra intimitat i comunicació fora de la llei. 

Mmmmm, cal? No m'animeu! O sigui...

No hi ha res que em pugui fer sentir millor que aquesta mena de secrets entre nosaltres, aquesta mena de vida paral·lela de la resta només nostra, encara que sigui parlant de coses normals de la vida. Com fèiem al mes de juny, al principi, quan jo pensava que ella era inabastable i que estava feliçment casada (ehem...) encara que tot i així m'estranyés ja molt la seva actitud de deixar-se fins a l'infinit. 

Doncs vull tornar allà i després anar per un altre camí. El de l'amistat, suposo. L'altre dia sentia que l'amistat és la forma més superior d'amor perquè no té tantes exigències com la parella, a un amic li toleres mil vegades més coses que a un ligue, per exemple, tens infinita més paciència i confiança. Bé, almenys a mi em passa. 

Doncs encara que simplement la seva olor ja m'arregli el dia i la vida, prefereixo que siguem amigues i compartim aquest vincle que no puc deixar anar. Necessito estar vinculada a ella d'alguna manera. 

No sé què passa, en sèrio. Suposo que és el moment vital, també, que estic més tova i inestable però coi, mira que m'han donat carbasses a la meva vida (potser massa? Eh? Ehem) però és que aquest vincle tan fort de la vida i com a persona l'he sentit poques vegades, us ho dic en sèrio. Parlo tant de parelles com d'amors platònics. Recordo la M.de V., de qui estava COLADÍSSIMA i q la veia i plorava de TANT que m'agradava i m'atreia i vam estar molt temps relacionant-nos i sent amigues i sortint en grup i MAI va passar res...i no em vaig sentir mai així com a persona, diguéssim.

Amb G. la cosa ha sigut tot el que ha "passat" però sense passar, això és lo pitjor. Perquè després amb qui t'has liat i has follat doncs almenys has descarregat tota la tensió sexual que hi havia però amb ella no, se'ns ha quedat acumulada aquí a la gola i al front i és el que no puc parar de plorar. 

Bueno, ja no poso expectatives en els propers dies que la veuré, només espero desconnectar el cap de setmana. Perquè cada dia és diferent i no tinc ni idea de com em sentiré. Això és molt estressant, no?

Tinc un cor petitó de plàstic preparat per donar-li algun dia. Però he de trobar la ocasió molt molt molt molt molt especial. 

Avui, quan m'ha contestat l'àudio i amb el que m'ha dit i tot, m'he sentit un altre cop molt estimada i cuidada sense que m'hagi dit res de l'altre món. Però he sentit que ens fem costat i he sentit que era el meu escut un altre cop. 

Gràcies G. per estimar-me a la teva manera, tot  i que no sigui la meva i hagi de fugir d'aquí. 

Encara no sé què dir-li a P+. Penso que m'aniria bé quedar-hi per airejar el meu cervell però per una altra banda em fan por els seus ojos verdes de cienciaficción i sento que en realitat no podem ser amiguis normals. I jo tinc el cor massa tou com per més coses ambigües. Tinc por de sentir-me atreta i de no. Ara no m'hi sento però...ja portem dos episodis de la nostra història i no me'n refio. El segon cop també anàvem de bon rotllo i vam acabar fatal. 

Ràbia i enyor

 Avui estic molt rabiosa.

Molt, molt rabiosa!! Amb la situació, amb mi, per no aguantar, per no saber-ho fer millor, per no haver-ho pogut aconseguir. 

Però sobretot amb ella, per haver-me deixat, per no haver-se atrevit, per no veure el que realment hi ha, per no voler provar i travessar la vida com se'ns presenta, per no aprofitar aquesta ocasió màgica i no deixar-me-la aprofitar a mi. 

No sé tractar-la com una més del grup. Però bueno, només dissimulo i no li dic la meitat de coses que li diria perquè en realitat li vull dir en la intimitat, en la nostra intimitat i no sé dir-li davant de tothom en un moment qualsevol. Però alhora no puc estar sola amb ella. 

Avui he desaprofitat, esquivat...digueu-li com vulgueu dues ocasions d'estar soles. Tenia moltes coses a dir-li, esclar, ho volia màximament però no ho he fet. He marxat amb la còmplice i després he enviat a l'amiga. 

M'he mort de la ràbia de voler una cosa i fer-ne una altra. De sentir una cosa i anar en direcció oposada. 

Suposo que a ella li és igual, ho deu veure, imagino, però...bah. Quina ràbia, no puc parar de dir-ho i pensar-ho. 

Ara amb la meva còmplice estan suuuuuuper amiguis amb G. (noti's el to irònic i rabiós). En realitat és com ha de ser, és el que li vaig demanar, que estigui amb ella, que miri que estigui bé, que la faci riure. I ara tota l'estona van dient "portem una tonteria a sobre!". Aquesta era la meva frase quan li deia a G. que què havíem de fer amb allò. I ara resulta que està igual amb l'altra tot i que, esclar, alhora no s'estan abraçant tota l'estona, suposo que aquí està la diferència. He d'estar contenta que rigui, que es senti recolzada amb algú. Bé, no sé com se sent però m'hauria de sentir contenta. 

I em fa una ràbia...elles partint-se el cul i jo cada cop més rabiosa. No connecto.

G. bonica meva, enyoro ser el teu escut i tu el meu. Avui m'he sentit tan impotent mentre una companya et fotia un moc davant de la meva cara. Per què et té ràbia, no venia de lo que t'ha dit, ho sé, conec a la companya i et té ràbia. No sé per què, però no et puc defensar.

I alhora em sento molt desemparada de no tenir-te com a escut. Em sento sola, vull que tornis a ser la meva persona preferida, enyoro buscar-te pels racons per parlar de les nostres coses però no ho puc fer perquè llavors m'enamoro bojament i llavors tu m'ignores cada cop més i tot explota. 

Enyoro molt la nostra connexió perquè no ets capaç ni d'enviar-me un puto enllaç d'una pàgina que vam comentar i jo no tinc ganes de tornar a demanar-t'ho. 

I no facis veure que no t'havies adonat que no m'has enviat la foto que ens vam fer. 

Com més m'adono que hem tallat, més m'adono que teníem alguna cosa tot i que mai es consumés. 

T'enyoro molt, jo no vull deixar-te princesa meva!

El tacte de les meves llàgrimes per les galtes ja em sembla familiar i quasi que em consola, una per sobre de l'altra de tantes que n'hi ha. 

El dia abans de les vacances de Nadal va ser tan apoteòsic perquè era una despedida? No ho suporto. No sé qui ha deixat més a qui. Jo t'he deixat. I tu  m'has deixat.

I jo moro d'enyorança tan si et veig com si no i tan si parlem com si no. 

Perquè si parlem d'una pàgina del jersei super preciós que portes i me l'ensenyes i em dius quin et vols comprar i et dic que me la passis, que m'agrada, i no ho fas...què significa, això? Som amigues, no ho som? Podem parlar de coses? O tot es queda a l'aire? 

Ens passa igual, quan estem juntes ens deixem anar i tot flueix i després diem...ai no. I tornem a tallar. Fins no sé quan.

Ara resulta que P+ vol tornar a quedar amb mi. Doncs m'ha deixat en shock. Perquè jo no sé si vull. Si no és per fer-me petons...no crec que sigui el millor moment. No li he contestat. Bé, li he contestat una altra cosa que deia el missatge però això no...no estic preparada per tenir aquesta conversa. 

La vaig deixar perquè no buscàvem el mateix. Jo estava super enamorada i ella volia anar amb mi com a...jo què sé, és que ni amigues, com que anés a dormir a casa seva, al seu llit on havíem follat però estar-me parlant de que li agradava un altre...jo és que no vull tornar aquí. Em va fer il·lusió tornar-lo a veure...i m'agrada que ens enviem missatgets algun dia, i parlem del passat o de com ens va el dia...però crec que no puc tornar aquí. Necessito que em cuidin i no coses rares. 

Avui volia marxar a casa, allunyar-me de G. (novetat). I ara penso que menys mal que demà ja és divendres...

Vaya tesi doctoral de post. 

Líbido

 Avui us parla la meva líbido. Bé, ja la coneixeu, us deixo amb ella. 

La part bona és que G. em posa tant que em traspassa i m'acaba com posant tothom, ja he passat per aquest estat algun dia, sobretot si surto del mode drama. 

La seva olor em fon, em quedo mirant el seu cul (vigilant que ningú em vegi, clar) i m'imagino la meva mà grapejant-li. Veig les seves cuixes i m'imagino el meu cos refregant-s'hi. És que és p*rno...en sèrio...Em mira als ulls i se m'accelera la respiració, em dec posar vermella i tot i noto els meus (ulls) com se la mengen, em surten xispes! Guspiiiiiiires. Me la miro amb ràbia i tot per covarda! Perquè tindríem  un sexe que recordaríem la resta dels nostres dies. Però nooooo, hem de ser modosetes i portar-nos bé. Anda ya!

Tranquil·la, G. , q trobaré una altra persona que m'encengui tan com tu o utilitzaré la teva metxa.

Perquè l'estimo tant que l'amor em traspassa i tota la meva vida està plena d'amor.

Vale, sí, passo d'un extrem a l'altre.

Però l'actitud continua sent la mateixa. I travessaré els dies en què no passa res així com els dies que gairebé tinc un orgasme de mirar-la als ulls com pugui. A la muntanya russa, sí, però sempre amb dignitat. 

I encaixaré encara no sé com en aquesta filosofia el fet de que després no em vulgui veure ni en pintura a les tardes, els caps de setmana ni les vacances. És així. Accepta-ho. 

Tornant a lo de que em posa tothom, avui em notava coquetejant descaradament amb NC tot i que ella està sota zero receptiva. Però em feia gràcia perquè no és que jo tingués cap objectiu, simplement és que em sortia així. És que hem tornat a coincidir 3 dies seguits en el canvi de torn...i bueno...(podeu revisar aquest post, que a més crec que és el primer on apareix G.) que em dona una miqueta de morbillo.

 La diferència entre G. i qualsevol altra persona que m'hagi posat últimament ha estat  la seva resposta, fins a on hem arribat i tota la BOLA que m'ha donat. Molta. Ho sabeu.

Simplement he d'assimilar que s'ha acabat. I punt.

Dia fatal

 Estic en desintoxicació.

I fatal.

Avui no ens hem dit res en tot el dia a part de hola i adéu.

No ho suporto.

Recordo lo connectades que havíem estat i tinc la sensació que l'he cagat per voler anar més enllà, per veure com era de profunda aquesta connexió i voler que sortís a la superfície...ara no tinc res. 

Ara en tot un dia em diu hola i adéu pràcticament sense mirar-me a la cara.

I què?

Ella ni ho haurà notat.

I estic feta merda.

Però fa un temps no podria haver passat el dia així. Hauria anat cap a ella, li hauria dit alguna cosa, li enviaria un missatge aquesta tarda.

I ara no.

Suposo que això és bon senyal.

Almenys suportar la tristor i el buit. 

Demà al matí potser he d'estar amb ella, espero poder-me concentrar en la feina. 

D'aquí a uns dies potser compartim cotxe si jo ho dic. Sé que no ho hauria de dir però alhora sento que si puc esperar fins a la ocasió d'estar amb ella i transitar els dies que no hi estic (com avui) cada cop millor...jo què sé...

Estic molt decebuda. Suposo que en el fons espero que ella faci algun pas definitiu i com que no el fa (ni el farà) cada dia em decep una mica. Avui quan sigui la nit i vegi que no m'ha dit res en tota la tarda sentiré un altre cop aquesta decepció.

Avui estic Bella Cullen total, sentint que no puc escapar d'aquesta connexió còsmica.

He parlat amb la meva amiga que havia de parlar amb ella i no...no han parlat. Li he dit que no li digui res i que si per cas algun dia parlessin li digui que estic molt bé. Això és lo únic que tinc clar, que vull que G. em vegi bé, encara que sigui mentida. Avui assajava fins i tot la frase. Quan em pregunten com estic esclato a plorar, no em pregunteu! Exclamo. Però si m'ho pregunta ella seré capaç de dir-li que "molt bé". 

Avui la meva salvadora m'ha dit que ahir la va fer riure molt. Que bé. Això em fa somriure a mi també.

Fantasia dialèctica

 L'altre dia tenia una fantasia dialèctica de les meves (per tenir somnis eròtics no cal anar directe al sexe).

En aquest moment és impossible que tinguem aquesta conversa...però a la fantasia és un moment inespecífic del temps  i tenim aquesta conversa. 

Ella em deia algo com que no es liaria amb una dona o que no s'ho podia imaginar o una cosa així. Jo, ben serena, li deia que per què no? Que quina diferència hi havia i que si mai ho havia pensat en sèrio (quan li vaig dir el primer cop que em vaig declarar em va dir "no me lies"). A la fantasia, esclar, jo li deia si volia provar, que ens podríem fer un petó i que si no li agradava li prometia que pararia . Reconec que aquesta frase me l'he copiat de la peli "cry baby", quan la mirava m'encantava el Johnny Deep, i aquesta peli m'encanta, la trobo absolutament sexy, i aquesta frase també, és una escena molt sexy.

No tinc ni la més remota idea de què opina d'aquest tema ni com el viu, no m'ha dit ni mitja paraula a part de "no me lies", no sé si mai ho ha pensat, ho ha sentit, ho veu possible, impossible...ni idea, ni flors. La gent té opinions de tot tipus sobre això, tot i que jo sempre pensaré, com bé va dir la Mònica Naranjo sàbiament, que quan connectes amb una persona què coi t'importa el que tingui entre les cames? Tal qual. 

A la fantasia G. em deia que sí, esclar.  Que maco és somiar. I jo m'acostava, li passava la mà pels cabells per darrere l'orella (això ara se m'ha barrejat amb una fantasia que tenia avui) i esperava que creixés el desig, no li feia un petó de seguida però quan ella parpallejava a poc a poc li feia un petó subtil però ferm i ensumava la seva olor directa de la seva pell. Ella me'l tornava, esclar. 

Ja no ens podíem desenganxar i als llavis i a la llengua els seguien tot el cos i a ell el seguien les mans i tancàvem els ulls i ens llepàvem molt...

En un moment jo parava per mirar-la als ulls, que em miraven amb aquesta intensitat de sempre que de vegades fins i tot sembla ràbia. Sabíeu que els ulls verds son els únics que canvien de color segons les emocions? Bé, no sé si és veritat però és bonic de pensar-ho. 

A la vida real, ja he demanat oficialment  a la meva salvadora que no em deixi sola amb ella, que la cuidi i que la faci riure i que si G. necessita res que m'ho digui; i que si li pregunta per mi li digui que estic molt bé. No han parlat de mi. A ella me la crec. He plorat i li he dit que l'estimo molt (a G., esclar). I és que és així.

Un dia

 Coses que m'han animat avui, un dia qualsevol sentint-me fatal i llevant-me amb ganes de plorar, again:

- Un arc de Sant Martí

- Anar al teatre

- Que el teatre estigués pleníssim de gent que estimo molt i amics i amigues

- Pensar que l'story de l'arc de Sant Martí li hagi agradat a G.

- Pensar que demà ja la torno a veure

Aviam...més del 50% no té res a veure amb ella, la idea és anar augmentant aquest tant per cent.

Ara, tinc un impuls MOLT FORT que molt no sé d'on ve (bé, d'alguna manera ho entenc però d'una altra no) de connexió espiritual amb G.

O sigui, podria mandar-la a la merda mentalment (cada cop parlo pitjor) però és que no puc. Tinc com un instint de que ha de seguir  a la meva vida d'alguna manera, que he de poder estar bé amb ella d'alguna manera. 

És molt raro. Us juro que no acostumo a dir aquestes coses però sento com si fos algo del més enllà. És absurd, ho sé, però ho sento així. 

Demà comencem el pla "prohibit quedar-nos soles". Tinc l'esperança que si estic prou temps sense tocar-la ja no ho trobaré a faltar. 

Desconnexió

 Ahir amb una amiga vam descobrir la tercera opció de la paradoxa del repelús (recordeu aquest post). 

La tercera opció és que li agradi PERÒ que no estigui connectada amb les seves emocions. 

Correcte, descobreixo la sopa d'all també aquí dient que G. no està en contacte amb les seves emocions, no ho vol estar i no està disponible emocionalment. Tot i que m'explota el cervell de pensar que ho estigui tant corporalment. No m'ho explico però és així. 

Per una banda vull entendre què passa i necessito fer-ho per poder-ho integrar.

Però per una altra banda necessito sobreviure.

No sé si ja ho he dit, això.

Per això tinc l'angelet i el dimoni dins meu com uns dibuixos animats. 

Un em fa apropar-me a G. i l'altre allunyar-me'n.

De totes maneres ara tinc una mena de filtre: no vull que ella pateixi. Vull que estigui tranquil·la. Així que intento gestionar les meves  mogudes a part d'ella. 

Ahir estava angoixada al matí i em feia molta ràbia pensar que la única que em podia treure l'angoixa era ella. Al final va ser així. Fins que no la vaig veure i parlar-hi (i fer-li un massatge...) no em va baixar l'angoixa.

 Això ho he de transformar perquè si no acabaré fent-li mal un altre cop i vull preservar la seva pau tot i que em repategi i em remogui les entranyes pensar el que he dit al principi del post. Això és cosa seva.

Veig que almenys el cap de setmana em serveix per resituar-me un altre cop i poder fer reset de cara a dilluns. Aviam si acabo de parlar amb la meva còmplice-salvadora i m'ajuda. Almenys que no em deixi sola amb ella perquè el dimoni deixi de fer-me proposicions indecents. Si algú me les ha de fer algun dia, que sigui ella directament. 

Dits

 Deu meu...els meus dits burxant entre els teus cabells, buscant el punt per relaxar el múscul, pressionant i massatgejant...no t'adones de que em poses malalta??

No és una fantasia. Li he fet un massatge AL CABELL. Bueno, al clatell, a la base del crani, buscant el punt, relaxant els seus músculs i tancant els ulls perquè volia que es parés el món i continuar tocant el seu cos fins a la fi dels temps. 

M'adormiré, deia.

Una miqueta més, deia. 

Si sabessis com em sento, G. ...de vegades no sé si no ho saps o massa que ho saps...

Avui la còmplice ha comès l'error de deixar-nos soles. Ja li he dit que no ho faci. 

He de deixar de fer aquestes coses perquè tornaré a on no vull estar. 

Puc tolerar que em miri als ulls amb cara de pava i fins i tot tocar-li la mà sense voler però acariciar-li el cabell i moure els dits pel seu cos...no. Sobretot considerant que no em dirà res en tot el cap de setmana (això ja...ho porto bé...). És a dir, ho podria tolerar si pensés que tindrà alguna conseqüència però com que no...

Com diu la meva amiga, m'ha posseït el dimoni cucarell!!

Mentre li feia el massatge pensava...estic respirant massa fort? Ella ha fet un sospir al final...he notat com es relaxava el seu cos. Vull fer-li massatges sempre. Està TAN disponible! Crec que he tingut amants de qui no he sentit el cos tan disponible com el seu. 

Tinc estudis sobre la disponibilitat del cos i us juro que el seu està disponible i m'acull com si l'estigués follant...

Buf.

Que algú em pari, again.

Trampes

 Estic millor, estic força millor, fins i tot hi ha moments que estic bé. Amb ella i sense ella (contigo i sin ti). 

Estic aconseguint gaudir dels moments amb ella (avui petó a la galta) i d'altres moments que no hi tenen res a veure. 

Però és trampa. 

Perquè avui em tornava a retenir al seu costat. 

Perquè estic com "esperant" pacientment i de bon rotllo però esperant que passi algo. Que faci algo. I puc esperar pacientment perquè hi ha temps davant meu.

Perquè em llevo trista i buida. Perquè ensumo la seva jaqueta com un gat escampant feromones. 

Sabré que estic millorant quan em llevi contenta i no me'n recordi d'ella. 

Avui no tenia un bon dia (ella) i és cert que la meva actitud era molt diferent. Perquè m'era igual. Sabia que no podia fer-hi res però és que tampoc volia fer-hi res. M'era absolutament igual.

Però en un moment que m'hi he acostat perquè si no ho feia em semblava forçat i això tampoc és el que vull és quan ja he sentit que em volia retenir al seu costat. 

Per una banda mierder perquè sentia que tot el meu treball del dia per terra però per una altra banda...és la trampa que després em permet estar bé. 

Però també us he de dir que firmo perquè cada dia sigui així. Tot super bé i un petonet a la galta. I uns minuts de sentir que em vol al seu costat. 

Jo li he fet un petó i ella me l'anava a fer però l'ha fet a l'aire perquè ja me n'he anat. No m'ha fet la cobra de petó a la galta. 

Aquest és el lloc on vull estar. Però aviam el que dura i si no es torça. 

M'encanta endevinar-li l'estat d'ànim amb tan d'encert. M'encanta endevinar-li l'estat d'ÀNIMA quan la veig i la percebo. 

Pel mòbil continua sent una mòmia. Ni em diu res de RES ni quasi em contesta quan li dic jo. Abans no era així però jo què sé... jo tampoc li dic res ja...

Demà he quedat amb N.P. i espero no parlar de G. Almenys no tota l'estona. No tinc ganes de parlar-n'hi. Vull parlar de coses noves i diferents i de mirar endavant. 

Vull que m'acompanyi al concert (N.P.) però ja li he dit a una amiga perquè em venia molt de gust anar-hi amb algú amb qui estigui còmoda i em senti segura. La resta ja...que sigui el que deu vulgui. Ja compro l'entrada així que alea jacta est.

Avui vull tornar a somiar amb marques al coll (gràcies pel comentari) i vull buscar un moment per mirar-li de debò. Què tens aquí? Ah, no...res, res...Bé, no sé si ho hauria de fer...

La meva amiga rància que no em fa suport que sap tota la història avui m'ha dit que poso una cara MOLT pava quan parlo amb G. Què vol que hi faci, si és que em surten cors dels ulls?? Tot fos això (ha estat la meva resposta).

Progressos

Això sembla la consulta de la psicòloga i sí, a mi em serveix com a això. Si a algú li agrada, a sobre, no sé, millor. Gràcies a qui es passa per aquí. 

Anirem de pitjor a millor pel que fa als progressos.

Lo pitjor és que continuo molt obsessionada amb G. tot és en relació a ellasí, ellano...és com que quasi cap minut del meu dia està desvinculat d'ella, sigui per bé o per mal. És a dir, les coses bones que m'ofereix el dia a dia al seu costat i per altra banda la necessitat d'oblidar-la i comportar-me i situar-me diferent davant seu. Lo bo en aquest sentit és que soc capaç de racionalitzar una mica més les coses i tot i que pensi en ella constantment puc decidir no fer-li cas o no dir-li alguna cosa o no intentar nosequè i, sobretot, no anar-la a veure jasabeuaquinahora. I amb tranquil·litat. 

Reconec que tampoc té molt de mèrit que estigui més tranquil·la perquè ara tinc com un munt d'oportunitats de coincidir amb ella al cap del dia i un munt de dies per davant per tenir aquestes oportunitats. 

Hi ha un assumpte que no sé com resoldre. O sigui, sé el que he de fer i espero poder-ho fer però em genera molt d'estrés fer el contrari del que vull fer. 

Resulta que fan un concert que vull anar-hi MOLT al seu poble. 

Esclar, el meu primer pensament ha estat proposar-li que hi anéssim però no ho faré pel simple fet de que em dirà que no. I també perquè no em convé anar a un concert amb ella. Però en sèrio que si pensés que vindrà potser pensaria en proposar-li d'anar-hi amb altres persones, per compartir-ho amb ella perquè aquest son el tipus de coses que vull mantenir. Però com que em dirà que no, doncs passo d'arrossegar-me. 

Llavors anava pensant amb qui anar-hi, tot i que potser tampoc em convé massa anar a un concert al seu poble però jo què sé, no és de la seva exclusivitat. Ella es passa la vida al meu jejeje. Em ve moltíssim de gust escoltar aquest concert. 

Total, que estic pensant amb qui anar-hi, algú que m'aporti la pau de poder gaudir-lo, algú que m'aporti espiritualment. En fi, que ja pensaré, tinc unes quantes candidates al cap. 

Pensava no dir-li res a G. ni posar res a les storys ni res però aquí ja he fallat i se m'ha escapat. He publicat l'story amb el cartell del concert. Però no per ella, que també, però no és l'objectiu perquè penso que no dirà res ni farà res. No em proposarà que hi anem (hahahaha que catxonda soc, de vegades). Però volia compartir-ho amb el món. Volia que sabés que hi aniré, volia que potser inconscientment o jo què sé...pensés en aquest concert i en mi...va, només ha sigut una story i total, no passarà res, no dirà res ni farà res ni jo. 

Però també penso que després és una d'aquelles coses que ens permet fer comentaris i sentir-me una mica a prop seu, ni que sigui com a "amiga". Bueno, ni bé ni malament. Mig minipunt per mi. 

He sigut capaç en alguns moments del dia de PASSAR d'ella. Això era impensable. Minipunt per mi. 

Fins aquí els progressos. 

I ara, moments poètics. Perquè vegeu, com jo, el contrast entre la realitat (lo de dalt) i la fantasia (lo que ara vindrà).

Et percebo TANT...

Els teus cabells amb aquella llum, reflexes de coure i caoba...

La teva olor a la teva jaqueta abraçada tot el matí a la meva...

La meva mà en la teva i el teu tacte perfecte...i l'escalfor de la teva sang a través de la teva pell...

La combinació dels teus ulls mirant-me i del teu somriure dibuixant-se...

Els meus sentits plens de tu. I fins demà. 

Avui somiava que li feia un xupeton (correctament dit, xuclet). Mare meva...crec que no n'he fet mai cap a ningú però m'ha encantat aquest pensament. Demà li penso mirar el coll. 

Dies normals, sisplau?

 Mare meva...els guionistes sempre em van a la contra.

Ara que la vull oblidar no paren de succeir coses. Que ara no vull!!

Vull aprendre a estar normal sense que passi res ni sigui "el dia de que...". Doncs es veu que ara cada dia és el dia que passa algo. Així no es pot treballar!

Aviam. L'objectiu és estar bé jo mateixa amb altres elements que no tinguin a veure amb ella. Omplir-me de coses bones, plorar coses lletges, centrar-me en mi, poder-me concentrar en el que faig...

El que passi o deixi de passar amb ella (és a dir: res. M'ho pot dir més alt però no més clar) no m'ha d'amoïnar. O sigui, per poder gaudir de lo NORMAL que passarà amb ella com a AMIGUES que som he d'estar bé i he d'estar desenganxada d'ella. Només vull concentrar-me en treballar en això. 

Avui m'han fet anar a la no-cita i li he dit que va, que faci el favor d'abraçar-me una mica que si no, col·lapso. M'ha abraçat com "vinga va, no comencis". Abraçada curta i petonet a la galta però almenys he salvat el moment amb dignitat perquè no li he suplicat, li he dit així tal qual. 

La resta del dia bé i normal. Em continua derritint amb aquestes mirades però bueno. Si és la seva manera de mirar, doncs serà que la seva manera de mirar m'enamora, tu. Primer la vaig conèixer amb mascareta i ja recordo que aquells ulls amb aquell cabell i aquella veu em deien alguna cosa. Però vaja, no era el moment i va passar molt temps fins que realment m'hi vaig fixar. 

Sempre et recordaré G. bonica. Has estat molt important. I ara simplement ets una amiga més amb qui parlo de coses normals com per exemple que quin fred que feia aquest matí, oi? Doncs això és el que ara vull. 

Al món dels somnis avui em feia petons als llavis. Molt suavets, si jo tancava els ulls...m'agradaria fer-li petons per tota la cara, per les galtes, com ja faig de vegades, als llavis, als ulls, al front...tot com un continu. En fi, puc somiar en això. 

Prova superada

 ...bueno...amb una miqueta de trampa perquè avui ja ha sigut un subidon veure-la.

A més li he donat el regalet que li ha agradat molt (era una xorrada però molt personalitzat). 

Clar, ens hem abraçat una mica per saludar-nos i pel regalet. Abraçades normals, no de les nostres...però bueno...

Després l'he anat a veure a la llum del dia i amb testimonis i llavors és quan m'ha matat perquè em mira amb aquells ullets...ens mirem amb aquests ullets d'estar a punt de sospirar...i és quan penso en aquesta frase de no sé quin coi de peli però que de vegades veig a l'instagram. Com saps si està enamorada? The eyes, Chico...they never lie... i llavors és quan estic absolutament convençuda de la veritat.

PERÒ TOT I AIXÍ. He mantingut la compostura abans, durant i després així que minipunt per mi. 

Ah, i li he mentit i no. M'ha preguntat com estava i he dit "bé" amb un somriure. Mentida podrida perquè a tota la resta de gent li contestava que malament. Però tampoc era del tot mentida perquè estic bé de que em pregunti com estic i d'estar al seu costat. Així que mig mig. 

En un moment d'una mica d'estrés he fet servir la tècnica de la fantasia. He tancat els ulls i he imaginat els petonets al coll. I m'he tranquil·litzat, desvinculant el somni de la seva persona real. Bé.

La meva fantasia d'avui és la seva mirada, els ulls verd daurat extra-il·luminats (potser veure-la a la llum del dia també està bé) i el seu somriure preciós. Té les dents una mica tortes...m'encanta massa. 

Avui G. feia olor de llar de foc. 

El repte de demà serà superar un dia normal. Sense regalets ni abraçades ni res. Normal. Avorrit, en què no passi res.

Li dic a la meva amiga E. que el meu repte és mantenir-me en els dies normals i que no passi res, que podré. I em diu ja, però jo no. Hahaha, m'encanta, és la major fan d'aquesta història que existeix.

En la meva tècnica d'evadir-me a la fantasia m'acompanya al 200% AQUESTA cançó. Soñar contigo de Zenet. Un cop la vaig ballar i encara recordo algunes parts de la coreo i el sentiment d'aquell moment i d'ara. 

Dues G.

 Demà és la prova definitiva de si poden conviure la G. real i la dels meus somnis a dins del meu cervell. 

La veritat és que no sé com comportar-me amb la real. M'entren ganes de mentir, de dir-li que estic bé perquè estigui tranquil·la  i no es preocupi per mi però no sé si podré. 

M'entren ganes de mirar-la un moment, sentir la seva veu i la seva olor per poder marxar a un racó a pensar en la G. dels meus somnis. 

És de boja? Potser sí. Podré fer-ho? No ho sé.

Ara tornen un dia darrere l'altre...dies normals, anodins, avorrits i sense sorpreses. Això és el que no sé sostenir. Això és el que em falta, la "casa" dels dies avorrits que no sé per què el meu cervell va decidir q casa seria G. i no ho és. 

No sé si, quan m'hi trobi, demanar-li que m'abraci sempre que ens trobem soles a les fosques perquè si no, col·lapso. Només com un pacte, un joc. Però que jo no aniré a buscar-ho, si ho puc evitar. 

Però em fa molta por perquè sé el que passa quan començo a abraçar-la, que no puc parar. 

Doncs no sé si proposar-li això o intentar que no ens abracem mai més. 

En fi, aviam demà.

Mentrestant aquesta nit somiaré que la G. dels meus somnis...mmm....no sé, qualsevol cosa...que em fa petonets al coll, per exemple. 

Intentaré demà si m'estresso doncs pensar això: petonets al coll, petonets al coll...al món de la fantasia SEPARAT de la realitat. Si em torno boja del tot...tampoc hi haurà molta diferència amb l'actualitat. 

Fantasia maquiavèlica

 Vagi per davant de tot que no totes les fantasies que tenim volem que es compleixin.

I com entendreu al final d'aquest relat, mai de la vida voldria que passés a la realitat.

Però he decidit que les ganes de que passin coses a la vida real amb G. les desviaré cap a la fantasia. Com més ganes tingui, més rocambolesca la història i més em deixo anar en la imaginació, el que sigui. 

La salvadora que porto a dins també pot ser molt dolenta i avui ha agafat les regnes. Per poder salvar com deu  mana ha de passar alguna cosa greu, esclar...si he d'assumir que G. és irreal per a mi, doncs ja que ho sigui tot, ben irreal, com més irreal millor. 

Aquesta fantasia mescla elements de la realitat amb desitjos de debò amb una història de fil conductor que permet fer aparèixer tots aquests elements. Anada d'olla total. La guionista maquiavèlica que hi ha en mi (també) parla: 

Just arribes un dia amb el típic em vaig aixecar de cop i em vaig fer un cop amb la finestra...o alguna cosa així (ja podeu pensar per on va la fantasia que NO vull que es compleixi mai de la vida ni res que s'hi acosti).

Cola, perquè saps mentir molt bé (no com jo) però quan et toco l'espatlla i et queixes ens mirem als ulls. Ens sabem, et sé. 

- A veure? - et dic.

- El què?- 

- A veure!- exigeixo. 

Començaràs a plorar, ho veig. Ara no podem parlar i tu et saps sobreposar però busquem una manera de parlar a soles, en sabem molt. 

A l'estiu vaig escriure que ja volia intimitat amb tu i mare meva si l'he aconseguit...

Trobem el moment i m'abraces tan fort...tan fort com sempre. Jo t'abraço suau, abans t'has queixat però et rebo amb tota la força igualment. Plores; plores molt. Estranyament, quan tu plores, jo no ploro. 

No cal que et pregunti què ha passat perquè ja m'ho dius, quan pots parar de plorar com per parlar. 

- Ahir ens vam barallar amb A.-  (Sí, el seu home fantasma).

- T'ho ha fet ell??-

Tornes a plorar.

No sé on posar-me. Ara sí que ploraria jo. Sé que no et puc salvar, només tu pots fer-ho. 

- En vols parlar?- et dic- em pots explicar el que sigui.

I li treus importància però jo estic caient per un pou sense fons. Només em tornes a abraçar plorant.

- Va ser una tonteria- em dius- però em va agafar molt fort i vaig perdre l'equilibri...

El que se sol dir...

Estic fosa de no poder fer res. Sé, que no et servirà res del que et pugui oferir excepte la meva espatlla per plorar però...

---ara la fantasia continua tal qual ho he pensat abans, amb una mirada aquí a la quarta paret---

No, no! No ho puc deixar així! La salvadora que no pot salvar ni en la imaginació? Això què és? A la imaginació passa el que a mi em dona la gana!

-- continua la història--

- Què penses fer?- et dic.

- De què?-

- G., què penses fer!- et repeteixo- És el primer cop?

- No, no, si no...

- És molt greu, no pots fer com si res. Bueno...esclar que pots, pots fer el que vulguis...Vols que anem a buscar el teu fill i veniu a casa? Només avui. 

Sé que mai aniries enlloc sense ell. 

Oh, dubtes. Em mires suplicant. Em mires complaent com quan et dic si ens partim una altra clara. 

- Sí.

- Sí?

- Sí, sí...

- Almenys que reflexioni un dia.

Sí. Et poses a les meves mans. I de cop em sento poderosa. Idgie Trheadgoode total.

T'acompanyo a casa. Surts amb una bossa. Anem a buscar-lo on sigui. Parles amb ell, veig. Pugeu al cotxe i tu estàs seriosa i distant. Jo només condueixo i us cuido. Tovalloles, sopar..jo què sé..

Vas a dormir al llit petit després que et faci un petó a la galta i t'abraci moltíssim. Estic contenta i horroritzada alhora. 

Però al cap d'una estona  et sento. Apareixes plorosa. Entres al meu llit...i jo només t'abraço i et deixo plorar. La teva vida es desmorona als meus braços, però això no diu res del nostre amor. Amistat especial, sí, t'he salvat, sí, t'abraço i t'ensumo impossiblement, com sempre...

Reis

 Reacciono tard a l'any nou...però em van venint els propòsits.

Omplir-lo de bons moments, sí.

De bons moments amb tu i de bons moments sense tu per compartir-los amb tu des del lloc correcte. Des del que totes dues estiguem d'acord i puguem sostenir. El trobarem. En el dia màgic d'avui n'estic convençuda. 

Els reis m'han portat (a part de la regla, un refredat, mal d'esquena...) una obertura de ment que em permet pensar en altres coses que no siguin ella per poder anar omplint mica en mica el buit que sento. Nous horitzons. 

Ja fa temps ho vaig dir: gaudir de tu, desconnectar de tu. Aquest és el meu màxim objectiu. I també aplicar a tot. 

Ja no em costa tant pensar en G. com una mena de persona desdoblada. La G. real amb qui puc ser amiga, parlar de coses normals i compartir tantes i tantes coses que ens uneixen i ens connecten...i la G. dels somnis amb qui puc viure la història d'amor somiada més bonica que us pugueu imaginar. I que m'abraça a la nit a l'espai que hi ha entre el son i la vigília. Potser una alimenta l'altra però no son la mateixa persona. 

Puc aprendre a viure amb això? No ho sé. 

Els reis també m'han portat veure G.; m'ha pitat des del cotxe quan ha passat pel meu costat. Pot ser alguna mena de miracle a part d'un regal de reis, això? No. Gràcies reis, ja sé que aquest any m'he portat una mica malament i he sigut molt mala patge però aquest era el millor regal que em podíeu fer i ni tan sols estava a la carta. Com sabeu mirar al fons del cor...punyeteros...

Que estrany

Tot just he fet el propòsit d'oblidar-te i ja trobo a faltar estimar-te...perquè continuo defensant que era molt bonic.

Avui em sorprenia perquè dues o tres persones que feia dies que no parlaven amb mi m'han preguntat per ella i em semblava raro. Perquè ha estat TAN absent totes les vacances que era com...per qui em preguntes? Ah, sí, aquella dels meus somnis! És com que no tenia res a dir. 

No sé, no em podia imaginar una pitjor actitud aquestes vacances que la que ha estat. Que no dic que hagi fet res malament, eh? Ni jo però vaya merda, en sèrio.

Com que soc així de...no sé...digueu-me l'insult correcte...gilipolles?? Li he comprat un regal de reis (una xorrada) però és que m'encanta el dia de reis i no he pogut evitar-ho. Demà li enviaré una foto i li diré que un patge es deu haver despistat, que jo no hi tinc res a veure. Soc gilipolles? Soc gilipolles. Però soc així, no puc ser d'una altra manera. 

Impotència

 Està bé saber què li passa a una.

Bé, ja sé què em passa però em refereixo com a desglossar-ho, saber què em passa en concret. 

Avui en concret em fa molta ràbia no haver sigut capaç d'enamorar-la. 

Sento com que he posat tota la carn a la graella i ella s'ha quedat igual. Que no dic que no li fessin certa gràcia les nostres abraçades i no descarto que en algun moment l'hagi posat i tot. Però no he sigut capaç d'enamorar-la. No he travessat la barrera de gel. I ara, avui, això em fa molta ràbia i molta impotència. 

No vull pensar en el dia a dia al seu costat un altre cop. Al seu no costat.

També he pensat avui que una gran diferència entre ella i jo és que ella té un refugi, té un oasi i un lloc de pau que és casa seva, que és ella mateixa. I potser això també és el que m'atrau d'ella, que em fa sentir a casa, em fa sentir en pau, la seva abraçada és el millor lloc del món per mi ara mateix. Em consola i sí, em fa sentir a casa. Però això és fals i tampoc és just per ella, perquè ella no ho vol compartir. No ho vol compartir amb mi. I jo no tinc dret a demanar-li.

Avui, crec que per primer cop, tenia ganes d'oblidar-la. De realment poder no veure-la mai més (cosa impossible, per ara). Sentia que estava millor sense ella. Crec que és el primer dia que ho penso. Potser de pensar que ella està millor sense mi. 

Bé, és que avui m'ha dit que estava molt bé de vacances i desconnectadíssima. Per una part m'alegro molt que estigui bé, esclar, és el que més desitjo,  però...enlloc de trobar-me a faltar, ha oblidat que existeixo. 

No, no em compadiu, siusplau, que ja és prou trist, tot plegat.

Deliri

 En el deliri autoeròtic, entre l'orgasme, el son i la vigília, en aquesta mena de limbo de la petita mort...et sento...et visualitzo, gairebé percebo amb els sentits la teva olor i la teva abraçada, la teva escalfor i el tacte dels teus cabells, a teva suor i els teus sospirs. Els meus dits es transformen en els teus i la meva pell en la teva que acaricia la meva mà. Estic confosa, entro en un estat de deliri...

I sento com si realment he fet l'amor amb tu. 

Ploro i suplico a la teva ànima que m'ha vingut a veure en aquest viatge astral que no em deixi. Que em mati...que em matis però que no em deixis. Mata'm, et dic. Mata'm. I ploro encara més. 

Quan la meva, d'ànima, sembla que torna a aterrar en aquest món m'imagino que som amants i que m'has vingut a veure un dia de cada molts quan hem pogut per fi. Que ens hem acariciat tot el cos, que ens hem fet petons sense dir res només sentint la nostra respiració. Que les nostres mans s'han entrellaçat i han buscat el sexe de l'altra fins a perforar-lo i recorre'l fins que s'ha fos en els dits que hi ballen. 

I imagino que m'abraces molt fort i que jo t'acaricio el cabell mentre tu m'acaricies també alhora que el meu deliri et fa entre tendresa i una mica de gràcia. Encara vols que estigui bé. Estic bé. 

I llavors t'aixeques, et vesteixes i marxes, no sense abans fer-me un sense fi de petons tendres i mirar-nos als ulls i dir-nos fins demà. I veig la teva silueta travessant la porta i deixes la teva olor als meus llençols.

I em sento feliç.

En el deliri, en la irrealitat i en aquesta mena de somni amb els ulls oberts però amb l'ànima adormida em sento feliç i em sento unida a tu. Fins demà, et dic. I dormo tranquil·la.

Romanticisme

 De vegades m'acomodo en pensar que simplement és un amor impossible i això no vol dir que no sigui real. 

M'acomodo en aquest romanticisme i reconec que em dona una certa pau i satisfacció.

Em reconforta. 

Si em pogués quedar aquí també estaria bé. 

El que passa és que després se'm treu aquest estat i jo què sé...espero altres coses que no passen. I em frustro.

D'un amor impossible no se n'espera res. És impossible perquè no pot ser i punt. Però això no vol dir que no sigui. No sé si m'explico. 

He de trobar una manera de poder sobreviure el dia a dia...doncs aquest és un dels camins. Jo què sé.