L'abraçada perfecta

 Avui, per una cosa en concret, li he fet una abraçada (sí, confirmem que ens quedem enganxades...quan jo faig el gest de deixar anar  m'apreta més fort i quan el fa ella jo no vull). 

Després li ha fet una abraçada també a una altra persona i li diu (G. a l'altra persona): cada dia estàs més prima, és que abraçar a algú tan prim...no sé..me toco! (en plan...estic abraçant els meus propis braços...jejeje). 

Aviam, carinyu meu del meu cor, accepta ja que l'abraçada perfecta és la nostra i tu ni t'enteres...de veritat....com es pot viure una història d'amor amb una persona que no la veu? Jo és que flipo...

En fi, la nèt·tdota del dia. 

Flors

 Avui G. estava fatal un altre cop. Els dilluns ve fatal...té més "al·lèrgia". Dissabte ja...malament i ahir fatal, diu. Mentre li acaricio l'esquena i li faig petonets (q quasi l'escanyo)...què et passa? li dic...se li humitegen els ulls i em vull beure totes les seves llàgrimes i que me les plori a mi...

Què li passa el cap de setmana? De dilluns a divendres s'anima, està "bé"...no està bé...No ho suporto...però el meu nou mantra és que no la puc salvar, no la puc salvar, no la puc salvar...

Li he fet un ramet amb flors de marge i li he posat a la porta del seu cotxe quan he marxat (més cuqui...).

Quan ha arribat a casa ha penjat una story d'una caixa de bombons que algú li ha regalat, es veu. Detalls bonics de persones precioses...posa...i li contesto:

- Tothom fa regals a la princesa

-Avui el meu cotxe semblava el cotxe de la núvia tot guarnit.

Encara ho ha fet més bonic, no se m'havia acudit que es posen flors als cotxes de núvia...em desfaig.

Subtil i bonica manera de comprovar si li havia posat jo. 

- No estaven pansides, ja?

- Una mica

Mare meva...no vull cap relació "real" que sigui menys romàntica que aquesta. 

El meu mussolet...avui li he dit q jo també era un mussol. Que no ho pot endevinar i que no li puc dir per què és. Però som els mussolets i punt.

Reconec que he tingut uns moments de gelosia quan he vist la seva story però he respirat, ho he transitat i m'he recordat que com més gent l'estimi millor. I amb la conversa de després ja se m'han curat tots els mals sense diagnosticar...

La meva amiga que em renya...m'ha dit que un dia d'aquestes parlaria amb ella (amb G.) que li diria que què està fent.

Avui la veia tan toveta...no li diguis res, li he dit a la meva amiga...no vull que es perdi el meu amor per pensar que no hauria d'estar aquí perquè està jugant amb mi o s'està aprofitant.

Jo l'estimo. Ella reclama amor, el necessita, l'accepta...i també m'estima tot i que no de la mateixa manera, segurament. Què hi pot haver més bonic que això? Que flueixi l'amor. Què en farem si cadascú se'l queda per si mateixa? 

Amb un ramet de flors de marge pansides el seu dia ha sigut més bonic i ha anat en el cotxe de la núvia. Doncs ja està, tot té sentit.

Deconstrucció

 Ahir vaig anar un concert amb la meva estimadíssima i enyoradíssima Còmplice (es mereix una majúscula) que està feta caldo i no ho suporto i se'm trenca el cor en mil trossos però ens ho vam passar molt bé.

En fi, que estava allà al concert i de cop em va venir al cap totes les vegades que he estat enamorada en va (o sigui...sento com que tota la meva vida) i quan m'ho passava bé sentia que em faltava aquella persona (qui fos, l'enamorada de torn) perquè sentia, pensava, creia que ho havia de fer "tot" amb la parella (o hipotètica o desitjada parella), que ho havíem de compartir tot, que era aquesta  mena de relació que diuen porahí que "et complementa", jo què sé, penseu en el concepte de parella més caspós que pugueu...

I llavors vaig SENTIR que no necessitava ni que G. ni ningú estigués allà amb mi ni que ho compartís. Que allà hi era JO, gaudint del concert amb la MEVA amiga i aquesta vivència era meva i de ningú més. 

Vaig sentir que en una altra dimensió molt diferent de la meva vida hi havia G. i la nostra no-relació (que ara va tan bé i sembla ser que no necessito res més -ni res menys-) i que volia seguir així, amb ella o amb qui sigui, jo vivint la meva vida i després mirant reels que no fan gràcia a la nostra cabana (falsa).

No sé, em vaig sentir molt bé.

Avui li he dit bon dia perquè sí, perquè en tinc ganes i perquè penso seguir-ho fent sempre que em surti (per ara) i li he comprat la xocolata que li agrada. Segons la Còmplice li hauria de comprar "qui toca", o sigui, el seu marit, representa. Però no hi estic d'acord. Ell no és la seva parella sentimental, realment. Jo tampoc, però jo la vull cuidar i fer-li regalets només perquè tingui un bon dia i una vida més bonica i dolça. 

Només necessito estar amb ella bé, en comunicació...com ara...uf.

Intento no pensar en què passarà a l'estiu...mai hagués imaginat realment el que està passant ara. El meu jo d' AQUEST post, estaria flipant en colors si li digués que ara ja no fem com si no passa res, tot i que no passa res i que m'ha regalat un llibre per Sant Jordi, em demana que li compri  xocolata i li agrada que li digui mussolet.

O sigui que no sé què passarà a l'estiu. No descarto dir-li la frase que tinc pensada des de fa temps de "digues que ens veurem encara que sigui mentida" o "anem parlant" o algo així, no em dona la gana de que tot això es perdi pel simple i miserable fet de que ens deixem de veure per obligació cada dia. 

En fi...jo què sé.

Les pors...

Avui anava conscient de la meva por...tinc por de que avui no em digui res, de quasi no veure-la...molt bé, no passa res, tinc aquesta por, hola por.

He arribat i estava repenjada a la meva taquilla. M'he quedat un moment allà...i m'he acostat i li he dit..."amor...", mentre li agafava un braç...em mira..."...la meva taquilla". Ai! És  que tinc son, em diu...no es pot ser més cuqui, no?

Doncs sí, perquè en els nostres minuts després de dinar m'anava ensenyant coses del mòbil, així com perquè sí...bueno, estàvem totes com fent l'idota amb el mòbil ensenyant coses de riure que no fan gràcia...i ella anava passant reels en el seu instagram i jo  mirant...era tan CABANA...vull mirar amb tu reels que no fan gràcia, amoret. En un moment he posat el cap a la seva espatlla i fins i tot he tancat els ulls...m'agrada imaginar-me les escenes que passen com a part d'una vida falsa...jo què sé, estic tarada, segurament...

Com si estem així una tarda tonta al sofà mirant coses que no fan gràcia només per estar una al costat de l'altra. Només per sentir la seva olor i estar arran seu...

Cada quan no s'ho espera li dic mussolet i riu i s'estranya i em diu...no sé de què va...però somriu i somriu...i és tan bonic veure-la somriure...li vaig dir que és algo bonic...ara em queda per dir-li que jo també soc mussol...però ja li diré...jo què sé, està guai viure sense ànsia.

Dilluns veurem...ella diu que és al·lèrgia la tristor dels seus ulls...però com és que de dilluns a divendres li marxa? L'al·lèrgia? En fi.

Estic treballant la restricció i li envio missatges si vull. No perquè sí, no perquè tinc ànsia per rebre algo seu, no perquè "em necessiti" sinó perquè vull i em ve de gust i m'agrada. Porque nos gusta i porque nos divierte (efectivament, sempre hi ha una cançó). Només per sentir que li puc enviar un missatge si vull. No em sento imbècil de "començar jo", i no sento que només "em contesti". Tot està basat en fets reals i a la realitat estem TAN BÉ, que sento que no necessito res més, per ara. 

Estic contenta.

Acurruca't

 D'acord, segons el diccionari la paraula correcte seria arrauleix-te...però a mi no em transmet el mateix concepte.

Qui s'acurruca on? 

Doncs és molt raro, bueno, com tot en aquesta història i segurament només existeix dins la meva ment.

Em passen moltes coses pel cap però aquí tinc ganes d'explicar aquesta.

De vegades, quan hem acabat de dinar, G. repenja el colze al respatller de la meva cadira. Jo m'assec a la meva cadira però el màxim de tirada cap al seu cantó i una mica girada cap a ella mentre em recolzo a la taula. No sé si m'explico. Si de cop ens envasessin al buit i desaparegués l'aire que hi ha entre nosaltres, jo estaria ACURRUCADA en el seu pit i ella m'estaria envoltant amb el seu cos. No ens toquem però...és tan bonic...

No hi ha res que em pugui fer creure que és millor res que això. Vull viure-ho. Vull que siguem el que puguem.  

Avui no ha passat però jo havia acabat de dinar i pensava insistentment: acurruca't, acurruca't. Tan de bo li pogués dir...això sí que em falta...poder dir les coses, manifestar-les, dir-li que l'estimo...

Aquest matí li he agafat les galtes amb una mà...i és que me la volia menjar, li he fet aquesta cara...memuero. 

Després li he deixat una flor (bastant pansida i decrèpita...però bueno) a la seva taquilla. Jo què sé, estic molt diferent de quan li deixava notes. Li deixo la flor i no espero res, deixo que això penetri en el nostre vincle. Perquè de cop ella em regala un llibre de Sant Jordi o m'enganxa una enganxina a la finestra. 

M'ha dit que se li havia acabat la xocolata. Agafo la indirecta, vale, però fins diumenge no en puc anar a comprar, així que aquesta petita il·lusió em durarà 5 dies: des d'avui fins dilluns que li donaré.

Vaig cap a dinar i li omplo el seu got d'aigua o li canvio el ganivet pel que li agrada. M'agrada mimar-la i no em sento imbècil de fer-ho, sento que simplement ens fem la vida més bonica. 

No sé, em sento tranquil·la, tot i que també he de lluitar amb el meu síndrome de que no sé estar "bé". Entro com en PÀNIC de que passarà algo i tot se n'anirà a la merda i veuré que és fals. Síndrome de la impostora, llegia l'altre dia.

Abans he pensat, i m'he sorprès de pensar-ho, que "que bé no haver de patir per perdre-la". Ah, no? Doncs vale, m'alegro que almenys una part del meu cervell pensi això.

Que alguna part del meu cervell treballi en el que ja li vaig dir a la carta que li vaig escriure fa un any i li vaig dir que m'imaginava amb 80 anys anant-la a veure al seu poble. 

L'estimo i la vull a la meva vida. Gairebé porto dos anys no així, però sí que porto dos anys per construir aquest concepte i sento que vaig endavant. No sé cap a on, però endavant.

Jo què sé, ja callo perquè m'entra el pànic. 

Trista

 G. està trista.

Fa molta cara de trista. Quan la veig als matins de vegades em venen ganes de plorar de tanta tristesa que percebo en ella.

No sé quin sentit té però la seva tristesa m'enamora. I alhora em posa molt trista.

G. està trista i crec que des que la conec cada vegada està més trista...per què? I si no m'hagués conegut mai?

G. està trista i no puc fer-hi més.

No la puc salvar.

Aquest serà el meu nou mantra.

No la puc salvar. No hi ha res que em pugui posar més trista.

I em fa molta por que quan no ens veiem no em faci ni cas (que és el que passarà) i a sobre no pugui ni mirar lo trista que està.

No ho suporto. Ho he dit?

G. està trista i no puc fer-hi res. 

Romanticisme

 Si us he de ser sincera he passat un pont de merda perquè he trobat molt a faltar G.

Li he enviat alguns missatges i la veritat és que m'ha contestat bé, normal, diguéssim que tot està bé.

Era jo.

Era jo amb la meva por, era jo amb el meu enyor, era jo amb la meva incomunicació. Bueno, i una mica aquesta situació en què no em puc expressar...tot i que en realitat...podria...hauria...mira, jo què sé.

Un dia vam tenir una conversa amb G. sobre ser valentes i dir les coses i ella va dir que ser valentes no ens assegurava estar bé i que potser per això ens vencia la por (sí, va dir-ho en plural).

Avui ha fet un comentari també sobre ser valenta, que no ho és, diguéssim perquè tot li fa por, segons diu, tot i que jo penso que sí...

Total, que al vespre li he recordat aquella conversa que vam tenir i li he dit que si ser valenta no t'assegurava estar bé, en tot cas no ser-ho sí que t'assegurava estar malament. Aquí t'ho deixo, li he dit, jejeje. M'ha contestat amb aquesta icona: 🙃

No sé què vol dir, exactament i tampoc crec que aquesta frase meva li canvii la vida ni res.

Però al cap d'una estona m'ha enviat una foto de la xocolata que li vaig regalar el dia abans de Sant Jordi  i m'ha dit "les dues estan bones però aquesta m'agrada més!" (eren dues rajoles de xocolata diferents).

Joder! No ho trobeu extremament romàntic?? Considerem també que fa una setmana que no m'envia missatges (contesta els meus). 

Només mentre escric aquest post, aquests 4 minuts (o 3) deixeu-me pensar que sí que ho és. A sant de què m'envia això quan li dic que sigui valenta!? Mantra: és d'amigues i és casualitat.

Val, ja se m'ha passat la bogeria transitòria. Bona nit, mussolet (tinc un vídeo d'uns mussolets que es fan petonets...un és l'apego ansioso i l'altre l'apego evitativo...i som nosaltres de manera extrema. Ara li dic mussolet...però no li podré explicar per què). 

La veritat és que avui ha sigut el dia de demostrar que quan la veig "se'm passen tots els mals sense diagnosticar" (sempre hi ha una cançó...). El meu sistema nerviós es regula amb la seva presència, amb la seva olor, amb la seva veu...és així. Drogoaddicta? Sí. Ho accepto.