La meitat o més

 NC. està de baixa.

Sembla que tocar-me la cuixa no li va sentar bé....és broma, pobreta.

Fa molt que pateix de mal d'esquena i ha petat.

La trobo a faltar molt i li dic, xerrem molt. Sembla que per estar morta per dintre (com jo dic...) el seu cos per fi li està demanant atenció i li està dient que pari i es miri i s'escolti. Això m'encanta.

M'encanta el vincle que s'està creant entre nosaltres. Jo li pregunto com està, li dic que trobo a faltar les seves abraçades (és cert) i ella m'envia fotos de la seva carona dient-me que li fa molt de mal...pobreta meva. 

El que deia l'altre dia dels vincles: no estic pensant en absolut que sigui un ligue i en canvi està sent super bonic i intens i no parem d'enviar-nos cors i dir-nos que ens estimem.

D'amigues, sens dubte, però jo vull que la meva vida sigui així.

Amb vincles així no em poso tan trista de "no lligar" perquè la meitat de coses que sembla ser que son exclusivitat de les parelles i dels vincles sexuals també les tinc en altres persones. La meitat o més. 

Perquè NC. em fa abraçades i ens acariciem les mans, si volem. Ens enviem cors i ens diem que ens estimem, la cuido i ella m'obre el seu cor (mort per dintre...però no...). Això son coses que podria esperar a que passés ALGO amb una persona per fer. Algo? Què és algo? És que has d'esperar a morrejar-te amb algú per fer tot això? Doncs no.

Així vull viure a partir d'ara.

Ja fa temps que vaig pensar en el concepte de coneixer algú.

A mi no em fa falta conèixer ningú, ja conec molta gent que estimo molt i m'encanta i a qui puc estimar, cuidar i tenir una relació super profunda amb ells. I, el que deia, que em donen la meitat o més del que sembla ser que hauria d'esperar a trobar una parella per tenir.

Sobretot si em mostro com soc, si ho visc intensament com soc. Si estimem fortament. Estimem-nos.

Relació

 Avui estava pensant sobre relacions, tipus de relacions i relacions fora de la norma.

No tinc cap dubte que jo i G. tenim una relació no normativa, sense sexe i no verbalitzada.

Tenir-la la tenim.

A partir d'ara no sé què he de fer amb això.

Si intentar en algun moment o d'alguna manera verbalitzar-li o deixar que tot continuï fluint com fins ara...

I d'altra banda, el tema del seu amant crec que els guionistes me l'han tornat a posar davant perquè ho resolgui perquè sí que ho tenia molt encallat.

De fet el meu objectiu també és que ho normalitzem i en parlem i em pugui explicar.

Avui deia que podria ser com si em digués que va a esquiar.

Tot i q clar, a mi no m'afecta igual, em fa pena i mal.

M'agradaria dir-li: encara que te'n vagis amb ell m'estimes igualment, oi?

I en realitat ja sé que la resposta és sí. 

També em queda com aquí al pap parlar de com vull que siguin les coses. Demanar el que necessito.

A les vacances de Nadal va passar de mi com sempre.

Divendres em va dir q li havien tornat a dir la opció de marxar i que s'ho va estar pensant un altre cop...quina pesadilla, deixeu-nos en pau almenys fins l'estiu.

De vegades tinc la sensació que té la mateixa por de perdre'm que jo a ella i que quan sent que em perdrà ja m'abandona com per ja anar-se fent a la idea...

Puto apego evitativo...

I també penso que no vol que ens relacionem fora de la feina perquè senzillament pensa que no pot ser.

I sí que pot ser si volem. Però com que això tampoc em queda clar amb les paraules...amb els fets, els gestos i les mirades ho sé seguríssim vamos, que posaria la mà al foc. Les dues mans. 

No sé, ara estic com pensant tot això però està tot molt efervescent i necessito que reposi.

Almenys sento que no estic encallada.

Avui, el nostre "somni" és que hem parlat del que em va dir la psicòloga ahir (sense dir que era referent a ella, clar) i em quedo amb el seu somriure murri quan li he dit que les emocions estan per ser viscudes i que se'ls hi ha de fer un espai.

Tenim tantes coses a dir-nos...que no ho puc deixar escapar només perquè ella no vulgui sexe amb mi. Això nostre és moltíssim més. Sisplau, G., amor, fem-ho realitat. 

Amants platòniques, si és que sempre vaig a parar al mateix...

Un altre somni

 Avui he somiat que G. em deia tota l'estona que a què li feia olor la roba i me la feia ensumar.

Jo li deia que feia olor a ella i ella que no, que feia olor a algo diferent i ensuma, i ensuma i ensuma i les mànigues, i la part de baix de la sudadera, i la part del coll i jo, drogadicta d'ella i de la seva olor com soc...aprofitant al màxim.

Fins que algú li deia que feia olor com a llenya i llavors ella queia amb q feia olor a casa seva i a la seva llar de foc i jo...veus? Fa olor a tu, li deia jo.

I després tornava a anar a ensumar-la abans de marxar i ella m'ensenyava vídeos de la seva llar de foc i em feia escoltar com crepitava i jo deia que volia estar allà i no em referia només a la llar de foc...

Ja em sentia un altre cop a la cabana...

I llavors volia ensenyar-ho a algú més i em deia: a qui més li agrada la llar de foc? I jo: a mi.

I me n'anava.

Lo millor i lo pitjor alhora??? Que no ha sigut un somni sinó la realitat tal qual. 

Ah, i també he "somiat" que ella arribava justa i jo li obria la porta i li feia una abraçada super forta com si portéssim 3 mesos sense veure'ns o algo...i és tan preciós quan ens abracem que no ho entenc. 

I així fins demà, aviam què "somiem"...

Volia anar a dormir.

Però no volia oblidar el "somni" d'avui.

Per quan ja no hi sigui i trobi a faltar la seva olor i la sensació que em produeix imaginar-me abraçada a ella davant de la llar de foc...

G., bonica meva, si t'atrevissis...

Només vull fer una llista de tot el que m'enduré d'aquesta "relació", de tot el que estic aprenent i de tot el que no penso acceptar mai més menys d'això. Val, és massa tard com per construir bé les frases.

Final de setmana

 La setmana ha acabat amb traca final amb folre i manilles. Per bé, per mal i per no sé què putes...

Divendres jo estava feta caldo, encara tristíssima amb la meva viudetat tot i que hem passat la setmana meravellosament bé amb G. (això encara m'ho posa tot més difícil o, més ben dit, impossible). A sobre havia dormit fatal i no em trobava bé del tot.

Feia dies ja que G. m'ho havia notat i estava molt cuidadosa amb mi i jo molt mimosa. Bueno, les dues, però amb el contacte físic sempre soc jo qui pren la iniciativa, tot i que, com sempre, ella no es mou ni s'aparta ni res, em segueix el joc. 

Doncs per acabar d'arreglar el dia, va i deixa anar que per setmana santa torna a marxar de viatge. No ho va dir (esclar que no) però jo sé que va a veure el seu amant. 

Deixa anar la frase i se'm desmonta un altre cop el poc món que em quedava. Em vull fondre, vull deixar d'existir, em fa un mal inexplicable. Em fa mal el viatge de l'any passat encara d'una manera bàrbara i a sobre ho he de tornar a viure?

Sort que era just el moment que jo ja marxava i vaig marxar sense mirar enrere fent bomba de fum.

Vaig arribar a casa feta merda. Sort que em vaig poder desmontar i sí, per què no, deixar d'existir una estona. Estava enfonsadíssima, al pou màxim. 

Tot i que racionalment puc pensar que el fet que tingui un amant que veu un cop a l'any no té res a veure amb mi (nosaltres igualment no som amants) em fa molt de mal. 

Molt.

Molt de mal.

I també perquè no en puc parlar amb ella, perquè segurament ho sobredimensiono, però no vull treure el tema, ni per ella ni per mi, jo no em veig amb cor de parlar-ne i a més no vull treure temes que desfacin el nostre idil·li de cristall. 

A més no vull parlar amb ella de coses perquè després sento allò de "parles clar però actues borrós" i em quedo pitjor. I a sobre em va dir explícitament que no en volia parlar i que no tenia per què donar-me explicacions. Efectivament. No som res.

Bé, però després d'estar a casa meva morint em va enviar un missatge preguntant-me com estava, que m'havia vist molt k.o.

Em va consolar, em va fer riure, va compartir amb mi com estava ella, q també havia estat de baixon, em va enviar posts que li havia servit llegir. Bonics.

Em va animar.

Em va consolar com ja fa dies que fa, em consola ella d'ella mateixa. És molt raro. És molt bonic com ja fa temps que dic.

A més em sento sola parlant amb amigues perquè tothom vol que surti d'aquí i jo no vull i tinc la sensació que no m'entenen. Entenc que no em volen veure patir però em sento com si fos ballarina i em queixés de que em fan mal les puntes dels dits del peu i tothom no parés de dir-me que no sigui ballarina perquè em fa patir. O com si tingués un fill amb problemes o que em fa patir i em diguessin: abandona'l perquè et fa patir.

Aquesta història ara mateix és com part de mi, forma part del meu dia a dia.

Potser sí que ocupa massa espai i podria intentar regular això. De fet ja ho he fet bastant des de fa temps. I no en parlo tant perquè tampoc hi ha tant a dir, tampoc es mou res ni passa res. Però quan en parlo sento la reacció de "encara estàs així? Para ja". Bueno, doncs si voleu no us en parlo, però això no farà que desaparegui del meu cervell. Ni del meu cor.

Demà diumenge i ja tornem a ser dilluns...buf.

Vídua emocional

 Com bé apunta la meva amiga i coach d'estar per casa T., mai li agrairé prou com és capaç de treure'm de pensaments infructuosos...estic atrapada en una fase insostenible. 

La fase de la "bogeria" en què la veig i em poso vermella i la miro als ulls i sento violins celestials...no té cap sentit si no evoluciona cap a alguna cosa i jo estic aquí donant-hi voltes i voltes com aquests vídeos de broma en què es veu un paquet en una cinta transportadora que només dona tombs i va enrere...

Em sento com si l'hagués perduda ja fa temps i estigués condemnada com una mena de Sísif a somiar-la cada nit (cada dia, en el meu cas).

En alguns moments puc gaudir del somni, fins i tot m'agrada i tinc ganes de tornar-hi a somiar, però al final sempre desperto a la realitat.

I la realitat és que arriben les vacances i no em diu absolutament res i em contesta el que jo li dic de la manera més breu, freda i sosa que pot. Per què estem cada dia fonent-nos l'una amb l'altra doncs? Doncs per res, com deia al principi del post. 

Ens hem fet una abraçada avui i és que m'ha deixat la galta calenta! El meu cos reacciona al seu sense el meu permís. Em volia quedar allà abraçada per sempre més i que explotés el món. No ho he fet perquè hi havia gent al voltant però no he pogut evitar dir-li...quina escalforeta m'has deixat...i no sé què m'ha dit dels quilos....quina mania...no hi poden haver quilos més perfectes i més ben posats, no entenc com no ho veu....i que és una estufeta...aix...

I després m'ensenya una foto dels seus peus amb unes sabatilles calentones, tapadeta amb una manta i davant de la llar de foc.

Jo vull estar així, li he dit. Crec que no m'ha entès. 

Després estic TAN trista que és que el món em sembla tristíssim.

Necessito perdre-la de vista, sisplau, que desaparegui ja de la meva vida, no puc més...M'esgota haver d'estar dissimulant tota l'estona i fent el que no vull fer i no fent el que em moro per fer i a sobre que em xucli l'energia per vincular-me amb ningú més ni perquè res més em faci il·lusió ni m'aporti alegria.

Perquè hagi d'estar sentint que ets tu i només tu, com ja vaig dir-te un dia abraçada a tu...només tu. I encara segueixo igual.

Desisteixo d'intentar trobar ningú més.

Soc una pobra vídua emocional condemnada a somiar cada dia amb el seu amor perdut.  Així no hi ha manera de fer res.

Et vull a tu i només a tu i a ningú més que tu.