Provocació

 Avui estic una miqueta emprenyadeta amb G. perquè no para de provocar-me. 

Avui no sé quin rotllo s'ha montat tota sola amb una pintada que tenia en un dit i dale amb el ditet...i mira què tinc i mira i mira. Que ja et miro, collons!

Que ja t'he dit que m'encens!

Li agrada tenir-me encesa però alhora passar de mi i dir-me tot el rato que no? Doncs a mi no m'agrada. 

Després li he de suplicar que em faci una abraçada "amb aquesta cara de xaiet". Doncs quina cara vols que posi...si em tens al límit?

Vull afluixar, vull distanciar-me jo. Si vols algo demana'm-ho. 

Vull ser una dona forta,  resistent i seductora i soc un xaiet que em moro per les teves mans. 

Allà va la nota de demà: somio en les teves mans. 

Convinc que ens encanta aquest joc a totes dues. Però crec que jo defalliré primer que tu. 

Avui li he preguntat si havia desxifrat l'enigma d'ahir i m'ha dit que sí i que menys mal que només ho veu ella...sí, clar, és la idea, filla...

Demà li envio també en mode enigma.

Almenys que sui una mica. Però dubto molt fortament de si anar a abraçar-la. És el primer cop que no hi vull anar. Tot té el seu procés...

Descans

 No sé què dir.

Sabeu que vaig de dalt a baix i de baix a dalt i així.

Avui l'he abraçat com feia molts dies que no feia...i llavors m'adono de tot el que vull i que no tinc.

Li he xiuxiuejat "bonica" mentre li feia petonets a les galtes i vull seguir i seguir tant i tant i tant...que em fa mal.

Sí, tot i que digui que no, tothom sap que en el fons això em fa mal i me'n farà.

Només espero trobar un camí per transitar-ho el millor possible.

Demà li vull dir (a  la noteta) que el món em sembla molt més bonic quan ens podem abraçar.

Però de tot el que li dic no rebo cap retorn ni res i al final em frustro, tot i que em deixi fer i em digui que així està bé...si jo estic bé...però i si no?

Al final també li hauré de dir , com vaig veure ahir en un vídeo d'una sèrie. Un que li deia a una altra que ja estava cansat d'intentar conquistar-la. Em cansaré, aquest serà el desenllaç.

Després sabeu que em diu qualsevol cosa i això remunta però avui...

Avui necessito descansar de tu, bonica meva. Dolços somnis.

Jugar

 M'agrada tant la sensació de que estem jugant que demà li preparo una nota interactiva. 

Jo t'envio un poema.

Tu t'arrambes al meu costat i no et mous fins que ja estic dels nervis i no sé ni què fer. Em rosses tot el cos i les mans. Però després t'apartes. 

M'envies un missatge quan no cal, que a mi el que em transmet simplement és "penso en tu". 

T'explico coses de la meva vida i et faig un petó (a la galta, esclar). 

Ens mirem als ulls...aix, que m'ennuego.

I així.

Em tens en un estat que em tiraré a qualsevol persona vivent que se m'interposi, tinc la sensació d'estar tirant els trastos tot el rato a tothom, tot i que sé que qui mou aquesta energia ets tu i només tu. 

Porto un catxondeo també amb NC...però no, no ...no té res a veure...si recordeu, la meva primera fantasia era que em liava amb ella i G. ens pillava. Mira, tampoc estaria malament, llàstima que no solc coincidir amb totes dues alhora, aviam si la poso gelosa...

Quan controlo el drama, m'ho passo tan bé! I la companya còmplice avui igual, es petava de riure i tot i que em diu que pateix per mi li he dit "en realitat t'ho passes bomba, oi?". I sí. 

Per cert, avui han posat a la ràdio la cançó de la G(asolina)...m'ha entrat un riure...Perquè amb tanta benzina el mistu està al límit i entrarà en combustió espontània. 

A la panxa del bou...

 ...on no neva ni plou.

Així  és com estem de dilluns a divendres en el nostre món de notetes d'amor i abraçades furtives però després la nostra vida és massa complicada i sembla ser que això no hi encaixa. 

Jo que estic yonki, em sento perduda sense aquest suport moral però entenc que és irreal. 

G., q no oblidem que no sent el mateix, segur que desconnecta i ja està i simplement gaudeix de la pujada d'autoestima que fa que algú estigui tan enamorat de tu. 

A mi m'agradaria que es trenqués aquesta barrera però ara mateix ho veig impossible. 

Ho accepto. Ho respiro. Intento dividir el meu cervell en dos. Intento no sobrepensar. Només sentir el que senti en cada moment i deixar-ho passar. 

I concentrar-me en mi i en la meva complicada i caòtica vida que bona falta em fa. 

Hi ha dues opcions de resolució de la  història: que se'm passi o que al final faci efecte la gota malaia. No confio en la segona però veieu que, tot i així, ho continuo intentant. Almenys canalitzo tota aquesta energia en algo bonic, ja ho vaig dir fa temps: almenys que hi hagi més poesia a la meva vida, almenys que hi hagi més poesia al món. 

Almenys que hi hagi més poesia a la vida de G. perquè tota ella és poesia (com li vaig posar en una de les notetes).

També treballo en la opció de que se'm passi buscant altres persones interessants i que també em fan bategar el cor en múltiples sentits. Vull viure així la vida. 

Salvadora

 Jo pateixo el síndrome de la salvadora, tot i que en soc conscient i intento no actuar segons els seus designis, me n'estic sortint força bé. 

Ja sabeu...allò que vols salvar a tothom i en concret de qui t'enamores. 

O sigui, tinc com aquest impuls dins meu però penso que bastant controlat.

De totes maneres, em fa la sensació com que una part de mi voldria salvar G. però en realitat és ella qui em salva a mi. 

Una amiga sàvia em deia avui que clar que sí ,que endavant, que les històries s'han de viure. No em deia pas que acabaria bé ni que era genial. Però em quedo la frase. És el que dic resumit en una frase molt curta: les històries passen per ser viscudes, no esquivades, les històries s'han de viure. 

Amb G. sento que com més clar li dic tot i més li tiro els trastos tot és més fàcil. Aparentment hauria de ser el contrari però no. 

I al meu favor diré que també m'és més fàcil desconnectar i controlar l'ansietat tot i sent la situació exactament igual.

Vinga, avui dia de tirar-me floretes a mi mateixa, au. Encarem bé el cap de setmana, va!

Per cert, m'he trobat de cara pel carrer a N.P. i ha sigut tan bonic i natural avançar cap a ella per abraçar-la molt fort. Aviam si aconseguim veure'ns tal com hem dit. També em salva.

Gràcies G., gràcies N.P. I gràcies també NC perquè no passa absolutament res però em mira molt profundament als ulls, riem molt i m'encanta el seu somriure sorneguer i la manera que té de parlar. I almenys entre totes m'aneu salvant. Gràcies, gràcies 🙏. Bec de la vostra energia que es retroalimenta amb la meva, visca el poliamor platònic. 

Aquest matí he tingut un altre (de tants) moments de connexió còsmica amb G. Jo m'havia pintat una cosa a la mà amb boli i he pensat: mira que mono...m'ho podria tatuar. I a mig matí veig que m'està mirant la mà atentament i em diu: és un tatoo? No tenia res a veure amb ella el que m'havia pintat però si m'ho tatuo, durà la seva essència pel moment vital en què s'ha esdevingut, també. La meva bonica salvadora salvada. 

Bellesa

 No és bonic.

No és bonic, diu una amiga molt propera a qui li he explicat i que coneix a G.

Ella és la veu del seny que em diu el que diria qualsevol persona que en tingués. 

No és bonic perquè no és el que jo vull, perquè jo vull més. I diu que així no estic bé i que petarà (més?). 

Doncs a mi m'ho sembla.

És la bellesa poètica de la imperfecció.

És la bellesa de la realitat i de la vida.

La bellesa autèntica del que hi ha, sense floritures, sense esperar que serà com jo vull ni que serà perfecte ni que em donarà tot el que necessito.

La bellesa d'aprofitar el que la vida m'ofereix viure. 

La bellesa romàntica del sofriment. El sofriment de sentir el que no s'hauria de sentir però se sent.

Si m'allunyo d'ella no tindré el que vull. Ara tampoc.

Però ara tinc poesia, ara tinc abraçades i petons.

Sé que és el que diria qualsevol enganxat a una "relació" que no és sana i en situació de yonki com jo.

Però prometo a part d'estar aquí continuar buscant maneres de sortir-ne. 

Però ho vull VIURE, com hi ha món...ho vull viure...

La meva amiga diu que G. no és conscient del que fa amb mi. Però precisament jo penso que és perfectament conscient. I, reafirmo: que em vol aquí. 

Ara intento transitar sense ànsies. Avui quan pujava a la nostra cita estava neguitosa per si hi havia  algú o la situació no era propícia i he pensat: tranquil·la, si avui no pot ser doncs ja serà demà o un altre dia. Si miro enrere...no hi ha dies perfectes i sorpresa? No em va escriure ahir una noteta ella a mi perquè sabia que em faria il·lusió? I això no és bonic?? Tranquils, no necessito resposta. Per mi ho és i és el que ara necessito i vull. 

Seguim...

 Com era d'esperar...avui hem seguit igual que sempre. 

No sé si les nostres converses serveixen per tancar alguna cosa o per afegir més llenya al foc. 

M'adono que estic aprenent unes quantes coses i arribant a unes quantes conclusions. 

Avui he demanat a la meva ansietat que em deixi en pau, que jo el que vull és gaudir del que hi ha i sí, no prendre'm-ho tant a la valenta. 

He pensat que no vull tenir por de G., que vull estar en confiança i en intimitat com ens fa tant de bé. 

Que m'ha manifestat que així està bé? Doncs continuo així, no tinc per què reprimir-me (excepte el que sé que no vol, esclar). 

També m'agradaria saber per què està tan bé perquè tampoc és una situació en què la gent s'acostumi a sentir còmoda.

Ella em vol aquí i jo vull estar aquí, així que...tal para qual. 

Va riure, però el que estem fent és fer-nos amants platòniques. Remarcant la segona paraula. 

M'agradaria sortir de l'estat de yonki perquè és que és tal qual que quan tinc la meva dosi d'intimitat i mimos amb ella se'm passen tots els mals. 

Avui m'ha explicat que havia somiat amb un pavo i jo l'anava burxant i ella posant-se vermella. Al final li he dit que aviam si m'hauria de posar gelosa...

Ah, ah, bueno, perdoneu, perdoneu. Però es veu que ja estic practicant això de no prendre'm-ho tant en sèrio perquè no us estic explicant el que ha passat avui i és que ELLA m'ha deixat una noteta A MI!!

Quasi em desmaio. Vale, pot ser que per això també sigui que estic com tan bé. És un dels dies que ploro de joia perquè tot és tan bonic. 

Peeeeeeerò...no he d'interpretar això com un senyal de que sí sinó simplement que vol que estigui bé i efectivament, tal com diu, vol que seguim així. Doncs així seguirem. I aconsegueix que estigui bé. Sembla una idiotada el que diré però en realitat em sento tan estimada...(dintre de que no em pugui oferir tot el que jo vull).

Les meves amigues i les seguidores del podcast estan totes quasi ja d'acord amb que no m'hauria de donar tanta bola...però ho fa. I sabeu que jo estic encantada. 

Perquè ho vull transitar així, perquè ho vull viure, perquè ho vull travessar però no en el sentit d'estar ja a l'altre cantó sinó en el sentit de passar-hi a través. Que hi hagi el que hi hagi, lo bo, lo dolent, el que ÉS. Això és la vida ara per mi. 

Més amor

 Sí, avui em poso intensa perquè si soc així vull viure així.

I només vull dir que aquest amor em porta més amor. Però no de fora cap a mi, sinó de mi cap a fora. Com més estimo, més estimo. I no em refereixo només a G.

Sento que estimo molt a tothom qui veig. 

I em repercuteix en altres persones que també m'atrauen.

Tot i les hòsties que em vaig donant, sento que estic en el bon camí perquè només pot ser aquest perquè és aquest. Perquè recorro el que hi ha i la vida em travessa com jo volia. 

Avui m'he trobat M.C. i també té un cabell preciós i li volia fer petons i no vull passar-hi de puntetes.

I he sortit i he volgut dir-li a N.P. simplement que la vull veure i que vull parlar-hi, no necessito excuses ni dissimular. I m'ha enviat un àudio amb la seva preciosa veu de poeta.

I G. em deia que anés a per altres, N.P., per exemple i jo li deia que no, que només la volia a ella. 

Sembla mentida que haguem parlat d'això ja tants cops, que li hagi dit abraçant-la que m'agrada molt i que només la vull a ella i que després m'hagi dit que així està bé. Que l'únic que li preocupa és que jo estigui bé. Com vols que estigui bé? Com vols que no vulgui estar amb tu si em tractes tan bé? No puc parar de plorar. 

Sí, gaudim del dia a dia i intentem estar bé, esclar.

Em reservaré els missatges per no sé quin dia...els missatges d'amor platònic que no serviran per enamorar-te. 

Li he preguntat si no podia intentar enamorar-la. Mare meva, li  he dit de tot...

Tornem a la casella de sortida, torno a perdre en el joc. Però si no jugues segur que mai guanyaràs. Vull jugar a això i a tot. 

Mai voldré que ningú em tracti per sota d'aquest llistó d'amor (tot i el desamor). Gràcies per ser tan dolça amb mi, G. Això segur que ens aporta algo bo a les nostres vides, ho sé, perquè és amor i de l'amor en surt més amor i tot és amor.

Vale, vaig a dormir que ja estic desvariejant. 

Si voleu plorar com jo escolteu la cançó que m'ha compartit sa lluna als comentaris del post anterior. 

Gràcies persones poètiques del món per escriure cançons amb el que sento. 

Us prometo que no m'he pres res ( 😆)

Nou aclariment

 Hem tornat a parlar per aclarir les coses perquè jo ja m'estava flipant un altre cop però, com sempre, mecasondena, ha sigut tot tan bonic que jo vull que em diguin sempre    que no així d'aquesta manera. 

Jo estava avui com fatal (bueno, i ahir també) perquè...si és que ja ho sé...quan començo a abraçar-la no puc parar i em porta a la perdició. 

Però tant quan hem parlat en directe com després que ens hem enviat àudios, ella m'ha dit que així està bé i que si jo estic bé, ella està bé. 

Sé que jo vull i necessito més però, així podem estar bé? És que vull estar amb ella, ja he passat per aquesta fase, o sigui, estar en el sentit d'estar-hi amb el que hi hagi i sense flipar-me amb pensar que hi ha algo més. És la meva tasca. 

Ja tinc noves notetes pensades per enviar-li, no tinc remei. 

És un amor platònic i punt, tal com jo ja li vaig dir l'altre dia. 

Tinc feina a assimilar moltes coses. 

E., que encara no ha trobat el blog...estic per dir-li ja...m'ha dit que soc una romàntica però la meva resposta ha estat clara i contundent: si soc així, així es com vull viure i punt. 

Pillada

 Avui ens han pillat abraçant-nos.

Hem hagut d'esperar una eternitat que marxés una persona i es veu que no havia acabat de marxar o ha tornat...no sé...

Però de cop a mitja abraçada m'ha picat l'espatlla...que està aquí!

Ara ho penso i em ve riure...

Mira que he passat un dia de merda, no sé ben bé per què. 

Em passa que si ella està malament i jo bé em sento còmoda però al revés em sento TAN desprotegida i vulnerable!

És com que les parelles que he tingut (bueno, parelles o el que fossin) crec que mai m'han sostingut en aquests moments. 

Potser és per la darrera relació...o potser també les anteriors, no sé...però com si em xuclessin l'alegria, el bon rotllo i l'"aguante" i després no em reomplíssin el dipòsit. 

I amb G. , d'acord, ja sé que no tenim cap relació ni res però algo tenim, collons...no ho sé. Jo sento que m'acull i em tracta molt bé però en aquesta situació em sento tan profundament EN PERILL que no suporto estar malament, encara que sigui per altres temes, quan estic amb ella.

Sento com una pressió d'haver d'estar bé, contenta, de bon rotllo, oferint-li alegria, com si no faig això ja no valc per estar allà. 

Uf, avui estic fent autoteràpia, eh?

No sé què fer amb les notetes. Avui li he posat el poema més bonic del món. Però clar, no tinc feedback. Bueno sí, perquè els ulls no enganyen (the eyes, chico). Però jo què sé. 

Total, que primer havia pensat posar-li que si vol que quedem per fer-nos petonets (i que no ens pillin). 

Tot i que és una petició condemnada al fracàs perquè em dirà que no segur. 

Però tinc a la màniga llavors preguntar-li si vol anar a sopar amb mi (sense tocar-nos). 

No sé, com a guió de sèrie és molt maco però no sé si estic en condicions per dir-ho, de no ser que m'ho prengui ja com un final com el primer cop que em vaig declarar.

Tot i que no ha sigut un final, si no m'ho prenia així no podia fer-ho. Igual que ara. 

I em fa tanta tristor que s'acabi...però alhora penso que tal com és ara igualment s'acabarà algun dia, per tant no es pot quedar així. 

Jo què sé...aviam si aquesta nit m'inspiro més perquè la passada...he tingut molts malsons i així m'he llevat ja de girada i malament i així ha anat el dia.

Lo únic preciosíssim ha sigut la nostra abraçada interrompuda i pillada. 

Quan l'abraço es para el món i tot és perfecte. Però tinc tanta por de molestar-la i atabalar-la...

Necessito parlar-hi tant i, de nou, moro de por. 

Sopar

 Avui tornem al país de les fantasies i m'imagino que convido G. a un sopar romàntic a la meva nova casa.

Això m'ho puc imaginar, el que ja és estrany d'imaginar és que accepti i vingui però  a la fantasia tot és possible així que pica al timbre i jo no sé com he resistit fins ara els nervis però li obro la porta. 

Esbufegues de pujar les escales i jo ric, entres i he posat espelmes i tot a la taula, com en una sèrie. 

Al cap d'una estona ens asseiem i mirem el plat de reüll. Com l'altre dia que vam dinar juntes: no tinc gana, jo tampoc. 

Els nervis ens tanquen l'estómac, com em fan a mi des de fa un parell de mesos. 

M'aixeco de la cadira i miro a terra, camino cap a tu a un ritme pausat, com tu camines (i m'encanta). Camino cap a tu les 4 passes que ens separen. 

T'ofereixo les mans perquè t'aixequis i fas el teu somriure de quan et poso nerviosa girant el cap però t'aixeques. 

Em poso davant teu i et somric, et faig una abraçada però aquest cop no acaba amb una cobra. 

Sospires i jo també. T'acaricio la galta i per fi, aquest cop sí et deixes i ens fem un petó als llavis. Molt suau. 

Em tremolen els genolls de sentir el teu alè en el meu, per fi. 

Ploro d'imaginar-m'ho. Ploro per si passa, ploro per si no passa. 

Sento l'atracció tan forta, tan literal, tan bidireccional que em forada. 

No puc parar d'abraçar el teu cos de DONA. Una força poderosíssima m'empeny cap a tu i a anar més enllà però alhora sento que no puc! Què hem de fer?

Tot un dia sense saber res de tu se'm fa etern. Més llarg que un dia sense pa tu.

No sé per què soc tan valenta en persona i tan covarda i no t'envio cap missatge ni et dic res en tot el cap de setmana. Bé, sí, perquè necessito donar-nos espai però alhora t'enyoro tant i tan estúpidament. 

Dolços somnis bonica. Somia en MI. 

Boja

 Bueno, bueno...portem una tonteria a sobre...

G. està com una adolescent tot el dia amb les risites i el cachondeito. No sé com descriure-ho, ens hauríeu de veure per un forat, és tot el rato, avui des de que m'ha enviat un missatge per dir-me que ha vist el meu cotxe a l'autopista, m'ha pitat mentre jo aparcava i ha vingut a fer el cafè amb mi; passant per quan hem estat xerrant sobre uns temes decoratius amb molt entusiasme, fins que li he deixat un missatge dient-li que té uns ulls preciosos...

S'ha passat tota l'estona que he estat amb ella enriolada i despistada i anava dient, m'esteu liant, m'esteu liant, com a l'aire i m'esteu estressant (quan ningú ho estava fent, excepte la meva presència). Hi ha una energia allà INNEGABLE. 

Al final, després d'aquest panorama jo estava de MISTU màxim i he hagut d'anar-la a abraçar, esclar i li deia: 

- G. , què hem de fer??

I ella jijiji què hem de fer, què hem de fer...i esclar, no contestava res. 

M'ha tornat a fer la cobra (tot i que jo no tinc intenció de fer-li cap petó als llavis -no per falta de ganes-)  i li he dit "va, no em facis més la cobra". 

No en podem parlar ja més explícitament. 

I després com si res, i marxo i em fa un somriure que EM MATA. 

I vinga, així fins dilluns, aviam què tal. 

Boja em té, ja ho deia jo des del principi. Boja!

Buf

 Buf.

Li faig un petó (a la galta) i em queda la galta encesa durant una hora. 

No em puc arribar a imaginar què passaria amb la resta del cos. Combustió espontània?

Avui ha sigut un dia molt bonic (sense haver passat res de l'altre món) dels que em fan la sensació que amb això aguanto la resta del dia i de la vida. 

Ha dinat al meu costat i quan ja havia acabat s'ha posat de costat amb els peus tocant a la meva cadira. Aquest contacte indirecte ja m'encén també.

El meu àlias es convertirà en MISTU.

M'adono que realment la tracto com a la meva amant platònica. És a dir, no li faig res (a part de petons a les galtes i abraçades) però no dissimulo ja que és la meva persona especial i vull dir-li tot el rato. I em fa la sensació que li agrada tenir-me aquí.

Si totes dues estem bé així, seguim. 

Retrocedir

 En aquests moments sento que necessito retrocedir perquè m'he tornat a declarar, tot i que ja ho faig cada dia.

M'ha demanat si havia vist nosequè i li he dit que no perquè quan entro allà només la miro a ella i li he dit si podíem ser amants platòniques però només de sentir la primera paraula li ha entrat riure. Ens estàvem abraçant i així hem seguit. I ens hem tornat a abraçar. 

No es pot abraçar així i dir que no. 

G., potser algun dia t'adonaràs del que està passant. No descarto que llavors ja sigui massa tard. 

Però no dubto que està passant. 

Tu tan freda i tan serena...i tan tova i tan abraçable i petonejable. Ens hem quedat tan a prop quan hem desfet l'abraçada...com mai.

No te n'adones?

Demà reconcentro tota l'energia en el missatge que cada dia t'envio i retrocedeixo, si puc perquè necessito agafar aire. 

Demana. Demana! Demana'm que pari, demana'm que continuï! Demana'm que torni si no vinc. Demana'm que t'abraci. Demana'm que fem l'amor tot i que et sembli una cosa impossible. A mi no m'ho sembla i hi ha un huracà dins meu que es veu que no pensa deixar de lluitar per aconseguir-ho. No soc jo, eh? És una mena de força tel·lúrica (tot i que no sé què vol dir). 

Em deixo portar però em cuido. És com si estic fent raffting però amb casc. 

Bé, jo què sé, que això és la vida i em sento viva. Anem fent.

Intimitat

 Crec que el que més m'afecta tan positivament com negativament és la intimitat (o la manca de).

Perquè encara que "no passi res", si la sento estic tranquil·la. Si em falta estic ansiosa, com avui, que ha sigut un dia molt estressant i ha sigut impossible aconseguir-la ni un minut del dia.

Bé, sí, la primera mirada del matí ha sigut còmplice però ja està, 2 segons. Avui no ha vingut al cafè. Sisplau, que no es converteixi en costum perquè llavors quan no ve...Necessito espais sense la seva presència simbòlica. Sembla que estic fent un màster sobre les meves sensacions.

La meva còmplice ha convingut amb mi que què fa penjant aquesta story si no vol res amb mi. Però no cauré en aquest parany. No pensaré que vol res amb mi, sinó que experimenta sensacions positives. A la seva manera. I jo a la meva. Potser mai ens arribarem a trobar, jo què sé.  La còmplice també diu que m'estic obsessionant. Bé, no sap que això no és novetat i que a més jo és que soc així d'obsessiva. No li falta raó. 

Em té descol·locada (G., esclar) perquè quan penso que tot li és igual em sorprèn amb algo com divendres i quan penso que li importa la veig freda. Bé, suposo que no és fàcil de mantenir aquest equilibri.

Jo què sé...avui les guionistes m'estaven posant pals a les rodes tota l'estona. Demà serà un altre dia. 

Matí

 Avui m'he llevat amb ànsia de sentir el teu cos calent sota els llençols i he imaginat com t'acostaries mandrosament cap a mi fins a posar mig cos a sobre del meu i com sentiria el teu alè al coll.

Com somriuríem i xiuxiuejaríem i quasi no puc imaginar com tocaria tota la teva pell nua. 

Com sentiria la  olor devastadora dels teus cabells fins a l'ànima i com faríem l'amor a poc a poc. 

M'encantaria conquerir el teu cos molt a poc a poc, igual com estic conquerint el teu cor. Molt molt a poc a poc, petó a petó i mil·límetre a mil·límetre. Sospir a sospir.

Avui no t'he dit bon dia perquè cap story ni cap cançó bonica que em dediquis farà canviar la meva actitud. Sí, t'estimo des de lluny, i què, però  sé que t'arriba la meva llum i que et fa somriure i això dona sentit a tot. 

Friso per deixar-te ja el missatge de demà perquè t'escalfi un momentet el cor. Aquesta tardor sempre serà teva. 

Felicitat

 Tres notetes més tard ha publicat una story amb la foto que va fer a la primera nota (on es veu el seu nom amb la meva lletra) dient que "hi ha gent que et treu un somriure en dies complicats." 

Val, podria morir ara mateix de felicitat. 

Sé que no vol dir res més que el que és. Però ja en si és tan bonic que ara mateix m'és igual tot. 

Jolin, continuo dient que jo tenia raó: és tan bonic, que fins i tot quan em desespero és bonic de trist. 

Té raó la meva amiga E. (que no troba el blog, vaja, això crec): si no volgués res amb mi no es comportaria així. Jo no dic que vulgui el mateix que jo, potser sempre serà incompatible, però que és ALGUNA COSA el que tenim és una veritat ja innegable. 

És tan bonic i tan poètic que no puc esperar a dilluns a deixar-li la propera nota, ja en tinc tantes de preparades...

Jo que m'he passat la tarda pensant que aviam si se sentia incòmoda.

Però també em felicito (em felicito, fill) perquè no estic pensant EN ABSOLUT en canviar la meva actitud, al revés, només em reafirmo en continuar igual que fins ara. 

Si li trec un somriure en dies complicats, doncs ja és això. Ella em treu somriures, llàgrimes, orgasmes i mil coses més. 

Per cert, la primera nota portava el seu nom, però a les altres ja només hi escric G.

Avui, tot i que jo hagi marxat una mica feta caldo perquè quan em toca ja no puc parar i em frustro d'haver de fer-ho, en realitat ha sigut un dia en què ella ha vingut molt  a mi. 

Mireu. És tan bonic que és lo únic que puc dir. 

Per uns moments he pensat que com que avui m'he llevat tan d'hora ja estava dormint i això era un somni...però no. 😍

Somriure

 Del somriure que m'has fet avui després de trobar la nota  en visc per tres setmanes.

Els missatges que penso en deixar-te se me'n van cap a la poesia i l'amor perquè ets poesia i amor.

Però de moment continuaré controlant-me.

Recordo una escena d'una pel·lícula en que una persona vol domar un cavall (bé, ja sé que no és el mateix, esclar, però vull imitar l'actitud) i el que fa és acostar-se una passa i si el cavall es retira una passa, ella també fins que ell avança cap a ella. Doncs jo igual. 

La veritat és que així estic bé i tranquil·la i la resta de la vida flueix. I així és com vull estar passi el que passi, o sigui que vaig per bon camí. 

Avui li he fet un petó a la galta, el seu tacte m'altera tant...que l'he de dosificar perquè si no...bé, això, que m'altera massa. 

Em torna a funcionar la imaginació i així estic més tranquil·la (també) i contenta. 

Ella és de si mateixa.

La imaginació i els sentiments son meus i de ningú més i per tant tinc dret a sentir-los i a gaudir-los. 

Notes

 Jo amb les meves tècniques de seducció abocades al fracàs...

Avui he començat a deixar-li notes amb missatges positius. Bé, avui li he deixat la primera però n'hi vull deixar una cada dia. 

Bueno, era com si diguéssim anònim però m'ha pillat a la primera, esclar. Jijijiji.

Que qui havia de ser, si no, diu. 

Però penso que li ha agradat. 

Demà n'hi deixo una altra.

Penso sincerament que no n'espero res, només que li agradi i que ho gaudeixi. I ser aquell puntet d'il·lusió que ahir buscava...He pensat unes quantes frases que li vull dir, que penso sincerament i que la meva ànima vol transmetre a la seva. No són d'amor. Avui li he dit que és una dona forta i poderosa. 

Continuo orgullosa de com ho porto. 

Il·lusió

Vull ser la seva il·lusió sense perdre la meva.

Hi ha manera de fer això? Doncs ni idea.

Jo no puc posar en joc la meva il·lusió perquè ja me l'han destruït massa vegades i al final tampoc serveix de res.

Però alhora tinc el cor trencadíssim de veure que està malament i no puc fer-hi res.

No puc pel que ja he dit i perquè tampoc sé què fer. I perquè no depèn de mi.

Estic orgullosa de tenir aquesta reacció però alhora tristíssima. 

Ah, i comprovat que un cop començo a tocar-la ja no puc parar.

Hauré de tornar enrere.

Avui li tornava a tocar el turmell...socorro.

Demà tornem a l'antic paradigma. Res de tocar. 

Estava tan buclada, avui (ella) que necessitava abraçar-la per parar-la. Son tan pocs dies que baixa al cos...

Per cert, la meva amiga E. diu que vol trobar el blog. Si hi arribes et saludo i t'idolatro hahaha. 

Vinga, demà un dia més. 

Aquest matí ha vingut on jo faig el cafè. Quin bon començament de dia, si és que seria tan fàcil si jo fos la seva il·lusió com ella és la meva, és tan bonic i tan fàcil! 

Escut

 Avui totes les meves tècniques d'allunyament se n'han anat a prendre pel sac perquè G. s'ha desmontat.

He encertat en que el següent pas havia de venir d'ella i ha vingut. 

Avui que per circumstàncies ens hem vist més estona i hem estat soles, ha començat a plorar (per les seves coses que la fan plorar i a mi morir) i ja no ha pogut parar ni de plorar ni d'abraçar-me fortíssim.

No dic que sigui res sexual, però emocionalment he sentit que estem exactament igual i que hem de continuar per aquí perquè és que està vist que no podem parar. 

Li he dit que pot comptar amb mi perquè sento que és el que hi ha i que hi pot comptar.

I que tots els esforços que he fet per "oblidar-la" no són en va perquè igualment he de continuar sostenint moltes coses, així que jo continuo igual, intentant desconnectar quan no estigui amb ella. 

Soc el seu escut. Ho sé. Ho sap. Ho vull ser perquè és el que sento. 

És tan bonica, és tan bonic tot, encara que sigui trist...és tan bonic besar les seves llàgrimes i sentir que s'aferra a mi...és tot el que necessito ara mateix. 

Que ens trobem perquè totes dues estem en un mal moment? I què? Doncs esclar, perquè estem en el mateix punt del camí. 

La ola

 Avui em mereixo la ola. 

Per què?

Doncs perquè ho estic fent molt bé, collons.

Per molt que em dolgui. Que em dol.

Per molt mal que em faci travessar-ho. Que me'n fa.

Per molt que pensi que estic fent l'idiota en alguns moments. Que ho penso.

Per molt difícil que sigui. Que ho és. 

El meu cervell va interioritzant el marc teòric que li dono. 

Em costa moltíssim i vaig pel món amb el maó que m'he empassat però vaig anant-hi. 

Perquè no vull perdre G. com a persona i la vull estimar des d'una posició que pugui sostenir. Perquè l'estimo i la vull estimar però això implica respectar també la seva posició. 

Ja sé que cada dia canvio  i no sé com em llevaré demà ni què passarà però avui em mereixo la ola perquè he anat a la nostra cita diària perquè ho vull perquè ho desitjo i perquè ho necessito i m'agrada i m'aporta i em fa viure i vibrar i NO l'he abraçat. 

Gel

 Avui ha sigut el dia de la fredor.

A part de la seva, que de vegades apareix, el que m'ha tormentat avui era la meva.

M'he sentit molt desconnectada, no sé, no tenia ganes de veure-la, no tenia res a dir-li, m'era igual si m'abraçava o no.

És a dir. No. Esclar que volia tot això però no volia perseguir-ho, no volia pidolar-ho, només podia estar trista si no venia d'ella. 

Suposo que és es procés normal d'un trauma en decadència natural que no se pot resoldre...(i dale amb les lletres de les cançons). 

Avui em sento molt perseguidora, com si totes les meves històries (bé, totes no, només algunes que ara em venen al cap) haguessin sigut només perquè jo he insistit i l'altra persona ha dit...bueno va. 

I no vull més això, vull reciprocitat. 

Vull estar boja per algú que també està boja per mi. Això és possible? El meu cervell diu que sí però no ho sento. 

Cervell i cor en complet desacord  últimament. 

Pena infinita per G. 

Per haver aconseguit desconnectar realment de la seva vida (avui...ja es veu que això va segons el dia).

Per no tenir-la.

Perquè ella no em tingui.

Perquè ens perdem aquesta història tan bonica tot i que

La vida que ens hem perdut simplement no existeix (punts extra per qui endevini les cançons citades).

Última cançó: penses que hi ha un màxim de posar-se trist. (i sembla que no).

Abans...

 Estic igual que el 20 de juny, un dia després de somiar amb ella per primer cop. 

Com en AQUEST post.

Bé, igual no perquè ara no m'ho imagino i ni moltíssim menys ho espero. Han passat mil coses i he acomplert moltes de les fantasies dels posts tot i que sempre sense que passi res definitiu. No fos cas.

Però encara m'agradaria que passés, ara m'agradaria encara molt més.

Tot i que ara no passarà perquè voldria dir tantes coses si ella fes un pas, que hauria d'estar absolutament segura del que vol i això no passarà. 

Em fa pena que se m'hagi assecat la imaginació perquè era molt divertit. 

I si hi ha alguna altra persona...no crec que ara mateix pugui estar en el mateix estat que estava al principi d'aquest blog. Jolin, era molt divertit. Em sentia com molt feliç i molt poderosa. Però esclar, no es pot quedar una imaginant només per sempre més, la gràcia d'imaginar és anar cap a la fantasia, no? És el que et dona impuls.

Mira, us compartiré una lletra de cançó que li vaig passar al Marc Parrot (és broma, eh, és d'ell) parlant de G. perquè li cantaria amb un gust que em moriria:

Impuls (Marc Parrot)

despulla’m, desarma’m

però deixa’m gaudir del desastre

allunya’m i atansa’m
i perdre’t amb mi en el viatge

confessa i enganya’t
confon-me i empeny-me a buscar-te

espanta’m i abraça’m
amaga’t i torno a cridar-te

que vull sortir i entrar pels teus ulls
ser víctima del teu impuls

recordo i oblido
tot el que ens diem sense dir-ho

i moro seguint-te
entre el paradís i l’abisme

i tu sortint i entrant pels meus ulls
sent víctima del meu impuls

i els dos oblidant d’on venim i cap a on hem d’anar
i els dos oblidant el que sabem per tornar a començar