Sobredimensionar

 Ahir estava una miqueta baixa d'ànim. 

Pensava d'acord, ens veurem però bah. Al setembre ens tornarem a veure cada dia...

Necessitava algun gest per part seva i no n'estava rebent.

Fins aquest matí.

Un missatge.

Hauria de ser massa específica per dir què deia  però la meva sensació és que era un missatge que no calia "per quedar bé", sento que me l'ha enviat perquè ha pensat en mi. I a més era positiu i alegre. M'ha recordat un altre cop la sensació que estava perdent de quan ens vèiem. El feeling. Res en concret, només les sensacions. M'ha agradat i alegrat molt.

Segurament l'estic sobredimensionant, sí.

M'he quedat molta estona sense saber ni què contestar. Pensava fins i tot en no contestar res i aquesta sensació també m'ha agradat perquè és algo com que no va amb mi, algo que no solc fer (això de no contestar).  I m'agradava la sensació de "no contesto perquè és que no sé ni què dir" perquè me l'imaginava a ella tenint aquesta mateixa sensació i m'agradava molt. 

Val, estic escrivint fatal i super repetitiu, ho accepto.

Li he contestat al cap de molt quan m'ha vingut una mica què li volia dir (que tampoc era res de l'altre món).

Esperarem a dimarts aviam com és la retrobada. 

Mentrestant, princesa, et somio a prop però lluny, mirant el mòbil i pensant en mi. Esperant-me, mirant els detalls com jo faig. Una mica calculadora mig inconscientment...tenint-me present.

Vull que em tinguis present com jo t'hi tinc. Ara només és això.

Tinc massa calor com per ni tan sols somiar en tocar-te. Prefereixo enviar-te missatges, tot i que tan de bo et pogués dir el que realment penso i sento. Encara que fos amb indirectes.