Col·lapse màxim.
Aquesta setmana he estat de baixa.
Dilluns abans de les 9 del matí ja estava plorant sense poder parar, sense poder respirar i sense quasi aguantar-me dreta.
Només arribar G. i l'altra parlant de com havien coincidit el cap de setmana i G. havia conegut la seva mare i tot el que s'havien dit, i com se la imaginava, i unes coses que li va portar de part seva i la bona olor que feien.
Ja imaginar-me-les juntes el cap de setmana em supera del tot.
No puc estar allà amb elles dues, veient tot el que no puc tenir, veient tot el que tenia, sí, amb G.
Ho tenia, perquè encara recordo quan em va insistir perquè anés a conèixer els seus amics un dia que vaig anar al seu poble i ella no podia baixar.
Potser és que ella és així.
O potser, com jo sospito, ha volgut fer amb l'altra el que no podia fer amb mi perquè clar...no fos cas.
El cas és que no puc contemplar més com és encantadora i adorable i com és capaç d'estimar i implicar-se amb una persona i com li arriba a importar i com la prioritza i la cuida i defensa...però a mi no.
A mi ni les migajas.
No sé en quin moment vam perdre la capacitat de dir-nos coses del dia a dia.
Bueno, ella va perdre-la i no em diu ni "a". Absolutament res.
No sé res de la seva vida.
I compartir amb ella el dia a dia així EM DESTROSSA.
Si he d'anar allà en peu de guerra, com diu la psicòloga i fer veure que no hi és, que no hi son, vaja...
Ahir al vespre vaig redactar el que els hi vull dir a totes dues.
Que sisplau deixin les mostres d'amor davant meu. Que jo faré el possible per distanciar-me també. Però que em fa molt de mal.
A una que ja sap com l'estimo i a l'altra que ja sap que em sento molt gelosa.
I a totes dues dir-los que també he parlat amb l'altra i que per mi poden continuar fent veure que no passa res però ja saben què passa.
No sé, hauria d'estar amb unes normes estrictes i evitar compartir espais.
Però no sé com podem fer reunions d'equip en aquestes condicions o de nivell.
Parlar estrictament de la feina, sí, clar...Si pot ser per escrit o a través d'una altra persona. No sé com es pot fer així la feina...
Potser lo únic que vull és castigar-la per no estimar-me i és molt més senzill per tothom que continuï de baixa...
No sé què he de fer.
Ja sé que el canvi d'actitud estar en mi.
Com diu la psicòloga ja ho he fet tot, ja ho he provat tot i està clar que NO VOL estar a la meva vida ni jo a la seva, que no vol saber res de mi ni que jo sàpiga res d'ella.
Només està disposada a compartir-se amb l'altra, que és la única que és prou perfecta i té prou categoria per relacionar-se amb ella.
Això sí, que jo ho vegi.
Doncs si no hi soc no ho veuré.
Lo de ojos que no ven corazon que no siente és mentida.
Perquè jo estic aquí de baixa perquè no puc ni estar i elles estan allà juntes en el seu núvol d'amor amb tot perfecte com si res.
I per què a elles els hi surt tan bé? I a mi tan malament?
Ah.
I avui fa tres anys (no el mateix dia però sí el mateix moment: últim dia del segon trimestre) que marxava amb el seu amant davant dels meus nassos. Sí, davant dels meus nassos perquè m'estava enviant fotos des de l'aeroport (a mi no, al grup; però també a mi) sense cap mena de mirament pels meus sentiments.
No sé si amb la baixa li haurà entrat al cervell que és en sèrio. Suposo que li continuarà sent igual i no tindrà remordiments ni res.
No sé.
Fa tres anys també em vaig passar el dia plorant.
Fa dos anys li vaig dir que em fes una abraçada perquè me la devia (i n'hi vaig fer tres). És quan millor estàvem. Jo hauria pogut continuar per aquell camí i hauria estat bé. Érem amigues. Teníem confiança. Em sostenia.
Però tot es va torçar i mai més va tornar.
Després ja, només la va entendre l'altra i ja amb ella s'ha quedat per sempre més. Quina sort. Menys mal que va aparèixer aquest personatge a la serie. Si no, no sé què hauria sigut d'ella.
