Li he dit

 Sí. 

Així amb el títol ja us trec de dubtes. 

Ha sigut TAN bonic, que encara em fa més pena que m'hagi dit que no (com ja era de preveure). 

Tot i que a part d'apenada, estic molt contenta de com ha anat i molt orgullosa d'haver-li dit, de com li he dit, de com m'ha respost i de les dues abraçades que ens hem fet. 

Estic molt contenta i tinc moltes ganes de plorar. 

Avui jo estava de subidón. Em sentia com molt poderosa, molt digna i molt contenta i he pensat: avui és el dia, és avui. Avui li has de dir. Sort que ahir ja l'havia avisat i així no he hagut de dir allò tan incòmode de t'he de dir una cosa i tot això. 

He anat a la nostra cita de cada dia (que ja no serà) perquè no li podia dir en un altre context. He anat vermella com un tomàquet, amb el cor a 1000 per hora i  rient de nervis. 

Ha sigut tan fàcil dir "és que..AQUEST MOMENT! Em passo tot el dia pensant en aquest moment i estic com una moto tot el dia i després no puc ni dinar".

Ha somrigut, no estava contrariada, tot i que no sabia què dir-me.  Estaves tan bonica...

Li he dit que m'encanta, que és super bonic el moment i la intimitat que s'ha creat. 

Estic molt contenta perquè sento que li he pogut dir tot (encara que seguiria infinit). 

Fins i tot en alguns moments de la conversa he sentit que he anat de sobradeta...li he dit que en alguns moments havia dubtat de si estava passant alguna cosa (somriures com a resposta).

No m'ha dit directament que no però m'ha quedat més que claríssim que NO VOL. 

No pas que no senti res. Prefereixo quedar-me amb la sensació que podria ser i respectar que no vol. 

Perquè l'he abraçat i li he dit "és que per què no? Seria tan bonic! No ho has provat mai amb una dona?" I em contesta: no me lies!

El meu cervell interpreta: voldria que em liessis, em deixaria però no ho vull, no em convé, no m'interessa prou. 

Suposo que es distanciarà. Que em distanciaré.

Li he dit que no aniria a veure-la, però també li he dit que si podria anar a abraçar-la, li he dit que m'encanta mentre l'abraçava, que bé...que bonic, en sèrio. 

Intentaré posar en pràctica la tècnica que em va dir un cop un amic. Aguantar el màxim de dies i quan em vegi molt apurada anar a abraçar-la.

Quan estava parlant amb ella m'he adonat que per primer dia des que li vaig robar, avui no m'havia posat la seva goma de cabell al canell. És increïble lo xivato que és el cos. 

Tinc ganes d'estar trista, d'estar trista perquè és tan bonica i perquè podria ser però no vol.

Quan ja marxava m'ha dit que no somii amb ella. Ai...massa tard. Li he dit, calla calla, que tot va començar amb un somni.  M'agradaria saber des de quan ho sap. 

Li he dit que em sap greu haver-la fet donar carbasses dues vegades seguides i diu que normalment a ella no li passen aquestes coses. No sap que el seu perseguidor va captar l'energia que jo li estava donant amb la nostra història. Ho sento noi, l'energia no era per tu. Per mi tampoc però. 

M'agrada notar lo clar que ho tinc i que no penso fer res més per "intentar" res. Estic molt tranquil·la de no haver d'anar a la nostra cita tot i que ho adorava però també em posava negra. 

Després li he dit a la companya que no marxava. Pobre. Li he dit com de passada i li he suplicat que no digui res a ningú. Però almenys en podré parlar amb algú. 

Ho veig com a vista d'ocell i és que, realment, ho trobo tan bonic. Com em va dir una altra amiga, és lo més natural del món enamorar-se. I és super bonic. I per una part ha d'estar contenta que hagi passat. A tots ens agrada agradar, suposo. 

Que no la lii...hi ha mil factors que fan que em digui que no. Però estic orgullosa de mi mateixa de no pensar que és perquè no li agrado. 

Algo ha passat i ja m'ho quedo per sempre.

Ara és meu. Ara torno a mi. Ara podré dedicar l'energia a mi i a altres coses que la necessiten. 

Gràcies G. T'estaré observant com una Idgie Threedgood per si mai vols tornar.

També li he dit que si canvia d'opinió ja ho sap. M'encanta perquè dono per fet que és una opinió i una decisió i no pas un sentiment. No és en plan: m'encantaria però no sento el mateix. És en plan: podria sentir el mateix però no m'interessa.

Ole jo. Punt.