Poesia

 Avui ha tornat a dinar al meu costat. Venga. I ara ho volen fer així un dia a la setmana. D'acord.  😑

Estic al seu costat tota l'estona com tirant enrere, com fent força per no apropar-m'hi. Quan en realitat estem com cada cop més a prop. Si estiguéssim prou estona em fa la sensació que ens arribaríem a fusionar. 

Demà tinc moltes ganes d'anar  un altre cop a la cita i dir-li simplement que necessito una abraçada. Potser ho faig. 

La idea seria oblidar-la i acceptar que m'ha dit que no però la realitat és que això és molt difícil i potser necessito retrocedir una mica per poder tornar a avançar.

És possible que des de que li he dit estigui més bonica, somrigui més i el seu somriure sigui més lluminós i preciós?

Si almenys això ha servit per posar-la contenta...a mi també m'hi ha posat durant un temps. Ara la veritat és que ho passo una mica malament.

JA HO SÉ que es veia a  venir però tampoc he pogut fer-hi res. A part de que ja m'agrada que les coses passin, encara que siguin doloroses. 

Vull escriure poemes als seus ulls i als seus cabells, vull tocar la seva pell tota l'estona que la veig, vull sentir la seva veu tot el dia. 

La trobo a faltar, a ella i a les seves abraçades i a la calor que em donaven, sí. 

No sé deixar fluir en aquestes condicions, estic massa...no sé. Frustrada. Contrariada. Ferida. Desconcertada. 

Ja he passat per això i sé que al final passa. Però mentrestant. Cou.

La poesia em menja per dintre. Vaig a llegir-ne. Almenys...