Il·lusió

Vull ser la seva il·lusió sense perdre la meva.

Hi ha manera de fer això? Doncs ni idea.

Jo no puc posar en joc la meva il·lusió perquè ja me l'han destruït massa vegades i al final tampoc serveix de res.

Però alhora tinc el cor trencadíssim de veure que està malament i no puc fer-hi res.

No puc pel que ja he dit i perquè tampoc sé què fer. I perquè no depèn de mi.

Estic orgullosa de tenir aquesta reacció però alhora tristíssima. 

Ah, i comprovat que un cop començo a tocar-la ja no puc parar.

Hauré de tornar enrere.

Avui li tornava a tocar el turmell...socorro.

Demà tornem a l'antic paradigma. Res de tocar. 

Estava tan buclada, avui (ella) que necessitava abraçar-la per parar-la. Son tan pocs dies que baixa al cos...

Per cert, la meva amiga E. diu que vol trobar el blog. Si hi arribes et saludo i t'idolatro hahaha. 

Vinga, demà un dia més. 

Aquest matí ha vingut on jo faig el cafè. Quin bon començament de dia, si és que seria tan fàcil si jo fos la seva il·lusió com ella és la meva, és tan bonic i tan fàcil!