Ni malament ni bé

 Ara estem tan bé! Estem tan bé com a amigues...Hem recuperat tot el bon rotllo, crec, que teníem abans que ella sabés res, abans que jo tingués esperança, abans que ens abracéssim i el nostre cos parlés per nosaltres, abans de les notetes...Ara serà qüestió d'avançar per un altre camí. Aquest ja hem vist que no. 

Jo sé que això no és el que jo vull i necessito i sento però almenys em permet estar tranquil·la, fixar-me en altres coses de la meva vida i tenir alguns moments en què estic contenta. I gaudir de la seva companyia, de la seva complicitat, de la seva olor, de les coses que m'explica, dels seus somriures...

No estic malament però tampoc estic bé. Però almenys no estic malament. No sé si m'explico.

Això és el que volia, no? I penso que em fa bé, tot i que també em posi trista i m'emprenyi. Almenys no tant. 

Costa molt aplicar els filtres de l'amistat quan sents que sempre voldries anar més enllà. Però és la única opció.

Avui li he dit que aviam si venia a fer el cafè, com amb molta confiança. Demà no perquè ve més tard, m'ha dit. 

En realitat no vull que vingui.

Bueno, en realitat sí que vull que vingui però no vull estar pendent de si ve o no ve. Vull fer com avui i demanar-li que vingui. Vull que sàpiga que m'agrada, que vull. 

I m'encanta que em demani consell amb coses de la feina i vulgui saber la meva opinió i me la pregunti. M'encanta perquè noto que no ens estem frenant, que flueix el que hi ha. El que sigui. El que no m'agrada que sigui però és el que és. 

Al meu cervell romàntic només li queda buscar posts d'instagram per compartir a les storys que vagin per ella però que no es noti massa i observar com les mira de seguida. Sé que és una parida però m'imagino que soc com un Cyrano de Bergerac, conquerint-la amb les paraules. M'imagino que sap que ho poso per ella i s'ho pren personal. M'imagino que li agrada i que ho espera cada vespre. Sempre va bé deixar un raconet a la fantasia, no? Son com les notetes que li enviava però dissimulant. 

D'altra banda, em dona un caliu, una seguretat i una pau pensar en el que em va dir que "era una apalancada", tot  i que m'ho digués com a excusa per no quedar amb mi...És com si ella fos un lloc on puc retornar, que no canviarà. Tot i que és mentida perquè quan marxi s'haurà acabat tot. Però ara em fa aquesta sensació, no ho puc evitar. 

G., bonica meva, somia amb mi. Com diu un post q no compartiré a les story perquè és massa poc dissimulat... "sueñame, que me hace falta". Si tingués poders, els utilitzaria perquè somiés amb mi. Molt fortament. Molt. I molt sovint. Buf.