En mi

 Últimament  estem molt unides jo i NC., tot i que ella sí que plega la setmana que ve i se'm parteix el cor perquè em sosté, igual que tantes altres persones últimament. Potser al setembre torna però no se sap. 

I sí, aquests últims temps em refugio bastant en ella, tot i que no en quant a "agradar-me", però com que té aquest puntet que a mi em suma, doncs m'apropo molt a ella i estem com super bé. 

Doncs no va i em diu avui que ha somiat en mi. Que res, eh, no vol dir res en absolut però que ha somiat que estàvem totes dues de càmping en una tenda.

M'encanta, una mica més i somia en la cabana. Ai...què se n'ha fet de la cabana? Tan de bo el meu cervell m'hagués permès quedar-me allà. Però no...jo dale que te pego amb la realitat...

Amb G. estic fatal no, fatalíssim. Ara estic com pitjor jo que ella, més distant, estic moltíssim dolguda de que no vulgui anar en cotxe amb mi. A cada trajecte sento que se'm clava més fondo el punyal. 

Vull perdre-la de vista. La trobo a faltar i em trobo a faltar en ella, fins i tot trobo a faltar desitjar-la com ho feia. Al final quan no tens absolutament cap possibilitat el desig es rendeix. 

Per una part ja està bé però per una altra és tan trist...

El desig es rendeix però l'amor no i el vincle tampoc. 

Avui la companya còmplice m'ha fet plorar dient-me que passaria l'estiu i no ens veuríem i jo em recuperaria però que quan tornés al setembre i la tornés a veure (a G., esclar) em quedaria sense alè.

Això és el que passarà. El que passa tot el rato, que em treu l'alè. Que només penso en abraçar-la i que es pari el món. Tinc ganes d'abraçar-la i no dir res, ni bon estiu, ni que et vagi bé ni descansa, ni una puta merda en vinagre. Com m'abraci per dir-me això algun dia crec que no podré evitar fer-la callar. 

Em sento "ningunejada" per ella, com si no hagués passat res, com si no hagués existit res, com si res tingués importància.

I m'envia un missatge parlant sobre la pluja, com si res...com si jo no estigués gastant mil hores anant en tren perquè a ella no li dona la gana de veure'm la cara al seu cotxe. 

Estic utilitzant tota la dignitat que em queda però em sento fatal i super agredida.  Perquè a més  no sé ni per què és. La meva amiga T. (coach...) diu que em mereixo una explicació. Però no sé si me la mereixo, sento que no, no la demanaré ni ella me la donarà així que estem arreglades. 

I a sobre no puc parar d'estimar-la i preocupar-me perquè estigui bé. 

Intento pensar en NC. i jo en un càmping però no puc. Perquè amb ella NO HI HA feeling.

I amb G. sí. 

Sé distingir-ho. 

Punt.