Carambola

 Gir de guió.

Carambola que no m'hagués pogut imaginar per molt que imagini i per molt que sigui el títol del blog. 

Resulta que d'ara endavant treballaré AL COSTAT de G., juntes, colze amb colze en equipo amb l'amiga xupiguai, que em dona bastant pel sac, però bueno, sembla que ara estem de bones totes tres.

Però treballar amb ella. 

O sigui.

A veure.

Estic, primer de tot, en shock i segonament cagadíssima.

He de sortir de la fantasia per aterrar a la realitat.

No puc parar de pensar que no tot serà tan idíl·lic com divendres passat que era un dia extra com un bolet i que ja m'anava bé, en realitat. 

Ah, no, amiga. 

Alerta amb el que desitges perquè es pot complir.

No volies estar amb ella?

No volies treballar amb ella? 

Doncs ara veuràs.

Els guionistes han superat totes les meves expectatives.

Necessito tres dies de silenci per poder-ho assimilar. 

Bueno, no serà fins l'altra setmana...així que tinc una mica de temps però...en sèrio...molt fort.

Menys mal que em sento molt situada i em veig capaç de concentrar-me en la feina i a sobre fer-la al seu costat em motiva més que res a la vida. Em motiva i em concentra és que és com el paradís, és el joc paral·lel, el somni de qualsevol persona una mica neurodivergent com jo. 

Jo fent lo meu i ella fent lo seu però compartint-ho. Al costat. No sé.

Em sembla meravellós i aterridor en el mateix grau. 

M'aterreix que no sigui tan meravellós com m'imagino.

M'aterreix que ella no se senti a gust. 

Tot i que li vaig dir en secret que era una possibilitat que passés (perquè ho estàvem decidint amb la directora) i estava molt interessada sobretot amb si jo acceptaria...

No sé, semblava contenta, com que la idea li agradava però jo què sé...potser no. Segurament la remou i l'espanta igual que a mi. 

Vull que estiguem molt bé. 

Potser és la meva oportunitat per estimar-nos el màxim d'aprop. 

No sé. 

Em sento com...no em parleu. 

Menys mal que li vaig dir que necessitava allunyar-me d'ella...

Ara estem bé. Des de l'activitat extra que ja tornem a parlar, no s'ha tornat a tancar el canal de comunicació, no sé, estem NORMAL. 

Però no toleraré que torni a estar "rara" i que em digui que no és per res. Si vol que no em digui què és però prou ja de gaslighting. 

Jo vull que puguem dir que el sol fa vitamina D i que ens ha de tocar a la part de dintre de l'avantbraç (un altre cop aquesta part del cos) i vull poder dir que el pròxim dia que compri xuxes que compri besitos.

No vull més coses rares.

Vull viure-ho.

Vull viure normal, lo que vindria a ser LA VIDA. Que és prendre el sol a la part interna de l'avantbraç i menjar besitos. 

Això és el que vull amb ella. 

I estic cagadíssima. 

Cagadíssima.

Moltíssim.