Cuida'm

 Aviam, com ho explico.

Aquest matí m'he llevat pensant...avui és el dia que G. no ve perquè no es troba bé.

Per què ho he pensat? Doncs per la conversa que vam tenir divendres.

Que em va dir que estaria amb el seu pare dissabte en comptes de diumenge (com sempre fa) i que aviam si podia descansar i vam estar parlant d'això...i la vaig veure molt moixa amb el tema.

I vaig pensar...quan està així, que només vol descansar, es posa malalta. I mira. Pam.

Total.

Qui no es trobava bé i tenia mal de gola i dècimes i ha estat a punt de no venir? Ella.

Però el post no anava per això.

Sinó perquè al matí m'ha enviat un àudio (abans que jo sabés que no es trobava bé) demanant-me una ampolleta d'aigua del bar (aquell recurs que sempre apareix el dia que li interessa). Així, amb la veu agafada, com de peneta tota sèria...

Tot i que jo no l'he sentit. Catxis. 

Després li he portat aigua de la cuina perquè és que no puc evitar cuidar-la. 

La meva pregunta interna d'avui és la següent. Si no pots dir-me "segons què" perquè no m'ho emporti al meu terreny, per què em busques quan estàs tova i no et trobes bé?

I dic buscar perquè l'àudio d'aquest matí era totalment innecessari, és per buscar-me.

Ja. És molt dissimulat i efectivament no li puc recriminar res però jo ho sé.

Ho noto. 

No em demana aigua un dia qualsevol amb aquella alegria o quan no passa res.

Sempre me la demana en moments crucials.

Com el primer dia després de les vacances després d'haver parlat (no me la va demanar, va venir a buscar-la), o el dia després que jo quedés amb A. per veure una peli a casa meva. 

En fi...que la meva sensació és que em demana que la cuidi i després em repudia.

Però com que estic molt centrada i molt situada, no em desestabilitza. Només ho observo.

Cuida'm...ai no no, no em cuidis, no et vagis a pensar que SOM NÒVIES. 

I així.

Ara li he preguntat què li ha dit el metge...aviam si li sembla adient contestar-me. 

Pobreta meva...sense la mama que la cuidava...