Passió

 Buah...V.

Quina passió de dona. 

Quina passió em desperta.

Quin subidon mirar-la als ulls. 

Quin viatge he fet només amb una hora d'assaig i un petit pica-pica que hem fet després.

Primer la veig, ella és la directora, esclar, jo només una cantaire. Només. Em sento molt petita. Molt poc important. Insignificant.

M'adono que no m'agrada sentir-me així tot i que per la situació...és lògic. Però no tinc per què sentir-me "inferior".

Hi ha com una veu interior que em diu "com va a fixar-se en tu? No li mportes". Va...calla. Però no calla.

Després ens ajuntem algunes (bastantes) per fer aquest petit pica-pica d'aniversari d'una altra cantaire. 

L'espai m'empeny cap a ella, cap a V. Els guionistes m'hi empenyen. I jo hi vaig. Com un riu que "va" cap a un lloc. Un anar que no és una intenció però allà arribes.

Arribo al seu costat i m'hi assec.

La miro, m'agrada com parla, com es mou, m'agraden molt les seves dents, que ella mateixa va dir que no li agradaven...hola? M'agraden les coses que diu, la passió que hi posa tot i que esclar, és d'un altre país, està aquí per un temps curt, només uns quants mesos, pocs; tot és molt descontextualitzat. 

Però allà som ella i jo assegudes a terra en una plaça menjant doritos rodejades de més gent però parlem.

Em pregunta coses. Jo li'n dic (no sé si m'invento els pronoms febles...) i m'escolta.

Ens mirem als ulls i noto com se m'encenen, com se m'encén la passió.

Ja no em sento insignificant.

Ja no em sento "inferior". La veu calla quan els nostres ulls es connecten.

Em sento poderosa. Em sento passió. Sento que em surt per la mirada. 

Li explico coses.

La nostra conversa se'n va cap a coses profundes.

Quina llàstima que duri tan poc però m'agraden les persones amb qui les primeres converses ja son profundes. No son d'ascensor per omplir l'espai sonor i esquivar la incomoditat d'estar en silenci. 

M'agrada com soc. M'agraden les coses que dic. M'agrada parlar de les coses que em mouen a la primera de canvi.

M'agrada ser profunda i demostrar-ho. M'agrada ser-ho. O sigui, com exercir. 

Ens diem coses boniques, ens somriem, fins i tot li he fet una carícia a l'esquena. 

M'agrada molt.

I una altra part del meu cervell està dient: ho veus? Així és com vull viure.

Així és com entenc jo el poliamor.

Els meus sentiments per G. no han canviat perquè V. estigui aquí. Al revés, m'encantaria compartir-ho amb ella. 

M'imagino (a vegades sento que més que viure la vida la imagino...però no és una mica això, també?) que si fos la meva parella la vivència seria la mateixa i m'agradaria que pogués coexistir. 

De fet, si mai torno a ser parella amb algú (ara mateix ho veig com una absoluta quimera impossible però jo què sé, el meu raciocini em diu que podria ser) li plantejaré això: a veure, jo m'enamoro sovint. De situacions, de persones, de coses i necessito viure aquesta passió que no "pren" res a altres vincles o a altres passions que pugui tenir. 

I vull viure-ho així.

Si el cos m'empeny cap a V. aniré cap a ella. Si el riu em porta cap allà és on aniré. 

Ja sabeu perfectament, aquest serial és així, que no "passarà" res. O sigui, per mi està passant perquè aquesta petita connexió considerant les circumstàncies per mi diu molt però ja m'enteneu, segur que no ens lliurem a la passió del cos perquè a sobre segur que és més hetero que hetero (com tothom, quina mania) però m'és igual. 

Per mi viure-ho així ja és molt i només poder-me notar en aquest lloc em dona vida. 

A mi haver-nos mirat als ulls, haver-nos somrigut i haver tingut aquesta complicitat m'omple.

Tenir sexe? Home, també estaria bé per variar una mica però juro que no em frustra la seva manca. 

Em sento bé. 

M'apassiona i em sento viva.