I més dol

 Com era bastant previsible em va contestar una altra vegada que no passa res. Que a ella no li passa res.

Ja, doncs a mi sí, li vaig tornar a contestar.

Però interpreto que no li importa...

Sí que aquests dies ha estat més comunicativa amb el dia a dia, com a mínim em mira a la cara i em respon amb una frase coherent si li dic alguna cosa. 

No sé, suposo que és el màxim a què puc aspirar perquè el tema explicar-me algo o preguntar-me o interessar-se ja fa massa que està passat de moda, no entenc com no he assimilat que ARA és així. 

Que la única persona que li interessa de la feina és l'altra i és la única amb qui pensa parlar.

Avui no ha vingut perquè no sé què li passava al seu pare. A la que treballa al seu costat i a mi ens ha dit això, però l'altra m'ha dit que clar, que l'amiga xupiguai li havia explicat TOT. Perquè a ella sí que li explica. A la resta no perquè no sé.

És que ho dic i tinc ansietat, em falta l'aire, és com si estic vivint una irrealitat. 

No em puc creure que G., la meva G.ara sigui algú que no em diu absolutament res i amb qui no tinc cap mena de lligam i, el que li vaig dir: no sé per què.

No sé com algú pot canviar tant i dir que no passa res. 

A més diu que ja em va dir per nadal que no li passava res però no és veritat, perquè em va dir que li passaven coses però bueno, com que parlem d'universos paral·lels que mai es trobaran...

El que sí que no entenc és per què li dic res ni per què li parlo.

Però és que estic malalta, és que no puc sortir d'aquí, no pot no importar-me, no puc passar d'ella i deixar-la anar i que no m'importi. No puc!

No mantinc l'esperança de que canviï i "torni", simplement pateixo el fet de que ja no hi sigui. 

No sé quina fase del dol deu ser però és eterna. 

No sé quants dols tinc acumulats.

Però tinc clar que el que pitjor porto és que hi hagi una persona davant meu que tingui tots els privilegis que jo tinc negats. La seva amistat, la seva devoció, la demostració pública del seu amor per ella, la seva fidelitat, el seu somriure, saber de la seva vida, que busqui la seva companyia, la seva complicitat, els seus secrets, la seva proximitat corporal...

Ho porto fatal, és una tortura. 

I sí, potser G. està més amable amb mi però no hi fa res, no pot fer-hi més perquè no li interesso gens ni mica. 

És que fins i tot, avui no ha vingut a la feina i abans em preguntava, quan no venia. I avui...no sé, jo li he dit i m'ha dit que vale. 

Em contesta però amb una actitud de: tu vols que et contesti? Doncs et contesto, pam, aquí ho tens. Sento més despreci que una altra cosa.

I entro en el mode paranoia i cada cop em sento pitjor i el seu "no em passa res" per mi només significa m'importes una merda. 

Deu pensar que el que li dic...no sé, és teatre o...això, que simplement no li interessa.

Sí, com em diu alguna gent, no tinc dret a demanar-li res. 

Doncs deu ser això. 

Ella deu tenir dret a retirar-me la paraula per res i jo no tinc dret ni a saber per què. 

No sé ni si demanar hora a la psicòloga un altre cop perquè també sento que em diu "doncs passa d'ella i ja està".

I no sé, igual com no sé per què ella passa de mi d'aquesta manera, algú pot entendre per què jo no puc? És que no puc, ja m'agradaria passar i que no m'importés i no m'afectés el que fa o deixa de fer però no puc. 

Com diu una altra bona amiga...què devia fer a l'altra vida per ara merèixer aquesta tortura? 

Per què el tema que més em toca i més profund m'afecta és el que més em fa patir? 

No podria ser enamorar-me d'algú que també s'enamorés de mi? No sé, a la gent li passa...no ho veig tan difícil. 

Ja tinc una edat, no suporto més consells. 

Com també m'ha dit la meva amiga i còmplice del principi dels temps...només vull dormir i no despertar-me. A ella no sé què li passa, no m'ho vol dir, no té ganes de parlar-ne, però em va dir això i tinc el cor trencat.

Almenys dilluns torna la meva estimada ex-directora, que estava de baixa. 

Tampoc canviarà res i potser encara em farà estar més trista perquè ella em veu i sap com em sento.

Vull amagar-me sota una rajola.

Vull no veure G. mai més.

No aquesta G.

Però la vida és ara, i ara G. és així.

I ara existeix l'altra, que ha vingut a rescatar-la i salvar-la. Ella sí que pot. No té el síndrome de la salvadora, simplement existeix en la seva perfecció excelsa i li salva la vida. I la salva de mi. 

Quina història tan bonica i romàntica.

Ja, sí, però era meva i no seva. La història, dic. 

Es veu que em vaig equivocar i en comptes d'abraçar-la i acompanyar les seves emocions el que havia de fer era parlar de les compres del shein i fer veure que no passa res fins la fi dels temps. 

Esclar. No soc aquesta persona.

Avui pensava també. Clar. Em va conèixer i simplement no li va agradar com soc. No li agrado però en el sentit més fastigoset de la paraula. Quan algú NO T'AGRADA com és. Sabeu aquesta sensació horrorosa? Doncs aquesta soc jo.

Aquesta és la opinió que te de mi la persona amb qui més m'he obert i a qui més li he mostrat la meva vulnerabilitat. 

Ho faig super bé.

Perdoneu, aquest blog últimament sembla "el mur de les lamentacions". Perquè les fantasies i els somnis no els veig enlloc. 

Imagino que tot això tindrà un final en el temps però la veritat és que no veig la llum al final del túnel. 

I cada dia és la tortura o la tortura d'esperar la tortura perquè en qualsevol moment me les trobo en qualsevol racó cutxitxejant o buscant-se i dient en veu alta lo contentes que estan de veure's l'una a l'altra. 

I després que tothom està tan bé i totes parlem tant i ens expliquem tantes coses i estem tan unides...em sento la ovella negra màxima i que tot el mal ambient ve de mi. Perquè només tinc ganes de plorar i matar-les a totes.

I després que som totes tan amigues ahir era una data important per mi i ho havia comentat a bastament...algú se'n va recordar o em va dir alguna cosa al respecte?

No.

G. tampoc, clar, ni se m'afigura, hem quedat, oi? Doncs això. 

G. no pinta res a la meva vida i encara moltíssim menys jo a la seva.

Però com que no passa res...

Li dic que no puc més i que estic fatal i que estic tristíssima i la resposta és a mi no em passa res, ja t'ho vaig dir. Ahà. 

Ja sé que vaig dir que no necessitava resposta i és que no l'espero però em deixa de pasta de moniato que li digui això i es quedi igual. 

I no li dic per fer-la reaccionar però és que és veritat, em sento així, abans li importava. Al principi plorava perquè no em volia veure malament. Perquè no volia que estigués malament per culpa seva. Ara li és igual, es veu. 

Sí, ja sé què està pensant tothom, que passi d'ella. Però jo no puc evitar el que sento. 

No sé com sortir d'aquí. No em sento en procés. Em sento estancada. Això és nou. 

Em sento atrapada en el dolor i lo únic que puc fer és patir-lo.

Ahir no podia dormir, tinc malsons...

Em venen flaixos d'elles dues, és que no puc estar més gelosa. Estic posseïda per aquest sentiment, per aquesta emoció.

No sé què vull ni què necessito.

Sí que penso en altres coses i faig altres coses i altres àmbits de la meva vida estan avançant però en aquest àmbit estic cada cop més empantanegada. Cada cop més enfonsada en les arenas movedizas. 

Cada cop em fa més mal. 

Això no és un dol. Això és una ferida infectada que supura. 

Torno a pensar molt seriosament en agafar la baixa. 

Puc fer veure perfectament que em fa mal l'esquena. Això cola sempre. 

Necessito un respir. Tot i que igualment, m'he de quedar a casa pensant que elles dues son allà? Això arreglarà alguna cosa? Tornaré diferent? No.

Ja poden anar passant els anys que això no canvia. Si fa més d'un any llarg, en realitat, que ja no em parla. Que va posar a deu per testimoni que no em tornaria a parlar. I unes setmanes abans m'estava explicant el seu dolor més profund i convidant-me a dinar a casa seva el dia del meu aniversari. 

Ara això no s'ho creu ningú. 

Mira, escrivint aquí no he de retre comptes a ningú així que em desfogo tant com vull. 

I em lamento tant com vull. 

Demà no descarto escriure un post amb totes les meves paranoies, aviam si les exorcitzo.  Abandona este cuerpo!!!