Abraçada

 Ahir vaig col·lapsar.

Em va passar el que li vaig dir a G. que em passava de vegades. 

Que estic tan trista que en alguns moments col·lapso.

Ja vaig començar malament a la nit pensant en les abraçades de G.

Ja vaig arribar a la feina mig malament perquè a sobre no vaig poder prendre el cafè (cataclisme).

Vaig parlar amb ella d'una cosa de la feina i no em va agradar la conversa, tot i que va ser cordial i bé i mola que em digui coses però em semblava incoherent el que deia.

Em semblava sentir la veu de l'altra (l'estúpida de merda) darrere seu, em semblava sentir la G. que es vol mimetitzar amb ella o que parla per la seva boca amb la veu de l'altra.

Potser és que és la mateixa veu i han tingut aquesta gran sort de trobar-se dues persones que son idèntiques i la mateixa persona i sempre estan d'acord en tot, és fantàstic, no trobeu?

Potser simplement era això, potser simplement era tenir davant dels ulls el que no m'agrada o no vull acceptar. Potser.

Però quan es van trobar i ja es van posar a parlar en veu baixa cutxitxejant...que ja compto que no s'estan dient res de l'altre dijous però el fet és que sigui SECRET, privat i íntim entre elles dues i prou i ningú més del món mundial de l'univers.

Vaig col·lapsar.

Vaig començar a plorar i no podia parar.

Algunes companyes em van veure, vaig haver d'estar una estona apartada.

Fa dos dies sencers que de cop m'envaeix aquesta pena profunda.

No m'abraça.

No m'estima.

No em vol.

I el pitjor...ningú m'abraça com ella m'abraçava.

No és idealització ni idolatració.

És nostàlgia.

No és enyorar el que em vaig imaginar.

És enyorar el que vaig viure i ja no puc viure més.

Perquè soc allà i no puc abraçar-la.

Perquè de cop la veig i la seva imatge em continua emocionant.

Perquè de cop somriu (però de veritat).

Perquè de cop està menjant un tros de galeta fent murritus i li vull fer petons encara tot el rato.

I no puc.

Ni la puc tocar.

Ni abraçar.

I he de fer un esforç enorme i una estratègia super delicada i elaborada per poder-la mirar als ulls i poder-li parlar.

Que faci creu i ratlla, em diuen. Que ni la saludi, diuen. 

Em fa fins i tot gràcia.

És impossible.

Hi ha alguna cosa que em lliga a ella.

Molt i molt forta.

I no l'entenc ni jo. 

Ni ella, esclar.

Ni l'enten, ni l'aprecia, ni la vol ni la percep.

Però hi és.

I s'acabarà quan se'n vagi. 

No em canso de dir-ho.

I jo mentrestant continuaré plorant cada vegada que pensi en les seves abraçades.

I en que mai ningú m'abraça ni m'ha abraçat mai com m'abraçava ella. 

I això serà el que sempre em quedarà.

Avui li he enviat un missatge a la tarda, una cosa de la feina i m'ha respost amb una careta somrient, la de les galtes vermelles.

Està bé, he pensat. És tot el que pot donar-me. I vol.

No, no podem parlar, no li puc preguntar ni dir-li que que bonica la foto que té de perfil del seu pare i el seu fill.

No puc dir-li perquè ella no ho vol. I perquè tampoc fa cap efecte que li digui. 

Però em fa molta pena.

Molta, tinc molta pena. Molta.

I només vol compartir coses amb l'altra. I només pot parlar amb l'altra. I només té confiança en l'altra. I només...

Sempre pensaré, o potser només és el que vull pensar per consolar-me, que fa amb ella el que no es va atrevir a fer amb mi. Que ella volia amb mi, també, com jo amb ella però mai va poder ser perquè jo m'ho creia. 

Amb l'altra deu ser com ella necessita, com pot tolerar i com vol que sigui. I ja està. I la "relació" amb mi no li agrada.

Com quan estàvem ensenyant fotos de quan érem petites, 

G. va ensenyar la seva (oish...). Jo li vaig ensenyar la meva i li vaig dir que era al seu poble (on els meus tiets tenien una casa d'estiueig quan jo era petita) i la va mirar. Ah.

I després l'altra li va ensenyar una foto de la seva filla bebé i G. va començar amb els aspavientus OI QUE MOOOOOOOOOONA. Clar, a l'altra li pot dir. A mi no. No sigui que m'ho cregui o algo o que es crei un lligam o que...jo què sé. Que em pensi que és una persona humana o que mai li he importat o alguna cosa. A mi hi ha coses que no em pot dir perquè no m'ho emporti al meu terreny. Això em va dir. Es veu que si em diu que jo era mona de petita o alguna FRASE em pensaré que som nòvies.  Mai acabaré de saber si això que "no em pot dir" és perquè no hi ha res a dir (en plan, li  importo una merda) o hi ha algo a dir però que no pot ser dit (el què? Mai ho sabrem).

Menys mal que aquell dia ja havia col·lapsat una vegada.

I així cada dia, vinga endavant. Dilluns més de lo mateix.

Al final simplement ploro perquè no m'abraça i no m'estima i ningú m'abraça com ella. Sona cursi. Però és així de senzill.