La pròpia maldat

 He tornat a treballar. 

Estem sense mirar-nos a la cara ni sense dir-nos bon dia. 

Si hem de dir algo obligatori per la feina és "cordial" (odio aquesta paraula) però és un concurs aviam qui esquiva i ignora més a l'altra. 

Com ja vaig dir fa mooooolt temps, tot el temps indefinit des de que va començar a repudiar-me per sempre més que no sé quan va ser ni per què en concret....aquesta desproporció no deixa de ser una altra manera de no deixar-nos anar però jo què sé, així estem. 

Em sento TAN malvada.

Després de totes les coses horroroses que em va dir, sento que tots els seus mals son culpa meva. Així com intentava estimar-la, fer-li suport, estar al seu costat, cuidar-la...es veu que ho feia fatal perquè el que he aconseguit és tot lo contrari i sento que en realitat tot aquest temps ha estat malament per culpa meva. Sento que està malament amb l'altra gent per culpa meva. Sento que està malament a la seva feina per culpa meva i  que està malament a la seva vida en general per culpa meva. 

D'acord, dit així sona a aires de grandesa, segurament no soc tan important. Però com que no sé per què és, no sé exactament el que li ha fet tant de mal i el que l'ha incomodat tant i el que ja no  suporta i quina és ben bé aquesta "situació" que diu que fa massa que dura i que no ha buscat. 

Sí clar...jo tampoc he buscat això però hi som gràcies a totes dues, és el que no puc suportar no dir-li. Lo únic. 

Hi hem arribat per culpa de la meva obsessió, per culpa de voler interpretar coses tot el rato però això també és per culpa de dir les coses a mitges i de forma indirecta i per culpa de la seva negligència cap al nostre lligam fos quin fos. Simplement passo de tot i només penso en mi condueix aquí. Sí, noia. 

Suposo que ella no pensa que hagi fet res malament, i allà té la seva estimada que li recorda tot el rato que a la vida tu ets perfecte i el problema sempre son els altres. 

Jo penso que ho he fet tot malement. Jo només penso en com es gestiona la pròpia maldat.

I penso en com ella fent coses que aparentment son de bona persona m'ha fet tant de mal jo he fet el mateix.

Em menteix a la cara i me la crec. Em menteix sobre mi i el que ha fet amb mi i el que jo he fet i m'ho crec. M'ho crec emocionalment. 

Ella menteix. Qualsevol us ho dirà.

I no ho he descobert ara. Ja ho sabia des del principi de tot.

I això m'agradava.

No és que m'agradi que menteixi però m'agradava aquesta G. trapella que deia mentirijilles per protegir-se i que compartia amb mi la veritat i confiava en mi.

Però es veu que he traït la seva confianaça i ara ja no hi podem tornar perquè han passat massa coses. Son les seves paraules.

El problema és que no sé quines son aquestes coses. I quines no. 

Perquè algo hi havia d'haver de bo quan em tornava a reclamar que li fes cas quan deixava de fer-n'hi, encara que ella digui i mantingui que això mai ha passat.

Encara que digui el contrasentit de que va parar de fer-ho perquè no ho feia. Ella creu que jo li dic que em buscava com dient que volia lligar i no és per dir, però al principi sí que ho feia, aprofitava aquesta seducció per acostar-se a mi. 

Jo el que vull dir és que em venia a buscar com a persona, jo què sé per què, ella sabrà però com perquè jo continués allà pendent d'ella. 

No tinc cap dubte de que ho feia. Potser la que dubta de per què ho feia és ella, no ho sabrem mai. 

El cas és que, com deia al títol del post, pensar en la seva maldat em fa pensar en la meva pròpia maldat. 

Si puc pensar que ella creu que ho ha fet bé i m'està fent un mal que t'hi cagues, també puc pensar que jo penso que ho he fet bé i li he fet un mal que t'hi cagues. 

El problema és no parlar. El problema és no voler parlar. 

I ella no vol parlar perquè no vol arreglar res, mai ho ha volgut, només ha volgut parlar per defensar-se i dir que no ha fet res. 

Potser jo igual.

No és parlar per dir "com ho podem fer per estar millor?".

Ella no em vol a la seva vida.

No vol que existeixi aquest vincle (que existeix, em sap greu), només el vol aniquilar. 

Només vol que no existeixi.

I jo, tossuda, existeixo. 

He superat una setmana mig accidentada i una setmana sencera de 5 dies sense col·lapsar. 

Ja queda menys per acabar el curs.

Intento concentrar-me en altres coses però quan soc allà amb ella no puc. 

El focus està en ella, soc incapaç de treure'l d'allà. 

Ni que sigui per esquivar-la i ignorar-la (no sé si vaig guanyant el concurs).

Si és en aquest espai me'n vaig a l'altre. 

Si ve, me'n vaig.

Si passa, em desvio. 

I així tot el dia. 

Però el focus allà.

En ella.

Sempre.

Tot el rato. 

Jo i la meva maldat d'haver-la estimat tan malament que el que he fet ha estat torturar-la. 

Tot i que ella és una persona que menteix i jo no.

Tot i que em menteixi a la cara sobre les meves pròpies vivències i jo vaig, i me la crec. 

Perquè llavors penso que ella deu pensar que el que jo dic també és mentida i teatre.

Perquè li dic que m'agradava la seva atenció perquè és el que volia i ella ho interpreta com que anava amb ella per interès.

Quin és l'interès ocult si m'agrades tu i vull estar a prop teu perquè m'interesses tu? Si és que t'ho he dit clarament. Si no ho sabessis...ho podia dir més alt però no més clar. Vaja, i crec que tampoc tenia massa marge per dir-ho més alt...

Signat: la dolenta de la pel·lícula.