No sé què passa quan m'abraces que em quedaria enganxada allà tot el que queda de dia i em fa la sensació que tu també. Fins em fa la sensació que la gent ens mirarà.
Diria que em fa ràbia, però no me'n fa, només em fa curiositat com és que no ho vivim igual, per què no te n'adones? O per què ho interpretes diferent? Suposo que és la vida i l'egocentrisme que m'ho fa pensar.
Només m'agradaria que un altre dia tornessis a treure tu el tema de conversa.
I per què quan t'abraço et vull fer petons.
I per què si et fes petons et voldria fer altres coses.
Per què el desig és unidireccional? No és just. No és romàntic. No és literari. No s'hi val. No jugo.
No sé què n'he de fer. Bé, sí que ho sé: no res, passar, ignorar i oblidar però oh, rei...cada cop que m'abraces...i et vull abraçar més.
Tota la teoria de a qui no has de desitjar és molt maca però no em soluciona res.
Tot comença amb: us agradeu i llavors...
Però per què em quedo sempre un graó més avall i només m'agrada algú a qui no li agrado? Això no veig que enlloc tingui solució. Simplement és com una mena d'error, com algo infantil...
Ja fa molt que vaig esperar a rebre senyals per poder fantasiejar però resulta que com que no en rebo, de senyals, doncs me les invento.
Oh, això sí que és romàntic. Com que estic trencada em penjo en el món de la fantasia on passen les coses com jo vull.
On el primer cop que em vaig enamorar no em van ignorar com a una patata.
On el primer cop que em vaig enamorar d'algú perquè podríem haver encaixat moltíssim bé no em va rebutjar per nosequè, per falta d'atracció i prou. Perquè no soc guapa o no sé per què. Mai li vaig preguntar. Encara penso que podria haver estat feliç amb ell i no entenc per què no va ser bidireccional. Si li escrivia cartes d'amor! És preciós.
Potser algun dia ho entendré.
Mentrestant gaudiré de les molles. Esclar que vull el pa sencer però amb voler-lo no aconsegueixo res, no sé avançar per aquest camí.
Gràcies per tornar a abraçar-me.
Sisplau, hi podem tornar una miqueta més?
2 comentaris:
Difícil de trobar-hi resposta...més encara si no te la volen dir !. Hauràs de seguir fent equilibris entre fantasia i realitat, segur que un dia es fonen les dues en una ...i allà estarà ! ;)
Abraçades !
En això confio...gràcies!
Publica un comentari a l'entrada