Continuació

 Em podries dir que em trobes a faltar.

Que penses en mi

Que estàs trista no saps per què, que estàs malament i que tens ganes de parlar amb mi...que tens un desassossec, que se't cau tot a sobre. No és que et desitgi mal però sé que és des d'aquí des d'on t'obres a mi. Mai t'he fet plorar, sempre ja t'he trobat plorant.

Bé, excepte quan ja ploraves i et vaig preguntar si estaves bé i em vas dir tornant a esclatar a plorar que no, que estaves fatal. No se'm podia partir més l'ànima però alhora em vaig sentir tan bé de ser allà, de dir-te vine aquí i d'abraçar-te tan fort i tanta estona que no m'ho puc ni creure. I fer-te petons per assecar-te les llàgrimes...

Sé que no soc cap solució a res de la teva vida (mare meva, esclar que no) però quan ho comparteixes amb mi em sento tan a prop teu i em sento tan útil de posar-te una mica de llum. Com quan et vaig dir, cosa que no solc fer mai, que tot anirà bé perquè ho crec de debò perquè a més jo seré allà per fer-te d'escut i per posar llum a la teva vida, la llum que tu mateixa m'encens, així que en realitat és un favor mutu. 

Podria ser una conversa en què m'expliques un altre cop que et costa trobar el teu espai i jo només et faria de mirall perquè tu mateixa vegis el que necessites reivindicar.

Podríem passejar pel bosc, com aquell dia i en parar-nos un moment per descansar ens podríem abraçar ben soles, cap necessitat de deixar anar l'abraçada.

Mai parlaries dels teus sentiments, simplement un altre cop (com ja ha passat en la fantasia, recordes? Ai no, clar) desfaries mig l'abraçada i aquest cop em besaries tu perquè ja s'hauria trencat aquesta barrera que t'atura i que suposa un repte per al meu cervell. Admetries per fi que la nostra connexió va més enllà de l'amistat i de l'amistat amb un plus. Ja, com jo, no podries imaginar-me sense desitjar-me. Amb aquesta abraçada s'hauria fos l'últim tros de permagel que quedava. 

Després de besar-nos sí que ja series un devessall de sentiments. Ploraries, sí, per què no? Perquè aquí no és on tu volies estar, realment però ha passat així. I també d'emoció.

Tornes a mirar que no ens vegi ningú, ara ja no podem fer marxa enrere. 

Ara sí que m'ho dius: t'he trobat molt a faltar.

I ens tornem a abraçar i ens fem petons follament. 

Haurem de buscar un lloc on poder estar i aprendre a fer-nos l'amor, oi?

Només em falta que em vagin dient que la seva negativa (a la realitat) no ha de venir necessàriament de la falta d'atracció cap a mi. No m'aboneu!!

Si penso que REALMENT aquesta atracció pot ser recíproca...m'emociono tant! No tinc por. No em sento malament, vull acollir-la, com en aquell somni. Però esclar, no n'hi ha prou amb pensar-ho, necessitaria senyals clars. 

Fa tres dies que no et veig i rabio d'enyor i el meu cap no para de donar voltes amb excuses per enviar-te missatges. Però no ho faré perquè tampoc serveix de res si tu no m'envies senyals. He decidit que t'ho enviaré dilluns. I res, segurament serà fred i distant. Ja se'm passarà...Rellegeixo el post per anar a dormir contenta. Almenys a la imaginació es compleix el que demano a l'univers.

Continuem per aquí!!