Sembla que tornem enrere en el temps però em venia de gust imaginar un escenari de com podria ser el nostre primer petó.
Seria així.
M'estàs ensenyant alguna cosa del mòbil o alguna cosa petita que requereix que totes dues hi estiguem molt a prop i, com sempre, jo m'acosto molt, quasi galta amb galta i, com sempre, tu no t'apartes, els teus cabells em freguen suaument.
Et pregunto alguna cosa i em giro cap a tu i tu cap a mi alhora, estem a tocar. Ens quedem un instant parades. Ningú s'aparta, sobretot ningú s'aparta. El desig em crema i se m'escapa.
És evidentíssim, ho diu el guió i ens fem un petó, els nostres llavis s'ajunten i es pressionen, i encaixen a la perfecció, els nostres ulls s'acluquen. Un...dos...tres...potser quatre segons...
Desfem el petó i ens abracem, esclar, com ja hem fet, ja sé què se sent en aquest punt, quina escalforeta em recorre tot el cos. M'estrenys fort i esbufegues.
- No sé què em passa- em dius mig espantada.
Em venen ganes d'entre riure i plorar i t'estrenyo més fort. Jo sé perfectament el que et passa, bonica meva, i estic tan emocionada que vull quedar-me aquí petrificada per sempre més.
Però hem de baixar, és l'hora. Em deixes anar molt a poc a poc, amb molta delicadesa, com tu fas les coses...Ens acariciem els braços fins a les mans i abans de deixar-te anar t'estrenyo la mà.
- Ves baixant, ara vinc- et dic. Necessito recompondre'm si no vull arribar amb tothom vermella com un perdigot.
T'allunyes i et gires per somriure'm.
En tornarem a parlar, d'aquest moment.
8 comentaris:
Podría ser ben bé que anés així...
Aferradetes, nina.
Serà bonic.... !
Tinc una imaginació força realista...
M'agrada la conjugació verbal...
Un somni molt ben construït.
Ja és bonic, em sembla, a mi
M'ha agradat molt això de la imaginació realista.
Pot ser aixi perfectament.
Petons.
Sí, ja els hi queda menys per ajuntar-se ;)
Oi? Tampoc és demanar tant...
Publica un comentari a l'entrada