Divendres...

 ...capítol 457...

Avui he anat a la nostra cita diària no convocada i...merda! No estàvem soles! Amb lo qual he hagut d'estar molt lluny d'ella. La mirava, em mirava però esclar...no sé què pensava ella. 

He hagut de marxar...i després he tornat. Li he dit que no li havia pogut dir adéu (= abraçar-la). He entrat vermella com un tomàquet amb el cor a mil per hora, no sabia ni què dir. He estat uns minuts i després, esclar, l'he abraçat, així perquè sí ja sense ni pensar amb quina excusa. 

Més ja no em puc delatar (tot el rato dic el mateix i no paro de fer coses més delatores). Ho ha de saber per força! 

La meva intuïció em diu que li ha agradat, que ho esperava, jo què sé. Visc en pànic de que em digui...bueno prou, fins aquí, que em digui no et confonguis, que em deixi fer però no senti res. Però ja vaig dir que pararia quan em parés...així que...

Si no sembla que li molesti, per què he d'estar pensant que li molestarà? És que de veritat...

Potser no hi hauria d'haver tornat a anar per donar-li la oportunitat de que ho trobés a faltar. Però era divendres...jo què sé...no ho he pogut evitar (amb el meu cos independitzat de mi). 

Tinc dos dies per relaxar-me, desconnectar i canviar el xip.

Al final 5 dies seguits d'abraçades, jo ja no puc parar, hosti tu.

Després quan he dit adeu m'ha mirat amb un mig somriure.

Ho sap tot i s'ho passa bomba veient-me? Ho sap tot i se li desperta alguna cosa?

En tot cas es necessita temps per fer xup-xup.

Dilluns veurem què em demana el cos i si em fa cas o no.