dimecres, 28 de setembre del 2022

Muntanya russa

 Uf, que difícil és viure a la muntanya russa, ara a dalt, ara a baix...jolin, avui he estat fatal tot i que ha començat el dia donant-me una penyora d'amor (no, però per mi sí) que era una tira d'aquestes que porten les samarretes quan son noves per penjar-les...doncs se l'estava arrencant i en un moment d'estrés que no he acabat d'entendre molt, me l'ha donat depressa i corrent i jo l'he dut lligada al canell tot el dia (no sé si ho ha pillat, en tot cas no m'ha dit res) i ara fa de punt del llibre de poesia que parla d'ella (sense ser ella).

La miro als ulls com bussejant...i res.

M'ha abraçat per tercer dia consecutiu...però avui semblava "per quedar bé". 

M'estan avassallant les ganes de dir-li...pensava en explicar-li que dissabte he tornat a quedar amb N.P. per donar-li el seu llibre d'aniversari i afegir-hi "algo he de fer, ja que tu no em fas cas..." així, mig en conya però parlar-ne. 

Tinc por de dir-li i després no saber estar, perdre la dignitat i molestar-la. A estones, en tinc.

Altres estones penso doncs què passa si ho  sap (si en realitat, penso que ja ho sap)? Jo em puc mantenir igual o més digna que ara. No és res de mal, al revés.

Puc viure somiant-la però no puc viure tenint-la a tocar i no tocant-la.

Evidentment, dins del meu cervell, la resposta si li dic, sempre és no. Suposo que no es pot anar així pel món.

Però també penso que si li dic s'haurà acabat el joc i m'encanta jugar-hi. 

No sé, li vull dir però no està decidit ni quan ni com ni si...

També sé que no vol que ningú ens senti però quan estem soles tampoc canvia res...

Sincerament, la meva percepció (almenys avui) és que no vol. I punt. Per la raó que sigui i ho he de respectar i acceptar.

Potser aclarir-ho m'ajudarà a anar cap a una altra banda.

No em puc imaginar la trobada amb P+, fa més de 10 anys que no ens veiem, però sempre que ens hem vist ha sigut explosiu. La manera de no patir era no veure'ns, no parlar ni saber res de l'altra persona. Però ha aparegut, com sempre que la meva vida està del revés. Diu que no, que a vegades ha aparegut i no li he fet ni cas (cert) però ara era el moment. És molt bèstia que anem a quedar, no us ho podeu imaginar. 

Jolin, moltes gràcies per comentar, els que ho feu. Avui estic molt tova i com una cabra. A veure demà...qui sap!


2 comentaris:

sa lluna ha dit...

Hi ha dies de tots colors i avui et sembla tot negre... demà, o potser d'aquí a un parell d'hores, ho veuràs d'un altre color...
Entenc molt bé aquestes baixades i pujades perquè, per sort o per desgràcia, les visc.🎢

Ànims, nina!.😉

Somnis Neverending ha dit...

Anirem surfejant...