Abans escrivia un altre blog que vaig començar perquè estava fatal per una ex.
I avui m'he posat a llegir-lo en ordre cronològic.
Em sento tan absolutament vulgar.
Ja he passat això mil vegades. No les he comptat però quan dic mil vull dir moltíssimes, d'algunes vegades ni me'n recordava.
Estic fastiguejada de que sempre sembli que sí i mira, al final no.
I tornem a començar.
No sé on posar-me. Literalment. Demà em tornarà a passar.
No sé, mateu-me.
La veritat és que he aconseguit desconnectar de G. perquè és que ja ho he viscut tot tants cops...que simplement continuo sense entendre res.
Això de que ja se'm passarà em sembla molt bé però per què em passa sempre el mateix?
Ah, gràcies pels comentaris i per llegir.
Em sento acompanyada, almenys en el meu riu de llàgrimes. Vaja, no és que estigui tot el dia plorant però necessito espais per fer-ho i busco estar sola per fer-ho. Necessito plorar molt cada dia.
No sé, porto així des del principi que ens vam començar a abraçar amb G. primer perquè era tan bonic i excitant. Després perquè era tan trist i solitari...seguim.
1 comentari:
Tot passa i... mentre passa fa mal.
Aferradetes, nina.
Publica un comentari a l'entrada