Idò...un dia qualsevol en què estàs preciosa amb la teva cara de nina i aquesta boca que et vull moltíssim menjar i en què som amigues i ja està.
Tot trist, soso i avorrit.
Però això deu ser el que necessitem per estar bé.
La meva fantasia per una banda i la realitat per una altra.
A la realitat vas venir ahir al meu poble i no vam coincidir. A la fantasia em buscaves i et vas quedar decebuda de no trobar-me.
Per això et va fer més il·lusió el missatge que et vaig enviar al vespre i et va saltar el cor.
A la realitat has dinat al meu costat normal. A la fantasia t'has aixecat abans d'hora perquè se't feia estranya, com a mi, la nostra proximitat freda i distant.
A la realitat he anat al "nostre" espai sense tu. A la fantasia hi has tornat amb l'esperança que t'hagues deixat alguna noteta o algun senyal. No ho he fet.
Em sento tan malament (i alhora tan tranquil·la) d'estar destruint el vincle tan preciós que ens unia...
Continuo molt trista preciosa meva d'ulls verd daurat...hauràs recordat que t'ho vaig dir quan he fet un comentari sobre aquest color en concret (que venia a to)? A la fantasia sí...a la realitat...qui sap.
2 comentaris:
Talment com veure un pastís al aparador de la confiteria ... i no poder-lo gaudir ! :(
Bona setmana, a pesar de tot !
De la fantasia a la realitat pot haver-hi una passa o tot un continent.
Aferradetes, preciosa.
Publica un comentari a l'entrada