Com puc oblidar-te si em dediques els somriures més bonics que tens? Me'ls sé tots.
De què serveixen tots els moments que travesso sense tu si després et miro als ulls i em sento com a la corrent d'un riu a l'estiu i em tremola tot??
I de què serveix la tortura d'esquivar -te tot el dia si quan ja no tinc forces els guionistes en munten una i ja comencem amb el catxondeito i amb la tonteria?
No podem (pots) actuar en conseqüència a la situació com és? No podem fer com que t'he dit que estic enamorada de tu i tu m'has dit que no i ara intento oblidar-te?
Així és molt difícil!!
Perquè cada cop he de tornar a començar.
Però alhora...em dones tanta vida...per després prendre-me-la...
Espero que els meus somnis estiguin plens del teu Somriure que adoro màxim, que m'il·lumina, m'enlluerna i després, esclar, em deixa cega i en la foscor total.
Bona nit lluna del meu cel, ja no et puc escriure poemes però continues sent la meva poesia.
1 comentari:
És que hi ha somriures que ho fonen tot...
Aferradetes, nina.
Publica un comentari a l'entrada