Tan de bo...

 Tan de bo pogués creure a les amigues (seguidores del podcast) que continuen creient q G. sent alguna cosa però blablabla.

O sigui, tan de bo m'ho pogués creure però alhora estar en el mateix punt que estic ara de NO. De tancar la porta. De dir: jo, fins aquí.

Els sentiments interns de les persones realment son inescrutables. 

P., aquell que em va fer aquells petons increïbles durant un vespre que em van deixar to'loca (i encara recordo 10 anys després) va passar de mi com de la puta merda després d'aquella nit. Em va esquivar tot el que va poder i no va deixar que jo fes res ni va caure en cap de les meves provocacions, fent-se el suec (cosa que se li donava molt bé)...doncs ELL, al cap de mig any em va dir que sabia que havia perdut molts trens per tenir com altres prioritats en el moment que se li presentaven les històries. Sé que ho deia per mi. No teníem una relació com d'explicar-nos les coses, o sigui, vam parlar d'això perquè era la nostra història. 

És a dir, q sí que sentia alguna cosa, sí que hauria volgut, però no va voler, no sé si m'explico.

Doncs tan de bo d'aquí a uns anys pugui creure el mateix de G. perquè vull viure en un món on existeix tanta poesia com la que he viscut amb aquesta història i punt. 

Ja està, fins aquí el pensament del dia.