Lluna

 ...i continuant...tan de bo et pogués estimar com s'estima la lluna. Tens la certesa absoluta de que sempre hi és, de que sempre torna però a vegades no hi és quan l'esperes o la necessites. I a vegades apareix davant teu quan no te l'esperes preciosa, radiant i magestuosa i t'alegra el dia o el vespre, o la nit...ella es deixa veure quan vol.  Segons l'angle...segons quin carrer passes o quina cantonada gires... I allà torna. Sempre. Sempre. Sempre torna. 

Així voldria veure't. 

No esperar res, només gaudir i meravellar-me quan apareixis un dia, un moment, en un angle que no m'espero. I saber que tornaràs. 

Malgrat tot, quan no hi siguis al matí les llàgrimes es perdran entre la pluja que caurà avui. 

Tornem a les lletres de les cançons que et canten, que em canten, que em sostenen i m'acompanyen. 

Ara ja no te les podré compartir. Ha acabat el capítol de les notetes. 

Si em trobes a faltar vine. Saps on soc. Però no t'esperaré per sempre.

A més, no et deixaré acostar de qualsevol manera. Si vols alguna cosa me l'hauràs de demanar. No em pots provocar, no em pots dir ni fer coses amb doble sentit ni acostar-te tant a mi físicament. Si ho fas t'ho diré o m'apartaré jo perquè ja no ho suporto més. 

Estic tan absolutament tristíssima. Tot i q faci les coses normals de la vida i rigui i tot. Estic embolcallada de tristesa per tot arreu. 

I també he pensat una altra cosa. Ahir vaig mirar un vídeo on sortia jo. Llarg. Cosa que no em sol passar. I em vaig veure TAN bé! O sigui, pensaments que tenia fa anys quan em veia de: no m'estranya que no li agradi han quedat enrere. I he tornat a aquells que també tenia fa temps de veure'm i pensar: què li passa? Està cega?

Com poden conviure dins meu dues conviccions tan contradictòries alhora??? Que segur que sent algo i que segur que no sent res? Així no es pot estar, coi. Potser simplement hauria de pensar que no ho sé i potser no ho sabré mai. Ja però si penso què crec interiorment...torno als dos pensaments contradictoris i coetanis...

Sé que ja ho he dit mil cops (canviaré el títol del blog per ...jo què sé...diari d'una obsessió. El ciclo sin fin...o jo què sé) però tot això que dic no vull que canvii la meva actitud. 

No sé en quina mena de moment torno al cercle viciós d'esperar alguna cosa d'ella i després adonar-me que no la rebo i deixar anar. Si aneu enrere en el blog ho comprovareu. 

Vaig dir que el següent pas, si és que existia havia de venir d'ella i va venir però només ens va portar al mateix lloc. 

Ara dic que el següent pas ha de marcar una diferència clara o res. Hauria de venir acompanyat d'una petició explícita de què vol. 

Potser és un espiral i a cada volta vaig aprenent una cosa nova...com era? Hi havia una teoria sobre això...