I ella venia

 Com diu la descripció del blog, les fantasies m'assalten.

De cop és com si una veu dins del meu cervell comencés a explicar-me alguna cosa que hagués passat. Amb la petita diferència que no ha passat ni passarà...i és la meva imaginació. Però em fa gràcia perquè està com perfectament estructurat i quasi que no ho puc canviar...bueno, vale que, com que prové de mi mateixa, ja és al tot al meu gust però...és com si jo només ho escoltés.

Avui, a la meva fantasia, jo estava a casa i de manera totalment imprevista trucaven al timbre i era G.

Jo em quedava a quadres no...a quadres escocesos mínim. 

Li obria la porta i m'abraçava. 

Què ha passat? Li deia jo.

Necessitava abraçar-te, em deia.

Jo estava tan descol·locada que em feia fins i tot com gràcia. Però si em pots abraçar cada dia, tia, què t'ha passat??

Jo la feia passar i seiem al sofà. I començava a plorar i no deia res i jo no sabia què fer. 

A la vida real, amb altres persones em passa que si elles ploren, jo ploro però amb G. no em passa. Si ella plora, jo em torno com una mena de superheroïna. Mira que tot el que fa, diu, deixa de dir o fer...m'afecta fins a l'infinit i he plorat tots els mars del planeta terra per ella però quan plora jo no ploro. 

Doncs a la fantasia jo tampoc plorava.

Vols algo? Aigua? Infusió? Cervesa?...colacao? I ella reia una mica. Vols plorar? Li deia. I continuava plorant.

Jo em posava al seu costat, ella m'abraçava i jo li acariciava el cabell i la deixava plorar molt. 

Em regodejava en totes les sensacions d'aquesta escena i la fantasia no avançava, no acabava de saber per què plorava...

Suposo que ja no volia pensar en que plorava per algo que no tenia a veure amb mi i només volia que jo la consolés, que seria el que passaria si és que algo s'assemblés a aquesta fantasia. 

Pensava coses com que el carallot del seu amant l'havia deixat o millor, que l'havia deixat ella i havia decidit que no anava al viatge (em mortifica molt fortament pensar-hi), o que havia parlat amb el seu marit i s'havia embolicat la troca i la volia deixar o algo així...o que l'havia pillat o jo què sé però realment no m'interessava tant ja per la fantasia perquè tampoc podria fer-hi res...

M'agradaria arribar al punt on aquesta fantasia fos possible, que jo em pogués mantenir aquí i ser el seu suport.

L'altre dia també pensava, de cop, en que teníem 80 anys i encara érem una persona especial l'una per l'altra tot i que mai haguéssim sigut parella. I que jo encara la mirava i em somreia tot el cos. 

Avui he llegit en un llibre una frase amb la que m'he identificat molt: Encara que la majoria de persones m'acabin fent mal, igualment, val la pena conèixer-les. 

I així em sento amb G., sento que tot val la pena. Que ha valgut la pena conèixer-la perquè és una persona MOLT especial. No només per mi i pel que pugui sentir per ella, que també, sinó per com és i m'encanta i continuo volent a rabiar que estigui a la meva vida. 

Accepto que no hi ha res romàntic. Amb prou feines tinc fantasies sexuals amb ella (tot i que no puc negar que m'atrau i que miro el seu cos i se m'obre la boca i em surten cors dels ulls). Però prefereixo mil vegades com estem ara que res i prefereixo mil vegades com estem ara a que ens liem i després estiguem malament o tot s'acabi (que s'acabarà igualment però ara no hi vull pensar). 

Com estem ara em permet estar estable i continuar amb la meva vida fins que la oblidi. Per cert, estic parlant amb una persona de l'aplicació de ligues!!! No és un Tamagotchi mort!! De moment, sincerament, m'aporta distracció i com algo alternatiu en què pensar. Que ja està bé, ja era aquesta la idea. 

Bona nit, somieu en històries d'amor de tot tipus i tingueu moltes fantasies, que així és com el món avança bonic.