Iniciativa

 Després de dos dies una mica ralladeta no sabia per què ben bé...no ha passat absolutament res, avui he sabut per què. 

I és perquè, tot i que ara estem rotllo amiguis i de bon rotllo, tot el rato espera que vagi jo, que jo prengui la iniciativa: d'anar al seu espai, d'anar-hi a parlar, d'enviar-li missatges. I després em comença a explicar coses com una ametralladora que no em deixa marxar. Aviam, carinyu, si em vols explicar coses EXPLICA-ME-LES, no cal que esperis que jo vingui. Ella només pren la iniciativa quan jo no. 

La idea no seria que anés alhora? Un ara tu/ara jo? Així és molt difícil per mi regular la intensitat o freqüència de les meves iniciatives. Em canso, em sento insegura, em ratllo, paro...i llavors ella ensenya la poteta per sota la porta i així sempre igual!! 

És que no sé què he de fer però així em sento malament. I tampoc li puc dir perquè com tregui un tema emocional, després s'està una setmana sense parlar-me i és pitjor. En fi. Doncs ara no tinc ganes de dir-li res. Perquè si diguéssis...no té res a dir-me...però sembla que estigui esperant a veure'm per treure tota l'artilleria. Que ja m'agrada que m'expliqui coses, ja, però noia...no sé si m'explico!

D'altra banda em sento com quan has quedat amb algú i no ve...vale, li envies un watsap però als anys 90 quan no teníem mòbil, eh...quedaves i si l'altre no apareixia...arribava un punt que decidies marxar, en plan...no em puc estar esperant aquí tota l'eternitat.

Doncs no és que em senti que estic esperant res d'ella però em sento una mica atrapada en aquest punt. En el punt just abans de decidir marxar, amb tota la pena i frustració que això comporta. De dir...bueno va, doncs me'n vaig, tu. No acabo de marxar però estic a punt perquè ja he assumit que no vindrà. Fas una última llambregada cap a la direcció des de la qual saps que ve (no sé si he construït bé la frase, ja veieu que cada cop parlo pitjor, no em donaran cap premi literari, no). Visc el dia de la marmota en aquesta última llambregada. I no és perquè no hagi decidit marxar, no.

I res, com a cirereta poètica del dia us diré que avui només l'he vist un momentet però ens creuem i em mira d'una manera que sembla que em cridi ABRAÇA'M ARA MATEIX. Però clar, no ho faig, ni ho diu, ni res. No ho puc veure més clar. No em pregunteu per què.