Realitats contradictòries

 Hi havia una vegada uns guionistes molt catxondos que hi posaven molta emoció a tot per RES. I que em tenien ja una mica marejadeta perquè no m'estranya que jo passi d'un extrem a l'altre emocional si ella passa d'un extrem a l'altre de comportament. 

Estaria d'acord amb que passés de mi completament i que volgués una distància absoluta i una fredor glacial, que volgués demostrar que no li interesso gens i que no vol fer res que es presti a confusió perquè jo "no em confongui", com em va dir. Sí, d'acord, és perfectament comprensible i acceptable.

Però el que no entenc és que llavors quan ens veiem es mostri tan propera, em segueixi la veta tota l'estona, se m'acosti tant, podent triar lloc trii seure arran meu, em deixi la seva mà sobre el meu braç  mentre em parla...no ho puc entendre...

Però bueno, suposo que ho hauré d'acceptar. 

Li he dit que li vull compartir algunes reflexions, que vull parlar amb ella un dia d'aquests i ja em va fer cara de miedomedas però va riure...

Però no m'atreveixo a enviar-li un missatge per dir-li que si quedem i que passo de parlar a la feina perquè ja estic cansada i a més tinc la sensació que allà és com que l'acorralo i no té escapatòria...perquè penso que em contestarà que no o no em contestarà o jo què sé...Jo tinc aquesta necessitat de parlar-hi i compartir això amb ella però suposo que ella té dret a no voler-ne parlar i també li hauria de donar aquesta opció. 

Crec que m'esperaré i cara a cara a la llum del dia li diré així tal qual. Que jo necessito compartir aquestes reflexions amb ella, que son de bon rotllo i coses boniques. Però me la imagino pensant que li fa pal parlar amb mi. Que si per ella fos mai més parlaríem d'aquest tema i ja està...i no sé què he de fer, la veritat. No sé on està el respecte cap a ella, el respecte cap a mi...

Sé que la raó diu: deixa-ho estar ja, deixa de picar cops de cap contra la paret.

Però això només és mitja raó. Això és la raó quan soc aquí davant de l'ordinador. I al final és el que faig, eh? Desconnectar cada cop més d'ella (excepte els mals dies) quan no soc amb ella. 

Imagino una relació d'aquelles que tenien algunes persones quan érem joves i adolescents...que quan es veien es liaven i després no es deien res més ni mostraven cap interès cap a l'altra persona. Bueno, ella no es lia amb mi però fa aquestes coses que no entenc des de cap perspectiva i després s'oblida de mi i ella NO VOL que jo estigui a la seva vida. O vol que no o li és exactament igual. 

O és un apego evitativo de manual i jo ja passo.

Mira, igual lo que li he de dir li dic per escrit i així m'ho trec de sobre i que no em contesti res ni reaccioni de cap manera però que quedi en el seu arxiu de coses de la vida el que li vull dir.

Que és que estic molt agraïda i contentíssima d'haver-la conegut i que ha sigut super bonica la intimitat que havíem creat i que m'ha sigut terapèutica perquè jo venia d'una relació que m'havia traït la intimitat i la confiança. Que m'agrada molt la seva manera de ser així, sí, tan íntima, que et fa sentir acollida i cuidada quasi sense fer res, només amb la seva manera de mirar i de moure's. Almenys a mi em produeix aquest efecte. 

Que li agraeixo aquesta història que vam tenir i que m'agrada molt el punt on hem arribat i m'agradaria que no s'acabés i poder continuar cultivant-la i, com em va dir ella un dia, que ens puguem explicar les coses. 

Bueno, anirem veient. 

Em quedo amb el matí super bonic que hem passat avui perquè ha sigut així tot i que després s'hagi de quedar com en el limbo perquè no podem parlar ni dir-nos res un cop no estem físicament al mateix lloc. D'acord, doncs res, tu. Ja callo.

Ah, si us pregunteu pel hashtag doncs sí, avui he somiat amb M.O. Que li feia una abraçada. A la realitat n'hi faig de vegades però al somni era UNA abraçada...no m'agrada, com si diguéssim però estic començant a apreciar aquestes mitges tintes de persones que no m'agraden i no pretenc res amb elles però que m'emocionen, em motiven i m'estiren endavant, que em fan vibrar una mica quan em toquen i que afegeixen també molta purpurina a la meva vida. Visca el brilli-brilli.