La fi del món.

 Tinc una sensació de fi del món...

M'ha dit que no vol compartir el cotxe (que havíem de compartir dues setmanes i ja m'havia avançat que alguns dies no podria). Tal qual. M'ha dit que aquesta vegada no, que preferia anar al seu aire. 

Per missatge i mitja hora abans de veure'ns. Jo no puc més ja amb l'apego evitativo aquest. 

Estic tan trista.

Lo únic que em consola de que m'hagi deixat és que no fa més que constatar que abans em seguia el joc. 

No suporto estar així amb ella. Com si no és ella. Suposo que és la frase típica que es diu quan es deixa...a mi me l'han dit. La trobo tan a faltar...

No entenc tant d'afany amb no fer-me mal i tan saber-li greu per ara fotre'm aquestes punyalades finals tan bèsties. 

Si el problema és que no suporta els meus sentiments cap a ella...doncs ja fa temps que ho podria haver sabut. 

Com més hi penso, més penso que estava en el joc màximament. En el joc de que jo li anés darrere, vale, però en el joc. I ara m'ha deixat. Així tal com ho sento ho dic. 

Tinc una crisi d'identitat també, ara, com em deia ahir M.O. des que se li va morir la gossa. 

Ara no sé qui soc sense G. Sobretot quan som allà a la feina.

Em sento tan malament.

Sé que no he de pensar què he fet malament però ho penso. 

Les meves coach (seguidores del podcast...) diuen que no és res que jo hagi fet, que és el seu procés i que és cosa seva aquesta actitud ara.

Jo només penso que tot és des de la baralla i no entenc per què la vaig cagar tantíssim com perquè s'hagi acabat del tot. 

Perquè aquí la que ha portat les regnes del joc he sigut jo, per tant la que l'ha cagat he sigut jo. I la que no s'ha sapigut mantenir a la distància prudencial. Sempre volia més. Acostar-me més. Sentir més. 

I ella ja em va dir el primer dia que no. Això podria haver durat una setmana en comptes d'un any.

Però jo soc així. I ha anat així. Perquè pel camí hi ha hagut milions d'alts i baixos i ella s'ha acostat tant com jo. Ha tingut milions d'ocasions per allunyar-se o per respectar que jo ho fes i no ho ha fet.

Recordo un dia al principi que vaig deixar d'anar al seu espai on teniem les cites...i un dia hi vaig anar una mica més d'hora amb llum i amb la companya del costat i li va faltar temps per fer-me seure al seu costat i tenir-me tres hores ensenyant-me coses del mòbil i mira i mira i torna a mirar. 

Era una ocasió d'or per deixar córrer l'aire. I no ho va permetre, em va tornar a enganxar al seu costat físicament i al nostre espai d'intimitat. Potser ho va fer inconscientment però precisament...em podria haver observat una miqueta més i veure que a la meva manera, com bonament podia, estava intentant allunayar-me d'ella. I NO EM DEIXAVA. Us ho prometo.

Si no he sortit abans d'aquesta història és perquè no volia però també perquè ella no m'ha deixat. 

Doncs ara m'allunyaré tan si vull com si no perquè és ella la que està emocionalment a Cuenca i ja ha capat totes les nostres vies de comunicació: les storys, el cotxe i ja fa molt que ni em parla, ni m'explica absolutament res. Dilluns va ser el primer dia que va venir tard i jo no ho sabia. 

És la fi del món. I no entenc per què ara. No sé per on em venen les bufetades.