Tancament(s)

 L'altre dia era l'últim dia que existia el nostre espai d'intimitat. On ens vam abraçar tant. On li vaig acariciar el turmell, on li vaig confessar el meu amor.

On després no podia anar perquè em donava algo.

On vaig evitar anar, on vaig tornar a anar...tantes coses...on últimament hi estava bastant en pau.

L'altre dia era l'últim dia que existia aquest espai.

No sabia què fer, si anar-hi o no...però vaig decidir que sí.

Vam estar allà bé. Vam estar soles. Vam estar tranquil·les. Vam riure. Vam estar en silenci. Ens vam mirar als ulls.

Vaig respirar i no li vaig dir res. Vaig ignorar la veu dins meu que volia abraçar-la. No li vaig demanar.

Va estar comunicativa, tranquil·la, alegre, confiada. 

Vaig plorar per dins però estava bé.

Ens vam regalar aquest tancament. 

Potser ella no en va ser conscient. Però jo sí. Ens va anar bé. 

Ara quan penso en aquell moment recordo aquest dia i m'alegro que l'haguem pogut tancar d'una manera propera i bonica. 

Potser encara queden més tancaments però almenys aquest va tenir un final tranquil, bonic i compartit. 

No suporto que ens acomiadem com un robot, com si no hagués passat res.

Però he d'entendre que ella tampoc no pot venir a la meva intensitat. 

Avui ha mirat la meva story.

Ara què? He de pensar que quan la mira és que m'ha buscat? Si és que al final encara té més transcendència que abans...En fi. 

Jo les continuo publicant per si les mira, i també per expressar-me al món, encara que no sigui a ella. 

After all this time? Allways.

T'estimo, imbècil (és lo únic que puc pensar tot el dia).