Només que em mirava.
Em mirava (en el somni) com em mirava (a la realitat). Com parant-se a mirar-me. Com amb curiositat, amb els seus ulls petits i fosquíssims. Com mirant-me dues vegades a cada mirada.
Quan estàvem al costat ens apropàvem molt. Ens miràvem molt a prop. Ens fèiem com confessions. Jo veia, notava els cossos atraient-se. Com un imant. Això a la vida real, eh?
Em fa ràbia sentir i notar i pensar aquestes coses perquè després obro els ulls i encenc el cervell i em trobo a heterolàndia i em cau l'ànima als peus. Però el que percebo és real!!
El meu cervell maquina perquè ens trobem. Però jo no. Sé que tot seria molt forçat. Jo compto que si ens tornem a veure, serà l'any que ve en el mateix esdeveniment com a molt.
Algun dia fluirà del tot amb algú. Vaja o no, jo què sé. Però aquestes atraccions em tenen al·lucinada perquè és com que jo no faig res i es produeixen. És com observar una tempesta de llamps i trons.
1 comentari:
Odio aquests somnis, perquè et despertes i veus que no és real, però la sensació queda.
Aquestes atraccions inexplicables son les millors, llàstima que no sempre surten com voldríem.
Però almenys ens fan sentir vives.
Publica un comentari a l'entrada