I encara...

 Com us podeu imaginar, vam tornar a començar al setembre a veure'ns cada dia amb G. i tornem a estar exactament igual.

Bé, igual no. Jo estic molt diferent. 

Ella va començar molt decidida a "recuperar-me", jo a esquivar-la. Però, esclar, va guanyar, com sempre. 

Em té al bote però em comporto diferent, ja no faig res, ja no vaig cap a ella, només gaudeixo de veure-la venir cap a mi.

Les condicions han canviat a la feina. Aquest any ens veiem menys durant el matí però en canvi més en altres moments i dinem juntes; al costat; al costadíssim. 

I això em dona tanta pau i tranquil·litat...passo tot el matí tan bé sabent que dinaré al seu costat, que la veuré, que la miraré que l'ensumaré, que m'explicarà coses, que em somriurà i em mirarà...

Estem de més bon rotllo que mai.

Estic més enamorada que mai.

Estic més passiva que mai perquè tot és tan fràgil que si moc un sol múscul es trencarà tot. Tot és de cristall. 

En realitat tenia ganes d'escriure al blog per una fantasia, esclar...

Una amiga em va explicar que a la seva feina feien el sopar d'empresa a Madrid i que el jefe els hi havia dit que es quedarien a dormir i que dormirien de dos en dos. I jo...a veure...no em dispareu la imaginació d'aquesta manera! Ja tinc la fantasia feta! I no puc parar de pensar-hi fa dies.

A la meva fantasia no dormim de dos en dos. Dormim soles, però quan anem a dormir em colo a la seva habitació, només per dir-li bona nit i fer-li una abraçada que em fa de grat (com sempre) però abans de marxar em descontrolo i li dic "vull dormir amb tu". 

Revisc...bueno...reimagino aquest moment centenars de vegades. Abraçada mig desfeta i jo dient-li "vull dormir amb tu". Però no com una súplica, sinó com un fet. Com aquell qui diu "vull aigua". 

La fantasia es mou cap a llocs diferents.

La branca realista en què ella riu i em diu "va, vés-te'n" o "no, va" o alguna cosa així i jo me'n vaig tan tranquil·la perquè ja era el que m'esperava que passaria. Estaria disposada a viure el moment del paràgraf anterior encara que el desenllaç fos aquest. Com el dia que l'abraçava i li deia "m'agrades molt" i li feia petonets i la tornava a abraçar. El dia després de que ens pillessin...

La branca moderada en què ella riu, té vergonya, empassa saliva i diu "val". I jo no sé exactament si vol que me'n vagi. Si ho diu "perquè no em senti malament", el seu argument per justificar tot el que fa. Li dono algunes oportunitats més perquè em pugui dir que no però diu que sí. I dormim juntes. Em fico al seu llit amb la seva escalfor i la seva olor desbordant...Em marejo només de pensar-ho. A la fantasia el llit és mitjà...no massa gros. 

La branca de flipada en què em respon "jo també". 

En les dues últimes versions es desencadena la passió  a mitja nit. 

En les dues últimes versions es veu que ens quedàvem a dormir més d'una nit i la nit següent ja entro directa i la passió ens menja. Jo me la menjo. Ella se'm menja. I l'he de frenar perquè jo el que vull és paladejar-la, mirar-la i mirar-la i estar-la mirant.

M'agrada tant mirar-la! Estem dinant i la miro de reüll. Li miro el braç, la mà, la cuixa, el cabell, el que sigui...La miro, la miro, la miro, la vull mirar i absorbir i mirar i tornar a mirar. I la miro als ulls sempre que puc i encara m'ennuego. I li miro la boca i com li surten les dents de davant de vegades quan diu la S i tinc calfreds. I l'estimo i quan apareix il·lumina l'estança encara que estigui cansada, de mal humor o faci mala cara. Vull gaudir-la mentre la tinc davant. Amb tots els sentits i al màxim. 

I és tot tan bonic i és com que no pretenc res perquè ja ho he provat tot i ja m'he donat per vençuda...que gaudeixo això. 

Em sento com si fóssim nòvies, només ens falta fer sexe. Un petit detall...res...

Passen coses que només percebo jo, els guionistes  i la meva amiga i coach T. (segons les seves paraules). En el metavers som nòvies i se sap. 

G. no ho sap.

A G. li faig un petó a l'ull sense voler i l'endemà el té vermell però no s'ha adonat que l'hi feia. 

G. em toca el peu per sota la taula però tampoc se n'adona i no l'aparta com fa tothom. 

Vaja...el que deia el principi. Res de nou. Tot continua igual.