El joc

 G. està...mare meva, no sé ni com dir-ho.

Després del post anterior, no sé què li va passar però va arribar un dia amb un somriure d'orella a orella i des de llavors no para de somriure'm. I cada dia va fent una passa més cap a mi.

Jo la vaig veient.

No reacciono. 

Un dia apareix per allà a saludar-me, després em pica a la paret; al dia següent torna a aparèixer i es queda més estona, a l'endemà torna i EM TOCA  quan se'n va...collons...sembla jo. Fa el que jo feia l'any passat.

I divendres que ja va ser el REMATE: mira, TOCA'M AQUÍ (al palmell de la mà), notes que tinc un bultet? Perquè, veus? Aquí no hi és (toca) i aquí a l'altra mà tampoc (toca) i aquí sí (toca). No n'hi va haver prou amb un episodi que  va repetir la cerimònia dues vegades. 

Jo dijous deia: no serà capaç de tocar-me perquè llavors em descontrolaré. 

Doncs mira, no m'he descontrolat.

Que em quedo tremolant quan he estat acariciant-li la mà? Correcte.

Que penso o faig res a partir d'aquí? No.

Què vol? Fins on arribarà per recuperar-me? Per recuperar que li faci cas, clar...

Finalment he arribat a la conclusió que el joc consisteix en: 

- Encara t'agrado? Encara t'agrado? Encara t'agrado? Encara t'agrado? Eh? Eh? Eh?

- Sí

- Vale, doncs adeú.

I sabeu? Jo ja no jugo a això. El meu sí si vol se'l pot imaginar però no l'obtindrà de mi de no ser que m'ho pregunti directament o es passi cinquanta pobles.

De moment tampoc ha fet res que no hagi fet abans així que com que ja sé de què va, jo em quedo al meu lloc.

Igualment estic molt contenta de veure-la bé, riure i fer-me bromes. Així m'encanta. M'encanta el seu sentit de l'humor.  Aquest és el verdader sentit de que jo vulgui que estigui bé. Imaginar-me-la contenta per casa seva. 

Ara no la vull fer riure jo, no l'animo jo, em fa riure ella i m'anima ella a mi. 

Mare meva...jo vull un amor així.