Estúpida satisfacció

 Estic tova i xof.

G. també.

Jo sé per què; ella no sé per què. 

De vegades tinc l'estúpida satisfacció de pensar que passem per les mateixes fases.

Però probablement el seu baixon no tingui res a veure amb mi. 

Aquest cop no faré res.

Fàcilment faig callar la Salvadora interior que vol animar-la, vol fer algo per ella, vol preguntar-li què li passa o que si està millor. 

No ho faré. 

Ja no. Si vol, ja sap on soc.

M'agrada veure'm com he evolucionat. 

Segons les teories de T. quan jo refredi G. refredarà però després reactivarà.

No ho sé. Igualment, no m'agrada estar en aquesta situació ni estar "esperant" que ella faci res. 

Així que em quedo amb la meva penita...i ja està. Ja ens refarem, cadascuna de lo seu. 

D'altra banda, m'agrada molt com estem ara amb NC. perquè sincerament no tinc desig ni vull res amb ella però si que ens tenim molt de carinyu a part de la melancolia avançada de que potser aviat marxarà també (sisplau, guionistes, ja prou) però tenim com el catxondeo permanent de que jo li tiri els trastos (de conya, clar). Tipo, fer-li carícies, abraçades,  que entri i em digui: com esteu?? I jo li digui "ara millor" i ella faci aquell somriure tan bonic que té...

Em dona benestar i carinyu. No vull que marxi. Snif.

Potser tot plegat només és la tardor...