Quan no ens veiem...

Jo volia que estigués a la meva vida, ja li vaig dir, però en realitat...no sé. Estem molt bé quan estem juntes físicament en el mateix espai. 

Però la vida va molt més enllà d'això i quan no ens veiem no em diu absolutament res. Si jo li dic alguna cosa em contesta la cosa aquella. Però això no és parlar...vaja, no sé. Sobretot si el "no veure'ns" és llarg (com ha sigut aquest pont). 

El nostre primer estiu, quan ella encara no sabia res, no es comportava així amb mi, em deia coses, em seguia la conversa...des de fa un any, des de les  vacances de Nadal passades en què em va enviar un àudio forçat i robòtic les vacances o els ponts llargs son així: no existeixo per ella. No vol acostar-se a mi ni que quedem ni que parlem ni  compartir res amb mi ni res. No hi ha res de mal. 

Com sempre, amb aquestes coses, el que em fa ràbia és que després em vingui a buscar quan som a la feina. No m'ha deixat mai distanciar-me del tot. 

Jo no puc viure així: ara sí, ara no, amb ella. No entenc què he de fer. Per mi les persones son o sempre o mai, no entenc aquesta separació i més això, quan al principi no era així. 

Em fa malet. 

Pel que fa a altres persones de qui "enamorar-me"...no veig la llum al final del túnel. Potser no podré realment fins que G. no marxi de la meva vida del tot perquè la veritat és que incomprensiblement només tinc ulls per ella. 

Tot i que intento posicionar-me com a amiga...no ho estic aconseguint. 

Ara no és que intenti res (jo), ja ho he donat per impossible; és com que quasi ni ho desitjo, i això és molt trist. Però clar que ho vull. 

Si pogués saber què sent o què ha sentit...Perquè si és com  sembla ser que seria i la resposta és res, llavors no entenc per què no para fins que no em torna a tenir al seu "team". Tan interessant soc com a amiga a la feina?? Tampoc crec que sigui per tant...