El meu dia

 De vegades escric per desfogar-me, per espantar els dimonis, i ho faig molt en el mòbil en el meu super xat "jo mateixa", escric per mi i escric com si li digués a G. quasi sempre...coses que igualment no li diria mai...perquè formen part del meu procés intern, no són per dir a altres persones, diguéssim, almenys així en calent.

Però avui escric per recordar el dia d'avui que ha sigut absolutament preciós, estic flotant, i no perquè n'esperi res, simplement el gaudeixo i l'agraeixo. 

G. està poxita...la seva mare està malalta i estan en converses amb metges i pinta malament...ha passat per totes les fases amb mi...i jo també...des de no fer-me ni cas, a la mala llet, al catxondeo màxim per treure tensió fins a les abraçades i les llàgrimes. 

La setmana passada em va fotre la bronca perquè no paro de trobar a faltar la meva còmplice i G. diu que ja n'hi ha prou, que hem de passar pàgina i sortir del bucle (no ho pensem fer); però jo no em vaig arronsar i he continuat defensant els meus arguments sobre sentir i travessar les coses i fins i tot li vaig dir, ja en catxondeo, que tenia gelos perquè jo tenia sentiments i ella no. Quasi tot el rato parlant en plural perquè es va recolzar en la seva companya (la companya que em va pillar l'any passat (si voleu, AQUÍ teniu la referència) i jo els hi deia "a vosaltres" i tal però en el fons em referia a ella...i ho sabem.

Total, que ahir estava bastant tova, ella, i va plorar i jo em sentia malament perquè sembla que pensava més en mi que en ella: si em voldrà, si comptarà amb mi, si la molestaré...total, que em vaig caure fatal però vaig tenir compassió de mi i vaig pensar el que penso molt últimament i és que "demà serà un altre dia". I sí, efectivament, avui ha sigut un altre dia.

Perquè AVUI, el meu dia, ens hem coordinat perfectament ella, jo i els guionistes i ha sigut un dia celestial.

Al matí he sentit a la ràdio que avui era el dia internacional dels amors impossibles. Oh, que bé, el meu dia, m'ha fet una gràcia...en sèrio...m'he sentit molt important.  A més li he dit a la còmplice enyorada i m'ha dit que avui era el seu aniversari!! Ara entenc la nostra connexió...jejeje. 

En fi, que he arribat a la feina, he vist G. en el seu raconet de sempre, tan bonica...mare meva...com sempre...i, també com sempre, m'han entrat ganes d'abraçar-la però avui ho he fet perquè mira, perquè venia de subidon i perquè sí i al mig de tothom perquè primera ja em veuen que soc així amb tothom i que soc així amb ella i tot és molt natural i transparent i no necessito ja buscar-la pels racons. Al mig de tothom ens està bé. Una abraçada super bonica i forta i dolça com sempre i vull morir 1) ballant o bé 2) abraçant-la a ella. 

D'altra banda, jo tenia a casa uns bombons encara de nadal que no em pensava menjar (perquè no m'agraden, aquests) i pensava portar-los a la feina i els he portat avui, però després de la preciosa abraçada, el meu jo impulsiu que actua amb independència del raciocini i dels meus pensaments ha decidit dir-li en veu alta i cridant que  els havia portat per ella. 

Diguéssim que ens hem enterat alhora ella i jo que els bombons eren per ella.

Doncs li ha fet una il·lusió, que ha tornat a travessar la gentada per tornar-me a abraçar molt fort i li he fet molts petons i li he dit que l'estimo (sí...en fi)

Després quan li he donat a l'hora de dinar els bombons li he tornat a fer petons perquè m'ho ha demanat (amb el cos, obrint-me els braços...adoro màxim) i m'ha presumit davant de tothom que jo li havia regalat bombons.

Total, que no sé com, els guionistes han aconseguit que li regali bombons el dia internacional dels amors impossibles. Jo no ho hauria pogut planejar millor.

I la cirereta del pastís ha sigut que li he enviat una xorrada de l'instagram que li he ensenyat i li he dit: t'ho envio perquè li enviis a la teva amiga (venia a cuentu a la conversa) i  m'hi ha posat like...un cor...i he tingut la notificació al mòbil tota la tarda sense obrir la per veure cada cop que mirava el mòbil : G. liked a message you send ❤ . I la seva carona adorada en la preciosa foto que té a l'instagram que per favor no la canviis mai (tot i que sempre adoro totes les que posa...).

En fi, em veieu lo cursi que estic però només és avui. prometo que estic millor, que no em penso res i que continuo en el procés d'acceptar que quan marxi s'acabarà.

Última reflexioneta: em continuen donant mal rotllo les coses que em fan veure que el temps passa, com per exemple la quaresma i el compte enrere de les setmanes; normal quan estàs vivint algo que no vols que s'acabi.