Cansada

 I és que estic cansada. Can-sa-da. No tinc més energia.

He estat agobiadíssima encara pel mateix, per tenir-la allà i no poder-hi parlar, per tenir només converses a mitges. Com t'ha anat el cap de setmana? Malament. I ja està...no en podem parlar més...

La setmana passada m'explotava el cap. Pel que li vaig dir el dilluns i no va tenir (ni tindrà, ja ho sabia) cap mena de conseqüència ni canvi ni res. A sobre encara semblava que feia més cas a les altres persones (les de la xerrameca buida) que a mi, trobo a faltar la nostra intimitat, és així. No és que la trobi a faltar, és que em falta. 

Ahir jo també estava fatal. Ella fatal i jo fatal i cadascú a casa seva, amb el bé que ens faria el nostre amor...quina llàstima. 

Però jo no puc més només amb el que tenim a la feina. Fins i tot avui estaven parlant de que a l'estiu se n'anirà (previsiblement) i ja no em feia ni mal. Val, doncs ves-te'n ja. 

Fins ara m'ha servit, fins ara ho he gaudit però no, no en tinc prou amb això. 

Tot i que em cau la bava mirant-la i sé que ho trobaré molt a faltar quan no hi sigui. no en tinc prou, això no és el que vull. I no parlo de que em correspongui ni res...només que puguem valorar el que tenim.  Que puguem valorar el somriure que se'ns posa a la cara quan ens veiem un dilluns. 

Estic cansada...i ja fa molt de temps...de fer com si res. 

Avui que passava d'ella encara sentia que no parava d'aparèixer al meu camp de visió.

Em fa molta pena però no puc més. Crec que no m'havia sentit mai així sense raó aparent (no ha passat res). 

Torno una mica al meu estat de "viudetat". Com si ja l'he perdut i només l'enyoro i la recordo perquè encara l'estimo bojament però ja no hi és. Tot i que estigui al meu costat dinant.

Continuo, també, sense voler buscar-li substituta. No vull ningú més que no sigui ella. Soc vídua emocional.